 |
| Marià Fortuny i Marsal, 1863, El col·leccionista d'estampes I. |
- Senyor, està fent vostè un treball magnífic. Fabulós!
- Vol dir? Jo encara penso que alguna cosa falla.
- Em penso que cap ull humà no gaire avesat al món de la pintura podria reconèixer que aquest retrat no és l'original.
- Tanmateix, em sembla que és força millorable.
- Bé, com a vostè li sembli. Però pensi que el senyor Von Straussen és al caure, i aquest home no sabria diferenciar un Goya d'un retrat fet pel meu fill.
- Però mai sabem a qui li pot acabar mostrant...
- M'estranyaria molt que aquesta obra la puguin contemplar gaires persones més enllà de la seva dona i les seves filles, que difícilment hagin sentit a parlar mai ni tan sols d'algun artista.
- Bé, en tot cas no em portarà gaire temps fer els quatre retocs que vull fer. En seguida l'aviso perquè se l'emporti.
- Perfecte senyor. Quan hagi acabat faci sonar la campaneta i vindre de seguida. Vol que li prepari un te?
- No, millor que no em distregui i pugui anar per feina. Encara sucaria el pinzell al te.
- Com vulgui. Marxo doncs. Estaré atent a la campaneta.
- Vagi, vagi, no pateixi. Ah, i avisi'm quan arribi el senyor Loras que vull ensenyar-li el nou projecte que tinc entre mans. Coneix vostè Edouard Manet? No? Doncs no pinta malament el francès. Després li mostro algun esbós. Podem fer duros amb aquest...
- D'acord. Fins aviat, doncs.
Aquesta és la meva humil participació als Relats Conjunts del mes de maig.
