José Antonio Marina: "El sistema educatiu ha d’ajudar els joves a desenvolupar i descobrir quin és el seu talent per, després, donar-los una empenteta".

(Entrevista d'Elisabet Escriche per al diari Ara al filòsof José Antonio Marina).

El currículum de Marina és llarg. És filòsof, escriptor, pedagog, catedràtic emèrit de filosofia a l’institut madrileny de La Cabrera i doctor honoris causa per la Universitat Politècnica de València. Ha rebut nombrosos guardons, com el Premi Nacional d’Assaig, l’Anagrama d’Assaig, el premi de Periodisme Independent Camilo José Cela o la Medalla d’Or de Castella-la Manxa, entre altres. Ara presenta nou llibre: Objetivo: generar taleto. Cómo poner en acción la inteligencia (Conecta).

¿Defensar que tothom pot tenir talent no és ser molt optimista?

Tothom el pot tenir sempre que l’eduqui. Per fer-ho s’ha d’ensenyar a aplicar els coneixements, les emocions i com dur a terme els projectes.

El sistema educatiu ho ensenya?

No, està massa obsessionat a adquirir coneixements i complir un currículum. No té temps per posar aquestes habilitats en pràctica i animar els alumnes a adquirir-les per, després, aplicar-les en qualsevol ocasió. És una llàstima, perquè el coneixement que no s’aplica no val res.

I les empreses?

Tampoc. S’han equivocat perquè han pensat que el talent és una cosa innata i que per tenir-lo l’han de buscar i comprar. És un mal punt de partida perquè no hi ha una quantitat fixa de talent, sinó que es pot produir o no. Per tant, l’important per a les empreses és generar el seu propi talent en lloc d’anar-lo a comprar. Posaré un exemple futbolístic.

Endavant...

El Reial Madrid pensa que hi ha talent en quantitats limitades i que la solució és comprar-lo o pagar-lo perquè no marxi. El Barcelona, en canvi (i fins ara), creu que el talent es pot generar, i per això va crear La Masia.

Però hi ha un talent innat. Seguint amb el futbol, de Messi n’hi ha un.

Sí, però a partir de cert nivell el que és innat influeix poc. Diversos estudis ja han demostrat que la possibilitat que guanyin un premi Nobel persones que tinguin entre 120 i 170 de coeficient intel·lectual és la mateixa.

I què marca la diferència?

Sobretot la capacitat d’esforç. Una persona que no tingui interès pel que fa mai serà un geni en res. Per això l’escola sempre s’hauria de preguntar per què sent passió cada alumne. El sistema educatiu ha d’ajudar els joves a desenvolupar i descobrir quin és el seu talent per, després, donar-los una empenteta.

En l’actual model educatiu, excepte alguns casos tothom ha de seguir la mateixa línia...

Precisament per això l’escola ha de plantejar-se què fa malament. Més del 50% de les persones més influents del segle XX van ser fracassats escolars, com Steve Jobs o Bill Gates.

Pels noms que dóna, el replantejament ha de ser a nivell mundial, no?

Sí. El model nord-americà, que és molt competitiu, impulsa la gent que val però s’oblida de la que no. En canvi aquí s’ajuda més la gent, però promovem menys l’excel·lència. Ens movem en la mediocritat.

¿Fer que ningú es desenganxi de l’escola fa que es freni l’excel·lència?

És un dels temes a abordar en un futur pacte educatiu. Hi ha dos models contraposats i és molt difícil dir quin és millor. D’una banda hi ha que tots els nens rebin la mateixa educació i, de l’altra, protegir l’excel·lència perquè l’alumnat que més valgui tingui itineraris educatius diferents. Jo sóc partidari de fer una diferenciació clara entre educació obligatòria i voluntària. En la primera s’hauria de prioritzar la integració i hauria de servir per marcar quin nivell mínim ha de tenir tota la societat, i en la segona s’hauria de prioritzar la recerca de l’excel·lència.

És a dir, que no cal que tots els alumnes vagin a la universitat.

No, no cal. Quan s’acaba l’educació obligatòria s’ha d’ajudar els joves a decidir el seu futur, explicar-los que hi ha l’opció d’una formació més professional i una altra de més acadèmica. I la societat ha de valorar els dos camins, cosa que no passa amb la FP. Tenim una universitat plena d’estudiants que realment no els interessa el que fan, i això és un malbaratament d’esforços i finançament.

Cal trencar l’estigma, doncs, que la FP és el camí dels mals estudiants.

Sí, perquè això fa que ningú vulgui anar-hi i, alhora, fa que tothom vagi cap a una deriva que a molts no els interessa. La majoria d’estudiants universitaris espanyols no treballen i tot i així triguen vuit anys a acabar una carrera. Per què? No els agrada. Però és la societat qui en té la culpa perquè no ha sabut valorar la FP i això és una feina de tots.

I per on s’ha de començar?

Hem de fer un pacte general de com arribar a una societat de l’aprenentatge a tots els nivells i edats. En un món tan ràpid i competitiu com el nostre o aprenem contínuament o ens quedem marginats. Si podem establir una cultura de l’aprenentatge, també en política, començarem a tenir una actitud més humil i sensata.

El sistema educatiu falla i les empreses també. Que hi hagi talent, doncs, és gairebé un miracle...

És complicat. En realitat, els grans talents que surten són autodidactes, s’han fet a ells mateixos. I un exemple clar pel que fa al món de l’empresa és Amancio Ortega.