Adriano Morán: “La moda del ‘running’ té molt a veure amb la falta d’autoestima”

Perdoneu, però algú ho havia de dir...

(Entrevista del Dani Colmena al director de documentals Adrian Morán per al diari Ara).

Adriano Morán (Ponferrada, 1978) va dirigir l’àrea audiovisual de diferents mitjans de comunicació abans d’entrar a la productora 93 Metros, on ja ha fet cinc documentals. Amb La plaza, un treball que narrava la gestació del moviment del 15-M, va arribar a festivals internacionals, i ara ha presentat Running. La gran obsesión, que es pot veure al canal Mega i a la web d’El Confidencial. 

Com va sorgir la idea de fer un documental sobre la moda del running ?

Mira, jo tinc 37 anys i des de petit sempre he fet algun tipus d’esport. Però a partir dels 30 vaig començar a detectar que amics meus que l’únic esport que havien fet a la seva vida era aixecar els gots al bar començaven a córrer com bojos. I vaig pensar: què hi deu passar pel cap d’aquesta gent que s’obsessiona a córrer sense saber ben bé per què? Això ho hauria d’analitzar algú. 

Però suposo que el límit entre una activitat esportiva saludable i una d’addictiva és difícil d’establir.

No, al contrari, és molt fàcil, perquè l’addicció a l’esport és una patologia clínica. Existeix un test que ho determina; es pot fer a la web del documental. Bàsicament, és sentit comú: quan ets comptable d’una empresa i anul·les reunions per poder anar a córrer, com explica un protagonista del documental; quan et poses de mal humor perquè no has pogut sortir a entrenar-te; quan et provoca conflictes amb la família o, sobretot, quan estàs lesionat i continues corrent, que es veu que és una cosa molt habitual entre els corredors amateurs, és que tens un problema. 

Al documental també parleu dels riscos físics que té aquesta obsessió per l’esport. Quins són?

Sobretot posar-se metes irrealitzables. Ara sembla que si no fas una marató no ets ningú. I hi ha molta gent que no està preparada, que no s’ha entrenat prou o que en distàncies tan llargues pot tenir problemes al cor, per exemple. Hi ha gent que ha mort en algunes curses. Això ens hauria de fer pensar. 

Iván Raña, que va ser campió del món de triatló, defensa en el documental que frases del tipus “Si vull, puc” han fet molt mal.

Sí, o com aquesta altra: “Tot és a la teva ment”. No, no tot és a la teva ment... És que aquesta societat ens ha ficat una cosa terrible al cap: que s’ha de patir, que el patiment és un valor en si mateix. Però per què? L’Iván ho explica molt bé: ell és un esportista d’elit i ha patit molt perquè l’esport era la seva professió. Darrere de cada èxit, de cada medalla, hi ha uns premis, unes beques i unes persones que viuen d’això. 

¿Vols dir que es confon esport amateur amb esport professional?

El problema és més profund: té a veure amb la pressió que exerceix la societat constantment perquè siguis el millor, el més guapo, perquè competeixis... I el running és un esport magnífic en aquest sentit, perquè qualsevol es pot posar unes vambes, sortir a córrer i comportar-se al cap de quatre dies com si fos un professional que bat rècords, que cada cop arriba més lluny... De fet, el documental no és una crítica a l’esport sinó a l’excés d’esport i a l’exhibició pública que es fa de tot això. 

Hi ha un moment en què es descriu l’obsessiu de l’esport com una persona amb falta d’autoestima.

Absolutament, aquesta moda té molt a veure amb la falta d’autoestima. I el tema de les xarxes socials és terrible... La gent que penja les fotos de les curses, dels entrenaments... Sembla com si l’esport servís per compensar mancances de tipus social, psicològic, alimentàries fins i tot. Està estudiat que fer esport ajuda a generar substàncies que combaten l’estrès i que ens fan sentir bé; això és magnífic. Però el problema és quan es converteix en una addicció. 

Els runners que apareixen al documental sembla com si mai s’haguessin qüestionat el que fan.

Alguns sí que s’ho plantegen en privat, però els costa més admetre-ho en públic. Un dels protagonistes, el Raúl, explica que va començar a córrer i al cap de dos mesos ja va fer la seva primera mitja marató. Això és una bestiesa. Moltes persones es lesionen per fer aquest tipus de coses i no poden tornar a córrer mai més. Ara, també pot ser que tinguis els cartílags com una vaca i no et lesionis mai... 

¿Us va costar trobar esportistes d’elit que volguessin parlar de la moda del running des d’aquest punt de vista més crític?

Hi surten Iván Raña i Martín Fiz... La veritat és que vam voler evitar perfils com el de Josef Ajram o Chema Martínez, que té un llibre que es titula No pensis, corre. No en vull saber res d’aquest tipus de coaches perquè em sembla que utilitzen una cosa positiva com és l’exercici físic com a eina de màrqueting, per fer negoci. 

Quina resposta heu rebut, sobretot per part de la gent que corre?

Doncs estic una mica preocupat, perquè pensava que ens caurien garrotades per tot arreu i resulta que a tothom li ha semblat molt bé. És fort, perquè molts d’aquests addictes a l’esport no es volen donar per al·ludits; et feliciten pel documental com si no tingués res a veure amb ells. I també n’hi ha hagut que s’han molestat molt: que han demanat que el retirem, que amenacen de demandar-nos o que ens insulten a través de les xarxes.