Mestres (9). Deures, sí o no?

Tot i que el darrer capítol de la sèrie Mestres de TV3 va tractar el tema de l'aula com espai de convivència i interacció, i de l'integració de l'alumnat nouvingut que porten a terme moltes escoles, algunes d'elles amb més pena que glòria degut a la desproporcionada distribució d'aquests alumnes (80% a la pública, 20% a la privada-concertada?), avui no vull parlar d'injustícia educativa precisament (tot i que també), sinó d'un altre tema que ha tornat  a ser notícia després que una associació de pares d'alumnes de França l'hagi posat damunt la taula: els deures escolars.

Sota el lema "Ce soir, pas de devoirs" la principal federació d'associacions de pares francesa (FCPE), ha fet palesa la seva disconformitat amb les feines escolars per casa, que consideren una sobrecàrrega pels alumnes, i una font de desigualtat entre els alumnes, ja que no tots parteixen amb les mateixes possibilitats i facilitats alhora de realitzar aquestes tasques. La seva protesta va consistir en una "vaga de deures" de dues setmanes, durant les quals, els alumnes no van fer cap feina escolar a casa.

En aquest tema dels deures, com en la majoria dels temes que hom es pugui plantejar del món de l'educació, hi ha arguments a favor i en contra, i arguments ni a favor ni en contra. Hi poden haver tants arguments com colors té l'arc de Sant Martí. Un dels avantatges (o inconvenients segons es miri) del món educatiu és que permet que qualsevol persona, amb dos dits de front o no, pugui predicar, sermonejar, proclamar, afirmar, inculcar, etc., les bondats o les maldats de qualsevol acció educativa que es realitzi. Això es deu a que l'educació no és una ciència exacta, i els resultats d'una pràctica educativa no es fan visibles fins al cap d'un bon grapat d'anys. A més, hi ha tal quantitat de factors que es barregen, sumen, s'oposen, entre sí, en els processos educatius, que es fa difícil arribar a conclusions certes d'un sol factor. O sigui, que per exemple, afirmar que si hom fa deures a casa i s'aplica, serà millor treballador en el futur i més feliç, i si no en fa, serà tot el contrari, no té cap fonament científic i empíric. Està demostrat que hi ha persones que no han fet mai els deures de petits i de grans són uns grans professionals i molt feliços, i a l'inrevés, persones molt aplicades a l'escola que són uns desgraciats totals de grans. No crec que fer deures o no, impliqui res en especial, més enllà de la nota que et posin en cada matèria.

Es parla molt sovint del fet de posar deures, com a eina per inculcar la "cultura de l'esforç". Vaja, com si haver-se de fer el llit, rentar-se les dents, parar taula, anar a veure als avis, passar-se totes les fases d'un joc d'ordinador, aprendre's la lletra d'una cançó, etc., etc., no impliquessin cap d'esforç... Qui collons es va inventar el terme "cultura de l'esforç"? Els Nazis? "Arbeit machts du frei"?

Personalment, considero que amb les cinc (sis les privades-concertades) hores diàries d'escola, els infants ja en tenen prou de "feina" (malauradament, de l'aprenentage n'hem de dir així, perquè amb el sistema educatiu actual no es pot considerar "gaudi"), i que la resta d'hores de la seva jornada les han de dedicar a altres coses, la qual cosa no vol dir que a fora de l'escola no es pugui llegir, consultar informació, xerrar amb la família, anar al teatre o al cinema, visitar museus...

Estic totalment d'acord amb les famílies protestants quan al·leguen que els deures eixamplen les desigualtats entre els alumnes. Com que la majoria de mestres donen les mateixes tasques a tots els seus alumnes (és pràcticament impossible donar deures individualitzats a vint-i-cinc alumnes), aquells que no tenen suport familiar a casa, ni ordinador, ni internet, ni llibres, ni una taula i una cadira on posar-s'hi, i cinc germans petits emprenyant o a atendre, i altres tasques de la llar a realitzar, etc., etc., ho tenen molt més difícil que no pas aquells que tenen unes condicions molt més favorables. Els deures acostumen a ser una part important dels criteris d'avaluació de la majoria dels mestres (no en el meu cas), i aconsegueixen fer més evident si cap, les desigualtats entre uns alumnes i altres.