"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

dimarts, 30 d’abril del 2013

Boicotegem a qui ens menystingui.

Graninis: que us donin pel sUc!!!

Arran del cas de l'empresa alemanya de sucs Granini, que es nega a etiquetar els seus productes en llengua catalana tot i la gran quantitat de vendes que tenen al territori de parla catalana, la Plataforma per la llengua ha denunciat que el 94% dels productes que es venen a Catalunya no respecten la llei d'etiquetatge catalana.

Resulta que empreses com Granini, que venen a Catalunya molt més que no pas a altres Països com Portugal, Eslovènia o Eslovàquia, etiqueten en un munt de llengües com el portuguès, l'eslovè, l'eslovac, el búlgar, el bielorús, el macedoni, etc., etc., però no pas en català, tot i que els catalanoparlants són uns dels seus principals clients. Doncs, senyors de Granini, ja els poden anar donant molt pel sac a partir d'avui mateix.

I el mateix hauríem de fer tots els catalans amb una mica d'estima per la nostra llengua. Si deixéssim de consumir aquells productes que no mostren cap sensibilitat envers la nostra llengua, potser més d'una empresa canviaria la seva estratègia comercial. Potser mentres no siguem independents, no podem imposar per la força de les lleis a que etiquetin en la nostra llengua, però com a consumidors si que tenim la força per forçar-los a replantejar-se aquest menysteniment continuat.

Així que us animo a fixar-vos bé en les etiquetes dels productes que trobeu al súper o allà on compreu, i si no està en català busqueu un altre que sí ho estigui. I si no n'hi ha cap del que voleu-necessiteu en la nostra llengua, penseu que abans bé que vivíem sense tants productes envasats... Aquí teniu un enllaç a un catàleg d'empreses que sí que etiqueten en català.

dilluns, 29 d’abril del 2013

376 morts a Bangla Desh. En podem dir "terrorisme econòmic"?


El passat dissabte s'ensorrava un edifici a Dacca, capital de Bangla Desh, i morien 376 humans (sí, sí, encara que fossin bangladís també eren persones igual que nosaltres) esclafats i atrapats entre les runes.

Aquest edifici tenia greus deficiències d'estructura que havien estat detectades pels propis treballadors de les diverses empreses que l'ocupaven. Tanmateix, els seus caps van obligar-los a anar a la feina, tot i els perills evidents que comportava, com tràgicament ha acabat ocorrent. 

Casualment, un dels socis d'una de les empreses establertes en l'edifici afectat, és un empresari català (de Reus per més referències), de nom David Mayor. Això ens dóna bona mostra que entre els catalans també hi ha sangoneres, fills de puta, i desgraciats (amb la d'aturats que hi ha a casa nostra i han d'anar a buscar treballadors a Bangla Desh...). Una bona mostra d'aquests que acabo de descriure, la trobem cada any al torneig "Compte de Godó-Banc de Sabadell" de tennis. Per exemple, la delegada del govern a Catalunya, Llanos de Luna, que en la seva línia habitual va fer unes declaracions a un mitjà televisiu on defensava als "pijos" i als "rics" per la seva capacitat adquisitiva i per la funció social que comporta el seu nivell de consum... caga-t'hi "lorito"!

Aquests dies hem viscut el rebombori mediàtic de les explosions a la línia d'arribada de la marató de Boston, on van morir tres persones i un centenar van resultar ferides. Per poc que els EUA no envaeixen Txetxènia, després que es sabés que els dos germans responsables tenien origen en aquesta regió russa. Esperem que els bangladís no s'enfadin gaire amb nosaltres pel fet que un dels empresaris responsables de la matança a Dacca fos de Reus... 

Per cert, apostem quan temps passarà abans no ens oblidem d'aquest acte de terrorisme econòmic? Potser menys fins i tot que el que vam trigar a oblidar-nos de l'accident del metro de València, tal i com va denunciar ahir el programa Salvados del Jordi Évole.

diumenge, 28 d’abril del 2013

Una altra jornada màgica al Palau amb el Barça d'handbol.

Per allà dalt a la dreta, de taronja, estava jo exultant com un gínjol.

Vespre-nit de fortes emocions el que vaig viure ahir en directe amb l'Albert i el Rubèn al Palau Blaugrana, en l'enfrontament de tornada dels quarts de final de l'eurolliga d'handbol entre els dos històrics de l'handbol a l'estat espanyol, és a dir, el Barça i l'Atlético de Madrid. El Barça necessitava una autèntica gesta, a l'haver perdut per cinc gols de diferència el partit de l'anada a Madrid (25-20). I en un emocionantíssim i trepidant partit va acabar imposant-se clarament i contundent, tot i que amb puntes de patiment, per vuit gols de diferència (32-24).

Les claus d'aquesta victòria, més enllà del suport incondicional de l'afició que va quasi omplir el palau i no va parar d'animar als blaugranes i de pressionar al rival i als arbitres, es troben en l'excel·lent partit del porter serbo-bosni Saric, i del primera línia bielorús, Sergei Rutenka. Tant l'un com l'altre es van carregar l'equip a les espatllers. El primer gràcies a les seves providencials parades en moments claus del partit, i el segon agafant la responsabilitat de llençar quan a la resta els cremava la pilota a les mans, i amb gran determinació i encert. Fins a onze gols va fer el bielorús.

Per la part atlètica cal destacar la tasca del pivot basc Julen Aguinagalde, autor de dotze gols i autèntic corcó per a la defensa blaugrana. Ell va mantenir amb vida als matalassers, fins i tot assumint la responsabilitat de llençar alguns penals, després que algun company n'hagués fallat alguns anteriorment. En aquesta ocasió ni Cañellas, ni Balic, van ser capaços de superar la forta defensa 6-0 blaugrana, amb ajudes i canvis de marca constant entre Jernemir, Soraindo, Morros, Entrerios, Nodesbo... Brutal la intensitat defensiva.

Esperem que l'equip culé pugui mantenir aquest nivell de joc i d'intensitat fins a la final a quatre que enguany es disputa a Colònia. De moment, ja espera el totpoderós Kiel alemany, i avui se sabran els altres dos equips que acompanyaran a catalans i alemanys. El Barça d'handbol està aquest any en disposició de fer un ple total de títols en tots els torneigs que haurà disputat. Això demostra el potencial d'aquest equipàs. I es diu que l'any que ve arribarà el francès Nicola Karabatic... 


divendres, 26 d’abril del 2013

40 anys de Rialles-Xarxa a Terrassa.


Els que com jo, van néixer a la dècada dels 70's, recordaran que a Terrassa existia un col·lectiu anomenat Rialles que organitzava festes infantils, teatre i espectacles diversos per als més menuts. Jo, que em falla més la memòria que a un ordinador obsolet, recordo haver anat a veure saraus diversos (teatre, cinema, titelles, animadors...) organitzats per ells al Socialet, a la Crespi, al Centre Cultural, al teatre Regina, al teatre de la parròquia de Can Anglada, al Principal, o a algun dels parcs municipals. Així doncs, es pot dir que vaig créixer veient espectacles organitzats per aquest grup, i en part, han col·laborat en la meva formació de valors, i en el gust i l'interès per l'art i la cultura.

40 anys després, Rialles continua, sota el nom de Xarxa, i ho fa seguint els mateixos criteris i paràmetres de fa quaranta anys, és a dir, entretenir, educar, catalanitzar (malgrat sembli mentida, encara cal fer-ho), i apropar el teatre als infants. Moltes felicitats i moltes gràcies a tots els que hi han col·laborat i col·laboren avui en dia, per haver-me ajudat a créixer i pels moments d'alegria i felicitat viscuts. Ara són els meus nebots els qui gaudeixen amb la programació de Xarxa. Desitjo que d'aquí a trenta anys, els infants encara puguin gaudir d'aquest tipus d'espectacles.

I vull agrair a la meva cunyada vallenca, la Marta, la seva implicació i compromís actuals amb el grup Xarxa a Terrassa, per continuar fent possible tantes i tantes "rialles" dels més menuts de la ciutat.

dijous, 25 d’abril del 2013

Recomanacions literàries post Sant Jordi d'un crític no professional.


