(article del Xavier Bosch al diari Ara d'ahir divendres).
L'informe PISA és un indicador de resultats. Un més,
però arriba a fer riure que, tots plegats, l'interpretem com si fos
paraula de Déu. Què té PISA que el fa tan llaminer per als mitjans de
comunicació? El mateix que el medaller olímpic: que pots comparar el teu
país amb seixanta-cinc més i veure on et situes a partir de tres
paràmetres amb molt nom (matemàtiques, ciències i comprensió lectora)
però avaluats amb un rigor qüestionable. Quina validesa té un examen que
el nano respon sabent que no se'l puntua a ell? Creieu que s'hi mata
prou? Tant se val. Quan surt l'informe PISA, quina pressa… Tots en fem
portades i omplim hores de Telenotícies, aquí i arreu. Amb els
resultats encara calents, la política, la comunitat educativa i l'opinió
pública hi va a remolc, adotzenadament, durant tres dies. Tots tendim a
dir el mateix, a fer les mateixes anàlisis i estirar-nos els cabells
amb una mà o amb l'altra. La conclusió immediata després de veure els
resultats, aquí, és sempre la mateixa: la solució passa per millorar la
qualitat dels professors. Tot és perfectible, esclar que sí, però potser
un 80% dels nostres professors -i tinc por de quedar-me curt- penquen,
s'ho preparen, estan ben formats i saben transmetre els coneixements a
la diversitat d'alumnes que tenen al davant. De professionals que
s'arrepengen i es desmotiven sols n'hi ha a les aules, a les redaccions,
als supermercats i a tot arreu. I aleshores ens surten amb l'exemple
finlandès. Què té a veure un nen de Finlàndia amb un de Romania? I un
català de quinze anys amb un barbamec coreà? De fet, es pot comparar el
bagatge cultural d'un català, un romanès o un coreà de cinquanta anys? I
el nivell de felicitat? I el pèndol entre disciplina i llibertat, és el
mateix en tots aquests països? Per a personalitats i contextos tan
diferents, serveix el mateix examen? A mi em sembla que no.
En contra de PISA
Cada país que participa a PISA aporta uns diners a l'OCDE. Cada estat,
per decidir qui organitza les proves -qui les prepara, qui les fa, qui
les corregeix i qui tabula els resultats-, s'organitza com vol. A
Espanya, paradigma de la transparència, es fa un concurs públic. Per a
les proves del 2012 s'hi van presentar quatre empreses i va guanyar
Quota Research SA, una consultoria d'investigacions de mercat de Madrid.
No cal entretenir-se a buscar qui en són els amos perquè la principal
virtut de la seva oferta va ser una altra: dir que ells muntarien les
proves per menys diners del que tocaria fer-ho. És el que se'n diu "una
baixa temerària". Va ser la manera d'endur-se el concurs, però les
conseqüències van ser molt clares. Als aplicadors, que són la gent que
van als centres a fer els exàmens, i als correctors se'ls pagava pela
amb deu. A canvi d'una misèria, esclar, ha baixat la qualitat i la
motivació de les persones triades. Farien la prova a 21.500 alumnes de
més de 700 centres de secundària diferents d'Espanya. A Catalunya
tocaria fer-la a una trentena de centres. Però, com en altres
comunitats, aquí es decideix ampliar la mostra i, pagant-ho el
departament d'Ensenyament, s'ha arribat a fer la prova en 50 centres
-públics i privats- de diferents indrets del país. Les proves, doncs,
arriben a Madrid via OCDE, aquí es tradueixen, es tornen a enviar a
Madrid perquè s'imprimeixin i, un cop fets els exàmens, es tornen a
enviar a Madrid perquè es corregeixin. (En principi, s'ha vetllat perquè
els correctors sabessin català.) Això sí, quan surten els resultats, el
Instituto Nacional de Evaluación Educativa del Ministerio del Wert hi
posa el segell i tot agafa una pàtina de rigor, seriositat i veneració
que, amb tots els respectes, em sembla que tota aquesta martingala no es
mereix.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada