"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

diumenge, 30 de setembre del 2018

Vilaweb: "Els cent cinquanta catalans del nord que varen fer possible el referèndum".

Foto: Vilaweb.

Impressionant document publicat avui al diari digital Vilaweb.cat sobre com els catalans del nord van col·laborar i possibilitar el referèndum de l'1 d'octubre de l'any passat. De pel·lícula.

Sense Catalunya Nord no hi hauria hagut referèndum al Principat. Avui VilaWeb detalla, per primera volta, de quina manera cent cinquanta catalans van establir el centre operatiu on l’estiu de l’any passat es repartiren les urnes. Eren catalans del nord, ciutadans de l’estat francès, doncs, fora de la jurisdicció espanyola. Ells no van poder votar perquè el marc del referèndum no era nacional sinó autonòmic, de les quatre províncies. Però el seu compromís amb el país, més enllà de les fronteres imposades, va ser determinant perquè més de dos milions de compatriotes seus poguessen exercir el dret de vot.

La primera urna
 
La cita era en un vila petita de Catalunya Nord. Molt d’hora, nit fosca encara. Eren una trentena de catalanistes del nord, de diverses organitzacions, que anaven arribant amb cotxes sense saber què hi havien de fer, allà on anaven. La població no era Elna, com s’ha dit. La consigna que els havia arribat era molt seca: us necessitem i cal molta discreció.

A mesura que hi anaven arribant, baixaven del vehicle en cerca d’una nau industrial tan avorrida arquitectònicament com ho són la immensa majoria. Era una nau gran, realment extensa, cosa que d’entrada els va sorprendre. Els esperava Lluís, avui ja famós, que els va aclarir que calien moltes mans per a descarregar un material molt sensible i molt important. ‘Ho hem de fer molt de pressa i sobretot en silenci’, els va dir. No volia que cap soroll pertorbàs la calma matinal d’aquella vila.

Però un mínim soroll sí que s’hi va fer, i calia. A l’hora convinguda va arribar-hi un camió enorme de color verd i, bo i reculant, va entrar fins a la porta de la nau. La caixa del tràiler –això es va saber després– havia estat descarregada per una grua del port de Marsella, directament d’un vaixell. El vaixell provenia d’un país asiàtic i havia passat els tràmits duaners amb una facilitat relativa. Van haver d’obrir la porta del contenidor trencant el cadenat que el protegia. I a dins van aparèixer tot de caixes de cartó d’un metre d’alçada amb la inscripció ’12 Units Box’. Dotze unitats de què?, és demanaven tots, mentre començaven a descarregar aquells embalums que pesaven vint-i-cinc quilos cadascun i els anaven endreçant al fons del magatzem, a la part oposada la porta. Quan pràcticament ja havien descarregat tot el contenidor va arribar el moment de saber-ho.

Lluís es va acostar a una caixa. Calia comprovar si hi havia la càrrega que tocava, allò que s’havia encarregat. Va tallar dues brides de color groc –no era pas intencionat– que segellaven cada caixa i amb un cúter va obrir el sostre d’un paquet. Tots els qui descarregaven l’envoltaren, impacients. Alguna cosa sospitaven, evidentment, però no estaven preparats per a allò que veurien. La primera urna del referèndum d’autodeterminació de Catalunya va emergir de dins aquella caixa on havia viatjat amb onze més.

Ningú no havia demanat res i tothom hauria fet qualsevol cosa que li haguessen dit. Però tots els ulls van lluir quan veieren l’urna de plàstic amb el símbol de la Generalitat. I aquell va ser el moment en què més va costar de mantenir el silenci. D’alguns ulls van brollar llàgrimes i hi va haver abraçades d’una efusió difícil de descriure. Tanmateix, ningú no va cridar ni aplaudir, per no alçar la llebre. Durant un parell de minuts, quan el sols encara tot just despuntava, tot restà paralitzat, com inert. Aquella urna encara solitària ho era tot. Eren les sis del matí d’un dia d’agost del 2017 i al cap de dos mesos tot allò que començava a omplir aquell magatzem de Catalunya Nord havia de ser a cada col·legi electoral, a disposició de tots els votants. Hi havia molta feina a fer, però ara tots sabien que tenien dues oportunitats històriques. La primera, fer possible, ells que no podrien votar, el referèndum. La segona fer entendre a molts catalans de les quatre províncies que al nord, més enllà de l’Albera, també hi havia catalans disposats a fer tant com calgués per esdevenir lliures. Totes dues coses, aquell grup de gent de pedra picada, les havien d’aconseguir.

‘Com que “bonjour”?’
 
Va passar amb un dels primers vehicles que arribaven del sud per carregar urnes i començar a endur-se-les cap als vuit centres instal·lats al Principat on s’esperarien fins al moment de ser repartides a cada col·legi electoral.

Era un home d’uns quaranta anys. Havia rebut una consigna, un punt de cita. I sabia que allà rebria un gest des d’un altre vehicle que l’acompanyaria –i que també feia de llebre per si hi havia dificultats– fins al magatzem. Passaven, això sí, molt a prop d’una gendarmeria que sovint causava autèntics tremolors als portadors que arribaven del sud.

Potser per això aquell home va respirar fort quan li van fer aparcar el cotxe davant la nau i va eixir del vehicle tot emocionat. Mirà fit a fit la persona que menava l’altre vehicle. ‘Bonjour!’, que li va dir, tot content. ‘Com que “bonjour”? Aquí diem “bon dia”!’, li respongué el responsable d’haver-lo dut fins allà. L’home que arribava del sud es va impressionar. Semblava que fins llavors s’havia pensat que era a França, però així que entrà a la nau ja va veure fins a quin punt s’havia equivocat. Fent torns, nit i dia, la nau era plena de gent del nord, que, lògicament, parlava en català. En un català tan dialectal com ho són tots els altres, però també precisament per això ben distingible. No hi havia cap dubte d’on provenia tot aquell equip.

La sorpresa, encara que puga semblar mentida, va ser constant durant el procés de repartiment de les caixes. Del sud arribava gent amb vehicles de tota mena –fins i tot algú va pujar-hi amb un remolc per a animals. La gent del magatzem ben aviat esdevingué gran especialista a calcular quantes caixes cabien en cada classe de vehicle i això era motiu de converses, de vegades surrealistes. Una de les coses que més desconcertava els catalans del sud era el costum d’alguns dels del nord, per la influència de l’occità, de saludar-se dient ‘adeu’. Com que ‘adeu’? El magatzem, així, va acabar essent un espai de lliçons improvisades sobre la catalanitat de les terres que van de Cervera de la Marenda a Salses. Hi havia qui hi pujava amb la lliçó ben apresa, però alguns hi anaven molt peixos i desorientats. Els diàlegs mentre carregaven el material eren més aviat breus, però s’hi van arribar a forjar amistats que després han continuat. Gent que prometia pujar-hi quan hagués passat tot, i que efectivament hi ha tornat a conèixer un tros del país que no coneixia; o gent que convidava aquella colla de nord-catalans a baixar a la seua vila el primer d’octubre. Cosa que també, efectivament, va acabar passant.

