 | |||
| Foto: El Punt-Avui. |
(Interessantíssima entrevista del diari El Punt-Avui a l'activista independentista Carles Castellanos. Independentista de pedra picada que acaba de publicar un llibre de memòries que esdevé un recull històric de l'independentisme els darrers 60 anys).
Acaba de publicar ‘Reviure els fets. Memòries polítiques’ (Edicions del 1979), però més que una biografia, és una història de l’independentisme dels últims 60 anys.
Sí, és això. És el que volia justament, perquè
veia una separació entre l’independentisme dels anys vuitanta i el de
més enllà del 2000, i amb el llibre he volgut buscar els aspectes de
continuïtat que hi ha en aquest procés. El meu objectiu era fer tot
l’itinerari sencer, sense oblidar les coses importants que va haver-hi
al segle XX.
Coneixem força el moviment antirepressiu i
catalanista en ple franquisme, però sovint sembla que l’independentisme
hagués desaparegut, quan vostè el 1969 ja va ser un dels fundadors del
PSAN...
Això és el que s’explica des de posicions que
eren majoritàries als mitjans: des del PSUC, CDC… Per a ells no
existíem, però ens coneixíem. Havia tingut contactes amb gent del PSUC i
en els meus escrits i relacions els tractava críticament. Eren
comunistes amb una pàtina de catalanisme cultural per quedar bé, però a
la pràctica no eren pas catalanistes. Justament prohibien parlar català a
les assemblees.
En tot cas la repressió era per a tots igual.
Durant el franquisme tothom rebia de manera
semblant, sí, i fins i tot durant la transició, tot i que sempre s’hagi
dit que va ser modèlica. Jo, de fet, he rebut més després de la
transició que abans. De tortures en vaig rebre més a partir dels
vuitanta.
De fet, al llibre en descriu algunes…
Sí, això entra en les pràctiques encara corrents
en molts països, és un problema de la repressió dels estats. Primer et
torturen i després diuen que no tenen cap fonament per haver-te
detingut. És una contradicció bastant bèstia, però ha passat molt
sovint. I encara passa, potser no amb els polítics que tenen més
influència, però sí amb els joves detinguts en manifestacions o que són
en CDR. També els cauen unes pallisses impressionants i després diuen
que no ha passat res.
I impunement, perquè poc s’investiga...
S’han fet alguns recursos, i el Tribunal
d’Estrasburg ha condemnat l’Estat espanyol per no haver investigat prou
les tortures, perquè en alguns casos hi havia un fonament molt sòlid,
com el 1992, quan van detenir una seixantena de persones i van torturar a
la majoria. No ho van investigar, es va dur a Europa i allà es va
condemnar l’Estat espanyol. I a l’Estat li va relliscar. Però, és clar,
arriba un punt que de tant relliscar-li aquests tribunals ja el
consideren com Turquia o Hongria. No fa cas de les crítiques
regularment, però té un cost polític. La monarquia està tocada de mort,
ells no ho veuen potser però ho demostren amb el tipus de reaccions que
tenen. Aquest règim no aguantarà gaire, potser una mica més que jo, però
té cara de caure. S’assembla a l’última època del franquisme: no
s’aguanta tanta arbitrarietat i abús sistemàtic, com si tots fóssim en
una caserna de la Guàrdia Civil.
Ara ho fa més la justícia que la policia…
La ideologia és la mateixa: anar abusant i
abusant fins que peti. I, abans que el moviment independentista, petaran
ells, perquè estan creant una mena d’hostilitat contra tot el sistema
polític que els perjudica directament. Arribarà un moment que veuran que
estan sols i seran els primers a demanar una treva. Mirat de fora és
una situació molt estranya.
Vostè ha estat quatre cops a la presó i dos a l’exili, que anomena refugi. Però mai l’han condemnat, ni tan sols jutjat…
Sí, de fet podem agafar aquella època com un
precedent d’ara. Això de rebre acusacions sense fonament és una cosa
antiga, no ve d’ara. Per exemple, el 1982, pel fet de portar una
pancarta d’”Independència”, un jutge que devia ser de la corda dels que
hi ha ara va dir que allò era sedició, etcètera, i ens va tenir a cinc
persones un mes a la presó. En aquell moment, com ara, no s’hi miraven
gaire prim: si els anava bé s’inventaven les acusacions. Potser hi ha
hagut una època intermèdia on semblava que eren més demòcrates, però
quan han vist que era important per a ells actuar, han passat a la
mateixa pràctica que el franquisme i el postfranquisme.
En tot cas a vostè la presó li va anar bé per reordenar idees. Com se’n surt de la presó? Més reforçat o més esporuguit?
