"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

dissabte, 31 d’agost de 2019

Sant Fèlix "extraordinari"...







Ahir es va celebrar a Vilafranca del Penedès la tradicional diada de Sant Fèlix. Enguany els Minyons no hi erem convidats, així que vaig tenir l'oportunitat de veure la diada còmodament des del sofà, rodejat d'amics castellers tot esmorzant fort i, fins i tot, dinant. La diada es va allargar pràcticament 5 hores, de 12 a 17.

A banda dels grans castells les quatre colles protagonistes van oferir-nos, volia destacar un fet que mai fins ara, personalment, havia vist en una plaça. A la tercera ronda, les quatre colles van realitzar intents desmuntats dels seus respectius castells. Començant per la Jove de Tarragona, que va desmuntar el 3d10fm quan entraven els dosos, seguint per la Colla Vella i el seu intent desmuntat de 5d9f entrant aixecadors, la Joves de Valls i el seu intent desmuntat de 3d9 (l'únic dels castells inèdits intentats en la jornada), i per tancar la inèdita ronda, l'intent desmuntat de 4d9 dels Castellers de Vilafranca. Diria que en tots els casos va ser la canalla la que va tirar avall, però no s'estic del tot segur. També podria ser que en algun dels castells el cap de colla cridés que avall... En tot cas, una nova dada per a la història d'aquesta diada.

divendres, 30 d’agost de 2019

Xavier Bonal: "Quan la classe mitjana pren l’escola pública".

Foto: Joan Sánchez, El País.

(Article sobre segregació escolar del professor de sociologia de l'UAB, Xavier Bonal, per a l'edició catalana de El País).

Una de les conseqüències dels efectes de la crisi econòmica en l'educació és l'augment de demanda d'escola pública per part d'una classe mitjana que veu com minven les seves possibilitats econòmiques de recórrer a l'educació privada per escolaritzar els seus fills. No parlem, per descomptat, d'una classe per la qual l'educació pública no és ni tan sols una de les possibles opcions d'escolarització, sinó d'aquelles fraccions socials de demanda molt elàstica, que solen moure's entre el mercat i la provisió pública en funció de variables com la renda familiar disponible, la qualitat educativa o la percepció del risc entre les diferents opcions d'escolarització.

Són aquestes fraccions de classe les que són més actives en l'elecció escolar. Utilitzen estratègies molt calculades per maximitzar la inversió educativa, conscients que es juguen les possibilitats de reproducció de la posició social en aquesta inversió. Abans de prendre la decisió sobre on escolaritzaran els fills, visiten nombroses escoles, participen en reunions de portes obertes o s'entrevisten amb les direccions escolars. Comparteixen grups de WhatsApp amb altres famílies per intercanviar informació i, sobretot, per saber quines estratègies utilitzen altres famílies afins en estils de socialització. En el càlcul de l'elecció escolar hi intervenen moltes variables: el projecte educatiu del centre, les aportacions econòmiques, la quantitat i qualitat d'activitats complementàries i, sobretot, la composició social de l'escola.

És en aquest context en què ha crescut la demanda d'un tipus d'escola pública molt determinada, caracteritzada per una oferta escolar que es presenta com una educació diferent i pedagògicament alternativa. Són escoles d'aparença molt innovadora, en les quals el llenguatge s'adapta als reptes de l'educació del segle XXI: centrada en competències més que en coneixements, no memorística, alternativa en l'organització escolar o flexible en les estratègies d'avaluació. Aquesta oferta escolar reforça el seu missatge com més accedeix a una clientela d'un perfil social que, de manera explícita o implícita, li reclama anar de la mà en les estratègies de clausura social. D'aquesta manera, el projecte educatiu pot garantir la qualitat si, i només si, s'assegura que les famílies que accedeixen al centre escolar estan convençudes del mateix (s'ho creuen i ho defensen). L'escola obté a canvi una imatge de prestigi educatiu i social i ser un focus d'atracció per a famílies de classe mitjana, sempre més fàcils d'educar que les famílies pobres.

Els actuals processos de segregació social en els entorns urbans no fan més que incentivar aquestes estratègies de diferenciació i recerca d'exclusivitat en l'elecció. Alguns autors han anomenat aquest fenomen “colonització o gentrificació escolar”. L'arribada de sectors de classe mitjana a algunes escoles públiques “de barri” produeix un fenomen de desplaçament (voluntari o no) d'algunes famílies i sobretot genera mecanismes d'exclusivitat i exclusió que converteixen l'escola en especialment atractiva per als seus nous ocupants i sovint estranya per a part de la comunitat en la qual se situa. És comú que les famílies de classe mitjana “acaparin” l'associació de pares, col·laborin activament amb el professorat del centre o fixin noves quotes per cobrir activitats complementàries.

Sens dubte, la cobertura i la qualitat de l'Estat del benestar depèn del fet que les classes mitjanes creguin en els serveis públics com a alternativa al mercat i exigeixin una educació o sanitat públiques i de qualitat. No obstant això, si aquesta reivindicació suposa la recerca d'exclusivitat i clausura social, es corre el risc de construir serveis de diferent velocitat i qualitat. Si aprofundim en la jerarquització de l'escola pública, ens juguem una cosa tan important com són les seves virtuts com a institució igualadora d'oportunitats. Impedir-ho depèn de la política educativa.

dijous, 29 d’agost de 2019

Estic a tope!























