A mi m'agrada l'esport, així en general. Practicar-lo i veure'l per televisió. Especialment quan juga el Barça en alguna de les seves múltiples disciplines, en les què, afortunadament, acostuma a destacar i a guanyar títols i partits. L'Equip de bàsquet del Barça l'he seguit des que tinc us de raó. Des dels 80's amb els De la Cruz, Seara, Epi, Howards o Davis, passant pels gloriosos 90's amb Solozabal, Epi, Jiménez, Norris... fins avui. Els darrers cinc anys el Barça ha travessat una espècie de període fosc amb pocs títols i moltes decepcions. Fins aquest any, que sembla que han fet un equip de nivell que competeix de tu a tu amb qualsevol, i que sap treure els partits a base de sacrifici, tècnica, i qualitat individual. I per sobre de tots, sorgeix amb autoritat la figura de Nicola Mirotic, un montenegrí provinent de l'NBA, i que als seus 28 (29 d'aquí cinc dies) anys, ha decidit abandonar la millor lliga del món per tornar a ser un jugador decisiu a Europa, amb el Barça.
Ahir, va tornar a mostra la seva qualitat individual i la seva ascendència dins l'equip, agafant la responsabilitat de jugar-se la darrera pilota del partit en un mà a mà amb el defensa rival, a qui va deixar amb un pam de nas amb un parell de fintes antològiques. Brutal. 2 més 1, que va acabar sent solament 2 per evitar la jugada de pissarra del València (76-77). Grans.
