Maria Dolors Bonal: "Només es pot ensenyar el que s'estima".

Foto: Diari Ara.

(Entrevista per al diari Ara del Carles Capdevila a la pedagoga Maria Dolors Bonal).

FA TEMPS QUE EM DEIEN QUE HAVIA D’ENTREVISTAR MARIA DOLORS BONAL, fundadora de la Coral Esquitx, del Secretariat de Corals, de l’escola de música L’Arc, de l’entitat del Raval Xamfrà (guanyadora del primer premi Tatiana Sisquella de l’ARA). És una pedagoga musical en majúscules, una persona que pot i hauria d’inspirar els mestres joves de música. És apassionada i crítica. Arriba al plató i em diu que li fa il·lusió l’entrevista, perquè a l’ARA hi escriu un alumne i un amic, el Bru Rovira. “És molt maco com a persona”, afegeix. Els bons mestres recorden els bons alumnes. I viceversa.

Quan descobreixes que la música és tan important?

Diria que no me n’he adonat, és una cosa que m’ha vingut. Durant la guerra tenia 4 i 5 anys i ens van portar a l’Empordà, a Can Bonal. Allà hi tenia una tia, germana del papà, que tocava el piano i era una gran artista. I cada dia ens reunia a tots els cosinets que estàvem refugiats a la casa gran i ens ensenyava cançons. També el meu avi Bonal era molt aficionat a la música. Jo sempre buscava la música a la ràdio, quan en trobava em quedava quieta i no tenia ni ganes de jugar ni de res, només escoltar. I així em vaig fer. Després vaig estudiar.

I no a qualsevol lloc.

A Salzburg. Però quan hi vaig anar ja sabia una mica de música. Vaig cantar 37 anys a la Coral Sant Jordi. Vaig entrar a l’Ars Musicae: la va fundar l’Enric Gispert i allà vaig aprendre’n una barbaritat. Vaig tocar la flauta, el cromorn, la percussió, també cantar. I la música antiga, que és la meva enamorada. Sobretot Bach. És el meu preferit.

Escoltes música cada dia?

Sempre. Normalment música clàssica. Em sap greu no entendre bé aquesta música que en dic del xim-pum. M’agradaria entendre per què a la gent jove li crida tant l’atenció aquest tipus de música. A mi em molesta més que altra cosa. Potser hi he arribat tard.

Què té la música, que t’hagi enamorat?

La música és un misteri. És un art que penetra. Fa que la persona s’emocioni. Si pots provocar emoció a la mainada ja ho tens gairebé tot guanyat. A l’ensenyament, en la pedagogia, no està de moda això de les emocions. Cal provocar emocions: si provoques emocions, els nanos canvien, ja tenen una cosa dins que no la pots mesurar o avaluar. Aquesta mania que té la gent d’avaluar les coses amb notes... ¿en l’educació musical com saps el que ha après aquell nen? No saps quin voraviu li has tocat. No ho pots avaluar. És una cosa que trobo horrorosa.

I què s’ha de fer, doncs?

Donar tot el possible al nano de les coses que creus que li podran interessar. Els nanos tenen interès i ganes, normalment. Quan després d’una classe vénen els pares i et demanen que els apuntis quina música hi han escoltat perquè el nano de 7 o 8 anys no ho sap dir i li volen comprar el disc, penses que ho has fet bé. Li has creat l’interès. Excitar la curiositat i l’interès és l’única cosa que val a la pedagogia. La resta no val res, per molt que l’hi prediquis.

La feina d’un mestre és aquesta?

Excitar la curiositat, presentar les coses i no les respostes, i que el nen busqui la resposta. Hi ha aquesta mania que tot estigui ben fabricat, i això no és pedagogia, és un disbarat. La pedagogia és profunda, és una passió.

Per transmetre passió l’has de tenir.

Només es pot ensenyar el que s’estima. Si no l’estimes no la pots ensenyar de cap manera. Tant amb música com amb qualsevol altra cosa.

Però la teva feina no ha sigut només ensenyar música, sinó que la música fos al centre de l’educació.