‘Sou francès?’
 
El CNI, la Guàrdia Civil i la policia espanyols, tots, estaven cada dia més atabalats perquè no sabien on eren les urnes. Passaven els dies i no en trobaven cap ni una. Cap. Una de les claus d’aquell fracàs va ser que la major part de les urnes van passar la ratlla entre els estats espanyol i francès a començament d’agost, quan encara mancaven molts dies per al referèndum.

Hi havia una raó per a fer-ho així: aprofitar l’allau de vehicles que circulaven avall amb motiu de les vacances, provinents de tot Europa. En teoria, la frontera ja no hi és, però els gendarmes francesos tenen el costum de posar un control al primer peatge del nord, al Voló. I al sud, a mesura que creixia el nerviosisme del govern espanyol, la seua policia va començar a fer un control a la Jonquera, on estacionaven les furgonetes. Aprofitar el moment en què passaven tants milers de cotxes era una manera de complicar-los la feina. Si cercaven una agulla en un paller, com més gran fos el paller, millor.

Però va arribar un punt de molta tensió en què hom va començar a pensar que potser era millor baixar amb automòbils ‘francesos’ que no pas pujar i baixar amb cotxes ‘espanyols’. Les motos de gent del nord des del primer moment anaven uns quants quilòmetres davant el vehicle que portava urnes, i així podien avisar si hi havia controls o un perill possible. Mai, en cap moment, no deixaren de pujar i baixar cotxes del sud, però va arribar un moment que els del nord baixaven amb una gran regularitat. Avui dia, després de la reforma d’Aznar, no hi ha sinó dues matrícules que identifiquen un vehicle com a català. O bé l’acolorida matrícula d’Andorra o bé la matrícula francesa amb el 66 davant, que identifica el departament dels Pirineus Orientals, o siga, Catalunya Nord. No era pas tan difícil, però segurament per a un guàrdia civil entendre el codi de les matrícules franceses és massa embolicat. Perquè el 66 català té dues matrícules veïnes: el 09 de l’Arieja i l’11 de l’Aude. I entremig hi ha el 66, no pas el 10. Els nombres fan referència a l’ordre alfabètic dels departaments, un sistema d’ordenació enrevessat, realment poc lògic.

Tanmateix, va haver-hi un moment que potser sí que es van adonar que passava alguna cosa. Un dia que un dels vehicles més actius tornava de lliurar urnes en un indret del Principat, ja al mes de setembre, dos automòbils camuflats de la Guàrdia Civil el van aturar d’una manera estrident. El conduïa un català del nord d’aquells que no parla francès ni que el maten, però quan el guàrdia civil li va demanar que baixàs la finestreta no va tenir cap problema a etzibar, contundent: ‘Bonjour, monsieur. Qu’est-ce qu’il se passe?’, frase que va deixar els policies espanyols bocabadats. Amb tot, li demanaren qui era, d’on venia i on anava i li van reclamar la documentació, lògicament francesa, que duia. ‘Ah! Sou francès?’, li va dir el policia, pregunta que va rebre un contundent i explícit sí del conductor.

Quan el van deixar passar i va poder comunicar-se tranquil·lament amb els seus companys, es va sentir un renec espectacular. Era la primera vegada en la seua vida que es definia com a francès i no com a català. ‘Quines coses que hem de fer, caram, caram’, va dir, tot empipat, mentre remenava més caixes en aquell magatzem que els guàrdies civils cercaven i cercaven sense ni arribar a imaginar on era.

‘Sé què heu fet’
 
El primer d’octubre, al magatzem, encara hi restaven urnes. N’havien comprades més de les necessàries perquè ni amb la imaginació més desbordada ningú no podia pensar que la policia espanyola no seria capaç de trobar-ne ni una. Hi havia un operatiu preparat amb urnes de recanvi, si calia, per a qualsevol lloc del Principat. Però no va caldre.

Per si de cas, però, una part del grup de nord-catalans que ja feia dos mesos que treballava nit i dia, sense cobrar res ni demanar res, també el primer d’octubre va vetllar i va seguir per televisió les imatges d’aquell dia que canvià per sempre els Països Catalans. Al nord, especialment, la imatge de la policia pegant a la gent va trasbalsar i indignar no solament els catalanistes, sinó totes les forces polítiques, amb la sola excepció de l’ultradretà Front National. Mesos després, cent batlles de tots els colors polítics, inclosa la dreta i els socialistes, de Perpinyà al poble més petit, signaren un manifest contra la repressió que és una mostra clara de la viva impressió que va causar la brutalitat de la policia contra els germans del sud.

Alguns dels membres de l’operatiu, doncs, van restar a la nau, però alguns altres varen poder baixar al sud de la ratlla per viure en directe allò que ells, com poca gent més, havien fet realitat. La major part van anar al Penedès, on foren acollits amb molta alegria, sense saber, però, el paper transcendental que havien tingut. Això mateix va passar en més indrets del Principat, on catalans dels territoris que no votaven es van prestar a fer què calgués. Hi va haver valencians que van resistir la violència policíaca espanyola a les Terres de l’Ebre, per exemple, braç a braç amb la gent de la Ràpita o Roquetes. I molts mallorquins van acudir a Barcelona per ajudar en el que fos.

Al final de la jornada del referèndum, al magatzem regnava una gran eufòria, però al mateix temps preocupació. Què se’n faria ara, d’aquells milers d’urnes que no s’havien hagut de repartir? Al fons de la nau hi havia encara unes quantes piles, moltes, de caixes per obrir. La resposta els arribà l’endemà, quan Lluís els va comunicar que calia deixar neta de seguida aquella nau industrial sense gens de gràcia, de parets de formigó armat i una teulada tan antiga que semblava que s’havia esfondrar en qualsevol moment. La feina ja era feta i havia arribat l’hora de plegar, tant en silenci com tot havia començat. Així es va fer. I encara avui ningú no sap els noms de cap dels integrants d’aquell operatiu excepcional que va fer possible el referèndum i que va retornar l’orgull a molts catalans del nord, quan va començar a saber-se què havia passat. Quan va començar a circular això que a ells els agrada definir com ‘la llegenda’.

Finalment, amb la nau ja buida del tot, Lluís va quedar amb el propietari per tornar-li les claus i signar els darrers papers. L’amo, un home d’aparença discreta, no hi havia comparegut cap dia ni s’havia comunicat de cap manera amb el llogater. Al darrer segon, ja quasi a la porta, van encaixar la mà d’en Lluís amb un gest aparentment formal. Però tot d’una va somriure d’orella a orella i va dir, en francès: ‘Sé què heu fet i si mai us cal res aquí ens tornareu a tenir. Nosaltres també som catalans.’


dissabte, 29 de setembre del 2018

Buch dimissió.




