Depèn molt de les persones i, potser més, de
l’entorn familiar i social de protecció antirepressiu. Si tens una mica
de consciència i de suport, en surts reforçat. I així aprofites el
temps: jo hi vaig escriure un parell de llibres. Per la manera com
practica la repressió l’Estat, no t’acostuma a convèncer que estàs
equivocat, que no tens la raó… L’únic objectiu de la presó és espantar
la gent, però no convenç, no et donen cap argument polític, i per tant
en pots sortir reforçat.
De ser majoritari abans de la guerra, en acabar
el franquisme l’independentisme era residual. Per què? Per la repressió?
Ferides de la guerra? Baralles internes?
De barallar-nos encara no havíem tingut temps… És
resultat del franquisme, que va influir moltíssim en la ideologia de la
gent, i a més molts partits ajudaven en la idea de no considerar
important la qüestió catalana. El PSUC mateix era espanyolista, encara
que després l’han venut com el gran defensor del català entre la
immigració, però no crec que això reflecteixi la realitat. La gent més
vàlida, els més preparats, els van matar o es van haver d’exiliar: els
polítics més conscients, professors… Van treure mig milió de persones de
l’escena política, i és normal que al poble li costés refer-se i
adonar-se’n. I la transició va ser un gran engany, perquè parlaven de
democràcia però van liquidar l’Assemblea de Catalunya, van pactar amb
els franquistes abans de fer una proposta que satisfés la nació
catalana, van acceptar unes noves lleis socials i la separació dels
Països Catalans...
Un gran engany de l’Estat espanyol, però també del mateix catalanisme…
En podríem dir de l’antifranquisme, on hi havia
un sector important, en un moment potser majoritari, que era
espanyolista. Ni de federació parlaven... El catalanisme va ser més
tardà, el que es va organitzar al voltant de CDC no va tenir influència
fins als anys vuitanta. Als seixanta i setanta, qui tallava el bacallà
era el PSUC; ERC havia estat molt perseguida, en quedaven restes i no
tenia res a veure amb el que havia estat: la meitat de dirigents es van
exiliar, a alguns els van matar… Va tenir la pèrdua de molts sectors
importants.
Al llibre esmenta la “traïció”, en paraules de
Xirinacs, dels polítics en la Transició. Llavors ho deia poca gent, però
avui tot el sobiranisme parla de “règim del 78”...
Sí, ara s’està veient. Perquè la gent se n’adonés calia que el règim actual fes una mena de striptease,
que demostrés que era un règim franquista recobert de parlamentarisme
monàrquic. Ha estat el mateix règim el que ha ensenyat que la transició
era un engany, però fins ara ens havien mantingut en aquesta mentida.
Vostè diu que el retorn de Tarradellas va frenar l’aspiració d’autodeterminació...
Tarradellas era un polític en tot el sentit de la
paraula. Té una imatge, però amb la seva presència va passar una altra
cosa: va intervenir en un moment que el sector més combatiu i
socialitzant del moviment popular català estava pujant molt, fins i tot
en les eleccions, i a l’Estat i a ell els interessava que no pugés tant,
i van fer servir la seva figura. Va fer de tap al creixement dels
sectors més radicals dels moviments socials.
Creu que va ser buscat per Tarradellas, o un efecte col·lateral de la restitució?
Sempre tenen dues cares, aquestes versions. Ell
ja ho devia veure, però si mires el que va fer políticament, sempre va
anar trampejant per salvar la seva figura. Va aconseguir la recuperació
de la Generalitat, però de seguida li van girar la truita i la van posar
al mateix nivell que els estatuts regionals espanyols. I el fet que la
restauració es fes independentment del moviment polític del moment, es
pot considerar una intromissió. Per això la meva crítica. I per això
faig un advertiment, i és que ara podria passar una cosa semblant: també
hi ha un moviment antimonàrquic i algú podria sortir a muntar una
república i muntar-nos un pastitxo per quedar igual. Només poso en
relleu aquest paper contradictori, no és una crítica a un fet concret o
al personatge globalment.
El 79 es crea Terra Lliure, com a resposta a què? Per què no durant el franquisme?
Terra Lliure és un producte de la situació social
que es va crear als seixanta i setanta. Hi havia una efervescència molt
gran, la gent se sentia amb més capacitat de fer coses i si la
reprimien es revoltava. De resultes d’això van aparèixer focus de lluita
armada i Terra Lliure n’és un, perquè ja n’hi havia hagut abans, als
setanta. Abans de la Transició ja existien nuclis d’aquests, i el MIL de
Puig Antich n’és un exemple.
Vostè no va militar mai a Terra Lliure?
Sempre ho he dit, i si fos que sí ho diria
igualment, no me n’amagaria: no hi he estat mai. La policia sempre m’ho
ha atribuït, com fan amb alguns bascos a qui diuen que són d’ETA encara
que ja no existeixi. Amb mi van fer això: atribuir-me coses quan no hi
havia cap fonament.