La música i l’art haurien d’estar al centre. El filòsof José María Valverde deia sempre, i em va quedar clavat, que en una escola s’han d’ensenyar les quatre regles -sumar, restar, multiplicar i dividir- perquè les necessitaran. No necessitaran gaire res més de matemàtiques. I després tenir una biblioteca immensa, on el nen vagi una mica orientat i que llegeixi. Fer-li explicar el que ha llegit i per què ho ha llegit. I música diària. Només hi hauria d’haver això, en una escola. És veritat. Estic convençuda que si a les escoles hi hagués unes bones professores de pedagogia musical, que fessin fer música diàriament als nens, els fessin cantar, picar de mans, ballar i tot el que és la música, l’educació aquí faria un tomb terrible. Tal com el va fer a l’època de la República: tant l’Institut-Escola com aquella escola que hi havia a Madrid del Giner de los Ríos, que era modèlica. Era una escola en què els nens sortien al carrer, feien horts, coses a l’aire lliure, una pedagogia diferent de la que es fa ara.

No avancem, amb la música?

Potser anem enrere, en la música i l’art. La plàstica es confon amb treballs manuals, quan consisteix a organitzar els ulls. Són els que miren i, de la mateixa manera que la música és l’oïda, els ulls et diuen com és un arbre. I com és un arbre? Com és una casa? Et diu com són les coses, no les coses estereotipades. Hem d’ensenyar al nen obres d’art, on és el centre del quadre, quins colors hi ha. Educar els ulls. I això no es fa a les escoles. Fixa-t’hi, es fan treballs manuals.

Tornem a la música. Hi ha l’obsessió dels pares que els fills toquin de petits ja un instrument.

Crec que quan són petits s’ha de fer una cosa global. Ficar-los dintre la música, cantar moltes cançons -cantar és importantíssim-. Fer jocs de ritmes amb les manetes, amb els peus. Escoltar, sentir. Escoltar tal cosa a veure què els sembla, quins instruments hi ha, què hi senten dintre. Fer-los fer coses que els siguin un joc, que sigui divertit.

A quina edat, això?

Als 5, 6 o 7. I als 7 es pot començar a introduir l’ensenyament de diferents instruments. A l’escola ho fem així. Fer-los audicions de violí, de violoncel, de travessera, flauta dolça, i ells van triant. A vegades trien una cosa que no és l’adequada. Si a un nen li costa afinar val més que no agafi un violí. Pot fer altres coses i, mentrestant, sempre cantar.

I la flauta de bec?

Jo vaig començar amb la flauta dolça, de molt jove, i no hi havia professor. Estàvem a les catacumbes, al franquisme. A l’època aquesta, d’obscuritat, vaig trobar una flauta de canya fastigosa i vaig començar. Després, com que tenia contacte amb l’escoltisme, vaig conèixer mossèn Batlle, que tocava la flauta, i me’n va regalar una d’alemanya. I a partir de llavors vaig començar a tocar la flauta. La flauta dolça és un instrument de debò, que es feia servir per fer música, no per jugar. A l’escola L’Arc gairebé tots els nens i nenes toquen la flauta dolça, a més del piano i altres coses. És molt important tocar duets, trios, l’harmonia.

També és més accessible a tothom.

És un instrument relativament senzill, però també s’ha de tocar bé.

Defenses molt les corals. Per què?

Per aprendre a cantar i aprendre cançons, però també per l’harmonia, per cantar bé, escoltar-se els uns als altres, conèixer-se entre ells, tolerar-se. No hi ha ningú que despunti: en una coral tothom està al mateix nivell. És una cosa socialitzadora, molt bonica. Les corals infantils de Catalunya, per exemple, van començar l’any 1962. Jo vaig fundar L’Esquitx, que la va agrupar la Coral Sant Jordi. A partir de L’Esquitx en van començar a néixer moltes, a Vic, a Vilafranca, a Barcelona. I llavors vam fer reunions i vam començar el Secretariat de Corals Infantils de Catalunya.

I encara dura, i ben actiu. Pots estar satisfeta.

Estic molt contenta i interessada a seguir el moviment. El vam començar amb molt d’esforç en aquella època. El 1965 es va fundar el Secretariat perquè hi havia unes quantes corals plantades. I les trobades generals de nanos són un moviment fenomenal. És un moviment del qual els polítics no s’han adonat. Fet sempre gratuïtament, i encara continua. Fent partitures de les cançons, instrumentacions que ens han fet grans músics. I l’intercanvi entre pobles, ciutats.