Aquest any el dia de Sant Jordi ha estat carregat d'emocions de tota mena. Des de l'emoció dura d'educar a una criatura amb greus conflictes emocionals, fins a l'emoció expectant per l'arribada d'un nou llibre (enguany va ser la darrera novel·la de l'autora de la sèrie del "Harry Potter", J.K. Rowling), l'emoció per les ganes de tornar a demostrar que els Minyons anem pel bon camí fent bons castells a casa, i la decepcionant emoció de veure al Barça caure amb estrèpit al camp del Bayern de Munich i quedar pràcticament descartat per jugar la final de la Champions. Sort que ahir el Madrid també va perdre de manera escandalosa i ho té igualment complicat per arribar a la final...

I parlant d'emocions, quines millor dates que aquestes per fer-vos les meves recomanacions literàries. D'aquells llibres que més m'han emocionat. L'altre dia repassant un arxiu informàtic personal de registre de dades diverses, vaig comprovar que porto deu anys valorant tots els llibres que em llegeixo, així que la meva mala memòria no condicionarà l'actual recomanació, tot i que és probable que rellegint alguns llibres (cosa que no faig mai) les valoracions passades podrien patir canvis.

Us en recomano un grapat i si us en llegiu algun i us agrada, doncs perfecte! No us explico de que van, perquè a mi, personalment, no m'agrada saber gaire cosa del llibre que em llegiré. L'ordre de les recomanacions no té cap relació amb la meva valoració, però tots aquests llibres els he valorat bé o molt bé.

- Qualsevol de la trilogia del cementiri dels llibres oblidats de Carlos Ruíz Zafón.

- "Riña de gatos" d'Eduardo Mendoza.

- La "casa cantonera" de Sílvia Alcàntara.

- "Senyoria" de Jaume Cabré.

- "Una Chabola en Bilbao" de José L. Martín Vigil.

- "O César o nada" de Manuel Vázquez Montalvan.

- "S'alcen veus del soterrani" de Manuel de Pedrolo.

- "7 anys al Tibet" de Heinrich Harrer.

- "L'avi de cent anys que es va escapar per la finestra" de Jonas Jonasson.

- "L'Auca del senyor Esteve" de Santiago Rusinyol.

dimecres, 24 d’abril del 2013

El "temazo" del dimecres. Raimon - "Jo vinc d'un silenci".


Del concert del passat mes de novembre al Liceu, de celebració del cinquantenari del primer concert del Raimon a Barcelona, aquesta peça emblemàtica, estrenada també a Barcelona al Palau d'Esports l'any 1975 mentres el dictador agonitzava.
 
Especialment dedicada a un gran casteller terrassenc, membre dels Castellers de Vilafranca, i esporàdic comentarista d'aquest bloc, l'Ignasi Trullàs, que ens ha deixat abans d'hora en un fatal accident.

Jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg,
de gent va alçant-se
des del fons dels segles,
de gent que anomenem
classes subalternes,
jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg.

Jo vinc de les places
i dels carrers plens
de xiquets que juguen
i de vells que esperen,
mentre homes i dones
estan treballant
als petits tallers,
a casa o al camp.

Jo vinc d'un silenci
que no és resignat,
d'on comença l'horta
i acaba el secà,
d'esforç i blasfèmia
perquè tot va mal:
qui perd els orígens
per identitat!

Jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg,
de gent sense místics
ni grans capitans,
que viuen i moren
en l'anonimat,
que en frases solemnes
no han cregut mai.

Jo vinc d'una lluita
que és sorda i constant,
jo vinc d'un silenci
que romprà la gent
que ara vol ser lliure
i estima la vida,
que exigeix les coses
que li han negat.

Jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg,
jo vinc d'un silenci
que no és resignat,
jo vinc d'un silenci
que la gent romprà,
jo vinc d'una lluita
que és sorda i constant.

dimarts, 23 d’abril del 2013

La Júlia porta el drac a dins seu.


La Júlia (per posar un nom) és una nena molt especial de l'escola on treballo. Fa segon de primària, és a dir, que té set o vuit anys. És una nena intel·ligent i desperta, però sovint té problemes a l'hora de gestionar les seves emocions. Avui, dia de celebració de la diada de Sant Jordi, ha tingut un dia mogudet, i m'ha fet venir ganes d'explicar-ho perquè us adoneu de com pot actuar un infant quan no pot/sap controlar les emocions ni les reaccions en calent.

Avui, a l'hora del pati he acompanyat al grup de la Júlia i a l'altre grup de segon al bosc que hi ha al costat de l'escola. Hem anat perquè els i les alumnes llegissin una estoneta en contacte amb la natura els llibres que prèviament s'havien intercanviat. La Júlia havia triat un llibre del Wally amb molts dibuixos i activitats. Després d'uns deu minutets de lectura, la seva tutora, la Muntsa els ha deixat anar a jugar pel bosc.

Quan portaven ja una estona de joc, m'he adonat que la Júlia començava a posar aquella cara d'enfadada tant dura que se li posa. M'he interessat, però sense obtindre cap resposta aclaridora. Així doncs que no he insistit, i he pensat que ja li passaria, fos el que fos. Més endavant, davant del requeriment de la Muntsa, he exercit de mestre d'educació física i he proposat als nens un nou joc: jo m'amagaria pel bosc, i ells, en grups de tres, quatre o cinc, m'haurien de buscar fins trobar-me. Dit i fet. Han comptat fins a cinquanta mentres jo fugia i cercava un bon racó on ocultar-me i esperar a que em trobessin.

Quan al cap de ben bé mitja hora un grupet ha donat amb el meu amagatall, m'han acompanyat triomfals cap al lloc de partida, però m'he adonat, veient la cara de la Júlia, que ella no estava gens contenta amb el desenllaç del joc. He volgut saber perquè tornava a fer aquells morros tan característics dels seus enuigs, i m'ha contestat que els que m'havien trobat havien fet trampes perquè havien vist com m'amagava. Jo sabia que aquesta teoria era ben complicada, ja que havia marxat per un costat però havia acabat fent una bona volta abans d'amagar-me...

Des de la fi del joc, fins a la tornada a l'escola, la Júlia ha fet tots els possibles per cridar l'atenció, emprenyar als companys, i fer perdre els estreps als mestres (a mi en aquest cas que era el més proper i el més interessat potser...). Ha començat a llençar els llibres dels companys pel terra, tot i les meves advertències i argumentacions de la gravetat dels seus actes. He amenaçat amb tornar-la a l'escola i quan m'apropava per aplacar-la començava el joc del gos i del gat. L'he tingut una estona agafada intentat fer-li comprendre que no podia permetre-li que maltractés els llibres ni les coses dels companys.

Per sort o per desgràcia la cosa no ha pogut anar a més perquè les tutores han decidit tornar a l'escola. L'he deixat anar i s'ha afegit a la comitiva de nens i nenes que enfilaven cap a l'escola. Però no havia acabat aquí la tempesta, ja que a mig camí s'ha discutit amb alguns companys i en aquest estira i arronsa ha anat a parar a terra per l'empenta d'un company (rival). Jo que ho he pogut presenciar en directe ja que anava pel darrera no gaire lluny, he arribat a temps perquè no s'hi tornés més enllà d'una puntada de peu i una empenta no tant aparatosa.

El que quedava de camí cap a l'escola ha estat un autèntic "via crucis" per a mi i per a la Júlia. Per a mi pel fet d'haver de mig arrossegar a la nena, i per ella per la ràbia, la impotència, i l'amargor que portava a sobre. M'ha dit de tot menys "maco", s'ha resistit, ha volgut escapar, m'ha picat amb els punys als braços i amb el peu també, ha plorat, ha dit que ningú no l'estimava, que preferiria morir, etc., etc.

Tanmateix, he aconseguit fer-la tornar a l'escola, i aquí he tingut el relleu de la tutora (que tampoc no sap que més fer quan li donen aquests rampells) que se l'ha endut cap al menjador.

Ben dinat, al cap ben bé de dues hores, he anat a cercar-la a la seva aula i li he demanat que sortís a parlar amb mi un moment. Curiosament, ja li havia passat l'esverament, i li he volgut fer entendre que havia fet i dit coses que no estaven bé. Aparentment (mai saps fins a quin punt hi ha arrepentiment sincer o et diuen el que vols escoltar) m'ha donat la raó. Ens hem abraçat i li he recordat que hi ha molta gent que l'estima, i jo soc un d'ells.

La història no acaba així, tot i que sembla un bon final, no? Crec que avui la Júlia haurà anat molt contenta cap a casa després de l'escola. I ho imagino per la cara que ha fet quan he pujat a la seva classe quan ja recollien, i li he regalat la rosa que m'havien regalat prèviament (a mi i a la resta dels mestres) durant la festa de la tarda. Normalment, no faig mai distincions entre alumnes, i no m'agraden els favoritismes ni els tractes diferencials si no hi ha una raó de pes, però avui aquest gest m'ha sortit de l'ànima. Potser sí que la Júlia necessita sentir-se estimada...

dilluns, 22 d’abril del 2013

En Toni Soler, novament, tira amb bala.

