Ahir Joan Manuel Serrat va posar fi a més de 60 anys de carrera amb el darrer dels tres concerts que va oferir al Palau Sant Jordi de Barcelona. La darrera vegada que el vaig veure en directe va ser al juliol del 2015 en un concert al teatre Grec acompanyant la meva mare i una tieta. Després del 2017, amb tot el que va passar a casa nostra, vaig decidir que ja no el veuria més en directe. Em continuen agradant moltes de les seves cançons, i de tant en tant me l'escolto a casa, ara bé, la decepció pel personatge ha estat tan gran, que me n'he allunyat emocionalment definitivament.
Ahir al Sant Jordi, Serrat va escriure un lamentable epitafi final quan dirigint unes paraules finals al públic, el típic supremacista castellanoparlant va cridar-li que parlés en castellà, i aquest va acceptar de bon grat dient que així l'entendria tothom. Quina gran diferència a quan va renyar un espectador que va demanar-li que cantés alguna cançó en català en un concert a l'Auditori de Barcelona. Què en queda del Serrat que va començar a cantar fa més de 60 anys i que va negar-se a representar Espanya a Eurovisió perquè li feien cantar en castellà? Ben poca cosa.
Els catalans recordarem el gran cantautor que ha estat, i les belles cançons, però sens dubte, sempre el recordarem com un artista afecte al règim, amic del PSOE del 155, i amb zero sensibilitat al dret del poble català a decidir democràticament el seu futur, així com per la manca de compromís per defensar el català davant dels atacs del supremacisme castellà.