Avui milers de catalans antifeixistes s'han mobilitzat a Barcelona per tal d'evitar que els feixistes convocats pel sindicat policial Jusapol es manifestessin a la Plaça de Sant Jaume per commemorar la repressió de l'1 d'octubre.

Els mossos han fet algunes càrregues contra els manifestants antifeixistes i han permès que els feixistes es passegessin tranquil·lament i impune pel centre de la ciutat, tot i que no han pogut accedir a la Plaça de Sant Jaume que ja estava plena d'antifeixistes des de bon matí. 

El principal responsable de les desproporcionadíssimes càrregues dels energúmens dels antidisturbis dels mossos, a banda de permetre l'humiliant marxa dels policies feixistes espanyols, és el Conseller Miquel Buch, i per dignitat, ha de dimitir ja!




divendres, 28 de setembre del 2018

Au jovent, via fora!

Mobilització dels estudiants de fa un any.






















Avui fa un any de la gran mobilització a Barcelona d'estudiants a favor del referèndum de l'1 d'octubre. Prop de 80.000 joves van abandonar les aules per sortir al carrer a demostrar que estaven disposats a defensar el referèndum. Diuen que va ser la major manifestació d'estudiants mai celebrada a Barcelona. 

Crec que sense el jovent mobilitzat serà pràcticament impossible conquerir la República, ja que aquests han de ser la punta de llança del poble, i han de demostrar que són ells el futur i els més interessats a canviar les coses. Sembla que darrerament aquest col·lectiu ha estat més aviat aturat i desmobilitzat, i ens cal més que mai que es tornin a mobilitzar i que empenyin a la resta de la societat amb la seva energia contagiosa.

Tant de bo la tardor que tot just comença signifiqui un despertar de les consciències i molts joves tornin a la lluita per la República Catalana, per la justícia i la llibertat. També serà necessari que des de les altes institucions no es dediquin a desmobilitzar-los a i a desmoralitzar-los. Hem de tornar als carrers i hem de començar a plantar cara a tant atropellament de drets i a tanta repressió.

dijous, 27 de setembre del 2018

Marc i Júlia, els noms més posats al Vallès Occidental durant el 2017.



























Notícia publicada pel diari digital "naciódigital.cat" d'avui dijous 27 de setembre.

Marc i Júlia són els noms més escollits pels pares durant el 2017. Aquest dijous, l'Idescat ha presentat la llista dels noms més posats a Catalunya l'any passat. Dels 34.297 nens nascuts, 719 es diuen Marc i de les 32.198 nenes, 634 es diuen Júlia. 
Marc segueix una tendència descendent iniciada el 2003, quan es va posar aquest nom a 1.640 nadons, seguit d'Àlex/Álex, Pol, Nil i Jan, mentre que en el cas de les nenes, el nom de Júlia/Julia supera el de Martina (l'any 2016 va ser el més freqüent), seguit per Emma, Maria/María i Lucía. 

Marc és el més posat a l’Àmbit Metropolità, al Camp de Tarragona, a les Terres de l’Ebre i a Ponent, mentre que a les Comarques Centrals comparteix la posició amb el nom de Nil. A les Comarques Gironines és Martí, a l’Alt Pirineu i Aran és Nil i al Penedès és Hugo i Àlex/Álex.
Pel que fa als noms de nena, Júlia/Julia és el més posat a l’Àmbit Metropolità, les Comarques Gironines, les Terres de l’Ebre i a les Comarques Centrals. Lucía és més freqüent al Camp de Tarragona, Carla a Ponent i Arlet a l’Alt Pirineu i Aran. Al Penedès els noms d’Emma i Martina comparteixen la primera posició.

Per altra banda, l'Idescat també revela que els naixements han disminuït un 3,6% el 2017, amb un total de 66.495 nadons que han nascut vius, segons dades provisionals, i l'edat mitjana de les mares que han tingut el seu primer fill ha estat de 31 anys. Entre els països de la Unió Europea, només Itàlia registra una edat "tan alta"; de fet, en el curs de l'última dècada aquesta edat mitjana ha augmentat gairebé dos anys.

dimecres, 26 de setembre del 2018

El "temazo" del dimecres. El "Potro" Rodrigo - "La mano de dios".


El "Potro" Rodrigo va ser un cantant cordovès (Argentina) de "cuarteto", un estil musical tradicional molt ballable d'aquesta zona del país, que ell va popularitzar a finals dels anys 90 gràcies a una veu ronca i forta molt peculiar i un gran carisma entre els seus seguidors. 

L'any 2000 va publicar el disc pòstum "La mano de dios" on incloïa el tema de títol homònim dedicat a Maradona. El 24 de juny del mateix any moria en un accident de trànsit en estranyes circumstàcies.

Està previst que el proper dia 4 d'octubre s'estreni la pel·lícula biogràfica del cantant, de títol "El Potro".

dimarts, 25 de setembre del 2018

Mar Romera: "Som en un rànquing competitiu d’escoles contra escoles usant als nens com a moneda de canvi".

Mar Romera (Foto: eldiario.es).
M'han agradat les reflexions al voltant de l'educació d'aquesta mestra, presidenta de l'Associació Pedagògica Francesco Tonucci, en aquesta entrevista per a eldiario.es. Els punts sobre les is.