Poders fàctics catalans.

(article d'en Toni Soler aparegut ahir al diari Ara).

LA POR. Com ja s'ha dit en diverses ocasions, a Madrid es pensen que tot el que passa a Espanya és perquè ho diu el BOE, o perquè s'ha decidit prèviament a Génova, a la Castellana o a la llotja del Bernabéu. Per això mateix pensen que la manifestació de l'11-S la va organitzar directament l'Artur Mas, i que si Mas caigués ens passaria a tots aquesta mena de trastorn mental transitori. Muerto el perro, se acabó la rabia . Aquesta consigna és explícita i la coneixen tots els ministres, el CNI, el PSOE, la patronal, la banca i la caverna mediàtica, tan cega i sorda que quan vol saber què es cou a Catalunya truca a l'Albert Rivera. Es tracta d'una operació d'estat que abraça tots els terrenys, incloent-hi la guerra bruta, que consisteix a barrejar veritats amb mentides, delictes amb conxorxes, individus amb trames, i que fa possible que s'instal·lin l'amenaça i la por en el partit del Govern. CDC no té un Bárcenas, però té el cas Palau, que petarà quan més li convingui a la Moncloa. Potser la por, doncs, és al darrere de certs arronsaments i certes crides al diàleg. 

L'OFEC. Després hi ha la qüestió financera, en què el PP i l'oposició d'esquerres es presten a formar una curiosa pinça que deixa el govern de CiU encerclat; en una posició que, sense l'inestable suport d'ERC, seria d'escac i mat. Mentre l'Estat exerceix un ofec financer "conscient, precís i sistemàtic", en paraules d'un rellevant membre del Govern, el PSC i ICV assenyalen Mas com l'únic culpable de les retallades (per la seva maldat intrínseca, suposo), com si Montoro i la UE no existissin, i passant per alt la vergonya del dèficit fiscal que ells mateixos van patir quan manaven, i que els va obligar a endeutar la Generalitat fins a límits intolerables. Però, alerta: com a Stalingrad, els assetjadors poden esdevenir assetjats. L'esquerra alternativa, que la CUP, Forcades i Oliveres estan portant decididament cap a l'independentisme, em- peny fort i demostra una gran capacitat de penetració en àmbits ben assortits, com el dels nous votants i el dels exvotants. CiU ho observa amb neguit... però el vell tripartit també. 

LA PRESSIÓ. Molt de soroll, molt de moviment, poca política. El cor del país no batega al Parlament, que el PP i Ciutadans intenten convertir en un circ. El g overn dels millors és un guirigall pitjor que el tripartit. La base sobiranista s'agita -molta gent s'està sentint enganyada, i ho farà saber a crits- però mentrestant les elits conspiren. La feina discreta que estan fent Joan Rosell, Isidre Fainé, Lara, Godó i d'altres és realment notòria. Parlen amb tothom, i a tothom diuen: "No es pot fer, seria un desastre". En un esforç coordinat amb el govern espanyol i les seves ramificacions, pretenen alterar el rumb de la situació passant per sobre del mandat democràtic. Si fóssim un estat, en diríem cop d'estat. Com que no ho som, direm només que estan intentant fer fracassar un moviment que -repetim-ho- no surt del cap de l'Artur Mas, sinó del carrer. Si més no, el viratge actual ens permetrà a tots saber distingir entre el sobiranisme oportunista -el que només buscava vots, lectors o clients- i el sobiranisme de veritat. I ara, que guanyi el millor.

dissabte, 20 d’abril del 2013

Els Castellers de Vilafranca es passen el món casteller pel forro dels ous.

Nova "gesta" dels verds: primera colla a lluir publicitat a la camisa!!!

Aquesta setmana els Castellers de Vilafranca han estat convidats per la Generalitat de Catalunya i l'empresa Damm a promocionar a l'una i a l'altre a Londres, amb motiu de la festivitat de Sant Jordi, patró compartit per catalans i anglesos.
 
Aquest acte ha servit, a més a més de perquè els verds sumin una nova sortida a l'estranger (és la colla que més viatja amb diferència i la que més subvencions rep per aquest motiu), per clavar una nova punyalada "trapera" al món casteller en forma de publicitat a la camisa. Bé, de fet no es pot parlar estrictament de publicitat a la camisa ja que es van posar unes samarretes propagandístiques de la casa Damm, però queda tan ben dissimulat que ningú diria que no és a la camisa on llueix la publicitat de la poderosa cervesera. (Per cert, no quedàvem que Damm era la patrocinadora de tot el món casteller? I no quedava ben clar en els compromisos adquirits amb la junta de la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya que en cap cas les colles lluirien publicitat d'aquesta empresa a les camises?).
 
Novament doncs, els Castellers de Vilafranca actuen al marge dels pactes i acords generals de tot el món casteller, per interessos particulars. Ja tenen el seu viatget a Londres, i probablement unes quantes noves incorporacions de gent a la colla gràcies a aquest tipus d'esquers. Tanmateix, amb aquestes actituds s'allunyen encara més (si cap) de la resta del món casteller que no entén, ni accepta, aquestes accions que embruten la imatge del món casteller en general. Per molt que actualment siguin els dominadors pel que fa al nivell de castells aconseguits, caldria que recordessin que els castells fa molts anys que es van inventar, i que si hem aguantat més de dos-cents anys sense embrutar la nostra activitat amb publicitat empresarial, la immensa majoria dels castellers (per no dir tots menys ells) continuem amb la ferma voluntat de que tot continuï igual en aquest sentit. Ja us val!
 
Sou molt bons fent castells, però així no aconseguiu res més que el despreci general del món casteller.

divendres, 19 d’abril del 2013

Aquest paio està molt flipat!!!


Impressionant, impactant, apustuflant, increïble, espectacular, "gallinadepiel", brutal, sensacional, magnífic, esborronador, emocionant... no hi ha paraules per descriure el vol del saltador noruec, Alexander Polli, travessant la Roca Foradada de la muntanya de Montserrat a més de 250 km/h. Val la pena mirar-s'ho. Esgarrifa!!

dijous, 18 d’abril del 2013

Bye bye daughter of a bitch.

Funeral de Margaret Thatcher a Londres.

El passat dia 8 d'aquest mes moria a Londres l'exprimera ministra anglesa, Margaret Thatcher, als 87 anys. Ahir l'enterraven amb honors d'estat, enmig d'una gran controversia, entre lloances dels seguidors i crítiques dels detractors.

(Aquest interessant article de Sergi Masó publicat a la revista l'Accent, ens apropa a la figura de la dama de ferro, i ens explica l'important impacte de les seves polítiques fins a dia d'avui).


Durant tres mandats que s’estengueren des de 1979 fins al 1990 Margaret Thatcher fou qui inicià el desplegament de les receptes que avui impacten sense embelliment possible contra les classes populars. Les conquestes socials que s’aconseguiren durant el regnat d’or de l’Estat del benestar s’esvaïren una rere altra davant el seu “No hi ha alternativa”. Curiós que a dia d’avui aquest sigui el discurs oficial de la realpolitik. Els seus plantejaments, anant de la mà a l’altra banda de l’Atlàntic amb Ronald Reagan, foren la recepta que s’aplicà per a sortir de la crisi econòmica dels anys 70 i, dit sigui de pas, la causa del que ens ha portat a la crisi actual. Cal recordar i fer recordar el seu llegat. Sí, ella transformà la política, i de quina manera. El seu “capitalisme popular” fou l’eufemisme emprat per a aplicar retallades en els serveis públics, disminuir el parc d’habitatge públic de lloguer social, tancar hospitals, disparar l’atur juvenil fins a cotes mai vistes, atacar als drets sindicals, desindustrialitzar àmplies zones de les illes i un llarg etcètera de mesures antisocials. És potser per això que arribà a declarar que no existia tal cosa que fos la societat. L’onada de privatitzacions que protagonitzà exemplificada en la seva lluita contra els miners que aguantaren estoicament un any de vaga davant la traïció dels líders sindicals el 1985 és per molts el més clar exponent de la sort que regnà contra qualsevol dissentiment. Desprès de Thatcher, el moviment sindical als territoris sota el domini de Westminster caigué en la desfeta. Si els miners no podien ningú podia. Però el seu llegat no es limita en exclusiva als afers socioeconòmics, la Baronessa Thatcher tingué mà de ferro també contra les lluites d’alliberament nacional. El 1972 era membre del govern durant el Bloody Sunday que deixà 30 morts als carrers de Derry durant una manifestació pels drets civils d’Irlanda del Nord. Uns anys més tard, ja com a Primera Ministra, l’incompliment dels acords presos davant la vaga de fam dels presoners polítics nordirlandesos comportà la mort de 10 d’ells l’estiu de 1981. Si, Bobby Sands entre ells. De fet, en el pla internacional, tot i que normalment se l’associem a l’espectacularització de la Guerra de les Malvines com a rerefons d’exaltació patriòtica, tal i com el govern d’Aznar reproduí en versió espanyola anys més tard amb la illa de Perejil, hauríem no obstant de deixar un lloc privilegiat a la capdavantera que agafà en la defensa de l’Apartheid a Sud-Àfrica titllant a Mandela de terrorista o quan afirmà que fou Pinochet qui portà la democràcia a Xile. Ella, no ho dubtem, serà recordada com una de les grans lluitadores per la llibertat i la democràcia.

