Jaume Funes: "Cada final de curs cal avaluar per què ha servit anar a l’escola".

(Article del psicòleg i educador Jaume Funes per al Diari de l'Educació).

He perdut el compte i, com que no avaluen la felicitat, he deixat de seguir els resultats. Em refereixo a les diferents proves d’avaluació externa (diuen de les competències) a les que, per imposicions de la llei Wert, la LEC o la conselleria, ha estat sotmès l’alumnat al llarg del curs, en una mena d’avançament permanent de l’informe PISA. I no es que no vulgui que es facin avaluacions de per què serveix anar a escola. El que passa és que estic fart de que es dediquin a mesurar, a fer comparacions, a debatre qui està més amunt o més avall. Tot plegat amb poca relació amb el que ha estat la feina dels educadors i l’activitat vital dels alumnes.

Ha acabat un curs, s’ha completat parcialment una feina, i raonablement tot bon professional fa avaluació. Faltaria més! Especialment perquè la feina d’un mestre, d’un professor, de qualsevol professional de l’educació consisteix en esdevenir una oportunitat educativa en la vida d’un infant, d’un adolescent, convertir-se en creador d’oportunitats educatives. Dit d’una altra manera: periòdicament cal preguntar-se fins a quin punt la vida de cada alumne és o serà diferent (en la petita o gran part que sigui) després d’haver-se topat amb nosaltres.

Així que considero obligatori fer avaluacions. Però no vull entrar en discussions sobre cientifismes i objectivitats, suposadament aconseguits amb allò que diuen “proves diagnòstiques”. Ja ho he dit: no sé què mesuren, però no mesuren la felicitat.

Final de curs sempre és, sempre hauria de ser, un moment d’avaluacions (després d’haver fet els exàmens obligats i les valoracions suposadament objectives que permeten posar notes i acontentar l’administració). Després de mesos d’aula, tot i les ganes de fugir de vacances, és obligatori avaluar, valorar, sospesar, decantar passats i intuir futurs, pensar com ha estat el curs i com hauríem de començar al setembre. A més, l’avaluació ha de ser en relació a cada alumne concret i amb la dinàmica de tot el grup classe.

Vides que troben mestres dels que fiar-se

Nom per nom de la llista, primer que tot ens hem de preguntar per a què hem servit, per a què hem estat útils al llarg del curs en cada vida concreta. Fins a quin punt hem connectat, quan hem aconseguit millorar els seus desitjos de saber o els coneixements que ha fet seus, en quina mesura hem esdevingut una persona adulta de la qual se’n refia o, fins i tot, estima. Caldrà saber-ho i descobrir, també, els alumnes sols, desconnectats. De tothom haurem de traspassar confiances a la nova mestra, suggerir les noves formes d’aproximació que no hem aconseguit. Totes les experiències ens hauran de servir per construir les aproximacions del curs vinent.

Després, cal preguntar-se, un per un, amb els mateixos interrogants, per a què els ha servit l’escola. Infància i escola estan obligades a trobar-se, però en alguns moments i algunes etapes acaben sent topades amb espurnes. Hem de descobrir si veritablement l’escola ha suposat una finestra oberta al món, si els ha permet descobrir mirades que no són les de la família. Convé valorar quants dies el balanç de la seva activitat a l’escola ha resultat positiu (des de quants dies ha vingut fins a quants dies ha estat veritablement “disponible” per aprendre). També hem de valorar el diferent grau de domini de les eines escolars que permeten comprendre la realitat, mesurar les ganes de llegir o els interrogants sobre funcionament de les coses. Per suposat, haurem de posar valor a com té en compte els altres, a com els altres el consideren a ell o ella.

Avaluacions en moviment

Les queixes sobre les avaluacions oficials podrien ser resumides en una: obliden la dinàmica de la vida, homogeneïtzen les infàncies. Per això, un tercer aspecte de l’avaluació és el que té a veure amb preguntar-se com ha transcorregut la vida de cadascú dels nostres alumnes al llarg del curs. Com era, globalment, la seva vida al començament i com és ara. Considerar els diferents trets de la seva manera de ser, del seu entorn familiar, de les seves relacions, de les experiències vitals que coneixem i valorar què ha canviat. Haurem de fer un repàs d’esdeveniments. Intentar tornar a veure les principals escenes de pel·lícula de la seva vida que hem compartir i sumar i restar entrebancs i estímuls, recordar crisis i entusiasmes. Nosaltres i l’escola hem estat influint en vides que, per definició, són dinàmiques, en evolució, endavant o aturades, planes o excitades. Sempre valorem influències educatives que aconsegueixen sincronitzar-se o no amb dinàmiques vitals.

Seguint l’avaluació que té a veure amb processos també hem de considerar l’itinerari escolar. Pensar com ha estat la seqüència de la seva relació amb l’escola al llarg del curs. Detectar el més acuradament possible si existeix bon feeling, si millora o s’està espatllant una relació en la qual sempre és necessària una dosi mínima d’atractiu. Potser cal revisar, actualitzar la llista d’atractius que cada alumne té per venir a l’escola, descobrir si han aparegut noves distancies o confrontacions. Si més no cal preguntar-se si existeix encara la dosi mínima d’atractiu i si conserva la proporció elemental de bon rotllo amb algun mestre o profe. Avaluem què fer per a que la vida de cada alumne i la vida escolar encara comparteixin una bona part del camí.

Potser algun lector científic es preguntarà on és la bateria de proves que permeten mesurar tot això i si les té el corresponent “Consell” oficial. No estarà de més recordar, per acabar, que educar ensenyant comporta observar de manera sistemàtica cada dia, suposa portar un “quadern de camp”, comporta escoltar i preguntar, a vegades fer “exàmens” i proves. Avaluem quan acaba el curs perquè estem obligats a tenir una idea global, positiva i útil de tot l’alumnat, de manera que, quan tornin, es pugui continuar la feina personalitzada d’humanitzar, descobrir i entendre el món, ser i conviure, que fa l’escola, que fem cadascú de nosaltres a l’escola.