I com a pare de nens que van a la coral, notes un progrés concert rere concert.

S’ha d’estar molt atent i als nanos no els costa. Els agrada i, quan han aconseguit fer un concert ben fet, tenen una satisfacció fantàstica. I això no s’esborra mai.

Deu fer il·lusió haver fundat L’Esquitx, L’Arc, i veure que tot el que has fet funciona.

Ara farem 50 anys a L’Arc. L’Esquitx ja en fa 55, ara. Saps per què fa goig? Perquè continua sense mi.

Què creus que va aportar L’Arc a l’ensenyament de la música?

Quan vaig anar a Salzburg vaig pensar que quan tornés a Barcelona faria una escola en què no hi hagués res del que hi ha en un conservatori normal. Ni exàmens, ni notes, ni cursos, ni partitures artificials. Una escola de música en què només hi hagi música, i on els nens des del primer dia tinguin la música com a eina i com a tot, i facin sense pressions de cap mena. Els pares que venien i demanaven “Què, les notes?”... Aquí no els examinem, si volen notes que vagin a un altre lloc i els examinaran. Els nens no tenen per què examinar-se de música mentre són nens i adolescents. La meva satisfacció és que L’Arc ha continuat amb aquesta filosofia, i tots els professors se la creuen. Això va ser revolucionari, i alguns col·legues deien que a L’Arc els nens hi anaven a entretenir-se. Que no fèiem música seriosament. I això què volia dir, i vol dir encara? Examinar-se, treure una nota, passar per l’adreçador. Solfejar tonteries que escriuen uns professors. Llibres de llenguatge musical, que són aberrants, que no serveixen. No hi ha un llenguatge millor que la música mateix.

Què vols dir, llibres aberrants?

Partitures de mentida. Que s’escriuen expressament per fer entropessar els nens. Hi ha maneres, intervals i seccions en aquests llenguatges que són completament artificials. Se’ls ha inventat un senyor per veure si els nens s’examinen d’allò. I encara es fa, encara hi ha aquests llibres. Quin llenguatge hem fet servir a L’Arc? La música, que ja existeix. Les cançons.

I els nens poden treballar amb la música de veritat.

I amb cançons de veritat. Hi ha cançons facilíssimes. El Gegant del Pi té cinc notes. I, si l’han cantada, després els costa molt poc posar-hi la nota i entendre-la. I després passar a partitures d’aquelles que feien els grans compositors del segle XVIII, que són facilíssimes. Quina comparació té un senyor que fa un llibre de solfeig per a nens amb Mozart, Mendelssohn, Schubert o Schumann, Bach?

Ara fan jazz per a nens, amb barrufets, per exemple.

Fora, no m’agrada. Per al meu gust i la meva mentalitat és horrorós, no és pedagogia. Si els vols posar jazz posa’ls-en. El jazz clàssic, per exemple, és preciós. Els en pots posar un trosset i s’endevina de seguida quin ritme hi ha. I amb aquest ritme pots jugar. La culpa que la música no hagi entrat a la nostra societat com havia entrat a Alemanya o Suïssa és nostra, dels mestres.

Què no fem bé?

Els exàmens sempre són maniobres sancionadores. Són per veure si aquell nen no sap una cosa, no per donar-li la possibilitat d’esplaiar-se en això que sap.

Et veig molt revolucionària, als 83 anys.

I fins que duri. Si Déu vol, i tinc el cap clar, seguiré pensant això. Ho he pensat sempre i crec que no m’equivoco. Què és el primer de tot? El nen. I després com a aquell nen el pots fer créixer. La veritat és que els mestres tenim un ofici fenomenal, perquè és ajudar els altres a créixer, a adonar-se de les coses, pensar, gaudir, portar-los alegria. I és fenomenal. Si ets un mestre amargat o fastiguejat planteja-t’ho: potser és culpa teva que els nens no et facin cas.

¿Has disfrutat igual ensenyant a nens que ensenyant a mestres?

No, més ensenyant a nens. Ensenyar a mestres també m’ha agradat, però comparat amb nens, nenes i joves no. Sempre dic que mai no he treballat, perquè sempre he fet el que m’ha agradat, i això no és feina. He tingut una gran sort, a la vida.

Però n’has fet molta, de feina, també.

