Joaquim Gestí: "Assaig de càntic a escola"

Retrat del director d'una escola pública qualsevol a Catalunya.

(Article de Joaquim Gestí, professor d'institut i filòleg, aparegut al diari digital de cultura "El Núvol". M'he permès la llicència de remarcar en negre les parts més interessants, al meu entendre, de l'article).

La lectura de l’article d’en Josep Sala sobre el decret de plantilles i el nou sistema d’accés (d’una part) del professorat al centres educatius que ben aviat publicarà el Departament d’Ensenyament em va fer pensar en els versos que Espriu va escriure al seu “Assaig de càntic en el temple”: Oh, que cansat estic de la meva / covarda, vella, tan salvatge terra, /i com m’agradaria d’allunyar-me’n, / nord enllà, / on diuen que la gent és neta / noble, culta, rica, lliure, / desvetllada i feliç…

Si he de confessar la veritat, després de llegir el seu escrit les expectatives, que un títol tan suggerent prometia, van quedar un xic decebudes.

M’esperava trobar un punt de vista més radical, però em vaig trobar amb una mena de memoràndum, una guia molt detallada del sistema d’accés als centres educatius… noruecs! Tot i que no em va semblar un article d’opinió sensu stricto s’ha de reconèixer que va suscitar un encès debat en l’apartat de comentaris.

Tanmateix, després de pensar-hi una estona vaig arribar a la conclusió que allò que els comentaris amagaven era el gran iceberg de la situació de l’ensenyament públic a casa nostra, la punta del qual ara mateix sembla ser aquest nou decret de plantilles… o potser la gota que farà vessar el vas de la paciència de molta gent.

Centrant-nos, però, en l’escrit, crec que majoritàriament la gent estava d’acord que comparar realitats educatives tan diferents com la del països nòrdics i la catalana sembla més aviat una tasca estèril per raons històriques i socials. No som Noruega, som el que som, i som fruit d’una tradició i uns costums marcats pels segles. Per això no acabo d’entendre el títol de l’escrit. S’ha quedat curt el decret? En quin sentit? Per què no s’assembla prou al model noruec i per això no servirà de res?

Anem a pams. No vull defensar ni drets adquirits, ni oposicions, ni fer servir grans arguments pedagògics, ni penso que els docents d’aquest país siguem meravellosos i abnegats, i ho dic per endavant en previsió dels que ja han començat a carregar l’escopeta. Només intento analitzar per què, des del meu punt de vista, hem arribat fins aquest decret i per què el considero la culminació dels nostres mals.

Al Departament d’Ensenyament fa temps que s’ha instal·lat la convicció que el veritable problema de l’escola pública som els docents, no pas la manca de recursos econòmics, les retallades i una planificació caòtica, mentre se segueix afavorint la privada concertada i es permet, i no és nou, que emparant-se en l’autonomia i el projecte educatiu alguns centres privats imparteixin el currículum lingüístic d’acord amb la recent sentència del Tribunal Constitucional, contra la que tant han protestat.

Si s’ha de canviar el sistema no és perquè l’actual sigui dolent, vénen a dir, sinó perquè el material humà, o sigui els i les docents fallen, no fan la seva feina i són responsables d’una part important del fracàs escolar. Aquesta és la convicció del Departament d’Ensenyament i de tot un grup de directors, pedagogs i teòrics que pul·lulen al seu voltant.

La solució: gestionar, a través de les direccions, els centres educatius com empreses privades on cal optimitzar el “recursos humans” en funció de la demanda i de l’anomenada autonomia de centre. El nou decret promet més meritocràcia i menys antiguitat als interins per accedir a una plaça. De moment sembla que el professorat amb destinació definitiva no quedarà afectat. El decret permetrà a la direcció del centre escollir fins al 50% (en alguns casos fins al 100%) del professorat mitjançant una selecció supervisada pel Departament a través de la inspecció educativa. No cal ser un fi analista per entendre que les sospites i reticències del professorat afectat sobre el sistema de tria seran el pa nostre de cada dia.

D’altra banda, això també afectarà la mobilitat del professorat amb plaça definitiva, ja que en realitat els futurs concursos de trasllats quedaran en paper mullat, si les direccions tenen potestat per bloquejar las places que considerin oportunes, que ja no sortiran a concurs. Per tant, si el professorat amb plaça fixa creu que la cosa no va amb ell, em sembla que els danys col·laterals són evidents. A més, cal fer també la reflexió següent: els substituts i interins amb menys antiguitat també són els que han aprofitat la manca de feina per reciclar-se, aconseguir noves titulacions i augmentar el seu currículum amb certificats d’idiomes i de noves tecnologies. Ara, si entenc bé el nou procediment, aquests interins que fins ara es trobaven en precari, veuran com les seves possibilitats d’aconseguir feina s’incrementaran. Això ens pot portar a una situació perversa: si amb un currículum més valorat es pot optar a places de les, diguem, “normals”, seguiran demanant els centres eufemísticament anomenats “complexes”, per no anomenar-los pel seu nom, si tenen una opció menys exigent?

