(Article de la Cristina Rom per al diari digital El Crític. Exhaustiu anàlisi de la situació de precarietat que pateix des de fa temps el sistema educatiu).
Mentre que la UE destina de mitjana un 5,5% del PIB a l’educació, la
Generalitat no arriba a la meitat: un 2,4%. Ensenyament ha deixat de
finançar les escoles bressol municipals i ha rebaixat més de la meitat
l’ajut a les privades sense ànim de lucre. Això ha obligat a acomiadar
professorat, tancar aules i augmentar quotes. Els mestres i professors
d’escoles i d’instituts miren amb esperança el nou acord entre els
sindicats i la Generalitat, però segueixen lluitant per eliminar la
jornada d’un terç, aconseguir estabilitat a llarg termini —no haver
d’anar a l’atur cada mes de juliol— i no perdre la meitat del sou si es
demana la baixa mèdica. La universitat ha estat la menys tocada per les
retallades, però gairebé totes s’han centrat en el professorat associat,
contractat sovint de manera poc regular. És el col·lectiu més
vulnerable: el sou màxim és de 550 € i la recerca no és remunerada, però
sí necessària si es vol ascendir.
CRÍTIC fa una radiografia a fons sobre la situació laboral i salarial
dels mestres i ‘profes’: des de l’escola bressol fins a la universitat.
L’escola bressol, la tisorada de soca-rel
L’aportació per nen i curs de la Generalitat a les escoles bressol
municipals es va reduir en un 51,4% en 4 anys: dels 1.800 euros fins al
curs 2010/2011 als 1.600 euros el curs 2011/2012 i als 875 euros el curs
2012/2013. L’any següent, aquesta subvenció va desaparèixer. A partir
d’aleshores són els ajuntaments i les diputacions els que han assumit el cost.
En el cas de les escoles privades sense ànim de lucre, la Generalitat
va passar d’aportar 720 euros per alumne el curs 2012/2013 a aportar-ne
300 euros del curs 2013/2014 endavant. Només la Diputació de Barcelona
hi afegeix un ajut de 300 euros. Això ha obligat els educadors i
educadores a fer mans i mànigues per fer front al tancament sobtat de
l’aixeta, al qual s’ha sumat una davallada de la natalitat. “Hem cedit
en altres aspectes per no disminuir la qualitat educativa que els
infants mereixen”, assegura Montse Fernández, presidenta de la Coordinadora d’Escoles Bressol de Catalunya.
Això s’ha traduït bàsicament en una reducció de sous i també de
personal. És el cas, com tants d’altres, de l’escola bressol municipal
El Tren Petit, de la Bisbal d’Empordà, que va passar de tenir 22
educadores el 2006 a 17 a partir del 2012. I, amb tot, ha estat de les
poques que mantenen congelada la quota als pares i mares. Segons dades
de l’informe de la Fundació Bofill ‘De l’escola bressol a les polítiques per a la petita infància’, les famílies han vist augmentada de mitjana la quota mensual en un 10% i la de menjador en un 21%.
A més, segons explica Fernández, quan la Generalitat va retirar la
subvenció, hi va haver professors que van assumir les tasques de neteja i
de cuina. Algunes llars fins i tot van haver de demanar crèdits
bancaris.
L’escola bressol municipal Els Picarols, de Manlleu, que va obrir el
2009, quan tot just havia esclatat la crisi, va començar amb prudència:
només tres aules que es corresponien estrictament amb la demanda. Ara ja
en són vuit, tot i que no són del tot plenes. La directora substituta,
N. V., atribueix el creixement a “l’empenta de l’equip per fer un
projecte innovador”, però també a una “qüestió de supervivència”. Ara
bé, la demanda és ajustada: a Manlleu, que té 20.000 habitants, hi ha
dues escoles més, l’escola privada Sol Solet i l’altra escola municipal,
Els Colors. Aquesta última va haver de tancar dues aules i acomiadar
dues mestres interines a causa de l’ajust pressupostari, de la reducció
de la natalitat i d’aquesta diversificació de l’oferta.