Afortunadament tot té un límit i el seu fou la Poll Tax, un impost directe que com a tal pretenia gravar no en funció de la renda sinó que era fixe per a tothom, sense distincions, la seva traducció particular del concepte d’igualtat. No obstant, el moviment que es bastí en contra mostrà que l’alternativa existia. Davant la pèrdua de popularitat dels tories, aquests decidiren apartar-la a ella i a la seva Poll Tax i aconseguiren romandre en el poder fins el 1997, any en què els substituïren uns laboristes cada vegada més tories amb Tony Blair al capdavant. I és que l’herència de Thatcher ha estat ben viva des de que aparegué en escena. Com a curiositat, quan els laboristes Tony Blair i Gordon Brown foren nomenats Primers Ministres, la dona de ferro va ser en ambdós casos la primera persona que es convida al número 10 de Downing Street. Avui, els principis de les seves polítiques són els mateixos que guien el govern de coalició encapçalat per David Cameron.

Per les xarxes socials han corregut com la pólvora les convocatòries per a festejar la mort de la que fou durant onze llargs anys la Primera Ministra britànica. La pregunta necessària és però si aquestes no haurien de traduir-se en la celebració de la mort del neoliberalisme. La mort d’una vella decrepita només pot tenir sentit si del que es tracta és de festejar la mort de la recepta política del gran capital que ens ha portat on som ara. I és en aquest terreny on hauria de prendre simbolisme la mort de Margaret Thatcher. La seva mort com a mort del neoliberalisme. Això és en el que hauria de convertir-se la seva mort, la mort del veritable mite que governa la misèria de les nostres vides i substituir-lo per l’esperança del socialisme. És a les nostres que Thatcher mori.

dimecres, 17 d’abril del 2013

El "temazo" del dimecres. In·Genious - "Mientras nos quede un aliento"


Nou tema del grup del meu germà gran Carles, "In·genious". Un tema de denúncia del sistema i a favor de la democràcia real, i en suport de la lluita de tots els indignats. Bones bases roqueres amb riffs reggaeros, i algun solo de guitarra de la millor escola. Gaudi-lo i passeu-lo!!

Mentres ens quedi un bri d'alè, cal lluitar!!

dimarts, 16 d’abril del 2013

Boston, Mussayab, kirkuk, Bagdad.


Ahir, durant la Marató de Boston, es van produir un parell d'explosions molt a prop de la línia d'arribada, amb el balanç provisional de 3 morts i més de 120 ferits. La notícia va córrer com un raig, i ahir mateix, tots els mitjans de comunicació a casa nostra es feien ressò dels fets. Connexions en directe amb corredors catalans participants, amb el cònsol espanyol, o amb catalans residents a Boston van succeir-se. Vam poder viure i veure en directe els instants posteriors a les explosions, amb imatges de la zona d'arribada acordonada per la policia, i els serveis mèdics en acció. Avui, fins i tot hem pogut veure imatges gravades del moment de l'explosió, des de diferents panoràmiques, i un bon grapat de fotografies de persones que estaven properes als llocs dels fets en el moment tràgic. No m'estranyaria gens que d'aquí poc ja tinguem imatges dels responsables fugint de la zona dels fets, o fins i tot, col·locant els artefactes...

Suposo que els diferents mitjans de comunicació tindran un bon material informatiu per omplir noticiaris durant uns quants dies, i sentirem a parlar d'aquest atemptat a experts analistes, comentaristes, periodistes, tertulians, polítics, esportistes, i famosos en general... Darrerament faltaven notícies amb prou morbositat com per fer pujar les audiències. Tanta crisi, al final la gent es cansa...

És curiós comprovar els diferents graus d'importància o rellevància mediàtica que tenen fets similars, en funció d'on s'hagin produït. Ja no per pura distància quilomètrica, sinó més aviat per distància econòmica. Qui es recorda dels atemptats a les ciutats iraquianes de Mussayab (20 morts) a principis d'any? o qui recorda els atemptats de Kirkuk (60 morts) l'any 2009? I els més de 130 morts en el doble atemptat amb cotxes bomba contra edificis governamentals a Bagdad l'any passat? I els atemptats que hi ha dia sí i dia també a les ciutats sirianes on mor gent a desenes i centenes? I al Pakistan, a l'Afganistan, Mali...? Sembla com si uns morts tinguessin molta més importància que altres, si més no, pel que fa al tractament informatiu.

Esperem a veure que inventaran els nord-americans aquesta vegada per poder envair algun altre país i portar la llibertat i la democràcia com han fet a l'Iraq, l'Afganistan, etc., etc.

dilluns, 15 d’abril del 2013

Minyons: "Keep Calm & make pinya"

7d7 al Portal de l'Àngel de Barcelona.

No crec que ningú dels que hagin anat amb certa assiduïtat als assaigs o a alguna actuació de la nostra colla, s'estranyi si dic que aquest inici de temporada està resultant especialment dur, difícil i, fins a cert punt, alarmant. Malgrat haver començat (alguns, no tots) a assajar més d'hora que mai, i malgrat haver ampliat el nombre d'assaigs setmanals d'alguns castellers (sobretot els que més ho necessitaven, és a dir, els del tronc), no aconseguim visualitzar una progressió clara i una millora dels castells respecte a cursos anteriors. És més, normalment a aquestes alçades de la temporada, altres anys, ja havíem començat a encarar els castells de vuit pisos, mentres que enguany no passem dels set, i fins i tot amb alguna patacada dolorosa com el passat dissabte al Parc de Sant Jordi amb un 2d7... 
 
Començo a detectar cert desànim i desconfiança en l'ambient, cosa gens positiva de cara a superar els reptes que tenim pel davant. I no es tracta de senyalar culpables, ja que no crec que sigui cosa d'una sola persona, ni de dos, ni de tres. Evidentment, els tècnics prenen decisions. Decideixen qui puja als castells, a qui donen proves a l'assaig, i quins castells es fan. En aquest sentit, ells hauran de reflexionar al voltant de quines coses s'han fet malament, o si es podrien haver fet d'una altra manera... Tanmateix, crec que hi ha més gent a la colla que hauria de reflexionar de si la seva actitud, compromís, predisposició, és la més adequada per canviar aquesta dinàmica negativa.
 
Mai he entès els personalismes dins de la colla, i considero detestable que alguns posin el seu ego i el seu orgull per sobre dels interessos generals. Aquestes actituds solen afectar principalment a castellers que no toquen de peus a terra (literalment i no), i em molesta aquesta desconsideració amb la resta de companys de la colla. I això ho dic tant pels que manen, com pels que són manats.
 
Per altra banda, fora recomanable per no generar més tensió de la necessària, controlar algunes reaccions fora de to i de lloc d'alguns responsables i dirigents de la colla. Crec que els que estan al davant han de donar exemple de sang freda i bones maneres, i sovint, algunes reaccions en calent han provocat que algú molest deixés la colla, i no està el tema com per anar perdent castellers. Seny i molta pedagogia. Que et cridin i humiliïn quan ets professional i cobres diners pel que fas, pot entrar dins del sou, però cal recordar que aquí venim per l'amor als castells, i no per sentir-nos com una merda.
 