On sí que es va implicar va ser en la fundació del Moviment de Defensa de la Terra (MDT). En volia ser el braç polític?
Érem dos moviments que es complementaven, però no
hi havia una transmissió directa; un braç és el que executa ordres!
L’MDT va néixer el 1984 a partir de la lluita contra la repressió que hi
havia als pobles i barris de ciutats mitjanes dels Països Catalans, i
d’altres moviments també feien lluita social. Tenien el mateix objectiu
polític però no hi havia una relació orgànica.
El 1995 Terra Lliure anuncia que es dissol, però no descarta que s’hi torni en el futur. Avui és del tot impensable, oi?
En aquests moments no convé perquè és el que
voldria l’Estat, que hi hagués una situació com la del País Basc fa uns
anys per poder arrasar-ho tot, que és el que estan esperant. Ara l’Estat
ja no només voldria eliminar l’independentisme sinó també tot el
moviment cultural català, voldria fer desaparèixer Catalunya, però ho té
difícil. Pel que fa a les formes de lluita, doncs, crec que ara cal
practicar la no-violència activa. Perquè també ha canviat el panorama
internacional, s’ha enfosquit per les accions de l’islamofeixisme, que
crea un panorama molt confús al voltant de la lluita armada… El que
passi en el futur no es pot dir, però durant uns quants anys s’ha de
practicar la no-violència. Això sí, més activa que ara.
Tot i l’intent de l’MDT d’unificar
l’independentisme, a final dels vuitanta es torna a dividir, i una part
va a l’ERC d’Àngel Colom. Va ser una manera d’aigualir-lo?
La crisi de l’independentisme és de creixement, i
s’hauria pogut resoldre d’altres maneres. Ve del fet que teníem una
crisi orgànica perquè hi havia gent que volia portar l’independentisme
només cap a una mena de front patriòtic i buidar-lo de continguts
socials. I és clar, la majoria de la gent de l’MDT s’havia format en
lluites socials al territori i no ho veia clar. Va ser una mena de
desviació que al final s’ha vist que als anys 1990 i 2000 va anar a
parar a ERC, una reorientació parlamentària, de crear un equip de
polítics convencional, cosa que no ens convencia ni em convenç ara com a
instrument per arribar a la independència, perquè si et mous només dins
les estructures del parlamentarisme del règim monàrquic és impossible
que es pugui fer. Si vols combatre el poder des de dins, t’empaperen
judicialment. És una trampa, tot això. I el que volia l’Estat, i per
això a final dels vuitanta va pactar amb ERC, que s’hi va avenir, era
portar una part dels presos cap a la reinserció, amb la delació de
companys que comportava, i encarrilar la major part de l’independentisme
cap al simple parlamentarisme, la participació en estructures
parlamentàries. Colom ja va començar a instar els presos dient-los que
havien de fer una treva i, quan es va veure més valent, va gosar dir que
Terra Lliure havia de desaparèixer… Tot això no es pot separar de la
crisi del Front Patriòtic de final dels vuitanta; de fet, és el mateix
procés. Era molt difícil mantenir en una mateixa organització tanta
diferència política, i de fet el sector que ens vam mantenir dins l’MDT
és el que després ha apostat per la CUP, amb totes les seves
contradiccions també.
Vostè diu que les detencions del 1992 van tenir
un efecte contrari al buscat, ja que volien posar fi a l’independentisme
i el van amplificar més que mai…
Sempre passa això. En tots els moviments
d’alliberament nacional arriba un punt que la repressió és tan forta que
genera una resposta popular. Recordo que hi ha una pel·lícula sobre la
guerra d’Algèria que ja explica clarament com una gran operació contra
el Front d’Alliberament Nacional, que actuava contra l’ocupació, va
suposar una repressió tan forta que va començar una etapa de grans
mobilitzacions que els francesos no van poder aturar. Aquest és un
procés que passa sempre en aquests casos. L’Estat actua de manera cega,
va clavant cops i es passa de la ratlla. El 92 potser no va ser general,
però a Girona va ser percebut com un abús molt escandalós, perquè van
anar a trobar gent als diaris, o persones molt conegudes i valorades per
la societat... I es va mostrar clarament que hi havia hagut tortures
pels cops a la cara que havien rebut alguns. Ja hi havia un desencís
social arreu, però aquí va començar la gran desconfiança, on va ser
públic va ser a Girona. Quan la Guàrdia Civil actua busca llocs com
Girona o el Pla de Bages per fer les càrregues més bèsties, perquè ells
actuen als llocs on pensen que hi ha més consciència política; igual que
a Euskadi van a Guipúscoa. I aquí és on comencen a equivocar-se.