L’informe de la Fundació Bofill sobre la bressol, etapa que es
considera fonamental per afavorir la igualtat social i econòmica, indica
una distribució desigual de les escoles bressol a Catalunya.
Mentre que a Barcelona hi ha una manca d’oferta, municipis mitjans i
petits fan malabars per mantenir obertes les escoles. L’informe també
assenyala un element de classe: la xarxa de llars d’infants s’ha desenvolupat més en els municipis amb major renda i nivell educatiu i menor atur.
Aquest és un dels aspectes que més critica Fernández: “En lloc
d’arribar a un acord en cada municipi, es van crear places públiques
sense pensar en les escoles privades que fa molts anys que funcionen”,
es queixa. Ho diu pensant en la Daina, de Ripoll, que després de 47 anys
va haver de tancar el 2014 a causa de la reducció d’alumnes.
Un altre dels danys col·laterals de la crisi és la inestabilitat de
les plantilles. A El Tren Petit, de les 12 educadores que hi treballen,
només 5 són fixes i la resta provenen de la borsa de treball
d’Ensenyament. “En els últims anys han passat per l’escola 30 persones, i
això és una inestabilitat que dóna neguit”, explica Lolita Farran,
directora de l’escola bressol d’El Tren Petit de la Bisbal de l’Emporda.
A més, hi afegeix que molts mestres titulats acaben marxant als cicles
d’educació infantil o primària perquè hi troben millors condicions.
Tot i que tant Els Picarols com Els Colors han aconseguit mantenir el
preu de les quotes, ambdues van establir ‘packs’ mínims de 5 hores per
tal que totes les famílies aportessin almenys 150 € euros el mes. La raó
és que l’Ajuntament i la Diputació no subvencionaven les quotes dels
infants que estaven menys de 5 hores el dia a la llar. Havent fet front a
les retallades pressupostàries i tenint en compte el lleuger repunt
actual de la natalitat, la directora d’Els Colors, Mari Carme Collell,
confia que la situació de l’escola es pugui mantenir sense canvis en els
pròxims anys. El patiment, però, sempre hi és: “Fins que no arriba el
juny, no saps quantes matrícules tindràs, i sempre tens aquesta
incertesa”, confessa N. V.
Entre totes les etapes educatives, l’escola bressol és la que ha patit una desinversió més forta
segons dades de la Fundació Jaume Bofill. L’argument de la Generalitat
és que s’ha prioritzat l’educació obligatòria. Fernández no ho troba
just: “No es pot posar aquesta excusa quan no s’ha retallat tant ni en
el batxillerat ni en la universitat, que tampoc són obligatoris”. Per la
seva banda, Ensenyament assegura que retornar la subvenció “és una de
les prioritats” del Govern a mesura que es tinguin “més recursos
públics”. També es vol redefinir el model per tal que les subvencions
cobreixin la quota de les famílies en funció del nivell de renda.
De la infantil al batxillerat, l’escalada fins a l’estabilitat
Des que els infants entren a l’escola fins que en surten, el professorat substitut és el que els ensenya en condicions més precàries.
Són professors que estan apuntats a la borsa de treball d’Ensenyament i
que no tenen una posició prou alta per ocupar una plaça d’interinatge.
Aquest número canvia en funció de la titulació i, sobretot, de
l’experiència. L’Ester Palà és mestra d’educació infantil i està
apuntada a les llistes des del 2010, just després d’haver acabat la
carrera. Tot i això, no ha treballat de manera continuada. La primera
vegada es va haver d’esperar uns quants mesos i en època de retallades
va estar dos anys sense treballar.
Actualment, l’Ester cobreix una baixa per maternitat a l’escola Jaume
Balmes, de Castellbell i el Vilar. Abans del 2012, les reduccions d’un
terç de la jornada es cobrien amb una substitució de mitja jornada, de
tal manera que el substitut podia dedicar les hores addicionals a
atendre els estudiants o a fer reforços a alumnes amb dificultats.