Aquest agost m'he motivat amb la bici i he sortit més de l'habitual. Tampoc he fet sortides súper llargues, però ho he fet amb més freqüència i alguna sortida més enllà dels 50 km, que pel meu gust és una distància més que suficient. Els meus recorreguts habituals són per les carreteres del Parc Natural de Sant LLorenç del Munt i l'Obac, i La Mata o els Caus són zones preferents d'entrenament.

Precisament avui he fet una sortida habitual que em porta del coll dels Caus fins a Vacarisses, i d'aquí a Viladecavalls per la carretera que porta a Olesa de Montserrat. Uns 32 i escaig km. que es fan en aproximadament hora i mitja. Avui, tanmateix, he mirat el cronometre de la bici a l'arribar al coll dels Caus i m'he sorprès al comprovar que hi he arribat en poc més de 33 minuts des de la porta de casa meva. Si normalment trigava 35', 36' o fins i tot 37', avui he rebentat el marcador.

Suposo que els quilòmetres a les cames, algun quilet de menys i la capacitat pulmonar en augment, han fet possible la gesta. Tampoc sóc dels que s'obsessiona amb aquestes qüestions. De fet, mai em poso la fita de baixar temps a cada sortida, però avui em trobava bé i he decidit provar-me una mica, sense anar al límit tanmateix. Però he de reconèixer que m'agrada estar en forma i veure que, malgrat l'edat, encara puc progressar. Tanmateix, aviat comença el nou curs i no penso que pugui sortir tant com fins ara, ni amb les mateixes ganes...

dimecres, 28 d’agost de 2019

El "temazo" del dimecres. Double Jabs - "Time for a dinner".


El dissabte vaig tenir el gran plaer de descobrir una nova banda catalana d'ska-reggae a les festes de Ripollet. Els Double Jabs, del Maresme, són una banda de recent formació que aposta per un estil musical que va de l'ska més clàssic al reggae, el rocksteady... El seu primer, i únic, àlbum de 8 temes es titula "Milion Dolar Reggae" i va sortir el setembre del 2018.

A destacar la qualitat musical de la banda, integrada per músics veterans de l'escena ska-reggae catalana, i amb una veu femenina jove que et transporta a les veus de les grans cantants jamaicanes de finals dels 50 i principis dels 60. Ho peten molt.

Teniu l'oportunitat de veure'ls en directe demà dijous a la Festa Major Alternativa de Manresa. Valen la pena. De debò.

PS: El títol del tema me l'he inventat ja que em penso que és una versió no inclosa al disc i no vaig acabar d'entendre la cantant quan va dir el títol de la cançó al final. Si algú la coneix o l'entén, que m'ho faci saber.

dimarts, 27 d’agost de 2019

Ismael Palacín: "Debat sobre els canvis educatius".


(Bona anàlisi de l'Ismael Palacín, director de la Fundació Jaume Bofill, per al diari El Punt-Avui de la situació educativa a casa nostra. Per anar obrint boca de cara al nou curs...)


A mesura que l’educació guanya centralitat es multipliquen els debats sobre quins són els reptes prioritaris a Catalunya. Un país amb un model educatiu que ofereix oportunitats a tothom genera adhesió i cohesió. Afortunadament, les aspiracions educatives d’alumnes i famílies incrementen i és el moment de demostrar que l’educació de qualitat ja no serà un privilegi sinó un dret efectiu per a cada alumne de la nostra societat. La pitjor educació és la que no tindràs. El pitjor fracàs escolar és deixar d’estudiar. L’indicador més alarmant és el que ens diu que un 17% dels nostres joves abandonen prematurament els estudis després de l’etapa obligatòria, molt per sobre de la mitjana europea.

Sabem que aquest abandonament està incentivat pel nostre mercat de treball, que ofereix als joves una fugida vers feines precàries i desqualificades. De fet, durant la crisi econòmica la manca de feines ha fet baixar l’abandonament del 33% al 17%. Hem de combatre aquest mercat, però l’abandonament també és el símptoma d’un sistema educatiu que hem de repensar.

Quins canvis necessita l’educació al nostre país? Veurem que la majoria de les apostes per afrontar l’abandonament són les que aporten qualitat a tots els alumnes. Ja disposem de moltes evidències que ens indiquen cap on hem d’anar. La recerca mostra que és efectiu garantir una escola bressol de qualitat i gratuïta, especialment per als alumnes amb més necessitats socials.

Ens caldrà revertir la vergonyosa segregació escolar i sobreinvertir en les escoles amb més alumnes en desavantatge social, valorant estudiant polítiques de suport als alumnes de famílies immigrades. L’escola ha de ser gratuïta, sense copagaments de cap tipus. Per tots aquests motius es fa urgent revisar el model d’educació concertada. També haurem de bastir un sistema de beques que no siguin una política simplement assistencial. Una escola amb qualitat i equitat és la que ofereix un aprenentatge personalitzat i tutoritzat que desenvolupa el potencial de cada alumne. Necessitem una escola inclusiva, i millorar les ràtios al servei de pedagogies més efectives i avançades que activen l’esforç i la motivació per l’aprenentatge. Això demana una reforma profunda del model d’educació secundària.

