Un dia de partit a l'estadi Lluís Companys. Barça -Betis (5-1).

 

Ahir, uns bons pares de l'escola on treballo em van deixar els carnets per anar a veure el partit dels 1/8ns de final de la copa del rei entre el Barça i el Betis (5-1) a l'estadi Lluís Companys, on encara no havia pogut veure cap partit des que s'hi van traslladar després d'haver de deixar el Camp Nou per les obres de remodelació. Hi havia moltes ganes de retrobar-se amb l'equip després de la gran Supercopa en que van vèncer el Bilbao i el Madrid per proclamar-se campions. A més amb un bany en tota regla a l'etern enemic. Els ànims estaven pels núvols i hi havia ambient d'eufòria i de confiança màxima en les opcions del Barça de passar de ronda (era a u partit únic i amb la gran fortuna d'haver de jugar el partit a casa).

I les expectatives es van complir de totes totes, ja que el Barça va desplegar un joc brillant amb un munt d'ocasions i de gols. Fins a set, tot i que un parell van ser anul·lats pel VAR després de revisar les jugades i apreciar fora de joc. Diuen que va ser una nit freda, però jo no ho vaig notar gens.

El temassu del dimecres. Núria Feliu - "Els barbuts".

 

Estem a la setmana dels barbuts, la més freda de l'any diuen, i us presento aquest cuplet de la Núria Feliu (traspassada al juliol del 2022) inclòs a l'àlbum "Homenatge a Mistinguett" de l'any 1971. Una de les principals artistes catalanes del segle XX.

Infiltrats.

 

El passat diumenge, coincidint amb la final de la Supercopa entre el Barça i el Madrid, TV3 va emetre el documental "Infiltrats", basat en les investigacions i el posterior descobriment de diversos agents de la policia nacional espanyola en grups de l'esquerra independentista. Agents joves que han penetrat en aquests grups amb noms i identitats falses, i que han mantingut, per guanyar-se la confiança, relacions sexoafectives amb membres d'aquests grups al llarg d'anys sense aixecar la més mínima sospita. 

Trobo que té poc càstig ser un infiltrat i que t'acabin descobrint. Un dies de notorietat pública, una mica de vergonya, i després l'oblit. Em sembla poca cosa pel mal que poden causar a la causa, valgui la redundància. Potser caldria anar pensant altres accions més punitives perquè els joves agents interessats s'ho pensin una mica més a l'hora d'apuntar-se al joc dels enganys, no? 

Comença el 2025 i el Barça continua sotmetent el R. Madrid. (2-5 a la final de la Supercopa).

 

Ahir al vespre es va disputar la final de la Supercopa d'Espanya a Yeda (Aràbia Saudita), que ja té collons la cosa, i el Barça va tornar a fer un bany històric al Real Madrid (2-5) amb un nou recital de joc de l'equip de Hansi Flick. Amb un bon grapat de joves menors de vint anys i uns quants més no gaire més grans. Ahir, ni l'àrbitre va poder ajudar els blancs tot i que ho va provar del dret i del revés: no assenyalant una clara falta de Vinicius a Casadó en la jugada del primer gol dels blancs; no xiulant el claríssim penal de Camavinga a Gavi (tot i que el VAR el va fer rectificar); no expulsant dos jugadors dels blancs, Camavinga i Vinicius, que mereixien la segona targeta groga; etc.

El Barça va controlar en tot moment el partit i va saber defensar-se amb ordre quan Gil Manzano va expulsar el porter polonès, Zczcesny, per un possible contacte amb el peu de Mbappé, que va acabar amb falta molt propera a la frontal de l'àrea i el segon i darrer gol dels blancs, i del partit.

L'eufòria es va desfermar entre l'expedició culer (des del maig del 2023 que no es guanyava un títol, que ja suma 100 entre tots els títols oficials) que ho va celebrar a la gespa de l'estadi amb els aficionats saudites. També va aparèixer un eufòric Laporta que es va sumar a la celebració alçant la copa envoltat, i amb la complicitat, dels jugadors.

I ara a per més. No n'hi ha prou! Visca el Barça i visca Catalunya!!!

Botifarra per a Espanya.

 

Dijous el Barça va jugar a l'Aràbia Saudita les semifinals de la Supercopa d'Espanya contra l'Athlètic de Bilbao (2-0, i final diumenge contra el Madrid). A la prèvia del partit les càmeres van captar la imatge del president Laporta arribant a la llotja i celebrant, amb una botifarra prou escandalosa acompanyada d'un crit eufòric, la decisió del CSD (Comité Superior d'Esports) de tombar la prohibició dels dirigents de La Liga d'inscriure els jugadors Dani Olmo i Pau Víctor. Una batalla que l'actual junta del Barça dirimeix contra els dirigents espanyolistes i ultres de La Liga i de la Federació Espanyola de Futbol, i que el passat dijous va sortir guanyador.

Hi ha qui va criticar l'actitud i el gest de Laporta per poc assenyat i fora de lloc. Personalment em penso que jo hagués reaccionat si fa no fa de la mateixa manera. El futbol espanyol està controlat per dirigents ultraespanyolistes i seguidors del Real Madrid, molt catalanòfobs i anti barcelonistes. Aquests es mereixen una botifarra i molt més. A prendre pel cul!

Matant el mono de piscina.

 

Aquestes festes els del club on vaig a nedar han aprofitat per fer una reforma integral de la piscina, i van haver de tancar-la durant prop de dues setmanes. Afortunadament, van coincidir els dies amb el meu viatge, així que no ha estat una espera gaire llarga. El dia abans de la reobertura vaig anar al club a fer una estona d'spa (aigua freda i calenta, i bany turc) i quan acabava vaig apropar-me al meu amic Miquel que fa anys que treballa a la piscina del Qsport, i vaig demanar-li si podia fer una preestrena el dia abans de la reobertura. I dit i fet, vaig llençar-me a l'aigua malgrat encara estava uns quants graus per sota del que ha de ser (22º o 23º, i ha d'arribar als 29º aprox.). Van ser un parell de llargs, i vaig demanar-li que aprofités per gravar la seqüència, aprofitant que no hi havia altres socis a la piscina (per qüestions de privadesa i tal). I aquí teniu, una mica resumit i alentit, el resultat.

El temassu del dimecres. Dagoll Dagom - "Himne dels pirates".

 

Coincidint amb el centenari de la mort d'Àngel Guimerà, la companyia teatral Dagoll Dagom s'acomiada dels escenaris després d'una trajectòria de 50 anys, reposant Mar i Cel, la peça teatral que els ha donat més èxit (com a mínim de públic), de l'autor vendrellenc, tot i que nascut a Tenerife. Amb Mar i Cel posen punt i final a una trajectòria d'èxit, i d'haver posat el musical en català a l'aparador dels grans musicals mundials.

Personalment he vist l'obra un parell de cops. El darrer l'any 2014, que hi vaig portar la neboda gran quan tenia 11 anys. Ara hi tornaré a anar, al maig, amb els germans d'aquesta, que no han vist mai l'obra, i que no pot ser que no ho facin abans que s'acomiadi la companyia.