L’Ester cobra 500 euros per 10 hores de classe la setmana. Uns diners
que l’obliguen a tenir una altra feina — als matins treballa
d’administrativa— i unes hores que sovint no es corresponen amb les
hores reals que treballa, ja que abans s’ha d’haver preparat la classe i
després es queda a recollir l’aula. A més, enguany ha d’anar a l’escola
dues hores cada tarda. Ella, que viu a Fonollosa, té un trajecte de més
de mitja hora amb cotxe. “Si cobrant un terç del sou encara has de fer
un recorregut llarg, gairebé et costa diners treballar”, afirma Ramon
Font, portaveu nacional de la USTEC-STEs.
De fet, l’eliminació de la contractació a un terç de la jornada és una
reclamació que el sindicat farà valer i que el Departament “tindrà en
compte” en la propera Mesa Sectorial d’Ensenyament.
De moment, l’acord marc entre Ensenyament i els sindicats del
passat 25 de gener garanteix, segons les parts signants, millores
substancials per al professorat substitut. Entre d’altres, el
cobrament del juliol i la reducció d’una hora lectiva. D’altra banda,
els substituts arribaran a l’escola l’1 de setembre i es cobriran des
del primer dia les baixes més llargues de set dies. Això permetrà fer
contractes més llargs i també serà beneficiós per cohesionar la
plantilla. “Aquest curs han anat arribant substituts durant tot el mes
de setembre, cosa que dificulta moltíssim l’acollida i que el
funcionament del centre sigui el correcte”, apunta Roser Fernández, que
porta set anys com a directora de l’Institut Pont del Diable, de
Tarragona. L’Ester ho comparteix: “Cada escola és un món i, si hi
arribes el primer dia de classe, et trobes tan perdut com els nens”,
explica.
Així mateix, els pressupostos inclouran una partida més generosa per a
la formació permanent del professorat, que Fernández considera
“imprescindible”. Aquests darrers anys, el seu centre s’ha hagut
d’inventar una solució per continuar oferint una formació constant:
fer-se-la ells mateixos. “Hi havia companys que de manera altruista
feien classes d’anglès o de primers auxilis”, explica. Fernández
reconeix que ha tingut molta sort amb el seu equip de treball, però
subratlla que “aquesta no és la manera de funcionar”.
Queden pendents, però, altres reclamacions del professorat, com ara que no es retalli el salari els primers dies de baixa. Actualment, un professor que s’agafi la baixa perd un 50% del sou els tres primers dies i un 25% del quart al vintè dia.
Per la seva banda, Ensenyament ha promès que a partir del curs
2018/2019 els majors de 55 anys es podran tornar a acollir a la reducció
de dues hores lectives i que, en els pròxims tres anys, es negociarà la
supressió de la segona hora lectiva. A més, el ple del Parlament del 20
de gener de 2016 va votar a favor d’establir un calendari per recuperar
les pagues extres del 2013 i del 2014.
Una de les mesures més celebrades de l’acord ha estat l’increment de plantilla de 4.714 places per al curs vinent i de 2.850 places per al curs 2019/2020.
Aquest augment permetrà que aquells que entrin per primera vegada a la
borsa de treball no s’hi hagin d’estar tant temps fins a trobar feina.
La Francina Hernández, professora de música a l’Institut Vila-seca, de
Vila-seca, va apuntar-se per primera vegada a la borsa de la província
de Barcelona tot i viure a Reus. “Vaig veure que les llistes de
Tarragona eren molt plenes i no em volia esperar tant per començar a
treballar”, explica. A partir d’aleshores van haver de passar quatre
anys més fins que no li van donar una plaça d’interinatge.
