Piràmides socials i imatge personal.

Burgesos i obrers fa cent anys - La Torre del Palau

Piràmide social - Carlos Azagra

Aquest cap de setmana de Fira Modernista a Terrassa un bon grapat de conciutadans han sortit a passejar pels carrers del centre de la ciutat disfressats d'època (em pregunto com es disfressarien els terrassencs d'aquí a cent anys si es plantegessin recordar els temps actuals, que podrien batejar com la "Fira de la Crisi de la segona dècada del segle 21"). Alguns d'aquests han optat per caracteritzar-se com a burgesos, ben empolainats i elegants, i uns altres (menys) han decidit reivindicar el paper dels obrers (pobres) amb vestits molt més senzills i econòmics (veure foto d'inici d'article).

És ben notori que des de temps immemorials (bé, potser no tant), els humans han cercat l'ascensió social, el poder (econòmic, polític, social), la submissió, i la lloança, o directament l'enveja, dels que ens envolten. Això ha estat així des que a algú se li va ocórrer inventar el comerç amb diners, i l'acumulació d'aquests al màxim possible, a voltes honradament i legal (les menys), a voltes de la manera més barroera i immoral possible (el més fàcil per incrementar els guanys i les cotes de poder el més ràpid possible).

Un dels principals elements distintius de tot ricatxon que es preui, doncs, és la seva indumentària. No n'hi ha prou amb ser ric i poderós, cal que la resta dels mortals ho sàpiguen i es morin d'enveja. D'altra forma, això de posseir i tenir poder no tindria cap gràcia, més enllà de poder tenir tot allò que es vulgui i poder putejar al personal. És per aquest motiu que al llarg de la història la gent més rica i poderosa s'ha proposat distingir-se de la resta dels mortals amb una imatge personal diferenciada, amb robes cares i elegants, i un culte al cos desmesurat. Per posar alguns exemples: les reialeses, els bisbes, els militars d'alt rang, els banquers, els empresaris, els executius, els advocats, els jutges, etc., etc.

Personalment abomino les diferències de classe, i per extensió abomino les diferències per raó de vestuari. Ja vaig comentar en una entrada anterior que m'havia agradat força l'arribada del partit abertzale Amaiur al parlament espanyol, més enllà de la seva ideologia i programa (que també), pel fet d'aparèixer amb naturalitat vestits com podria vestir qualsevol persona normal i corrent al País Basc, a Espanya o a Hongria. Sense necessitat de disfressar-se com la casta política i les convencions socials (m'hi cago en elles) manen. Es pot ser un bon polític, un bon banquer, o un bon empresari sense haver de vestir d'Armani? No ens ha demostrat la història que els més grans lladres acostumen a ser els més ben vestits (Conde, Urdangarín, Millet, Rato...)? Pot un heavy aspirar a càrrecs de poder tot i vestir amb samarretes de "Helloween" o d'"Iron Maiden"? Potser, quan deixem de valorar i jutjar a la gent per la seva indumentària.