El model d’orientació i l’acompanyament tutorial haurà de ser la clau de qualitat i prevenció educativa. Fa anys que necessitem també una gran empenta al model de formació professional com una alternativa prestigiada i de qualitat.

Integrar i connectar els aprenentatges escolars amb la riquesa dels aprenentatges extraescolars i comunitaris al barri o a la ciutat és el nou horitzó de qualitat educativa. I també és l’oportunitat de crear un ecosistema que ofereixi suports educatius que compensin desigualtats familiars. Tot plegat necessita governs que apostin per l’autonomia dels centres i docents, reforcin el lideratge de les xarxes i dels municipis, inverteixin més en formació i selecció de mestres i promoguin unes polítiques i pràctiques més basades en l’avaluació i l’evidència científica. Es pot qüestionar que amb la baixa inversió actual això no es podrà afrontar, i és ben cert. Això ens obliga a reclamar més inversió i ens retorna a les propostes de l’article: què serà prioritari?

És un error contraposar la qualitat educativa al suport als alumnes més necessitats. Es tracta d’un debat ja superat: els països de referència que destaquen en excel·lència també destaquen en equitat. Sovint sentireu que la principal responsabilitat la tenen les famílies. També és cert: el potencial de la família per fomentar la lectura o transmetre valors i hàbits és decisiva. Però això no pot servir per tancar un debat, sinó precisament per obrir-lo. Com aprenen les famílies a fer-ho? Qui els pot donar suport? Quina escola i quina comunitat oferirà als seus fills i filles allò que aquestes no saben o no poden fer?

Pot semblar una agenda massa ambiciosa, però no tenim alternatives de futur que no passin per la millora de l’educació. Potser algunes d’aquestes fites semblen d’un futur llunyà, però les bastides del futur es construeixen amb canvis del present. A Catalunya tenim algunes polítiques que han començat aquest camí, i una gran quantitat de docents, centres, xarxes i municipis que són els nostres pioners.

dilluns, 26 d’agost de 2019

Barça: engreixant la màquina.

Ansu Fati en el seu debut ahir al Camp Nou.



























Ahir vaig patir i gaudir amb el Barça en la seva estrena en lliga al Camp Nou davant del Betis, després de la derrota de la setmana passada al camp de l'Ahtletic. Vaig patir durant 40 minuts, sobretot amb el resultat (0-1) tot i que el joc era força esperançador. Amb el gol de l'empat de Griezman al 41 em vaig relaxar, i la segona part va ser un gran espectacle de gols i futbol (5-2).

El partit va deixar a més alguns detalls interessants per ser ressaltats: l'actuació del francès Griezman, flamant fitxatge d'aquest estiu, per fi va estar a l'alçada de les expectatives, amb un parell de gols, bones assistències i erigint-se en líder de l'equip en absència de la resta de referents de la davantera per problemes físics (sense Messi, ni Suàrez, ni Dembelé); també força destacable va ser l'actuació del jove de la pedrera, el granollerí Carles Pérez, que va donar amplitud al camp des de l'extrem i que va combinar molt bé amb els companys, i fins i tot va acabar marcant en una jugada de murri; i per últim, destacar l'aparició estel·lar d'un jove de Guinea Bissau de tan sols 16 anys, Ansu Fati, que s'ha convertit en el segon jugador més jove a debutar en la història de la lliga.

Em va agradar la intensitat amb que van jugar tots els jugadors del Barça ahir. La pressió alta i a camp contrari, i les constants ajudes en els marcatges. Tanmateix, fins que no va arribar el primer gol de Griezman, no les teníem totes. Sembla com si l'aficionat no se'n fiï gaire d'aquest Barça de Valverde tot i endur-se la lliga de carrer la temporada passada. Veurem com evoluciona la cosa...

diumenge, 25 d’agost de 2019

Bombers de Catalunya: protectora d'animals?


No sé en quin període de la història l'home va començar a relacionar-se amb els animals com si fossin part de la família. A la meva família mai vam tenir animals de companyia més enllà d'uns ocellets que no van durar massa, i un gos que amb els meus germans, de petits, vam rescatar del carrer amb tota la il·lusió que fos nostre, però que el meu pare devia alliberar o portar a la gossera. 

Sempre m'han agradat els reportatges del món animal, i quan viatjo tinc interès per descobrir les espècies autòctones de la zona. Ara, d'aquí a acceptar acríticament que el cos de bombers de la Generalitat es dediqui a fer rescats de mascotes en helicòpter hi va un bon tros. On és el límit del que com a societat estem disposats a fer pels animals? Val el mateix la vida d'un gos que la d'un humà? I que la d'un esquirol o una porc senglar?

Bé, segur que és un debat on mai ens posarem tots d'acord.

dijous, 22 d’agost de 2019

El gest d'humanitat d'un porter de futbol a l'Uruguai.


