Una de
les pitjors xacres que han de patir molts infants des de finals del segle 20 és
la dels diagnosticats del TDAH (Transtorn per Dèficit d'Atenció amb
Hiperactivitat), que segons acabem de conèixer, es tracta d'una invenció del
psicòleg nord-americà ja mort, Leon Eisemberg, que abans de morir va reconèixer
que s'havia inventat aquesta malaltia per tal de vendre el fàrmac que l'havia
de controlar o mitigar.
Malgrat
haver-se conegut aquesta farsa, encara hi ha un munt de psicòlegs i
especialistes en educació que continuen diagnosticant casos de TDAH, i infants
a les escoles més drogats que l'Amy Winehouse i el Michael Jackson junts. Jo
encara em sorprenc tot sovint escoltant a companys de professió quan
diagnostiquen-especulen sense estudi psicològic previ, ni res per l'estil, que
tal o qual alumne poden patir el malauradament famós TDAH.
Acaba
de sortir a la llum un estudi comparatiu dels percentatges d'infants
diagnosticats amb TDAH als Estats Units i a França. Resulta que entre els
menors nord-americans, un 9% dels escolars ha estat diagnosticat amb TDAH,
mentres que a França la xifra no passa del 0'5%. Aquesta important diferència
s'explica segons alguns entesos, pel fet que als Estats Units els psiquiatres
consideren el TDAH com un trastorn biològic amb causes biològiques, i la seva
solució passa per un tractament també biològic (farmacològic), mentres que els
francesos veuen el TDAH des d'una òptica psicosocial i situacional, i busquen
les solucions als problemes de comportament a través de les teràpies familiars
i la psicoteràpia.
Alguns
professionals del ram de l'educació es meravellen dels bons resultats que
provoquen els medicaments en els alumnes dictaminats amb TDAH. A tots ells els
desitjo altes dosis d’estrès i un metge que els recomani algun medicament
d'aquests "heavies" (Prozac, Citalopram, Seroxat...), que els deixi més inútils
del que estan ara.
És
curiós, però en els set anys que porto treballant de mestre d'Educació Física,
mai m'he trobat amb alumnes prou moguts com per creure que una bona dosi de
medicació els ajudaria. És més, sempre he cregut que el que aquests
necessitaven, més que medicació, era activitat física per un "tub".
Però, és clar, si pretenem tenir assegudets i calladets a 30 alumnes durant
cinc hores diàries, el més probable és que comencem a veure TDAHs per totes
bandes. Això abans no passava, ja que tot i que dins d'una aula es podien
arribar a ajuntar fins a 40 alumnes, si n'hi havia algun de
"mogudet", el mestre tenia "mecanismes de control" tan o
més eficaços que les drogues (els coneixeu, oi?). Tanmateix, els pares d'avui
en dia prefereixen drogar als seus fills abans que el mestre li cridi o li
toqui un pèl. I no sé que és pitjor...
Aconseguirem
algun dia adaptar el sistema educatiu als infants, i no que els infants s'hagin
d'adaptar al sistema educatiu?