Ah, i per si algun minyó o minyona em llegeix, recordar a tothom que és necessari i convenient anar a fer pinya a les altres colles a les actuacions. Per seguretat, per solidaritat, per companyerisme, perquè també ens agrada que ens ajudin...

divendres, 12 d’abril del 2013

Més que un club.


Aquest vídeo del diari britànic The Guardian ha estat un dels cinc seleccionats als premis Webby, els "Oscar" d'internet, que es lliuraran el 22 de maig a Nova York. Podeu votar-lo fins al 25 d'abril a través d'aquest enllaç, i d'aquesta manera ajudar a la causa catalana internacionalitzant el conflicte. O us penseu que els del Consell Assessor per a la Transició Nacional solets podran alguna cosa?

dijous, 11 d’abril del 2013

D'agressió en agressió fins a la independència final.


El TSJC, a banda d'un òrgan judicial de marcada tendència espanyolista, ha deixat ben clar amb la darrera interlocutòria a favor del castellà a les escoles, que està més polititzat que el Congrés dels Diputats. Aquests jutges tenen tantes ganes de donar pel cul als catalans i a la seva llengua, que deixen de pensar en les possibles conseqüències de les seves decisions. Ara volen que quan un alumne demani ser escolaritzat en castellà, tots els seus companys de classe, es vegin obligats també a ser educats en aquesta llengua, és a dir, l'única i vertadera.

Crec que el que realment desitjarien els del TSJC seria que es prohibís parlar i ensenyar la llengua catalana a les escoles, tal i com van fer els seus familiars seixanta o setanta anys enrere, i de pas, si poguessin, farien detenir i afusellar a tots els docents que renten els cervells dels seus alumnes i els fan independentistes-terroristes amb potes.

Veritablement, no sé que collons esperem els catalans a proclamar la independència i a deixar de patir agressions de tota mena. Aquestes coses, en un país normal, on tinguéssim una llengua oficial normal, uns tribunals normals, un estatut normal, i uns polítics normals, no passaria. Passem de dialogar amb qui no ens vol sentir, alliberem-nos d'una vegada per totes del jou espanyolista, i deixem de patir, siusplau!!!


dimecres, 10 d’abril del 2013

El "temazo" del dimecres. Obrint Pas - "No tingues por".


Demà es compleixen 20 anys de l'assassinat del jove independentista de Burjassot, Guillem Agulló, com a conseqüència de les ganivetades del feixista Pedro Cuevas. L'assassí va ser condemnat a catorze anys de presó, tot i que solament va complir-ne quatre (coses de la justícia).
 
Els Obrint Pas, un grup que quan van esdevenir aquests tristos fets tot just iniciaven la seva singladura musical, van dedicar al Guillem aquesta emotiva i rabiüda peça. 


Ja no puc veure mes enllà
dels teus ulls que m'estan mirant,
quans cops hem hagut de callar.

He estat un temps sense pensar
somriures que no tornaran,
he estat un temps sense parlar.

No estàs sol
no tingues por
ja ningú embrutarà el teu cos
No estàs sol
no tingues por
ja ningú destruirà el teu cor.

Si l'haguéreu vist plorar,
mai no l'hauríeu oblidat
com jo que sempre el duc dins del meu cap,
la gent es pregunta,
com soc capaç d'odiar,
si l'haguéreu vist plorar
mai no l'haurieu oblidat.
oblidat!, oblidat!, oblidat!

No estàs sol
no tingues por
ja ningú embrutarà el teu cos
No estàs sol
no tingues por
ja ningú destruirà el teu cor.

Sempre anirem obrint pas,
Sempre anirem obrint pas,
Sempre anirem obrint pas,
Sempre anirem obrint pas.

No estàs sol
no tingues por
ja ningú embrutarà el teu cos
No estàs sol
no tingues por
ja ningú destruirà el teu cor.

Cap agressió sense resposta,
Cap agressió sense resposta,
Cap agressió sense resposta,
Cap agressió sense resposta.

Sempre anirem obrint pas,
Sempre anirem obrint pas,
Sempre anirem obrint pas,
Sempre anirem obrint, obrint, obrint pas.



dimarts, 9 d’abril del 2013

Cap de setmana pirata a Sant Joan de Vilatorrada.


El passat cap de setmana un bon grapat d'amics ens vam reunir a una casa de colònies per celebrar els aniversaris de tres bons minyons: el Rubèn, el Depor i el Marc. A destacar la xifra rodona dels 40 que celebrava el primer d'ells, tot i que n'aparenta 39 ;-). Fa prop de vint anys que els conec a tots tres, i hem compartit un munt d'experiències. Sobretot amb el Rubèn que m'ha acompanyat a mil festes, àpats, excursions, concerts, partits de basquet i d'handbol, viatges (Veneçuela, Mèxic, Senegal, Tailàndia...), diades castelleres, etc., etc. Probablement és la persona amb qui més m'he relacionat en els darrers vint anys. I espero que la relació duri, com a mínim, vint anys més. Felicitats Makinoteeee!

dilluns, 8 d’abril del 2013

"Insuficiente en Educación Física".

Foto de Consuelo Bautista (diari El País)

(article de J.A. Aunión aparegut al diari El País d'ahir diumenge)

España es uno de los países de Europa que menos parte del horario de la ESO dedica a la asignatura de Educación Física, según un reciente estudio de la oficina de estadística escolar de la UE (Eurydice). Francia destina, en educación secundaria, el 14% del “currículo mínimo recomendado” a esta asignatura, “mientras en España, Malta y Turquía el porcentaje es solo el 3%-4%”, dice el texto. En general, la mayoría de las comunidades autónomas programan dos horas semanales de Educación Física en la ESO (en lugar de una, el mínimo fijado por el Gobierno), pero aparte de que el resultado está todavía muy lejos del tiempo de clase de países como Francia; es insuficiente, según los expertos. 

De hecho, en las estrategias españolas de fomento del deporte en edad escolar que recoge el estudio de Eurydice, se marcaban como objetivo “alcanzar y consolidar unos mínimos horarios que aseguren una práctica de actividad física y deportiva recomendable entre la población en edad escolar”, según el Plan integral para la actividad física y el deporte, del Consejo Superior de Deportes, CSD, de 2010. Un año antes, en un estudio similar del CSD se hablaba de trasladar “a las administraciones competentes la necesidad de aumentar los mínimos horarios relacionados con el área de Educación Física, atendiendo como mínimo a las recomendaciones del Parlamento Europeo (2007) que aconsejan, al menos, tres horas a la semana”. 

El Ejecutivo descarta un aumento del tiempo mínimo para esta asignatur.

El presidente del Consejo de Colegios Oficiales de Licenciados en Educación Física, Vicente Gambau, reclama de nuevo —ahora que el Ministerio de Educación está impulsando una nueva ley— que se establezcan, al menos, esas tres horas semanales de clase de Educación Física de las que habla el Parlamento Europeo, pero con la aspiración de llegar a cinco horas. Esto implicaría aumentar una clase semanal más en la ESO, ofrecer la asignatura en 2º de bachillerato y aumentar ligeramente el horario en algunas comunidades en la educación primaria. De hecho, la materia perdió espacio en primaria tras la anterior reforma legal (la LOE, de 2006) y la mayoría de las autonomías no compensaron esa disminución en los horarios finales (las autonomías tienen margen para completar el tiempo escolar). En 14 comunidades se perdió tiempo de Educación Física en primaria, según un trabajo de repaso de 2007 de UGT. 

Lo cierto es que, si se trasladara al horario escolar cada petición de más espacio por parte de algún sector, los niños necesitarían jornadas de trabajo de 18 horas. Sin embargo, los especialistas en educación física y en salud insisten en que en este caso la mejora es especialmente importante. “Hace falta más duración de las clases y más calidad. Hay que implicar a los padres y a los docentes de otras asignaturas”, señala el profesor de Medicina Preventiva y Salud Pública de la Universidad de Navarra Miguel Ángel Martínez. El experto recuerda que la clase de Educación Física no es solo el tiempo de deporte, sino la base sobre la que deben asentarse todos los hábitos saludables de los jóvenes. “Hoy existe más concienciación sobre el tema, pero se ha dicho mucho y se ha hecho poco”, insiste. 

Por ejemplo, aquel trabajo del CSD de 2009 decía: “En la sociedad occidental en general y en la española en particular, se detecta un aumento progresivo de los hábitos sedentarios de los escolares. Los indices de sobrepeso y obesidad infantil han crecido de forma alarmante los últimos años. El estudio ENKID situa el indice en un 26,3%, el más alto de Europa junto con Malta y Grecia. Los hábitos de ocio vinculados a los videojuegos y a las actividades sedentarias, cada vez son mas frecuentes entre los y las jóvenes”. 