El passat cap de setmana es va donar una d'aquelles imatges que reconcilien a un amb l'esport del futbol i amb els seus protagonistes principals, els idolatrats jugadors. En un partit de la lliga uruguaiana, al final del partit, va saltar un jove espontani amb síndrome de down, i li va demanar al porter de l'equip visitant, el Peñarol de Montevideo, si li podia llençar un penal, a la qual cosa el porter va accedir. I al vídeo podeu veure el desenllaç...

dimecres, 21 d’agost de 2019

El "temazo" del dimecres. Banda Bassotti - "Bella Ciao".


Darrerament, en part gràcies a una sèrie televisiva d'èxit i també per les diverses lluites socials arreu (acollida d'immigrants, les armilles grogues...), s'ha tornat a popularitzar aquest himne dels resistents antifeixistes italians. L'any 1993 el grup romà encara actiu Banda Bassotti editava una versió al mini-àlbum, de 4 temes, de títol homònim. Una versió per ballar amb el puny alçat.

Una mattina mi son' svegliato
O bella ciao, bella ciao, bella ciao, ciao, ciao
Una mattina mi son' svegliato
E ho trovato l'invasor

O partigiano, portami via
O bella ciao, bella ciao, bella ciao, ciao, ciao
O partigiano, portami via
Ché mi sento di morir

E se io muoio da partigiano
O bella ciao, bella ciao, bella ciao, ciao, ciao
E se io muoio da partigiano
Tu mi devi seppellir

E seppellire lassù in montagna
O bella ciao, bella ciao, bella ciao, ciao, ciao
E seppellire lassù in montagna
Sotto l'ombra di un bel fior

Tutte le genti che passeranno
O bella ciao, bella ciao, bella ciao, ciao, ciao
Tuttle le genti che passeranno
Mi diranno: Che bel fior

E quest' è il fiore del partigiano
O bella ciao, bella ciao, bella ciao, ciao, ciao
E quest'è il fiore del partigiano
Morto per la libertà
E quest'è il fiore del partigiano
Morto per la libertà

dimarts, 20 d’agost de 2019

Fargo: sèrie 5 estrelles.


Aquestes vacances, entre viatge i viatge, estic aprofitant per mirar-me alguna sèrie que tenia pendent a l'ordinador. La de Fargo, feia temps que la tenia pendent, i ho havia demorat tant pel fet que ja havia vist la pel·lícula dels germans Coen, de l'any 1996, i l'havia trobat tan bona que no em podia imaginar que la sèrie pogués estar a la mateixa alçada. Però ha resultat que sí, i m'hi he enganxat de mala manera. De moment ja he vist les dues primeres temporades, de deu episodis cadascuna, i vaig per la tercera. Impossible veure un sol episodi quan m'hi poso. Mínim dos. Cada temporada se centra en algun cas d'assassinats múltiples verídic, per molt increïble i surrealista que sembli, esdevingut a Minnesota (EEUU), als voltants de la localitat de Fargo. Si sou serièfils, no dubteu i mireu-vos-la.

dilluns, 19 d’agost de 2019

El Vercors, la França resistent.

Entrada al cementiri-memorial de la Resistència a Vassieux-en-Vercors





















Aquesta passada setmana he passat uns dies a França, concretament a Die, al Vercors, on hi viu una tieta filla d'exiliats catalans de la guerra (in)civil espanyola, amb el seu marit francès. Algun dia explicaré el "via crucis" que va patir la família de la meva tieta com a conseqüència del cop d'estat franquista, però avui em centraré en la ruta que he fet per la zona del Vercors i el seu context històric.
 
El Vercors és un macís muntanyenc dels prealps francesos que fa de frontera física entre els departaments de Drôme i d'Isère. També li dóna nom al Parc Natural que encercla els dos departaments i on destaquen el riu La Drôme, els penya-segats de la muntanya del Grand Veymont (2.341 m.), a banda de coves, pistes d'esquí, senders increïbles, pobles bucòlics, i una ruta històrica de la resistència de la 2a Guerra Mundial.

Malgrat trobar-se en la zona no ocupada pels nazis a la 2a GM, al Vercors també van patir els efectes de la guerra i milers d'homes i dones, resistents o civils, van ser assassinats pels alemanys ja sigui a base de bombes, o amb atacs indiscriminats contra tot un poble o amb afusellaments selectius. S'explica que durant la retirada dels alemanys cap al final de la guerra, aquests encara van aprofitar per fer alguna matança més pel camí, i al Vercors hi havia un important moviment de resistents i ho van pagar força car.

Avui dia, el Vercors és una zona muntanyosa la mar de tranquil·la, plena de càmpings i poblets petits, i amb moltes possibilitats per als esports d'aventura, de riu o de muntanya. I amb l'avantatge que les temperatures no són gaire extremes i per les nits baixa considerablement. Molt recomanable.

Cementiri memorial de la resistència a Vassieux-en-Vercòrs.




























Ruta d'ascens al Coll de Rousset (1.254 m.)

Mur dels afussellats a Chapèla de Vercòrs.

Emblema del FFI (Front Francès de l'Interior).

Entrada a la cova de La Luire, a Sant Ahnan de Vercòrs, que va ser hospital de la resistència.

Vista des del coll del Rousset.

Vista escalant en bici el port del Rousset.

Vista del riu Drome als afores de Die.

Edifici tradicional a prop de Menglon.

diumenge, 18 d’agost de 2019

Ramon Casals: "El perill d'etiquetar els infants".