Segurament els docents tenim part de responsabilitat, però no pas la més important. Hi ha altres factors més determinants que les autoritats educatives volen obviar, perquè és més fàcil responsabilitzar el col·lectiu que assumir els propis errors.

Tanmateix per què hem arribat a aquesta situació? Som on som perquè el professorat ho hem consentit. Quan la implantació de la reforma educativa vivia els moments més difícils i es plantejaven nous reptes, molts de nosaltres, davant l’escàs o nul suport que aleshores l’administració donava als centres i als càrrecs directius, vam optar per resignar-nos, retirar-nos de les tasques directives i deixar de presentar batalla. En decidir no implicar-nos més en aquesta feina, vam permetre que el Departament comencés a professionalitzar la tasca directiva, amb un accés que ja no depenia exclusivament del claustre dels centres i vam deixar que es posessin els fonaments de tot el que ara ens està passant.

El Departament, però, de seguida va veure en els nous directors una poderosa corretja de transmissió de la seva política: va incentivar els nous càrrecs, va limitar l’accés del professorat a les direccions (ja no valia qualsevol per ocupar-los) i les va burocratitzar. Calia fer una memòria amb un projecte educatiu, que per cert era el mateix en molts casos, i coses per l’estil. Com a compensació els va donar més diners, més incentius i finalment més poder de gestió. La culminació, la famosa autonomia de centres que ha acabat sent la llavor pel nou decret de plantilles. Paral·lelament alguns directors i directores es van adonar de la seva força, es van convertir en un grup de pressió, van començar a adoptar conceptes propis de l’empresa privada, com ara “control de qualitat”, “lideratge”, “recursos humans”, “gestió administrativa” i fins i tot van formar lobbys cada cop més escoltats per l’administració. La prova més evident, l’article al diari ARA del passat dissabte del senyor Carles Mata, president d’un selecte club de càrrecs i excàrrecs directius, a qui, si la informació és certa, el Departament va encarregar, juntament amb altres ments pensants, l’elaboració ideològica del futur decret. Em sembla simptomàtic. Si us preneu la molèstia de llegir l’article descobrireu que, a banda de voler fer passar bou per bèstia grossa, el messianisme que respira fa feredat. Les direccions seran el motor que farà funcionar els nostres centres, la seva gestió serà el pal de paller d’una nova escola, on no hi haurà fracàs escolar perquè podran triar un professorat selecte i altres conceptes per l’estil, més propis d’un polític que d’un docent.

Si heu arribat fins aquí us haureu adonat que encara no he parlat ni d’amiguisme ni de clientelisme, tot i que, ens agradi o no, aquest forma part del ADN d’una societat acostumada als favors, digna hereva del món romà. No en vull parlar, els concedeixo el benefici del dubte, però és normal que la nova forma d’accedir als centres que es proposa aixequi ampolles, polseguera i sospites entre la gent. Prou bé que ho saben ells, però estan convençuts que són els salvadors de l’ensenyament. Han recollit el testimoni de l’ínclit ex conseller Maragall (que com a bon supervivent polític ja s’ha col·locat a ERC!) que va amenaçar amb passar per l’adreçador tot el professorat i fer-lo creure.

Aquest decret de plantilles no resoldrà els problemes reals que afecten l’escola pública catalana. La qüestió que ens hem de plantejar com a docents és, primer, quina part de responsabilitat del que està passant tenim. Si no ens hem creuat de braços, si no ens hem deixat endur per un desànim i una desídia general, fruit del maltractament de les administracions educatives. I com a treballadors, quin grau de responsabilitat tenen els nostres sindicats, una part dels membres dels quals van accedir a càrrecs dins del Departament en època del tripartit i que van ser els impulsors de facto d’aquesta nova concepció de l’ensenyament. Uns sindicats que s’han guanyat a pols el descrèdit dels treballadors i les treballadores que haurien de defensar. Cal ser conscient que de tot això l’administració convergent n’ha tret profit. Divideix i venceràs. Per tant, cal fer autocrítica, sí, però després hem de plantar cara de debò!

Aquest decret crearà desigualtat, precarietat, arbitrarietat i un ambient de treball cada cop més enrarit als centres… i no és una visió apocalíptica, més aviat de resignada certesa. A mi també m’agradaria poder aplicar el model de gestió d’aquesta gent del nord, neta, noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç, que ens proposa en Josep Sala des dels fiords, però molt em temo que com a la paròdia que va fer Pere Quart del poema d’Espriu, no he de seguir mai el meu somni, car, fet i fet, tampoc sóc tan ase i m’estimo a més amb un amor irrevocable aquesta, malgrat tot, meva -nostra- bastant neta, envejada, bonica pàtria. I per desgràcia l’administració educativa també ho sap.