Mar Romera és mestra, especialista en educació emocional i defensora dels drets de la infància. Presideix l’Associació Pedagògica Francesco Tonucci. En aquesta entrevista parla sobre l’educació i la situació de la infància en la societat en la qual vivim, “tremendament neoliberal i consumista”. Com a defensora dels drets de nens i nenes proposa “respecte, escoltar i calma per poder realment gaudir, conviure i educar el principal tresor del planeta, que és la infància”. Romera es defineix a si mateixa com una “hacker de l’educació”.
Dius que històricament es controlava a les persones amb la por i ara es fa amb l’alegria. Per què passa això?
Perquè ens hem situat en una societat tremendament neoliberal i consumista en la qual es transmet el missatge que sóc feliç quan puc consumir el que els altres consumeixen. Em venen que el consum garanteix la felicitat.
Quines conseqüències per a la vida en família té aquesta aposta per l’alegria i la felicitat a través del consumisme?
S’estableix una competició entre les mateixes famílies i ens preguntem si realment estem donant al nostre fill el col·le que mereix, els idiomes que mereix… Així hem perdut el fet de pensar en els nens i el sentit comú.
Està molt estesa la idea que hi ha quatre emocions primàries (por, ira, alegria i tristesa) i tu parles de deu (afegeixes curiositat, admiració, sorpresa, seguretat, culpa i fàstic). Per què és important entendre totes aquestes emocions?
No podem dir que existeixen emocions bones i dolentes. Per què? Perquè es plantejarà la necessitat d’erradicar les emocions negatives de la vivència de l’ésser humà. Això no té sentit, perquè l’ésser humà es construeix amb la vivència de totes les emocions. No puc treure la por, perquè em salva la vida. No puc treure l’empipament, perquè em dóna l’energia necessària per superar obstacles. No puc erradicar la culpa, perquè m’ajuda a reparar.
En el model de les quatre emocions bàsiques se’ns diu que tot el que no és negatiu és alegria. Jo no puc pretendre l’alegria constant. Un nen es convertiria en un psicòpata si estigués tota l’estona content. Hi ha molts estats emocionals que no són l’alegria, com l’amor, que és un sentiment que neix de l’admiració. No aprenem en alegria, sinó en curiositat. Tenir en compte aquestes deu emocions ens dóna moltíssima informació.
Per què fins ara s’ha menystingut el món emocional?
Al segle passat qui tenia el coneixement tenia el poder i el món emocional estava limitat a la intimitat de les famílies i molt controlat pel poder religiós. Però ara, cada dia coneixem una miqueta més el cervell. I així sabem que qualsevol decisió racional ve mediatitzada per les emocions. Els publicistes descobreixen que apel·lar a l’emoció és molt més efectiu que apel·lar a la raó. Conèixer el cervell emocional és molt més rendible que conèixer el racional.
D’altra banda, els nens i nenes en èpoques passades desenvolupaven les seves emocions bàsiques al carrer amb les seves colles. Daniel Goleman, autor d’Intel·ligència emocional, diu que si els nens i nenes seguissin jugant i creixent al carrer no seria necessari incloure l’educació emocional a les escoles. L’escola està pensada per compensar el que no es dóna de manera natural. El meu pare, nascut en una Guerra Civil, desenvolupa la seva intel·ligència emocional al carrer. Les meves filles, nascudes molt a la fi del segle passat, no poden desenvolupar la seva intel·ligència emocional al carrer perquè no existeix el carrer per a elles. Existeix el món de la comoditat, de la sobreprotecció, del consum, però no existeix el carrer.
Dius que et preocupa especialment la salut mental dels nens i adverteixes que les dades mostren que en la propera dècada un 25% dels nens sofrirà trastorns de salut mental ( segons l’OMS, el 20% de nens i adolescents té problemes mentals). A què es deu això?
Per mi hi ha tres raons fonamentals. La sobreprotecció, que no permet als nostres nens i nenes créixer. La sobreestimulació: els exposem a milers d’imatges i estímuls però els seus caps necessiten temps. Els horaris dels nens són una barbaritat que no suportaria ni el més alt executiu. Els nostres nens estan sobrerregalats.
I si a més no tenen referents, qualsevol youtuber es converteix en referent. Sortir sa i estalvi d’això és gairebé una odissea. No existeix l’espera, no existeix l’autocontrol, no existeix l’autoavaluació, la reflexió.
Què ens ha passat com a societat perquè haguem oblidat aquest sentit comú i haguem apostat per educar amb sobreprotecció, sobreestimulació, sobrerregals i sense referents?
Ens ha passat que amb això, aparentment, regalo alegria. Sempre ho explico: El meu pare mai va poder tenir una bici, encara que la va demanar. Quan jo era petita, i ja he gastat 51 anys de la meva vida, vaig demanar una bici i els Reis Mags van trigar dos anys a portar-me-la. Quan les meves filles van demanar una bici, els Reis Mags la hi van portar aquest any. Quan els meus nebots van demanar… no, no, és que no l’han demanat, tenen quatre bicis. Volem compensar el que no vam tenir i tenim una espècie de bulímia de consum per a l’oci i la felicitat: consumeixo i vomito, perquè realment no ho necessito.
Aquesta societat respecta el dret de les famílies a cuidar i els drets de la infància?
La Convenció Internacional sobre els Drets del Nen diu en el seu article 3 que preval sempre l’interès del menor. Si solament tinguéssim en compte aquest article canviaria tot, fins i tot les lleis d’educació. En l’article 31 es parla del dret a l’oci i al joc. Això se’ns ha oblidat. Seguim veient pels carrers cartells de prohibit jugar. Hi ha un article 12 que parla del dret a opinar sobre aquells aspectes que els incumbeixen, i tampoc els tenim en compte, perquè considerem que no són ciutadans. Diem que els preparem per ser els ciutadans del demà, però són els ciutadans d’avui.
Què hauria de canviar per construir una societat en la qual aquests drets es vegin respectats?
El primer que hauria de canviar és la visió, mirar amb ulls de nen, escoltar la seva opinió i com perceben el món. El segon, com som els seus referents, hauríem de cuidar-nos molt els adults i saber que un nen és el gran tresor de tota la comunitat i per educar-lo fa falta tota la tribu. Ens posen com a exemple models educatius dels països nòrdics, que han considerat que l’única matèria primera o tresor potencial que tenen és la infància.
Es parla de les mesures de conciliació familiar, però consisteixen a ampliar l’horari escolar. Perdona? Això no és conciliació, és ficar als nens en situacions de treball de 12 hores diàries. Parlem de millorar el sistema educatiu i els posem proves externes. Està demostrat que en tots els països europeus els sistemes educatius gestionats amb estàndards i proves externes han fracassat. Ens fiquem en un rànquing competitiu d’escoles contra escoles usant als nens com a moneda de canvi.
Ja que dius que el context actual no facilita la salut mental dels nostres fills, què necessitarien les famílies per educar en una societat més sana?
No culpabilitzar als pares i mares és una cosa que jo tinc molt clara. Les famílies, excepte en casos extrems de maltractament, estimen als seus fills. Una altra cosa és que no saben fer-ho d’una altra manera. No hem estat capaços els adults d’adaptar-nos a la situació de canvi en la qual vivim. En els últims 20 anys la societat ha viscut una evolució com els 20 segles anteriors, sobretot per la tecnologia. Necessitem molta més trobada, més respecte, escolta, i sobretot, necessitem tenir més temps per estar amb els nostres fills. Aquí és inevitable plantejar-nos quant de temps dediquem a la baixa maternal, i necessitem molt més temps. Els nens no poden estar en una institució educativa 10 hores. A més, necessiten nens, de diferents edats perquè s’han de desenvolupar entre iguals.

dilluns, 24 de setembre del 2018

200.000 mercès!!!


No, el títol de l'entrada d'avui no té res a veure amb el dia de la Mare de Déu de La Mercè. Avui, de manera totalment imprevista, i fins a cert punt indesitjada (pel motiu luctuós que ha provocat que molts entressiu entre ahir i avui a visitar-lo), aquest bloc ha assolit les 200.000 visites des que el vaig inaugurar un ja llunyà 10-02-2011.

L'1 d'agost del 2013 arribava a les 50.000 visites.
El 17 de març del 2015 havien passat 100.000 visitants.
El 15 d'abril del 2017 arribava a les 150.000.
Avui 24 de setembre del 2018 ja són 200.000 les visites.

Alguns passeu per aquí per amistat, altres per curiositat, altres per tafaneria, altres per interès, i fins i tot alguns per participar i comentar (especialment el Xavier Pujol i el Xexu, als que no tinc l'honor de conèixer en persona, però amb els que mantinc una bona relació d'internautes).

També sé que em seguiu amb regularitat unes 50 persones o algunes més, i que si no fos perquè algun d'aquests em penja les entrades al facebook, molts ni coneixerien el bloc. Especialment el Timi que em penja entrades de tant en tant, i la veritat, no sé qui més ho fa perquè no tinc facebook...

Bé, gràcies a tots i totes per l'interès i/o la curiositat i fins la propera.

diumenge, 23 de setembre del 2018

Ens ha deixat l'Àngels, la mare del Marc i la Maria.

L'Àngels amb les Gralles Grillades dels Minyons tocant al local per la Fira Modernista, al maig de l'any passat.




























Avui altre cop, i van masses el darrer any, la vida ens ha mostrat com d'injusta i dura pot arribar a ser en ocasions. Ens ha deixat l'Àngels, una bona minyona, mare del Marc i la Maria, germana del Carles, i vídua del Toni. Igual que a ell, un càncer l'ha vençut i se'ns l'ha endut. Ràbia. Impotència. Tristesa.

La recordarem fent sonar la gralla, amb l'esperit jove que transmetia tot i ser la més veterana del grup. Segur que quan tornem a escoltar una gralla ens vindrà un record de l'Àngels. Descansa en pau minyona. 

divendres, 21 de setembre del 2018

Els dibuixos d'en "Bicman".


En Jordi Magria "Bicman" és un dibuixant/il·lustrador que publica els seus dibuixos a través del compte de twitter @JordiMagria1. Ha dibuixat amb els bolígrafs Bic de tota la vida als presos polítics, als exiliats i a d'altres personatges d'aquesta històrica lluita del poble català per la seva llibertat. Us animo a que el seguiu o a contemplar els seus magnífics dibuixos a la xarxa. Genials.

Us deixo un dels darrers on deixa al rei cap per avall i a Valtonyc per sobre. Una al·legoria a la recent victòria judicial internacional del raper mallorquí exiliat a Bèlgica per esquivar la injustícia espanyola.

dijous, 20 de setembre del 2018

Resposta al rei.

Briton Rivière, 1890, Daniel's Answer to the King.

























Odiat Felip,

T'escric en la meva llengua que diuen que entens i, fins i tot, parles, tot i que ho facis molt de tant en tant quan vens a alguna inauguració o a una entrega de premis a casa nostra. Podria fer-ho en la teva que també parlo i escric perfectament, ja que també és meva, tot i que amb els anys l'he anat usant menys cada cop, en part per la vostra obsessió per imposar-nos-la tant sí com no, i la vostra animadversió a la llengua que ens és pròpia des de fa més de mil anys.

T'escric perquè hi ha motius suficients per a escriure't. El teu regne porta segles sotmetent, reprimint i humiliant la nostra nació, i el poble ha dit prou. S'ha acabat ajupir el cap i acceptar amb resignació les lleis arbitràries que ens imposeu des de Madrid. Som una nació i ho volem decidir tot. Tot. N'estem farts dels vostres jutges, policies, periodistes i demés que ens empresonen, torturen, reprimeixen i menystenen des de fa masses anys ja. S'ha acabat el bròquil!

Hem decidit que volem ser lliures i no ho podreu pas aturar. Per molt que ens reprimiu, empresoneu o colpegeu, ja no hi ha volta enrere. El poble català ja no pot oblidar ni recular. Ni un pas enrere. Podreu allargar l'agonia un temps, però la nostra llibertat és irreversible. Estalvieu-vos el lamentable espectacle que esteu donant al món, i accepteu la realitat que us explota als nassos. No volem ser espanyols i no ens forçareu a ser-ho. Assumiu-ho.

Sense més, s'acomiada un antic serf del regne, que ha decidit ser lliure.


Aquesta és la meva humil aportació als relats conjunts del mes de setembre.

dimecres, 19 de setembre del 2018

El "temazo" del dimecres. Caipirinhas Rumberus - "Surt al carrer".


El passat dissabte vaig veure el darrer concert dels terrassencs Caipirinhas Rumberus, que s'acomiadaven dels escenaris (segons em van dir) a Altafulla. El concert va estar molt animat. Hi havia un bon grapat de castellers dels Minyons, de la Joves de Valls i d'Altafulla, i va haver molta complicitat amb la banda. El seu estil rumberu, latin, i patxangueru, van fer ballar a la gent d'allò més, i als components de la banda se'ls va veure desimbolts i molt animats també. Una bona vetllada al peu del castell d'Altafulla, amb bona companyia i sense la massificació d'altres concerts amb grups més consagrats que mouen més públic.

Sap greu que pleguin bandes locals que canten en català, però tant de bo els integrants dels Caipirinhas Rumberus continuïn promovent la música en català en el futur en altres bandes.

dimarts, 18 de setembre del 2018

Comencen bé.

El nou capità, Messi.





















Aquest vespre el Barça s'ha estrenat a la fase de grups de la Champions, al Camp Nou, enfront del PSV Eindoven holandès (4-0). No es pot dir que el Barça hagi fet un joc molt espectacular, però sí que ha estat realment efectiu, sobretot, com de costum, gràcies als gols del nou capità, Messi, que ha marcat per partida triple (Hat Trick). L'argentí s'ha proposat enguany guanyar aquest títol que fa ja tres temporades que se li resisteix (la darrera va ser amb el tècnic Luís Enrique a la banqueta l'any 2015). En el seu primer parlament com a capità el dia del Gàmper, Messi va prometre a l'afició que enguany s'esforçarien al màxim per tornar a portar aquest trofeu, i si ho diu Messi...

dilluns, 17 de setembre del 2018

Victòria de Valtònyc.

Josep Miquel Arenas Beltran "Valtonyc", en roda de premsa, avui, a Brussel·les.





















La justícia belga ha rebutjat l'extradició del raper mallorquí Valtonyc al considerar que no existeixen ni amenaces, ni enaltiment del terrorisme, ni injúries a la corona en les lletres de les seves cançons. Simplement va exercir el seu dret a la llibertat d'expressió, ha dit el jutge. Un dret que la (in)justícia espanyola se salta quan li interessa (políticament) tal i com ha afirmat el propi raper. També ha assegurat que pensa anar fins al final per demostrar que a Espanya no hi ha llibertat d'expressió i ara portaran el cas al Tribunal Europeu dels Drets Humans.

També ha animat els catalans a crear un nou estat més just i sense vestigis del franquisme. Pam.

diumenge, 16 de setembre del 2018

Castells indoor.