(Molt interessant l'article de l'exprofessor Ramon Casals per al Criatures de l'Ara sobre les etiquetes que posem als infants.)

Cada vegada més sovint, quan em trobo coneguts, amics, exalumnes, que em parlen dels fills i filles, al darrere hi posen una etiqueta: “No sé si el canviaré d’escola, perquè té altes capacitats!” O bé “Té un grau lleuger d’autisme” o “És TDAH, i esclar...”; i així amb tot un seguit de característiques ben variades.

Saber com són els nostres fills i filles -i com som nosaltres mateixos!- és molt important i ens pot ser de gran ajuda. Ens permet entendre les reaccions de les persones, trobar la millor manera de comunicar-nos-hi, acceptar la seva manera de ser, de reaccionar o d’actuar. I els professionals ens podran conduir en aquest camí de retrobament personal, de recerca d’eines, d’enfocament d’actituds que faran que la comunicació i la convivència siguin més plenes. Un procés de coneixement, en darrer terme, que ens permetrà ser més lliures, més feliços, més empàtics i... més eficaços en el tracte amb els fills.

Avui vull aportar una reflexió: quan aquest procés de coneixement se simplifica i es redueix a posar una etiqueta al nen o la nena, tal vegada estem començant la casa per la teulada.

FUGIM DE LES ETIQUETES

Des del meu punt de vista tot nen o nena, i tota persona, al capdavall, és molt més que una etiqueta. És moltes més coses que un “nen autista” o que “una criatura d’altes capacitats” o que un “infant amb TDAH”. Totes les persones som diferents. No hi ha cap mena de dubte. Tenim milers de característiques i cada una la tenim en grau divers. Una persona és tímida? És introvertida? És sensible? És hiperactiva? Té aptituds per a la música? Té agilitat? Té coordinació motriu? És bona atleta? Té empatia? És moguda? És reflexiva? Impulsiva? Detallista? Té facilitat per als problemes numèrics? Té bona orientació espacial? Té facilitat de paraula? Bona memòria?

Cada persona té cadascuna de les característiques anteriors -i milers de característiques més!- en diferent grau. I si existís un mètode fiable per mesurar-les totes, ben segur que no en trobaríem dues que aportessin els mateixos índexs en totes elles.

Quan una mare diu “Al meu fill li han detectat altes capacitats”, què està dient? Que té facilitat per resoldre problemes matemàtics, espacials o lingüístics? Però què ens està dient realment aquesta etiqueta? Fa referència a la capacitat d’empatia? De resiliència? D’agilitat o coordinació psicomotriu? D’adaptació?

O bé, parlant de l’autisme -que afecta sobretot la interacció social i la comunicació-, podríem establir una escala de 0 a 100, i cada persona tindríem un índex diferent. Però és que un nen amb un índex significatiu d’autisme, té també moltes altres característiques, molt més enllà del seu autisme! I el mateix podríem dir del TDAH o de la dislèxia.

Com hem dit, conèixer el nostre fill o filla, saber com l’hem de veure, com l’hem de tractar, què li hem de potenciar, quines situacions hem d’evitar, de ben segur que serà altament positiu per a tothom. Ens permetrà comprendre’l i acostar-nos a la seva manera de veure i viure el món. De retruc estarem oberts a buscar eines que l’ajudin en el seu desenvolupament personal en molts diversos camps: les relacions amb les persones, amb l’entorn, la seguretat i l’autoestima, l’adaptació escolar.... Però hem de procurar que l’etiqueta no ens privi de veure el nen en el seu conjunt.

MIREM-LOS COM SÓN

En 40 anys de professor he tractat, conegut i conviscut amb diversos milers d’alumnes. I certament alguns serien dels que ara anomenen “d’altes capacitats”. En recordo un, en concret, que va obtenir la segona millor nota a les proves d’accés a la universitat de tot Catalunya. Ni ell ni la seva mare, mai van utilitzar la paraula superdotat o el terme altes capacitats. Era un noi empàtic, cordial amb tothom, pacient amb els que tenien més dificultats per entendre o assimilar els conceptes, i disposat a ajudar. Mai es va creure superior a ningú.

També n’he tingut d’aquestes característiques però ben conscients de la seva etiqueta de “superdotats”. En algun cas miraven els altres amb condescendència, es creien superiors, o els costava integrar-se.... Des del meu punt de vista el fet de donar massa importància a aquesta etiqueta els reportava més inconvenients que avantatges.

Fem tot el possible per saber com són els nostres fills, per trobar la millor manera de tractar-los i per ajudar-los a desenvolupar tot el seu potencial. Però evitem veure’ls amb el biaix d’aquesta etiqueta, que pot condicionar la nostra manera de relacionar-nos amb ells, pot limitar l’espontaneïtat, pot fer-nos sobreactuar i pot posar-nos massa a la defensiva. Deixem que la nostra relació flueixi lliure, positiva, distesa... Treballem per poder veure els fills amb tota la seva riquesa, amb tots els seus matisos, valorant-los en tota la seva globalitat: tal com són!

dimecres, 14 d’agost de 2019

El "temazo" del dimecres. Fabulosos Cadillacs "Padre Nuestro".


