Carles Viñas: “No hi ha cap estratègia de fons contra els ultres”.

(Entrevista de El 9 Esportiu al doctor en Història Carles Viñas apareguda en l'edició d'avui d'aquest diari d'informació esportiva).

Carles Viñas és doctor en Història Contemporània per la UB i investigador de l'extremisme polític i esportiu. És autor dels llibres‘ El mundo ultra. Los radicales del futbol español' (2005) i ‘Tolerància zero. La violència en el futbol' (2006).  Ha concentrat bona part de la seva activitat de recerca en els estils juvenils i els extremismes, amb especial atenció als grups radicals del futbol. Es mostra completament escèptic davant la gesticulació generada per la mort de Francisco Javier Romero Taboada.

Els clubs semblen haver-se donat per al·ludits. S'ho creu o és pura escenografia?

Són les urgències, com sempre. Quan hi ha un fet luctuós, es comencen a buscar pedaços, amb mesures de cara a la galeria, però jo crec que canviarà ben poca cosa.

 

I la fermesa de la LFP o del CSD són igual de poc creïbles?

Sí. No hi ha una estratègia de llarg recorregut. No coneixen a fons el fenomen i hi ha una manca de voluntat absoluta.

 

L'expulsió del Frente Atlético pot ser efectiva?

Estem parlant d'una pancarta, d'un nom. Demà un altre grup pot aplegar la mateixa gent.

 

S'ha d'anar a sancionar els individus, doncs?

Per començar, no s'ha de criminalitzar tothom, perquè hi ha gent que va a animar i no fa cap pràctica violenta. I aquesta gent que actua en positiu se l'ha de promoure, perquè això desmobilitzaria la minoria violenta, que aconsegueix una gran transcendència només per la manera d'actuar que té. Criminalitzar la totalitat el que provoca és que alguns dels pacífics mostrin solidaritat amb aquella minoria.

 

I això, com es fa?

L'estratègia que va seguir l'Espanyol de donar protagonisme a la Corva Jove va provocar la pèrdua progressiva de protagonisme de las Brigadas Blanquiazules. És un bon exemple.

 

Aquesta setmana també s'han posat com a exemple el Barça de Laporta i l'últim Madrid de Florentino. Hi està d'acord?

Són casos diferents. Laporta és cert que ja en el seu programa electoral preconitzava la política de tolerància zero que després aplica. Però el Madrid no és que hagi agafat més consciència, sinó que hi ha hagut una topada personal del president amb els ultres que el porten a voler acabar amb els Ultra Sur.

 

Com és el Frente Atlético?

Va sorgir a partir d'una penya no violenta, la Ruben Cano, i als anys 80 i 90 irrompen els neonazis i accentuen la vinculació del grup amb l'extrema dreta.

 

Es pot fer un estereotip de l'ultra a la lliga espanyola?

No, perquè és una realitat complexa i heterogènia. Fins i tot no tenen un perfil d'edat. Hi ha gent que aguanta des que va començar el moviment als anys 80 i tenen més de 40 anys, barrejada amb gent jove. Hi ha grups d'extrema dreta, d'extrema esquerra, apolítics...

 

Però aquest component ideològic, que de vegades els enfronta, fins a quin punt els fa diferents en el comportament?

Jo crec que és diferent. Els grups d'extrema dreta van sorgir primer i amb una gran bel·ligerància, amb un auge que als anys 90 fa ostentació de simbologia neonazi, i aleshores comencen a aparèixer grups que es posicionen en contra, com a alternativa. Fins i tot grups no violents sorgeixen com a contrapunt, per fer veure que es pot anar al futbol a animar i a fer coreografies sense insultar el rival.

Diumenge passat, la primera reacció d'alguns directius va ser desentendre's d'un problema “social”. 

 

Fins a quin punt s'ha de tenir en compte el futbol com a detonant?

El futbol forma part de la societat. És un error dir que això no té res a veure amb el futbol. I si no acceptem que això és la cara més tràgica del futbol, no podrem abordar una estratègia per eradicar-ho.

 

Creu que les xarxes socials poden haver provocat un rebrot del fenomen?

No, jo crec que el fenomen està en declivi des del canvi de segle. La pressió policial i la manca de prestigi social els han restat molta incidència. Ara sobreviuen com poden, si bé els episodis violents no són esporàdics. Són habituals cada cap de setmana, però aquesta vegada van acabar d'aquesta manera.

 

Però els protagonistes es van citar per Whatsapp.

Aquesta és la versió oficial. Jo tinc una altra informació: que va ser una emboscada en tota regla. Tots els apunyalats són seguidors del Depor.

 

En els camps de futbol es permeten discursos i actituds que no es permeten a fora. Fins a quin punts tots en som responsables?

Tots els actors han d'assumir la seva responsabilitat i els seus errors. És fàcil reduir-ho tot a una baralla entre brètols i tenir el boc expiatori dels radicals ultres. Simeone va dir que ell només es dedica a entrenar. La feina a fer comença per les categories inferiors del futbol, quan veus gent insultar l'àrbitre. Quan aquests nens es fan grans, al camp o a la graderia aquestes actituds perduren. El que va dir Luis Aragonés a Reyes sobre Henry [“negro de mierda”] a Anglaterra hauria estat dimissió fulminant.

 

Anglaterra és un bon referent?

A Anglaterra el fenomen va aparèixer als 60 i 70, i als 80 Margaret Thatcher implementa una estratègia policial i la dota d'un fons econòmic específic per aïllar els hooligans violents, sobretot a partir del 85 amb la tragèdia de Heysel. Fa gairebé 40 anys que hi ha infiltracions policials, judicis, controls de càmeres als estadis, controls de viatges i passaports, etcètera. I han aconseguit aïllar la violència.