En tot cas l’independentisme va créixer de debò a
partir que l’ERC de Carod li va donar contingut social, i ara en
l’última dècada quan en certa manera s’ha desempallegat de nacionalisme
en el sentit clàssic…
Aquesta imatge més conservadora era la que
propugnava el Front Patriòtic, perquè la gent que havíem aixecat el
moviment a pols durant desenes d’anys ho vam trobar una fugida d’estudi…
El que sí que és veritat és que ha crescut quan ha anat adoptant
continguts socials, cosa que també li ha passat a la mateixa ANC, que
tenia pressions a dins que la volien fer anar cap a la línia de CDC i al
final ha anat agafant contingut social. Quan es va crear l’ANC, el
2012, hi havia aquesta mena de gent que no volia que es parlés de
república, o que creia fidelment en la UE i no parlava de l’Europa de
les nacions sinó dels estats, i això ha anat canviant. Fins i tot el
2012 la gent propera a CDC que estava infiltrada a l’ANC va fer molta
pressió perquè no es parlés d’estat i d’independència, només volien
defensar el pacte fiscal, però la pressió de la gent va fer que es
parlés d’estat propi, es va anar avançant i així, tres o quatre anys
després, d’independència i de república…
Al llibre denuncia aquest intent de manipulació, però no vol donar noms…
No, per una qüestió de prudència, tot i que
investigant es pot saber qui portava les maniobres per controlar el
secretariat de l’ANC a partir del 2012. D’això en va estar exclosa la
Carme Forcadell, que sempre va actuar de manera independent, però aquest
sector dominava el secretariat nacional fins que no es va poder
presentar més… L’Elisenda Paluzie ha estat una mica la superació
d’aquesta etapa, però en tot cas el més important és que aquest sector,
teledirigit per l’aparell secret de CDC, potser va aconseguir anar
frenant però no va poder modificar l’ANC, perquè la gent els passava per
sobre sempre. A partir del 2006 el moviment ha superat tots els intents
de frenar-lo i s’ha emancipat de les directrius dels grans partits, ja a
partir de la manifestació de la Plataforma pel Dret a Decidir.
Sorprèn que en el llibre situï l’impuls fort a l’última etapa en el 2006 i no en el 2010 amb la sentència del TC…
Ho poso en funció del control dels partits
polítics. Abans del 2006 qualsevol gran manifestació catalana que es
fes, si no la convocava el PSC-PSOE o CiU, no es podia fer perquè no hi
havia prou força social. En canvi el 2006 ja es fa una convocatòria amb
el lema Som una nació i tenim dret a decidir i hi ha centenars de
milers de persones. Aquesta per mi és la ruptura política més
important, més que el 2010, tot i que també ho és. Hi ha dues ruptures:
una de l’emancipació del moviment de masses que s’escapa del control
dels grans partits, i l’altra de decidir anar obertament cap a la
independència.
Algú que du 60 anys en l’independentisme, que era residual fins fa un decenni... Com viu l’esclat d’aquests últims anys?
Sobretot l’1-O va ser un salt endavant. El sol
fet de resistir, la persistència del moviment, és importantíssim. És un
canvi global perquè en aquell moment el moviment estava sota el poder de
la repressió que podia aturar-lo, perquè detenint un centenar de
persones ho tenien arreglat. En canvi ara no poden fer-ho ja, qualsevol
cop fort que faci l’Estat espanyol anirà contra ell, i això ja és una
gran conquesta. El que passa és que un moviment que neix tan complex i
amb tants sectors socials i en tan pocs anys, requereix encara uns anys
de maduració política perquè la gent vegi les equivocacions fetes, què
es podia fer d’una altra manera…
Tot i la seva vasta trajectòria en l’activisme, mai s’ha presentat a uns comicis.
Ho hauria pogut fer als anys 1990 o 2000, que
tenia l’edat bona, però llavors l’independentisme només es presentava a
les municipals, i mai vaig entrar en aquest cercle. No hi ha cap més
raó. Al llibre explico que a l’independentisme d’esquerres del moment li
va costar molt acceptar la participació política més enllà dels
municipis: el 1988 ja es parlava de la possibilitat, però vam trigar 24
anys a madurar-la, fins que la CUP es va presentar al Parlament! I em va
agafar potser tard. Sí que he anat tancant alguna llista, com el Front
Republicà quan es va presentar al Congrés…
El procés és en un atzucac des del 2017: desorientació, baralles... Com se’n surt?
No tinc la solució màgica, però sí idees de per
on hauria d’anar. Caldria relativitzar la participació en les
institucions, que és important perquè no es poden perdre les
institucions representatives, ja que llavors podrien anar en contra
nostra, però una part de l’acció s’ha de fer lliure dels constrenyiments
del règim monàrquic actual. I cal potenciar més una acció republicana,
que posi en evidència la monarquia i creï una nova esperança; potser
això no s’ha fet prou. És cert que ja hi ha molts nuclis, però no creen
una dinàmica nova que vagi ensorrant la monarquia, que és el que
convindria.