Tema original de l'any 1995, inclòs a l'àlbum "Rey Azúcar", que anys més tard van fer videoclip com aquí podeu comprovar. Un dels meus temes preferits dels Fabulosos, la mítica banda argentina, fundada l'any 1985, i encara en actiu. Amb ganes de veure'ls actuar algun dia en directe...

dimarts, 13 d’agost de 2019

A l'agost La Mola val un post.

Botifarra amb seques per esmorzar al restaurant de La Mola. Què més es pot demanar?























Aquest agost, a banda dels quatre dies que vaig passar per La Cerdanya, he estat fent excursions vàries (a peu i en bici) pel parc natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, que és el que tinc més a prop i mai em cansa. L'altre dia vaig anar amb tres col·legues a fer la ruta Coll d'Estenalles-Montcau-La Mola-Coll d'Estenalles, que feia temps que no feia. Diria que vam passar per un "malpàs" que no havia fet mai o un cop potser, amb una grimpada curta amb tres grapes a la paret i algun arbre per subjectar. Ahir vaig pujar per la ruta més habitual dels dipòsits, i com que era núvol vaig trobar molt poca gent. Em vaig creuar a tres que baixaven (un d'ells un vell conegut amb el que vaig parar a xerrar un quart d'hora ben bo) i una treballador del restaurant quan ja arribava a dalt, i a l'era de la casa hi havia un grupet de tres més. Més tranquil pràcticament impossible.

Vistes de la plana del Bages des del cim del Montcau.

Casa-monestir de La Mola.

dilluns, 12 d’agost de 2019

Castells by National Geographic.


Impressionants imatges castelleres en aquest documental breu de National Geographic. Val la pena sobretot per la qualitat de les imatges, la majoria preses al Concurs de Castells de Tarragona i a la diada de Tots Sants de Vilafranca del Penedès. Alguns castellers narren les seves experiències personals, què signifiquen i com viuen els castells. No s'estalvia el fet que els castells cauen i que et pots fer mal. De fet apareixen un bon grapat de caigudes des de diversos plànols.

Posats a criticar, no entenc per què fan parlar els protagonistes en castellà, si després han de posar subtítols en anglès de tota manera...

diumenge, 11 d’agost de 2019

Un mite del bàsquet mundial que se'n va abans d'hora. "Chicho" Sibilio.

El dominicà "Chicho" Sibilio.























Ahir va morir als 60 anys l'exjugador del FC Barcelona de bàsquet a la dècada dels 80's, "Chicho" Sibilio. Jo em vaig enganxar a l'esport a la dècada dels 80 gràcies, en part, a atletes com ell, que em feien somniar amb jugades espectaculars amb una pilota a les mans. Recordo els duels d'aquell Barça dels Chichos, Solozabal, Epi, Norris, Jiménez... contra el Real Madrid dels Iturriaga, Corbalán, Fernando Martín, Romay, Viriukov... o contra la Penya dels Margall, Montero, Jofresas, Villacampa... Quins espectacles més excitants i elèctrics! Potser el millor equip del Barça de bàsquet de tota la història de la secció (?).

Vaig viatjar a la República Dominicana fa un parell d'anys i vaig tenir l'oportunitat de parlar amb alguns exjugadors professionals de l'illa en un petit pavelló de la capital, Santo Domingo, i em comentaven de les gestes del seu més gran representant del bàsquet, i de la seva categoria com a persona. Un gran en tots els sentits. El Julius Erving del Barça. DEP.

dissabte, 10 d’agost de 2019

50 anys dels assassinats de la "família" Manson.



Fa 50 anys que Charles Milles Manson, va liderar un grup de joves hippies (una secta en tota regla) per cometre diversos assassinats a Los Angeles (9 i 10 d'agost del 1969), entre els quals la dona del director de cinema Roman Polansky, Sharon Tate, que es trobava a la mansió familiar. La mateixa nit ja havien assassinat a diversos familiars i amics del productor musical Terry Melcher a la seva residència. No en van tenir prou amb aquesta ràtzia de crims i l'endemà encara van assassinar el propietari d'un supermercat, Leno Labianca i la seva dona.

Els assassinats van donar la volta al món, no només per tractar-se de víctimes amb un cert grau de popularitat, sinó per l'acarnissament amb que van actuar els botxins, que van donar desenes de punyalades a les víctimes i van deixar missatges amb la sang de les víctimes a les parets o als electrodomèstics.

El 16 d'agost del mateix any van ser detinguts els integrants de l'escamot assassí. Manson va morir a la presó el novembre del 2017 a l'edat de 83.

divendres, 9 d’agost de 2019

Com de costum, l'estat espanyol, tard i malament.

Presoners republicans-























Avui el govern espanyol ha fet public al BOE el llistat de republicans de l'estat espanyol que van morir als camps de concentració-extermini nazis. D'aquesta manera, molts familiars podran registrar oficialment al registre de morts al familiar difunt. Han hagut de passar prop de 45 anys després de la mort del dictador Franco perquè l'estat espanyol es dignés a fer aquest gest de memòria i reparació. Merda de país... 