3d9f al pavelló municipal d'Altafulla.

Tinc memòria de peix, però diria que mai abans d'aquest passat dissabte, els Minyons havíem fet un castell de nou pisos a cobert. Va ser amb motiu de la diada del 45è aniversari de la colla dels Castellers d'Altafulla, en la segona ronda, després d'haver descarregat un 2d8f d'inici. El 101 3d9f consecutiu descarregat. Suposo que aquest també serà més fàcil de recordar per les inusuals condicions de l'espai.

Vam compartir diada amb els locals i amb la Joves de Valls que també van fer el 3d9f. S'havia especulat que potser intentarien el 3d9 a Altafulla, a banda del 2d8 que ja han descarregat en tres ocasions enguany, però entre la pluja i el poc convenciment generalitzat dels vermells, va quedar clar que ho deixarien per a un altre jornada.

Bona resposta dels minyons per portar un castell de 9 pisos lluny de casa, a un poble amb molta història castellera, on no hi actuàvem des del 1991. Certament, no ens prodiguem gaire per la zona tradicional.

divendres, 14 de setembre del 2018

Polònia: "La taronja neutral".


Ahir va tornar un clàssic dels vespres del dijous a TV3, el Polònia. Em va agrada aquest gag reinterpretant una escena de la pel·lícula "La taronja mecànica". Com de costum, no em van agradar gens els gags musicals, que trobo naïfs i ridículs. Però tanmateix, tenim sort de tenir un programa de sàtira política per treure un somriure entre tanta indignació i patiment.

dijous, 13 de setembre del 2018

El "temazo" del dimecres en dijous. Zoo - "Corbelles".


El grup de hip hop i ritmes electrònics Zoo neix a Gandia l'any 2014, i en poc temps s'ha convertit en una de les bandes capdavanteres de la música en català. Es podria dir que han agafat el relleu dels mítics Obrint Pas, pel que fa a capacitat de convocatòria i perfil de l'audiència, a banda de compartir orígens i reivindicacions.

Aquest estiu s'han fet un fart de tocar pel principat, arreu dels Països Catalans i part de l'estranger. Els seus concerts acostumen a ser multitudinaris i amb un públic més aviat tirant a jove-adolescent, que coregen totes les cançons. He de reconèixer que jo no els he seguit ni consumit gaire, però els seus concerts em fascinen, i em comencen a resultar familiars molts dels seus temes.

Aquest tema estava inclòs a l'àlbum "Tempestes venen del sud" de l'any 2014.

dimecres, 12 de setembre del 2018

Comunicat USTEC inici de curs: "Un curs continuista que ens cal redreçar".



Ens caldria 7200 docents per estar a la mateixa capacitat de servei que teníem l'any 2010.

Demanem a totes les forces polítiques amb representació parlamentària que es deixin de discursos i que entenguin que els centres educatius obren cada dia. Necessitem un pressupost expansiu en educació, no ens podem permetre una altra pròrroga pressupostària. L'Acord signat amb el Departament el 31 de gener de l'any passat va permetre un increment de 4714 docents per al curs 17-18. No acceptarem un increment inferior per als pressupostos del 19 que tindria un cost de 70 milions d'euros, sobretot deprés de la pròrroga del pressupost que només ha permès contractar més professorat per atendre l'increment de matrícula i no per a incrementar la qualitat del sistema.

La recuperació de la segona hora lectiva que ja introduïa l'Acord signat l'any passat per a USTEC·STEs és irrenunciable i, si cal, ens mobilitzarem per a què el curs vinent sigui una realitat. La xifra de professorat que cal per a revertir aquesta retallada, que afecta tant a les condicions laborals com a la qualitat del sistema, no arribaria a 3000 docents.

La conversió dels terços de jornada en mitges jornades, que millorarien sensiblement les condicons del sector més precari del professorat i donarien als centre més hores per a millores en el servei, s'estima en un increment de 500 docents.

La resta d'increment hauria d'anar a reduccions de ràtio, tan necessàries si volem un sistema educatiu realment inclusiu.


Quant a la pèrdua de poder adquisitiu real acumulat cal denunciar que el professorat de Catalunya des del 2010 ha perdut un 17,27% en les seves retribucions directes.Si sumem increments salarials indirectes com el 0,8% del FAS, 0,5% del pla de pensions, o complements com els de productivitat o l’allargament de 6 a 9 anys del primer estadi docent, ens aniríem a molt més enllà d’un 20% del nostre salari real perdut segons les situacions personals i professionals. A més encara no tenim la seguretat que l’increment retributiu minso pel 2018 que marca com a obligatori els Pressupostos Generals de l’Estat serà d’aplicació a Catalunya i quan. A la Mesa General de Funció Pública del proper 18 de setembre ens hauran de donar moltes explicacions a més de respondre a què o es comencen a recuperar condicions laborals perdudes o com a Intersindical Alternativa de Catalunya no descartem cap tipus de mobilització relacionada amb com es recuperen les diferents retallades en el marc de la negociació dels propers pressupostos de la Generalitat.


El conseller s'ha plantejat com a objectiu acabar amb la segregació escolar mitjançant un Decret d'admissió d'alumnat. USTEC·STEs ha proposat al Conseller Bargalló, en el marc del pacte contra la segregació escolar, que la llibertat d'elecció de centre de les famílies estigués supeditada al dret a una educació de qualitat. A això, lògicament, s'hi va oposar tota la patronal de la concertada tot aferrant-se als seus privilegis. Per a USTEC·STEs, acabar amb la doble xarxa continua sent un objectiu.

