Insults i paraulotes.

A les Facultats d'Educació i de Pedagogia ensenyen que cal educar als infants de tal manera que aquests adquireixin les competències-capacitats-habilitats necessàries per sobreviure (o poder viure) amb les millors condicions en la seva vida adulta. L'actual sistema educatiu es preocupa bàsicament pel desenvolupament de les competències cognitives (tot allò que els alumnes necessiten saber per entrar al mercat laboral i ser ciutadans adaptats), i en molta menor mesura de la resta de competències que donen forma a una persona: emocional, social, artística, etc. Però avui no toca posar cap per avall el sistema educatiu, si no exposar un tema que no s'aprèn a resoldre a les facultats, i que pot ser motiu d'importants problemes als centres educatius. Estic parlant dels insults i de les paraulotes.

Hi ha molts mestres (la majoria diria jo) que ho tenen claríssim, i aquest tema no els comporta cap mena de dubte. No toleren ni permeten paraulotes ni insults, i reprimeixen a aquell qui usa el vocabulari que ells consideren incorrecte. Fins i tot m'he trobat mestres que poden arribar a castigar si senten paraules tan comuns com merda, cul, coi, tonteria, fàstic... Trobo que aquest mestres aconsegueixen no sentir paraulotes, però mai que els infants deixin de dir-les. És més, fins i tot és possible que facilitin l'efecte contrari per simple rebel·lia, i que els alumnes incrementin l'us de paraulotes en el seu llenguatge habitual.

Afortunadament, els temps canvien, i avui en dia les paraulotes no són un tabú com fa uns anys. Ara podem sentir paraulotes a tot arreu i a tota hora. I els nens també, evidentment. Al Crackovia, a l'APM, als Simpson, als programes de ràdio, al Guardiola, al Mourinho... Ningú s'escandalitza avui en dia quan el Guardiola diu "El puto amo" parlant de Mourinho, o quan uns divertits dibuixos de la tele canten "eres un mamón hijoputa". Ara, si a un nen se li escapa a l'escola un "joder" o un "vaya mierda", ja es pot anar preparant...

Hem de tenir present que hi ha certes edats en que els infants estan especialment motivats a dir paraulotes, i cal fer-los entendre que no es pot parlar de la mateixa manera a tot arreu, i que pot haver gent que es molesti, però no podem pretendre arreglar-ho amb el càstig i la reprimenda cada cop que se'ls escapa una paraulota, com es fa en la majoria dels casos.

També s'ha de reconèixer que hi ha molta hipocresia amb aquest assumpte, ja que tothom diu paraulotes, però no volem que els infants les diguin . I d'on es pensa la gent que aprenen els infants les paraulotes? Imitant, evidentment.

Pel que fa al tema dels insults, aquí ja entra el factor menyspreu o ofensa a altri. I com evitar l'insult? Impossible! Sobretot perquè l'insult acostuma a aparèixer en moments de màxima crispació i tensió, i molts infants no són capaços de controlar els impulsos. Vaja, si ni tan sols molts adults són capaços de fer-ho!! Aleshores, jo aposto per la solució contraria. Fer que la persona ofesa o menystinguda sigui capaç d'evitar l'enfrontament i passi absolutament. Les paraules no fan mal. Només al cor, però aquest dolor passa ràpid. I quan la persona que insulta se n'adona que els seus insults no afecten com desitjava, es cansa d'insultar. O no, però com a mínim hem evitat que es passi de l'insult a les mans. Es tracta d'aplicar la dita aquella de "dos no es peguen si un no vol".