Precisament la inestabilitat laboral és un dels pilars de la
precarietat d’aquest professorat. La Francina va aprovar les oposicions
el 2009 i, tot i que té feina assegurada, encara està pendent d’un
concurs de trasllat per obtenir una plaça fixa. El seu marit, també
professor de música, porta 12 anys fent substitucions. Amb tanta
docència a les espatlles, el criden gairebé cada any, però aquest curs
s’ha hagut d’esperar fins a l’octubre. Per la seva banda, l’Ester espera
que l’any que ve hagi acumulat prou experiència per optar a una
substitució de jornada sencera. Tot i això, la seva mirada està posada
en les oposicions de 2.000 places que s’han de convocar en un màxim de
tres anys. “Canviar d’escola et permet conèixer diferents maneres de
fer, però al cap d’un quant temps esgota i busques una estabilitat”,
explica.
El gran oblidat de l’acord entre Ensenyament i els sindicats, però,
és el personal vetllador, que atén alumnes amb dificultats motrius o amb
altres necessitats específiques. A diferència dels auxiliars d’educació
especial, no estan contractats per la Generalitat, sinó que depenen
d’empreses externalitzades. Manel Pulido, secretari general de Comissions Obreres a Catalunya,
destaca que, malgrat fer la mateixa feina, els vetlladors tenen
contractes de menys hores i un sou de monitor de lleure,
considerablement inferior. “No hi ha cap justificació perquè aquest
personal estigui externalitzat més enllà de l’estalvi econòmic a costa
de les condicions laborals”, denuncia. Segons dades de la USTEC, els
més de 2.000 vetlladors que hi ha a Catalunya cobreixen 700 jornades
senceres del que abans era personal laboral de la Generalitat.
Ensenyament es defensa subratllant que “els pressupostos del curs
2016/2017 recullen la inversió més gran en vetlladors”, amb una partida
de més de 12 milions d’euros.
Per tot plegat, els sindicats coincideixen a valorar positivament
l’acord perquè “ajudarà a revertir les retallades”, tot i que “encara
queda molta feina per fer”. CCOO calcula que, per recuperar la ràtio del
2010, s’haurien d’incorporar 7.000 professors nous. A més, el 2,4% del
PIB que la Generalitat inverteix en educació és lluny de la mitjana del
5,5% de la Unió Europea. En aquest sentit, Ensenyament considera que “és
equívoc parlar sobre percentatge del PIB quan Catalunya no disposa de
tots els impostos i recursos que genera”. I subratlla: “El dèficit
fiscal que ens genera l’Estat espanyol és equivalent a gairebé
tres pressupostos d’Ensenyament”. A l’alerta de noves negociacions i de
la línia que segueixi el Departament en els pròxims anys, Font
adverteix: “El que hem signat ara és una treva, no una pau”.
La universitat, la piràmide blindada
En l’últim esglaó de l’etapa educativa, qui és a la base de la
piràmide és el professorat associat, la figura més “pervertida” segons
qualifiquen molts d’aquests professionals. El conveni col·lectiu del
personal docent i investigador laboral de les universitats públiques
catalanes defineix el professor associat com un “especialista de
reconeguda competència”, el qual ha d’acreditar que “exerceix la seva
activitat professional fora de l’àmbit universitari”.
A la pràctica, però, la majoria del professorat associat és “fals associat”.
Per tres motius: perquè no té cap altre contracte laboral, perquè el
seu altre contracte és de professor en una altra universitat o perquè la
seva altra ocupació no té res a veure amb la seva especialitat. Pau
Freixa, del grau de filologia eslava de la Universitat de Barcelona, va
treballar anys de conductor d’autobusos. Jordi Mir, vinculat al
Departament d’Humanitats i al de Ciències Polítiques i Socials de la
Universitat Pompeu Fabra, imparteix classes a la Universitat Autònoma de
Barcelona i és autònom. Berezi Elorrieta, de la Facultat de Geografia i
Història de la UB, va estar un any i mig treballant exclusivament
d’associada i ara combina aquesta activitat amb dues feines més dins
l’àmbit universitari.
La Sindicatura de Comptes de Catalunya
ja fa anys que adverteix sobre aquesta utilització irregular del
professor associat en les set universitats públiques, i ho ha tornat a
fer en un informe publicat aquest febrer corresponent al curs 2013/2014.