De les adjudicacions d’estiu es desprèn que:
  1. De totes les adjudicacions d’estiu a jornada sencera el 78,66% han tingut la intervenció directa de la direcció. Per tant el Dit està instaurat en els centres educatius. 
  2. Les places perfilades han passat de 4344 el curs passat a 5667 aquest curs. Això representa el 8,19% de la plantilla, quan el curs passat va representar el 6,4%. Aquest percentatge, tot i les facilitats que posa el Departament a l’hora de perfilar places (que poden anar fins a un 50% del total de la plantilla del centre), no s’ha disparat, però segueix essent una xacra perquè crea unes condicions laborals diferents (obtenció de lloc de treball, mobilitat...) en els centres educatius. Divideix i guanyaràs, és el que intenta el Departament d’Ensenyament amb la creació d’aquestes places que molt sovint provoca tensions, mals entesos, sotmetiment... Ja tenim constància que en centres on canvia la direcció (ja sigui per jubilació o per recanvi) els llocs ja perfilats han provocat molts mal entesos, tensions, etc... Perquè com ja vam avisar els perfils molt sovint no tenen res a veure amb els centres educatius si no amb les relacions interpersonals.
  3. 23378 vacants han estat assignades a personal interí en les adjudicacions d’estiu: el que representa que un 33,8 % de la plantilla és interina. Si sumem les primeres substitucions d’aquest curs (6134) ens anem a un 39,2% de la plantilla és interina o substituta només començat el curs. Aquesta xifra és evident que anirà creixent al llarg del curs.
    1. USTEC·STEs denuncia en la cobertura de docents d’aquest inici de curs que, en contra del que se’ns havia comunicat i amb escàs suport de la pròpia normativa, moltes substitucions i vacants de moltes especialitats (entre elles les més sol·licitades) s’han quedat sense cobrir en no haver-se introduït en els nomenaments telemàtics normals les persones que encara no tenen el requisit del màster complert però sí que tenen el compromís de treure-se’l. També volem denunciar que la UOC ja està avisant que no podrà absorbir tota la demanda que hi ha per a la realització d’aquest màster de professorat. En els nomenaments de finals d’agost 249 vacants es van quedar sense cobrir i en els primers nomenaments de setembre 179 substitucions tampoc s’han cobert.
    2. Quant a les oposicions, USTEC·STEs fa una valoració molt negativa:
      Les oposicions han estat un fracàs per a algun col·lectiu: per exemple, dels 877 interins i interines amb més de 15 anys de serveis prestats que treballen en les especialitats presentades, només 30 han estat seleccionats/des. Només un de cada 29.
      El col·lectiu interí amb força serveis prestats a l’abril estan a la feina, implicades en el seu centre (si encara que no tinguin places perfilades, tothom s’implica), poden tenir situacions familiars que dificulten un model d’oposició on la primera fase, eliminatòria, és completament memorística allunyada del treball quotidiani a l’aula.
      Aquestes persones seguiran essent cessades cada 31 d’agost, no poden estar de maternitat o malalta a 1 de setembre perquè es poden quedar sense nomenament (aquest temps es quedaria sense còmput de triennis, estadis, jubilació, ajut per mare treballadora...) CAL UN PACTE D’ESTABILITAT.
      En breu s’ha de negociar i publicar l’oferta pública i també a la tardor, s’ha de negociar el nou sistema d’accés, on ens tornarem a trobar amb un sistema obsolet amb unes proves memorístiques molt allunyades de la realitat de l’aula. Cal una doble via, explorar totes les possibilitats, sense descartar el rang de llei (com la d’acompanyament de pressupostos) que permet el concurs de mèrits segons l’article 61.6 de l’EBEP.
      USTEC·STEs creu que cal funcionaritzar al col·lectiu interí i així posar en valor la seva experiència docent acumulada a l’aula. Per aconseguir millores significatives en el sistema, en les dates de realització i en l’estabilització del personal interí cal que el col·lectiu interí es mobilitzi. 

      USTEC·STEs (IAC), 12 de setembre de 2018

dimarts, 11 de setembre del 2018

No defallim!!

Foto: Nació Digital.

Avui milers de catalans, més d'un milió, hem tornat a sortir al carrer a Barcelona per a celebrar la diada de Catalunya, i per continuar reclamant la República Catalana lliure i sobirana, així com la llibertat dels ostatges polítics empresonats per l'estat espanyol i el retorn dels exiliats. 

L'Avinguda Diagonal de Barcelona s'ha omplert d'una multitud guarnida majoritàriament amb la samarreta color corall que havien dissenyat des de l'ANC per a l'ocasió, però també amb el groc pels presos, les camises multicolor de les colles castelleres, i milers de banderes estelades i d'altres indrets.

Els Minyons hem tornat a participar aixecant diversos castells i pilars al tram 36, molt proper a l'inici del recorregut. Allà on érem, la densitat de persones per metre quadrat era força elevada. Avui ha estat una jornada llarga per als Minyons, ja que hem actuat a Badalona al migdia, i hem anat directes a Barcelona per participar a la manifestació. Hem tornat cansats, però convençuts que cada Diada que passa ens apropem més a l'objectiu de la independència.


4d7 dels Minyons al tram 36.

























dilluns, 10 de setembre del 2018

Soraya en li-qui-da-ció!!!





















Avui, amb gran alegria i joia, ens hem assabentat que l'exvicepresidenta del govern espanyol del PP, Soraya (SS) Saenz de Santamaría, ha decidit deixar la política, després de la plantofada que va rebre al darrer congrés del PP on els militants va triar al seu rival, Pablo Casado, com a president del partit.

Plega una de les principals responsables de l'aplicació del 155 a Catalunya, i de la repressió contra el poble català i els seus representants polítics.

NO trobarem a faltar el teu somriure de truja!! 

Esperem que algun dia siguis jutjada per un tribunal català o internacional i acabis condemnada pels teus actes.

diumenge, 9 de setembre del 2018

Minyons: 100 3d9f consecutius!!

3d9f número 100 consecutiu, a la plaça de Sant Roc de Sabadell, en la diada de la Festa Major.




























Avui, a la Festa Major de Sabadell, els Minyons hem assolit una fita a l'abast de poques colles castelleres. Hem arribat a la xifra rodona de 100 3d9f descarregats de manera consecutiva, sense cap intent ni intent desmuntat pel mig. 5 anys, 10 mesos i 26 dies després del primer dels 100, hem assolit aquesta gesta. La darrera caiguda (carregat) data del 14 d'octubre a la Festa Major del barri de les Corts, i la setmana següent iniciàvem aquesta ratxa espectacular a Mollet, a la diada dels castellers locals.

La diada d'avui l'hem completat descarregant un 2d8f i un 4d8, a banda d'un vano de 5. Resultat més aviat fluix tractant-se de la Festa Major de la ciutat veïna i co-capital de la comarca, on històricament els Minyons hem realitzat diades de grandíssim nivell. Esperem que en el futur la gent de la colla torni a engrescar-se per portar grans castells al costat de casa.


Foto de grup al final de la diada de la Festa Major de Sabadell (Foto: Mireia Comas).

dissabte, 8 de setembre del 2018

Carlos González: "Tenen dret a avorrir-se".


Sempre encertat el doctor González. Jo encara hi afegiria que els nens tenen el deure d'avorrir-se. Només així podran desenvolupar les habilitats necessàries per sortir de l'avorriment. Article publicat al Criatures de l'Ara d'avui dissabte.

Diuen que els records que es mantenen més llargament a la nostra memòria són els que van associats a una emoció més intensa. Recordem dies feliços, dies tristos, grans il·lusions i grans decepcions... i, en canvi, oblidem els dies normals.

Si això és així, ¿per què alguns dels records més clars de la meva infantesa són hores de solemne avorriment? Observar durant hores les aventures d’un gat a l’altra banda del carrer. Seguir les gotes de pluja que baixen pel vidre, com s’aturen, es desvien, conflueixen, s’acceleren... Sentir el soroll del vent sacsejant els arbres. Estudiar el caminar de la gent pel carrer. (¿Us heu fixat que, en creuar un carrer, per pujar a la vorera o baixar-ne, la gent sempre trepitja la vorada?)

