L'OCDE avisa que els deures alimenten la desigualtat escolar.

(Notícia apareguda a El Periódico d'avui dijous 19 de febrer. Me la sua l'OCDE, l'informe PISA, la LOMCE i demés enemics de l'Educació, però estic d'acord amb això de que els deures alimenten la desigualtat escolar.) 

Encara que no és la primera vegada que es llança l'alerta, fins al moment ni el Ministeri d'Educació ni la Conselleria d'Ensenyament han intervingut en l'assumpte. «En això dels deures, cada escola, fins i tot cada mestre, aplica el seu propi criteri», indica Ismael Palacín, director de la fundació Jaume Bofill, entitat dedicada a l'anàlisi del sistema educatiu. Ni el Govern central ni l'autonòmic preveuen mecanismes per regular els deures, fins al punt que la LOMCE, -«tant reglamentista com és», observa el psicòleg i educador Jaume Funes- tampoc ha entrat a determinar com i en quina mesura s'han de posar deures als estudiants.

El debat, al qual altres països ja van reaccionar fa temps adoptant mesures compensatòries, s'ha reduït aquí a discutir sobre si els estudiants suporten ja massa càrrega acadèmica o no. Per a l'OCDE, no es tracta tant d'una qüestió de quantitat, sinó de qualitat. «El nombre mitjà d'hores que els estudiants passen fent tasques o altres estudis tendeix a no estar relacionat amb el rendiment», diu l'organització. Sí que hi afecten, en canvi, «altres factors com la qualitat d'instrucció o l'organització escolar», afegeix.

¿Per què són els deures motiu de desigualtat entre els alumnes rics i els alumnes pobres? Malgrat que molts pedagogs asseguren que hi ha raons de pes per defensar les tasques escolars a casa, el problema és que quan no estan ben plantejades, els estudiants que tenen ajuda a casa (dels pares o de professors particulars) parteixen amb avantatge respecte als alumnes que no compten amb aquest suport, «ja sigui perquè les seves famílies no tenen el nivell educatiu requerit o perquè no poden pagar-ho».

FINS I TOT A FINLÀNDIA / «Fins i tot Finlàndia, que és un país al qual tothom va prendre com a referència en temes d'educació, es va adonar del problema ja fa uns anys i en l'actualitat disposa de programes de compensació per als alumnes que tenen dificultats per fer els deures a casa», explica Funes, autor del llibre Cal fer deures?,que es publicarà el mes de març que ve.

Els deures, que en altres països, com França, estan regulats per llei, haurien d'estar concebuts com una manera d'ajudar els estudiants de baix rendiment a reforçar el que han après en classe i permetre a l'alumne consolidar els coneixements adquirits en l'anomenada memòria a llarg termini, argumenten els que els defensen. «Però això, sempre que hi hagi mecanismes per compensar els alumnes que viuen en una família en crisi, temporal o permanent, perquè ells tenen moltes més dificultats per ocupar-se de les tasques escolars», precisa Funes.

També l'OCDE avisa d'aquest risc i recomana que, si un col·legi o un professor opten per posar deures als seus alumnes, tinguin com a mínim en compte que hi ha estudiants que «poden trobar grans dificultats per fer-los si no disposen d'un espai relaxat i ordenat per a això, si compten amb altres responsabilitats familiars o, fins i tot, si els pares no estan preparats per guiar-los o motivar-los en aquest procés a causa d'obligacions laborals o per falta de recursos». En aquest cas, afegeix l'organització a partir de les dades recollides en el seu Informe PISA, «els deures poden portar, sense voler, a l'ampliació de la bretxa de rendiment entre estudiants de diferents ambients socioeconòmics».

«El tema, si es tracta d'equitat, no és tant si s'han de demanar o no demanar deures o de quin límit han de tenir aquestes tasques... El tema és determinar quin suport reben de l'escola aquests alumnes amb pocs recursos», adverteix Jaume Aguilar, president de la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica de Catalunya.

«Hi ha països, com Alemanya, Suïssa o França, que al detectar que s'estava obrint una bretxa entre els alumnes que rebien ajuda a casa per fer deures o per assistir a activitats extraescolars i els que no en tenien, han apostat per la senzilla fórmula d'obrir les escoles fora de l'horari lectiu», explica Aguilar.

Es tracta, prossegueix, «de col·legis que exerceixen com a lloc de trobada perquè hi hagi una acció educativa permanent més enllà de les classes pròpiament dites».

Així, com també recomana l'OCDE, als alumnes se'ls proporcionen «unes instal·lacions escolars, un lloc adient per treballar» i amb els recursos materials i els monitors dels quals no disposen a casa seva.