El document assegura que un 61,4% de la mostra no havia presentat
l’autorització de compatibilitat en contra del que exigeix la Llei
d’incompatibilitats del personal al servei de l’Administració de la
Generalitat.
La Sindicatura també alerta que, malgrat que la selecció de
professorat associat s’ha de fer per concurs segons estableix la Llei
orgànica d’universitats, “un 72,5% havia estat contractat inicialment de manera directa i un 63,2% no havia passat cap concurs amb data 30 de juny de 2014”.
La Secretaria d’Universitats i Recerca replica que la contractació
sense concurs públic s’ha dut a terme “excepcionalment, en situacions
d’urgència i degudament motivades com ara la substitució de professorat
malalt”. A més, rebat que la Secretaria “ha mantingut i mantindrà un
posicionament clar de suport al compliment de la legalitat”.
La diferència entre el professorat associat i el professorat estable
ve determinada bàsicament per tres factors. En primer lloc, el sou. Mentre
que un agregat cobra més de 2.500 euros el mes, un associat, que només
té un 25% menys de dedicació, rep un salari molt més inferior.
Però aquesta dedicació s’acaba incrementant perquè els professors
dediquen més hores a la preparació de les classes i, sobretot, perquè
molts fan recerca. I la fan de manera gratuïta perquè la figura
d’associat no està pensada per a aquesta funció. Ara bé, si volen fer
carrera acadèmica, la recerca és un dels requisits imprescindibles per
optar a una plaça superior. Aprofitant l’avinentesa, la universitat
computa aquesta recerca a l’hora de fer rànquings sobre el nivell de
productivitat del professorat. “És una pura hipocresia”, exclama Freixa.
En segon lloc, la inestabilitat, ja que els contractes tenen una durada màxima d’un any.
En el cas de la UPF, el contracte només s’estableix durant el període
de docència, cosa que pot suposar un obstacle a l’hora de participar en
projectes de recerca que requereixin tenir un vincle més estable amb la
facultat. A més, alguns ajuts econòmics oficials demanen una permanència
mínima a la universitat, cosa que el professorat associat no pot
garantir.
En tercer lloc, la impossibilitat d’acumular mèrits.
Per accedir a una plaça de professor lector, el primer esglaó de la
carrera acadèmica, cal acreditar haver fet docència i recerca. Per tant,
l’única via d’aconseguir-ho és sent abans professor associat. Un cop
obtinguda l’acreditació de qualitat, cal que la universitat convoqui una
plaça de lector. Si el professor la guanya, disposa de cinc anys més
per aconseguir l’acreditació de professor agregat i que la universitat
convoqui aquesta plaça. Si no es compleix un dels dos requisits, el
professor o bé perd la feina o bé recula altra vegada fins a professor
associat. “Hi ha hagut professors que portaven anys treballant com a
lectors amb un salari digne i que, quan se’ls ha acabat el contracte,
se’ls ha degradat a professors associats”, explica Elorrieta, que també
és membre de l’Assemblea de Professorat Reclamant.
I denuncia encara altres casos greus: professores associades que no van
ser renovades després de quedar-se embarassades o d’haver tingut una
criatura.
Acabats de sortir de l’etapa com a estudiants, molts dels que ara són
associats van acceptar aquestes condicions amb l’esperança d’obtenir
una plaça estable i més ben remunerada en un futur. “Tothom ens deia que
això era momentani, però amb la crisi el professorat associat s’ha
tornat molt llaminer per a les universitats”, explica Freixa, que porta
13 anys d’associat i que té l’acreditació de lector a punt per quan es
convoqui la plaça promesa.
De fet, ser professor associat no tindria per què ser l’única via
d’entrar a la universitat. Existeixen altres figures com la de professor
ajudant o col·laborador, amb sous entre els 1.500 i els 2.100 euros
mensuals. Elorrieta, però, assegura que “la universitat no les vol fer
servir perquè li surten més cares”. Així ho apunta l’informe de la
Sindicatura de Comptes, que assegura que “la contractació de professorat
associat sovint està lligada més a aspectes de disponibilitat
pressupostària que a les necessitats docents i s’utilitza, en algunes
ocasions, per eludir les limitacions en la contractació d’altres tipus
de professorat”.