La meva mare es creia de vegades en l’obligació de dir-me “No estiguis aquí plantat sense fer res!”, però no hi posava gaire entusiasme. No s’havien inventat els esplais ni les activitats extraescolars; els diaris no tenien una secció sobre “què fer amb els nens”, i la televisió en blanc i negre, quan va arribar, estava molt estrictament limitada, perquè els pares sabien que “no és bo mirar tant la tele”. I, en tot cas, sempre podies obrir un llibre i fer com que llegies o estudiaves, quiet sense fer res, amb el cap a tres quarts de quinze. Els llibres permeten la pausa, l’abstracció, somiar despert; al contrari que els videojocs, que t’obliguen a estar pendent de la pantalla tota l’estona o ja t’han matat, o del mòbil, que t’enganxa amb el seu sistema de recompensa immediata (la ratlleta que es converteix en dues ratlletes que es tornen blaves, el bip! quan arriba un missatge, els “m’agrada”...). 

I és així com els nens teníem temps de sobres per avorrir-nos. Per observar els fets quotidians i reflexionar-hi. Per imaginar-nos convertits en protagonistes del llibre que estàvem llegint o de la pel·lícula que havíem vist, i per imaginar noves aventures, mai llegides ni vistes. Per planejar nous jocs i noves activitats, i de vegades començar-les, i fins i tot acabar-les, i no queixar-nos del resultat perquè era nostre, la nostra idea i el nostre resultat. Per anar a buscar un llibre i llegir sense esperar que ho digués la mare. Per pensar. Sense adults que et volguessin distreure amb una successió d’activitats frenètiques. Lliures. És per això que recordo els dies avorrits; perquè em divertia molt.

divendres, 7 de setembre del 2018

L'adéu d'un mite.






















Avui, Joan Carles Navarro (Sant Feliu de Llobregat, 1980), ha oficialitzat la seva retirada definitiva del Barça de bàsquet, el club de la seva vida (des del 1997, amb el lapsus d'un any als Memphis Grizzlies de l'NBA, 2007-08), per passar a dedicar-se a tasques de gestió com a Manager General del club. Malgrat la seva voluntat de continuar un any més a les pistes, finalment el club ha decidit no renovar-lo i li ha donat aquesta oportunitat de continuar lligat al club des d'una vessant diferent.

Plega el jugador més important i amb millors registres (personals i col·lectius) de la història de la secció, i tot un referent a dins de la pista fins als darrers partits. Malauradament, en les darreres temporades la exigència física de la competició li havia passat factura i ja no donava les prestacions que havia donat durant un bon grapat d'anys. Tanmateix, segur que el trobarem a faltar. Sobretot les seves populars "bombes" i els seus triples estratosfèrics desempallegant-se dels defenses amb un tres i no res.

Sempre en el record. Gràcies per tant capità!

dimecres, 5 de setembre del 2018

El "temazo" del dimecres. Balkan Paradise Orkestra - "La Rindi".


Aquesta fanfàrria barcelonina amb formació íntegrament femenina s'està fent un nom al circuit de concerts català i cada dia les coneix més gent. Certament, la música balcànica està de moda, i aquestes noies la interpreten de meravella. Toquen els principals clàssics de la música balcànica i també algunes adaptacions de clàssics revolucionaris balcanitzats. El proper dia 11 estaran al Passeig de Lluís Companys de Barcelona animant la festa posterior a la manifestació de la diada, juntament a Macaco i Zoo. Un gran festival. Van ser a Terrassa per la Festa Major, però malauradament les van fer coincidir amb la diada castellera del diumenge... a veure si tornen en una millor ocasió...

dimarts, 4 de setembre del 2018

Els Minyons tornem a Matadepera!

         
Vano de 5 de comiat davant l'Ajuntament de Matadepera (dilluns 3 de setembre).

Ahir els Minyons vam tornar a actuar per la Festa Major de la localitat veïna de Matadepera, on feia 33 anys que no ens veien actuar. Masses anys.

L'altre dia em vaig assabentar que Matadepera havia estat la primera localitat que havia contractat els Minyons l'any de la fundació, el 1979, quan la colla es va presentar en societat a Terrassa el 14 de juliol. Va ser també per la Festa Major matadeperenca, un 26 d'agost concretament, i la colla hi va poder fer un 4d6, un 3d5 net, un 2d5 net, un pilar de 5 carregat i dos pilars de 4.

Encara vam tornar els anys 80, 81, 84, 85 i 92, però des d'aleshores hi havíem deixat d'anar. Darrerament hi convidaven a l'altra colla de la ciutat, doncs entenc que als Minyons ens anava una mica malament entre la diada de Sant Fèlix i la de la Festa Major de Sabadell. Enguany però s'ha trobat un forat a l'agenda en un dia tan atípic com el dilluns, però la colla ha sabut respondre prou bé per a realitzar una actuació digna: 3d7p, 3d8, 4d8, 5d7, 2d7 i vano de 5.

Tant de bo no triguem tants anys per a la propera ocasió. I tant de bo en puguem fer una tradició. Considero que Matadepera és una plaça força interessant i atractiva com per oblidar-nos-en.

Per altra banda, em va fer especial il·lusió que un casteller de pedra picada com el Xavi Vilanova, un dels més mítics i emblemàtics contraforts de la colla, amb més de trenta anys d'experiència, pugués fer un pilar de 4 de segon. El seu primer pilar oficial amb la colla. Bons detalls de la nova tècnica amb castellers anònims però que ho han donat tot per a la colla...

dilluns, 3 de setembre del 2018

Tornar a començar.



























Avui he tornat a la feina. Canvio de centre i he de conèixer a les noves companyes i companys, familiaritzar-me amb les instal·lacions, i posar-me al corrent del tipus d'alumnes amb què hauré de tractar i les respectives famílies. Per ara sé que no em tocarà fer de tutor, i que m'hauré de repartir l'àrea d'Educació Física amb un company amb qui ens coneixem des de fa ja uns quants anys tot i que no havíem coincidit mai al mateix centre. Crec que ens entendrem. 

A banda del meu paral·lel d'especialitat he reconegut a tres mestres més. Terrassa és un mocador i dins del mundillo sempre coneixes a algú o altre... Com de costum, el claustre és majoritàriament femení (75% a 25%), i al meu cicle sóc l'únic home, com l'any passat. Amb ganes ja de conèixer als alumnes. Ho passarem bé!

dissabte, 1 de setembre del 2018

Per molts anys Josep.


Josep, demà celebrarem que fas anys malgrat et retenen en una presó injustament i cruel. Serà una trobada de record i suport més que no pas una festa, però estem convençuts que aviat tornaràs a casa teva i podràs celebrar anys rodejat dels teus.

Molta força company!!