La mitad de los adolescentes de 15 años solo hacen ejercicio en esa clase.

La ministra Sanidad, Ana Mato, proclamó a finales del año pasado la conveniencia de que los niños y adolescentes dediquen al menos cinco horas a la semana a actividades físicas. Lo dijo en una convención sobre el plan NAOS (Estrategia para la Nutrición, Actividad Física y Prevención de la Obesidad), dentro del cual, por ejemplo, se ha limitado la venta de refrescos y bollería en las escuelas. Sin embargo, aunque tiene el compromiso de seguir fomentando el deporte en edad escolar, el Ministerio de Educación descarta un aumento del horario mínimo de Educación Física en los currículos, explica un portavoz del departamento que también es de Cultura y Deporte. Eso sí, añade, dentro de las posibilidades y los márgenes de decisión de los centros, destacan que los colegios e institutos que lo deseen podrán especializarse en deportes (dedicándole, por tanto, más tiempo). 

Pero los especialistas advierten de que, aunque hay muchos escolares que sobrepasan esa recomendación de cinco horas (dentro y fuera de las clases), un tercio de chicos de 9 a 17 años realiza actividad física con una frecuencia insuficiente y que, a partir de los 15 años, la mitad de los adolescentes solo la realizan en la clase de Educación Física, según una encuesta de 2010 hecha por el profesor de la Autónoma de Madrid Juan Luis Hernández Álvarez.
Además, Gambau insiste en que el tiempo efectivo de ejercicio se reduce mucho por los desplazamientos, el cambio de ropa, la ducha (unas cuestiones de higiene que, en la inmensa mayoría de los casos, se respetan, asegura). Y sobre todo, resalta lo que escribió en una carta a los ministros de Sanidad y Educación:
Hay evidencia científica de que resulta posible incrementar las horas de educación física hasta una hora diaria, reduciendo consecuentemente el tiempo asignado a otras materias académicas, sin que eso suponga un deterioro del rendimiento académico en los escolares y sí una mejora de diversos indicadores de salud”. 

El especialista Daniel N. Ardoy, por su parte, se refiere a los valores que transmite el área, esos del esfuerzo, la cooperación o la superación... Estos, en su traducción al lenguaje escolar de competencias básicas (las que según Europa deberían tener todos los jóvenes al terminar la escuela obligatoria), son “la competencia social y ciudadana; autonomía e iniciativa personal, o aprender a aprender, que, entre otras, se trabajan en mayor medida en Educación Física”, asegura Ardoy.

diumenge, 7 d’abril del 2013

"La buena escuela no asfixia la creatividad".


(article d'Elisa Silió aparegut al diari El País del divendres 5 d'abril).

Todos tenemos una faceta imaginativa que despierta en la infancia y va apagándose con los años
Algunos expertos creen que las reglas escolares castran, otros subrayan sus beneficios sociales y cognitivos.