L’he feta perquè me l’he cregut. Però ser mestra de música amb nens no ha sigut cap feina, ha sigut un plaer sempre. I l’he pensat sempre amb el cap i sentit amb el cor.

Què vas aprendre, a Salzburg?

Aquí estàvem a les beceroles de tot. Feia temps que ja feia classes de flauta, feia classes particulars. S’ajuntaven quatre o cinc nens i fèiem classes particulars de flauta dolça. Havíem tocat molt: trios, quartets. Fèiem música de veritat. Però moltes coses me les havia d’inventar. El primer cop que vaig ensenyar música en una escola va ser al Sant Gregori. Era una escola catalana de l’època i el Jordi Galí n’era el director. Vaig entrar per fer ingrés de batxillerat, i els meus nens van fer un final de curs musical. L’any següent el Jordi Galí em va convidar a quedar-me a fer música a tota l’escola. Llavors m’ho havia d’inventar tot perquè no sabia res. I llavors vaig anar a Salzburg amb una beca que em van donar del Goethe Institut. I vaig aprendre-ho tot. Tenia tant afany d’aprendre que em vaig apuntar al Mozarteum, vaig cantar al cor totes les obres de Mozart, perquè allà anàvem tot el dia a missa a cantar. Vaig fer tota la pedagogia de l’Orff Institut, que es basava principalment en l’instrumental de percussió. Per això es va inspirar en les tribus de l’Àfrica, els xilòfons, i els sons de l’Àsia en els metal·lòfons. Es van construir aquests instruments que són genials per als nens.

S’aplica encara, aquest mètode?

Nosaltres sí. I a Xamfrà, l’entitat que tenim al Raval, moltíssim. I a L’Arc totes les classes tenen instrumental Orff, a part de cantar. Són instruments immediats, no s’ha d’estudiar res, i la gràcia és que sonin alhora, que hi hagi harmonia. Són molt afinats i tenen sons bonics, i als nens això els apassiona. M’he trobat un nen de sis anys entrant a classe abraçant un xilofon.

Parlem de Xamfrà. Una persona que et coneix em va dir: “La Maria Dolors Bonal va de L’Arc a fundar Xamfrà al Raval per una motivació política, perquè l’art ha d’arribar a tothom, no només a qui s’ho pot pagar”. És la idea?

Sí, completament. No vaig ser pas jo sola, va ser també la meva neboda Ester. La cosa aquesta social i de justícia social la tinc de sempre. Jo he sigut molt activista política a l’època franquista. Abans de jubilar-me ja vam fer un concert amb un grup de nens del Casal dels Infants. A partir d’aquell concert vaig pensar que quan em jubilés no voldria dir que m’hagués mort: havia de venir aquí a fer alguna cosa. I així va ser. I amb una altra senyora, l’Àngels Roger, que s’havia jubilat d’ensenyar música en un institut, vam començar a crear el concepte que volíem anar a aquest barri per fer coses per als nens i nenes. Vam estar un any i mig fent entrevistes i presentant el projecte cap aquí i cap allà. Finalment el 2005 va sortir una ONG suïssa a qui els vam caure en gràcia i ens van donar diners. Quan ho van fer vam començar. Vaig dir que no podíem començar sense diners per pagar el professorat. Res de voluntaris. Gent professional i bona des del primer dia. I això s’havia de pagar.

La idea és fora de classe, a les tardes, al Raval, amb nens de les famílies que siguin que puguin tenir accés a la música i l’escena.

Música, teatre, dansa i cant. Tot el que es refereix a les arts. Agafar l’art com a eina per cohesionar els nanos d’allà. Que vinguin a fer una cosa que no poden fer en escoles privades perquè són massa cares. I també relacionar-se amb els altres i fer convivència.

I ara que porteu deu anys has vist transformar alguns d’aquests nens gràcies a la música.

I tant. Tenim nanos adolescents, gairebé passada l’adolescència, que ja porten 9 i 10 anys amb nosaltres. No ens deixen. Hi ha una nena que diu que Xamfrà l’ha salvada: tenia un ambient molt desgraciat, i aquí ha fet amics i és com la seva família. I d’aquí no es mouria. Un altre noi diu que li ha donat les eines per estudiar i tirar endavant. Tenim una altra nena d’aquelles illes de per allà baix tocant a Austràlia que diu que ha descobert la seva vocació. Vol ensenyar música als nens. I aquesta nena l’hem becat una mica, està fent piano a L’Arc: ve a Xamfrà i fa piano a L’Arc, i toca l’oboè.