La Secretaria d’Universitats i Recerca, però,
defensa la figura de l’associat: “El professorat associat té un rol molt
important en la formació d’alumnes, ja que aporta una formació
complementària que no es pot transmetre des de l’acadèmia clàssica”. Per
aquest motiu considera “fonamental comptar amb professorat associat de
qualitat en tots els àmbits del coneixement”. Ara bé, no es planteja cap canvi en termes de sou ni de condicions laborals.
En tot cas, la Generalitat preveu que, a partir d’aquest any, les
universitats tornin a convocar “el màxim nombre de places legalment
possible” i, d’altra banda, ha impulsat el Pla Serra Húnter, que
planteja incorporar 500 professors i professores permanents fins al
2020.
Quan les universitats van haver de decidir com afrontar la reducció
d’un 16% del pressupost el curs 2011/2012 per part de la Generalitat,
van apostar per blindar els contractes a temps complet i van
traslladar la tisorada al professorat associat i al personal
d’administració i serveis, els més inestables. A la UPF, on el
professorat associat rebia un salari superior al que fixava el conveni,
es va reduir un 44% la retribució per hora. “Impartint una assignatura
de 6 crèdits, cobrava més que quan vaig passar a fer-ne dues d’11
crèdits en total”, explica un professor associat de la UPF que prefereix
no esmentar el seu nom.
Però, entre el professorat associat, n’hi ha que tenen una
remuneració substancialment superior. Són els tipus 4, que responen a
“contractacions de tipus excepcional, com és el cas de professors i
d’investigadors de prestigi internacional”, segons defineix la UPF. “Hi
ha un element molt classista”, alerta Mir, “perquè es parteix de la base
que hi ha gent que mereix cobrar una quantitat i gent que en mereix una
altra”. Un d’aquests casos va ser el de Josep Cuní, contractat el curs
2013/2014 per al grau de comunicació i indústries culturals de la UB.
El nou comitè d’empresa d’aquesta universitat —a l’octubre passat va
guanyar les eleccions la confluència entre la Confederació General del
Treball, la Plataforma de Professors Associats, la Coordinadora Obrera
Sindical i l’Assemblea del Professorat Reclamant— es troba en plenes
negociacions amb la nova vicerectora de professorat, Mercè Pallàs.
El vicerector anterior, Manel Viladevall, havia promès que es
convocarien 25 places de professorat associat amb el doble de
remuneració. A la UB el nombre d’associats supera els 2.000.
“El nombre és ridícul i, a més, crea associats de primera i de segona”,
considera Elorrieta. Ara, l’agrupació sindical vol “demanar un
compromís ferm per regularitzar la figura del professor associat en el
temps més urgent possible”. També demanaran que es faci pública una
relació de llocs de treball que la universitat ha anat posposant i que
fins ara ha dificultat la recollida de dades.
Alguns veuen en aquesta situació no solament una conseqüència de la
crisi econòmica, sinó també un indici de cap a on evoluciona el sistema
universitari. “Des dels últims 20 anys sembla que el model tendeix cap a
cossos amb menys funcionaris i amb més professorat inestable”, exposa
Mir. En aquest sentit, ell ho té clar: “Més enllà de les limitacions
econòmiques, l’Administració pública no pot ser mai un focus de generar
precarietat”.
I és que, tal com explica, la manera d’entendre la universitat, però
també la resta de les etapes educatives, és el reflex de dues visions
hegemòniques. D’una banda, el model nord-americà, que esperona a
invertir en la pròpia educació. De l’altra, el dels països del centre i
nord d’Europa, que conceben l’educació com un dret. Si bé Catalunya
tradicionalment s’ha mantingut al mig d’aquestes dues propostes, els
pròxims anys, tot just remuntada la regressió econòmica, permetran fer
balanç de cap a quin model educatiu s’acosta més el nostre país.