Entre els milers de víctimes (4.427), hi apareix un familiar per part d'àvia materna originari de Monistrol de Calders, el Rafael Catot Sallas. La història d'aquest home i de tota la seva família és ben trista i cruel (l'exili, el camp de refugiats, la mort de germans, l'empresonament d'un altre germà, el camp de concentració i la mort...), i donaria per escriure un llibre. A veure si la tieta de França s'anima i ho deixa escrit.

dijous, 8 d’agost de 2019

Uns dies per la Cerdanya.

Bellver de Cerdanya des del costat de La Seu d'Urgell.

Ahir vaig tornar a Terrassa després de quatre dies rodant i relaxant-me també per la Cerdanya. En concret al càmping Solana del Segre a Bellver de la Cerdanya. He pogut fer un parell de rutes en bici de carretera, concretament fins a l'estació d'esquí de La Molina i fins a l'entrada de la pista que porta al refugi de Malniu, més amunt de Meranges, des d'on surten un bon grapat d'excursions a l'estany de Malniu, al Roc de la Llosa o al cim del Puigpedrós.

Aquesta segona ruta em va oferir una sorpresa de cicloturista novell per la zona, ja que el tram d'Éller fins a Meranges es gairebé completament per pista de terra (uns 4km) i l'única alternativa era tornar a baixar fins la carretera principal de La Seu a Puigcerdà per agafar el trencall de més endavant cap a Gréixer. Així que no em va quedar més remei que fer la pista, baixar fins al riu Duran i travessar la vall cap a Meranges, i a partir d'aquí carretera única fins a Malniu. Per cert, una carretera amb trams amb l'asfalt en males condicions o, fins i tot, sense asfalt.

A banda de la bici també he tingut temps de conèixer una mica Bellver o Martinet, pobles amb molt d'encant i on sembla com si la vida s'hagués aturat fa quaranta anys, si no fos pels restaurants per a turistes.

Martinet.

A l'estació de La Molina també es recorden dels presos polítics.

Paisatge típic de La Cerdanya prop d'Alp.

Carretera de Bellver a Cortàs i Éller.

Pista de Meranges al Malniu.

Vista de La Cerdanya des de la carretera Meranges-Malniu.

dimecres, 7 d’agost de 2019

El "temazo" del dimecres: Partidaris - "Si jo fos pescador".



Avui es compleixen 90 anys de la mort del poeta Joan Salvat-Papasseit. Aquest poema el va musicar amb força èxit Joan Manel Serrat a l'àlbum "Res no és mesquí" de l'any 1977, tot i que una dècada abans, Rafael Subirachs ja l'havia musicat en un doble single. També l'Ovidi Montllor es va atrevir amb una cançó recitada del poema.

La versió del vídeo és del grup Partidaris, en directe a la sala Clap de Mataró l'any 2009.

Si jo fos pescador pescaria l'aurora,
si jo fos caçador atraparia el sol;
si fos lladre d'amor m'obririen les portes,
si fos bandit millor
que vindria tot sol:

els carcellers del món no em sabrien mai l'ombra,
si fos lladre i bandit no em sabrien el vol.

Si tingués un vaixell m'enduria les noies,
si volien tornar deixarien llurs cors:

i en faria fanals
per a prendre'n de nous.

dissabte, 3 d’agost de 2019

Roser Batlle: "Deures, drets i estiu".



Interessant article al Diari de l'Educació sobre les possibilitats que dóna el període de vacances d'estiu per treballar competències importants a la canalla, a mode de "deures". Molt a favor.