Tendemos a ver la creatividad como algo chic y elitista, solo al alcance de unos pocos privilegiados. Así lo interpretó en 1999 el psicólogo social Howard Gardner en Inteligencia reestructurada: múltiples inteligencias para el siglo XXI. Sin embargo, con los años se va imponiendo la visión democrática de Ken Robinson, convertido en todo un gurú para un séquito de pedagogos. En opinión de este educador y conferenciante de masas, “todo el mundo es capaz de tener éxito en algún área si se dan las condiciones precisas y se ha adquirido un conocimiento relevante y unas habilidades”. Hasta ahí todos satisfechos. El problema llega ahora. Según este británico, la escuela mata esta creatividad que no tiene por qué ser artística, como solemos imaginar, sino científica o social.
Según Robinson, al profesor solo le interesa que se conteste lo que está en los contenidos del temario, lo que provoca la frustración de aquellos niños que son más arriesgados y a los que les gusta improvisar. Eso provoca que cada vez se atrevan menos a pensar de manera diferente por miedo a equivocarse. Tienen un comportamiento más rígido y convergente. Todo ello, en opinión del pedagogo, tiene su origen en una escuela anacrónica concebida durante la revolución industrial pensando en la producción en cadena. Un esquema que casa mal con una sociedad basada cada vez más en los servicios y el conocimiento.
El filósofo José Antonio Marina en el blog de su proyecto Observatorio de la Innovación Educativa se muestra disconforme: “Este tema no se puede despachar a la ligera. No se puede desprestigiar la respuesta correcta, como hace Robinson. No hay una solución creativa a la tabla de multiplicar, ni se puede mezclar Napoleón con Harry Potter en un relato histórico. Tampoco se puede ensalzar tanto el pensamiento divergente que se anule el pensamiento convergente”.
El tiempo es fundamental para que las ideas fluyan", dice una profesora
“La escuela fagocita la creatividad si tiene un punto de vista tradicional y se aplica la metodología de siempre. Pero sí que hay profesores que saben desarrollarla”, opina Beatriz Valderrama, autora de Creatividad inteligente: guía del emprendedor (Pearson, 2012). “Es bueno ir a la escuela infantil. Tiene grandes beneficios cognitivos y sociales. Estar con otros niños les despierta la inteligencia emocional. Conocen otros mundos, aprenden a compartir y desarrollan capacidades motrices”. Algunos informes muestran que la escolarización temprana mejora el rendimiento académico, pero los principales factores determinantes del éxito escolar siguen siendo el origen social y el nivel formativo de los padres.
Niños del colegio Aldebarán de Tres Cantos (Madrid). / Gorka Lejarcegi
La Enciclopedia de malos alumnos y rebeldes que llegaron a genios, de Jean-Bernard Pouy, Serge Bloch y Anne Blanchard, pasma con un listado de personalidades que, curiosamente, solo incluye un nombre femenino, Agatha Christie, la reina de la novela negra. El físico Stephen Hawking no aprendió a leer hasta los ocho años; Evariste Galois, padre del álgebra moderna, no pasó dos veces la prueba de acceso a la Escuela Politécnica de París; de John Gurdon, reciente premio Nobel de Medicina, la elitista escuela Eton escribió “no tiene posibilidad de estudiar una especialidad. Sería una perdida de tiempo para él y para los que deberían enseñarle”; Thomas Edison, inventor de la bombilla eléctrica que obtuvo más de 1.000 patentes, estudió en casa con su madre porque fue expulsado del colegio... La lista es interminable: pintores (Dalí, Picasso, Cezanne, Leonardo), escritores (Dumas, Balzac), músicos (Verdi, Debussy) o mandatarios (Napoleón, Churchill). Y no faltan genios contemporáneos —demostrando que al menos en las últimas décadas el sistema ha fallado— como Larry Ellison, Bill Gates y Steve Jobs.
La creatividad sirve para solventar conflictos, innovar, relacionarse mejor
El niño convive de forma progresiva con el mundo desde que empieza a comer y dormir, y estas primeras etapas tempranas son especialmente arriesgadas, pioneras y prometedoras. Es lo que el psicoanalista Sigmund Freud llamaba “inteligencia radiante”. Mientras que Goethe, en la misma línea, aseguró en su obra Poesía y verdad: “Si los niños continuaran creciendo con la misma fuerza, contaríamos con cientos de genios”.
Las maestras de infantil Arantza de las Heras y Rosa Fernández se dieron cuenta en cuanto empezaron a ejercer de que “perdían” algunos niños cuando se les obligaba a sentarse a hacer fichas y seguir un libro con tres años. Así que en las aulas del colegio público Aldebarán en Tres Cantos (Madrid) los alumnos de cinco años desarrollan su creatividad cada uno a su ritmo. Cada mañana se reúnen en asamblea y deciden qué quieren hacer, y las maestras encauzan sus deseos. “No se trata de decir: haz lo que quieras. Le planteas preguntas y luego él opta por lo que quiere hacer”. Sin olvidar que a través del conocimiento del sistema solar se puede introducir lógica matemática o lectoescritura.
Montse Julià, directora del centro Montessori-Palau (Girona), cree a pies juntillas la teoría de Robinson. “El niño no puede estar sometido a una rutina de asignaturas en un colegio en el que solo se le enseña a obedecer unas órdenes”. Por eso en las enseñanzas infantil y primaria de su colegio cada uno va por libre —“el tiempo es fundamental para que las ideas fluyan”— y se juntan en el mismo aula niños de tres a cinco años y de seis a ocho. “Así juegan tres papeles. El de pequeño, que tiene como referente al mayor; el de mediano, y el grande, que consolida lo aprendido”.
El maestro del método Montessori planifica algo nuevo cada dos días, y cada cual decide si va a hacer sumas, leer o aprender ortografía. “Solo hay un horario para el comedor y para clases especiales: educación física, violín..., cuenta Julià. “Es muy positivo. Los fundadores de Google cuentan en un vídeo que si han sido innovadores porque con Montessori tuvieron flexibilidad en el aula, espacio para pensar”.
Desarrollar su inteligencia emocional es tan importante como su faceta creativa
Pensar con los dos lados del cerebro. El lado derecho resuelve los problemas algorítmicos, que son aquellos con una solución fija (una resta, por ejemplo) porque se solucionan aplicando una regla. Y el izquierdo, se preocupa de los problemas heurísticos, cuya respuesta hay que inventarla porque no hay a qué agarrarse. En este lado se concentra nuestra creatividad, fantasía o expresión de las emociones (ver gráfico).
Asesine o no la escuela, lo que está claro es que el papel que juegue el maestro es de vital importancia. Caroline Sharp en su artículo Desarrollando la creatividad infantil: ¿qué podemos aprender de la investigación? sostiene que “tolerar la ambigüedad, plantear preguntas con distintas respuestas, animar a la experimentación y a la persistencia y felicitar al niño ante una contestación inesperada”. Todo eso sin perder de vista que el alumno tiene además que “aprender a juzgar cuándo es apropiado divergir y cuando debe mostrarse de acuerdo”.
Son las diez de la mañana y los alumnos del Aldebarán eligen el color de su cartulina. En ella pegan su retrato preferido y decoran la hoja a su gusto. De casa han traído botones, trozos de tela, poliespan, pegatinas... y el resultado es asombroso. Paula titula Sorpresa y solapa su foto con su retrato dibujado; Darío cambia la O de su nombre por un botón; Alicia, que ha optado por un cartón mucho más grande, homenajea a su gata Amaya con una delicadeza que muchos quisieran... De fondo suena Nena da Conte, la música favorita del alumno de la semana. Bailan un poco y siguen con su tarea, salvo uno de los niños que no quiere hacer nada y la profesora le permite que se recueste en el suelo. Ellas opinan que es fundamental la implicación de las familias. Cada viernes —son dos clases de 14 niños— los padres de un alumno comparten con el resto alguna afición de su hijo. Por ejemplo, pintan galletas con ellos.
Se necesita gente creativa para potenciar el desarrollo social y económico del país
La pregunta que se plantean los expertos es: ¿cuándo los niños empiezan a perder el asombro y las ganas de aprender que les hace creativos? Coinciden en que esto sucede hacia los seis años. Lo que no parece tener respuesta clara es si esto ocurre por mera madurez o por las convenciones sociales impuestas en el aula.
Desarrollar su inteligencia emocional es tan importante como su faceta creativa. Por eso en Tres Cantos tienen colgados en la puerta carteles de cinco estados de ánimo. Cada mañana expresan sus emociones, que cambian a lo largo de la jornada, colocando su nombre debajo de un estado. No falla, después del recreo varios muestran su enfado.
Es indiscutible que la infancia es la mejor edad para aprender a aprender y para sentar las bases de la cooperación y la resolución de problemas, pero hay quien ha empezado a poner en duda que sea la etapa de la vida más creativa. Mark Brackett, director del Centro de Inteligencia Emocional de la Universidad de Yale, lo planteaba hace unos días: “Hay también informes que dicen que la creatividad crece cuando eres adulto porque te conoces mejor a ti mismo, a tus emociones”.
Balzac decía: no existe gran talento sin gran voluntad
El Centro de Inteligencia Emocional nace ahora de la colaboración de la prestigiosa universidad y la Fundación Botín, que abrirán en Santander un centro de arte que aspira a ser referencia mundial. Juntos estudiarán cómo canalizar la creatividad a través de las artes, convencidos de la necesidad de contar con una ciudadanía creativa no solo por su bienestar individual, sino para potenciar el desarrollo social y económico del país. Aprovechar ideas que surgen como respuesta a un sentimiento artístico. “Aunque sean negativas. Como la célebre frase de Woody Allen saliendo de la ópera: ‘Cuando escucho a Wagner más de media hora me entran ganas de invadir Polonia”, ironiza Brackett.
“Yo siempre he tenido clara la importancia de la creatividad, pero mucha gente no. Quizá desde que llegó la crisis y se empezó a hablar de emprendimiento la cosa cambió y hay más interés por la capacidad de crear”, argumenta Íñigo Sáenz de Miera, director general de la Fundación Botín, que pone en marcha cada curso talleres creativos en 80 colegios.
“La creatividad es una forma de mirar y resolver los problemas de la vida. Hay que cambiar la actitud. Sirve para todo en la vida: para solventar conflictos, innovar, relacionarse mejor”, anima Valderrama que trabaja esta faceta en un máster de Educación Secundaria para futuros maestros. Ella observa cómo estos estudiantes desconfían de tener capacidades creativas y trata de estimularlos para que venzan esa barrera. “La creatividad es no es un talento innato. Hay que exponerse a estímulos creativos que no sean de las áreas habituales —películas y libros de otros géneros—, pararse a pensar, cuestionarse las cosas. Balzac decía: no existe gran talento sin gran voluntad. Y tenía razón. Parece magia, que un día a un inventor se le enciende la bombilla cuando detrás hay muchas horas de trabajo. Se necesita compromiso y pasión”.
Hay otros factores que parecen menores sin serlo. Como el tamaño y la disposición de la clase, el patio o jardín, la calidad del equipamiento y los materiales o el acceso a otros ambientes. “Es bueno que las aulas sean grandes para que el niño de un vistazo vea todos los materiales con los que puede aprender sin tener que recordar. Y los niños no están todo el día sentados. A veces se sientan en el suelo y hay que respetar su espacio”, sostiene Julià.
Creatividad pero con los pies en el suelo. El doctor Frank Emanuel Weinert, que trabaja con niños superdotados, lo describe así: “Kant decía que no se puede llegar a viejo sin haber creado diferentes hábitos a modo de esqueleto. No puede ser que cada día haya que encontrar razones para lavarse los dientes. Eso no lo aguanta la naturaleza humana”.



divendres, 5 d’abril del 2013

Coses que no quadren, o polèmiques que no ho són tant...



Acabem de saber que aquest curs solament 17 famílies han demanat que s'escolaritzés als seus fills en castellà, en contrast amb les 106 que ho van sol·licitar el curs anterior.

A mi, personalment, em sobta aquesta escarransida xifra tenint en compte que a les darreres eleccions catalanes, prop de 800.000 votants van optar per partits polítics espanyolistes (PP, C's, UPyD, PxC). On hi ha el truc doncs? És el Departament d'Ensenyament qui ens enganya i manipula les dades? Són els votants espanyolistes (que donen suport als partits que demanaven el canvi de model lingüístic) els qui a l'hora de la veritat posen seny i acaben considerant que escolaritzar als seus fills en català té més avantatges que inconvenients?

O potser es tracta simplement de fer merder de tant en tant i crear mala maror entre la ciutadania de Catalunya amb polèmiques inventades i conflictes inexistents? Potser aquestes polèmiques acaben donant vots a alguns partits polítics, però el que sembla clar és que no aconsegueixen fer trontollar un model educatiu (el de l'immersió en català) clau per la "cohesió" del país i per garantir la igualtat d'oportunitats (en lo lingüístic com a mínim).

dijous, 4 d’abril del 2013

Entrevista de La Vanguardia a l'excanalla dels Minyons Queralt Montcal.


(Els castells mostren alguns dels millors valors socials, però també amaguen enveges, egoismes, xantatges, despotismes... La Queralt ens explica els canvis experimentats en els seus quinze anys d'experiència a la colla. Interessants reflexions de la Queralt.)
 