Hi hauria d’haver més Xamfrans.

Hauria d’haver-hi un Xamfrà a cada barri. Ja tenim contactes. Ara hem fet grans contactes amb Badalona, Santa Coloma i Nou Barris. Hi ha gent interessada a fer com a Xamfrà. Li donaran un altre nom però vénen a veure el model. És la manera. Pensa que, com diu l’Ester, és un calidoscopi. Tenim de tot. Tota mena de nanos, molts catalans i molts castellans. Curiosament últimament han vingut molts catalans. Pares aturats que creuen en la música i no poden portar els nens a escoles de música perquè no tenen diners.

Deu ser dur veure que a Catalunya creix la pobresa infantil, que cada cop calen més beques menjador…

És horrorós. Ara ens han vingut, fa dues setmanes, sis nens palestins. No hi cabem, tenim un espai que està molt bé però ens resulta petitíssim. Però els hem agafat. Hi ha molts nens també que no paguen, o paguen molt poc, 35 euros cada trimestre, i poden venir a tots els cursos que vulguin.

I tu encara hi vas?

Sí. Però ja no hi faig classe. Fa dos anys encara vaig fer una cosa que en diem “els experts”. Agafava els nens que volien, de vuit o nou anys, els proposava uns temes i els tocàvem. I fèiem una setmana cada tema. Vam fabricar violins de cartró, violoncels, i vam anar al Museu de la Música a veure-ho. Grups petits, de sis o set nens.

Cantes a la dutxa?

No. Canto per dintre. Per exemple quan escolto una obra que he cantat. L’altre dia vaig escoltar el Rèquiem de Brahms i, com que tinc la partitura, l’escolto i canto.

Quina cançó o quina música t’agrada més, o t’alegra el dia?

La música que m’agrada més és la de Bach. Però n’hi ha moltes que m’agraden. M’agraden les Variacions Goldberg, m’agrada El clavecí ben temprat, m’agrada La Passió, m’agrada tot. De Mozart m’agrada molt el Rèquiem, la missa que hem escoltat últimament amb el Gardiner, que va ser una meravella. M’agrada la Simfonia italiana de Mendelssohn, el Concert de clarinet de Mozart. No pararia.

I et canvia l’humor la música?

Sí, a vegades em posa més contenta. I a vegades em fa plorar, que també és bo. Sí. Ara que he estat malalta, quan vaig arribar a casa no podia fer res més que escoltar música, i em va anar molt bé. Cura.

Què més t’agrada?

La muntanya. I també m’agrada el mar. M’agrada molt tot. Pintar, dibuixar. No en sé gaire però ho intento. Ara tinc una dèria que és aprendre a fer aquarel·les. És una pintura que m’encanta però sempre m’ha fet respecte. Els meus néts em van comprar una caixa ben grossa perquè comenci.

És maco començar una cosa als 83 anys.

I tant. No sé si me’n sortiré: de moment he fet quatre o cinc esborranys i m’han dit que estan bé. El que faré és copiar d’un bon aquarel·lista alguna cosa per aprendre’n.

Veig que portes unes fitxes per no oblidar temes importants. Què hi diu que no m’hagis dit?

Que per a mi ha sigut molt important crear un equip cohesionat de professors que es creguin la filosofia de L’Arc. He trobat un grup de gent extraordinari. Sobretot la Mireia Hernández, que ara està de directora, casada amb l’Albert Romaní. D’ell crec que és la persona que sap més música del món. Veure que el que has plantat perdura és una cosa bona. I això no es paga amb diners.

Què més diuen les fitxes?

L’educació està en un terreny místic. És on diposites tots els sons impossibles. Són les utopies que mai pots arreplegar. Quan et sembla que hi arribes queden més enllà. Voldria una justícia social per a tothom, voldria igualtat d’oportunitats, que no hi hagués rics i pobres, que tothom estigui igual, i no ho aconseguiré. Moriré sense veure-ho però ho vull, i hi treballo i voto pels que diuen que tot això pot ser possible. L’art és un foc d’esperança, per viure, per encomanar i per arreglar el món.