"No veig clar això de que les criatures hagin de fer deures a l’estiu”, m’explicava una amiga. “Jo era un pare convençut i militant antideures i resulta que aquest agost les meves filles em van demanar quaderns de vacances i s’ho van passar molt bé omplint-los”, m’explicava una altra.
Doncs jo sí que ho tinc claríssim. Algunes tasques haurien de ser gairebé d’obligat compliment: es tracta sobretot de les experiències que són oportunitats educatives vitals fora del temps escolar, agradables i desitjades, però freqüentment demandants d’esforç.
Cal submergir-se en elles sense excuses, sense concessions a la mandra, sense por de caure, a tacar-se, a despentinar-se. L’estiu és molt llarg, amb temps per a tot.
Per exemple, aquí van a manera de check-list, 20 deures de vacances amb les seves petites coartades pedagògiques, per si les necessitem:
  1. Pujar a un arbre: millora la motricitat i la concentració. Els garrofers i les figueres són molt agraïts de pujar. Tampoc cal pujar a dalt de la copa!
  2. Fer una cabana amb sostre (no serveix un corralet) usant cordes, pedres, branques, potser teles…: millora l’orientació espacial, la força muscular, la coordinació de moviments.
  3. Dormir a l’aire lliure o almenys dins de la cabana, ben aïllats de la humitat del sòl i protegits amb mantes o sacs de dormir: s’educa la capacitat de preveure, superar pors, organitzar-se.
  4. Recollir herbes aromàtiques i fer colònia, vinagretes o infusions: millora els sentits, s’aprenen els noms de les plantes i s’exercita la paciència.
  5. Parar la taula amb estil i harmonia i després desparar-la: millora l’orientació espacial, el sentit de l’estètica i la responsabilitat.
  6. Lluitar amb pinyes: un joc prou agressiu i divertit, que millora la punteria i exigeix ​​bastant autocontrol.
  7. Pescar capgrossos o granotes en una bassa, amb l’ajuda d’un caçapapallones o similar: millora l’observació, els reflexos i la motricitat fina. Bé, tampoc cal torturar els animalets: s’observen una estona i després es deixen en llibertat.
  8. Trepitjar l’herba descalços: millora la circulació, el sentit del tacte i l’atenció, perquè cal anar amb compte de no clavar-se una branqueta punxeguda o una pedreta.
  9. Fer-se el llit: millora moltes coses, però sobretot les cares de felicitat que posen la mare i el pare, cosa que també és important i necessària a l’estiu.
  10. Banyar-se en un llac o en un riu amb pedretes, bestioletes, algues, aigua gelada, la possibilitat d’una serp… Res a veure amb la piscina: tot un exercici de superació personal!.
  11. Llegir un llibre perquè sí, perquè agrada, estirat sota un pi, escarxofat en un sofà, assegut en un gronxador: millora la imaginació, el llenguatge i l’atenció.
  12. Curar-se un mateix després de pelar-se els genolls: netejar la ferida, posar-se un desinfectant, una tireta i seguir corrent: millora l’autonomia i l’optimisme.
  13. Sortir a la nit amb una llanterna a caçar sorpreses: els ulls brillants d’un gat, una cuca de llum, un gripau… millora la vista i ajuda a superar la por a la foscor.
  14. Aprendre un joc de cartes en què es perd, es guanya, se sumen o resten punts, hi ha estratègia o hi ha pura sort… Madura les relacions personals, la tolerància a la frustració, la memòria.
  15. Dedicar un temps a omplir un quadern de vacances: ¿per què no? Són bonics, donen idees, estimulen la memòria, enforteixen la concentració.
  16. Fer la compra almenys algun dia, en lloc del pare o la mare. Estimula el càlcul, la responsabilitat, les bones maneres…
  17. Escriure una carta com les antigues d’abans: amb paper i bolígraf, bona lletra, sense faltes ni guixades (caldrà fer un esborrany abans), amb dibuixos, ficant-la en un sobre, enganxant un segell, buscant una bústia per enviar-la, pensant en la persona que la rebrà. Estimula l’empatia, la bona lletra, l’ortografia, la paciència, l’amabilitat.
  18. Modelar objectes amb fang del camp -Res de plastilina! – recollint la terra argilosa, filtrant, barrejant-la amb aigua, pastant-la al punt. Millora l’observació, la motricitat, l’expressió artística.
  19. Aixecar-se molt aviat per veure la sortida del sol, gravar un vídeo del moment màgic… Millora la connexió amb la natura, l’observació.
  20. Observar en silenci -això és molt important! – el cel estrellat, les fases de la lluna, identificar constel·lacions, veure caure les Perseides a l’agost. Millora l’observació la paciència i l’autocontrol.
L’article 31 de la Convenció dels Drets dels Infants reconeix el dret de la infantesa al descans, l’esbarjo, al joc, les activitats recreatives i a la plena i lliure participació en la vida cultural i de les arts.
L’estiu és un moment privilegiat per a exercir aquest dret, per tant, cal poder oferir als nens i nenes experiències com aquestes, intenses, positives, de les que deixen petjada i es recorden tota la vida.
No obstant això, molts nens i nenes no les poden gaudir: aquestes experiències, complementàries al temps lectiu a l’escola, requereixen que la família tingui vacances o un mínim de temps i recursos a l’estiu per poder proporcionar-les.
Els nostres deures com a famílies, educadors, ciutadans, consisteixen a eliminar en el possible aquesta desigualtat d’accés, perquè tota la infància tingui dret a poder gaudir dels deures d’estiu.

divendres, 2 d’agost de 2019

Records d'infantesa i joventut.

Instal·lacions del Casal Familiar de Viladecavalls.





























Serà cert, com deia el poeta, que "cualquier tiempo pasado fue mejor"?

Ahir vaig tornar, després de molts dies (setmanes, mesos, anys (?)), a trepitjar les instal·lacions del Casal Familiar de Viladecavalls, el poble dels meus avis, ja morts, i de la meva mare, on vaig passar tants bons estius i tants bons caps de setmana al llarg de la meva infantesa i joventut. Un dels punts principals de trobada amb els amics era el Casal Familiar, on m'hi passava les hores entre la piscina, la pista de fronton, la de tenis, o el ping-pong. No paràvem. I quan marxàvem encara hi havia les bicis, o els jocs de taula, el rol... aquells van ser temps molt feliços, de descoberta, de grans i intenses amistats, de sortir de l'ou...

Ahir vaig tornar a rememorar aquells anys ja que vaig tornar al Casal amb el meu germà i els nebots, per fer un banyet i una partida de pàdel. M'estrenava en aquest esport que ha esdevingut molt popular els darrers anys i que, curiosament, jo que he practicat pràcticament tots els esports de raqueta, encara no havia tastat. I ahir, vaig matar dos ocells d'un tret. Em vaig treure l'espineta del pàdel, que vaig trobar força divertit i no massa exigent, i també vaig retrobar-me amb un lloc que ha marcat tant, en positiu, la meva vida.