D’aquí a poc més d’un mes farà quinze anys que el suplement del Vallès de La Vanguardia entrevistava la jove enxaneta dels Minyons de Terrassa. Una nena eixerida que explicava que el seu pare la va dur a la colla cansat de veure-la enfilar-se pels sofàs de casa seva. Un grapat d’anys després la Queralt Moncal segueix al peu del canó ben lligada al món dels castells.
Com recordes aquella entrevista?
Tinc un record una mica borrós perquè ja ha passat bastant de temps, però sé que me la van fer al mateix local de Minyons, a dalt del bar mentre a baix es feia l’assaig de canalla.
El que tinc més present és una de les preguntes que em van fer sobre “si em temptaven dient-me que si pujava, a canvi, m’obsequiarien amb algun premi”, a la que vaig respondre un contundent “No, si puges és perquè tu vols, i si véns a Minyons és perquè t’agrada”. En aquell moment crec que no m’havia passat mai pel cap que hi hagués aquesta “tàctica” per incentivar la canalla. Jo feia castells perquè m’agradava i encara que alguns moments hagués passat nervis i por, per mi el premi era haver sigut capaç de superar-la perquè normalment havia valgut la pena, després venia l’alegria i la satisfacció d’haver participat d’aquell gran castell. Ho pensava i ho segueixo pensant que aquest és el millor premi per a un casteller sigui adult o nen.
De petita vas prendre part dels poms de dalt dels Minyons de Terrassa on vas poder participar d’alguns dels millors castells de la colla però en fer-te gran et va costar més entrar en les alineacions malves. Com es viu aquest canvi?
Vaig tenir la sort de formar part de la canalla les temporades 1994-1999 i poder així participar de castells històrics com el primer 5d9f carregat del segle d’aixecadora (La Mercè del 1995), els primers 2de9fm i 5de9f descarregats de la colla d’enxaneta (Diada del 1996) i ja de dosos, el primer 4de9 net i 3de10fm descarregats (Girona i Diada del 1998).
Per mi el canvi va ser brusc i traumàtic, però es va produir en el moment en què tota la família vam marxar de la colla l’any 1999 per desavinences amb la junta i la tècnica del moment i quan d’un dia per l’altre vaig passar de pujar a pràcticament a tots els castells, amb tot el que suposava, a simplement anar d’espectadora, vestida de carrer, a veure algunes actuacions de la colla per la que tant m’havia esforçat i tant havia lluitat.
No va ser fins al cap de 5 o 6 anys que no hi vam tornar i des d’aleshores ha sigut com partir totalment de zero a nivell de formar part del troncs, ja que no vaig tenir l’oportunitat de tenir una continuïtat en baixar de pis. No va ser conseqüència d’haver-me fet gran el fet de no seguir en els troncs sinó més aviat d’haver estat fora durant un temps i que en retornar no se m’ha donat la oportunitat d’assajar i poder tornar a enfilar-me en els troncs.
Durant aquesta segona època he pogut participar dels castells des d’un altre punt de vista, mai millor dit, passar de fer d’enxaneta i veure-ho tot des de dalt a fer de crossa a la soca o pujar a algun folre de castells emmanillats o estar a la pinya de peus a terra. Aprens a viure i valorar els castells i la colla d’una manera molt diferent i potser el fet de fer un paper més “anonimat” et fa descobrir l’estima incondicional que tens a la teva colla i els motius pels quals estic aquí i és perquè crec que sempre he prioritzat la colla per davant dels meus interessos i això m’ha permès jugar pràcticament tots els papers de l’auca.

Però no només fas castells a Terrassa, oi? Al teu armari hi ha dues camises castelleres.
Dos camises i dos sentiments totalment paral·lels perquè també formo part de la colla universitària dels Ganàpies de l’Autònoma. Això m’ha permès un fet paradoxal i és que amb l’edat, en lloc de baixar de pis encara ara puc fer d’enxaneta de castells de sis i set de la colla universitària.

I ara que has provat els poms de dalt convencionals i els universitaris, amb quins et quedaries?
Formar part d’una colla Universitària crec que és una de les millors experiències per a un casteller. Conèixer gent d’altres colles, lluitar per un mateix objectiu, aprendre altres maneres de fer, d’entendre i de viure els castells et fa intercanviar coneixements i experiències molt enriquidores. De tot aquest aprenentatge també se’n beneficien després les colles convencionals.
També és una experiència privilegiada per a un adult poder tornar a pujar en un pom de dalt. És com tornar-te a fer petit i reviure una època de la que en tinc molt bon record.
Si hagués de triar entre un pom o un altre preferiria fer mixt que consistiria en reviure com faig ara, pujant en el pom d’un castell de sis o de set de la meva colla universitària, a dalt d’un castell de 9 o de 10 dels Minyons. Crec que n’era molt conscient de petita però crec que ara seria capaç de gaudir-ho amb més intensitat i sobretot valorar més tot allò que vaig tenir la sort de poder fer quan era petita i que potser no donava tanta importància en aquell moment.
Diumenge a Manresa vam tornar-te a veure dalt d’un castell amb la camisa malva. Després d’aquests anys lluny dels troncs, la responsabilitat és major?
Després de tants anys sense haver tingut l’oportunitat d’enfilar-me al tronc d’un castell és un gran repte poder tornar-ho a fer i en una posició totalment nova per a mi i amb la que encara em queda molt per aprendre. El fet d’estar tant temps sense enfilar-me suposo que fa que senti més pressió i responsabilitat del compte, perquè han hagut de passar 14 anys per tornar a tenir l’oportunitat.
Va ser un moment molt especial per a mi no només pel fet de pujar allà dalt, sinó també perquè m’ha sorprès gratament la reacció de molts amics i companys del món casteller que m’han manifestat la seva alegria en saber-ho. Ha sigut una satisfacció compartida amb molta gent.

Quin és el teu objectiu a curt termini?
Continuar com he fet fins ara col·laborant activament amb les dues colles de les que formo part ja sigui al pom, al tronc o tocant de peus a terra amb la il·lusió de poder aconseguir nous objectius i descarregar els castells que ens plantegem.
Personalment, ara que he tingut la oportunitat de començar a assajar en els troncs, m’agradaria continuar-ho fent i poder assolir nous reptes.


dimecres, 3 d’abril del 2013

El "temazo" del dimecres. Irene Cara - "What a feeling".



Es compleixen 30 anys de l'estrena de la pel·lícula "Flashdance", que va aconseguir que alguns nens sortissin ballant del cinema, gràcies a la memorable escena final del ball davant del jurat amb la cançó "what a feeling" per part de l'actriu principal. El tema va guanyar a més, l'òscar de l'acadèmia a la millor cançó original, i va encapçalar les llistes d'èxits d'arreu.

dimarts, 2 d’abril del 2013

Junts ho farem possible!


Esclar que sí! Ni pactes fiscals, ni putes, ni Ramonetes. Ara, més que mai, toca! Junts ho farem possible!

dilluns, 1 d’abril del 2013

Endavant ERNAI!!!


Malgrat haver-se constituït com a organització legal el passat 2 de març a la localitat navarresa de Lizarra, aquest llarg pont de setmana santa, les joventuts abertzales, sota el nou nom d'Ernai, han celebrat la tornada a la normalitat (legalitat) amb la "Gazte Danbada", una trobada juvenil plena d'activitats culturals, tallers, xerrades, concerts, debats... Per aquest motiu han "ocupat" pràcticament en la seva totalitat el municipi biscaí d'Urduña.

Cal reconèixer als companys bascos la gran capacitat organitzativa que tenen. Es noten els anys d'experiència acumulada i de feina al darrera. I el nivell de compromís dels joves bascos és d'admirar. Com a mínim els d'aquesta organització. No puc ni arribar a imaginar-me el nombre de joves implicats en aquesta moguda! A les barres dels concerts, als carrers del poble informant o tallant el transit, els que han encartellat, els dels tiquets, els que feien entrepans, els que organitzaven conferències o xerrades, etc., etc.

Tota la sort del món als joves d'Ernai. La necessitaran. No els serà fàcil fer el canvi de xip que tot el món abertzale està duent a terme. Són molts anys de radicalitat exacerbada, i d'odi acumulat. Parlant amb algun jove basc he pogut comprovar que no serà fàcil fer aquest canvi de mentalitat. Molts d'ells tenen a algun familiar o conegut a la presó, i costa reconduir tot l'odi acumulat en aquest temps. I més difícil si cap pel fet de tractar-se de gent jove i, sovint, arrauxada. Alguns, des de les seves particulars experiències, no hi confien gens a arribar a solucions pacífiques i democràtiques. Saben que l'Estat Espanyol és poc amic de processos d'alliberament democràtics, i saben també com les pot gastar l'Estat Espanyol en defensa dels seus interessos... Bé, segur que si els catalans ens en sortim en aquest procés d'autodeterminació que hem emprès, ells ho veuran més clar.

Gora Euskal Herria Askatasuna!