La història es repeteix. El drama dels refugiats.

Refugiats fent cua en una imatge recent per recollir menjar a un camp de refugiats a Sèrbia.

31 de gener del 1939. refugiats catalans inicien l'èxode a terres franceses.

(El seguënt text és una traducció de la meva tieta Maria Teresa Carner d'un fragment de l'article de la revista francesa "Études Dromoises" sobre l'èxode dels refugiats catalans i espanyols a terres franceses al final de la Guerra Civil espanyola i l'inici de la segona Guerra Mundial. A l'article parla la meva tieta Regina que va neixer i viu a França, i que explica les experiencies dramàtiques que va patir la seva família en aquest període de temps.

Avui que el drama dels refugiats torna a fer-se horriblement visible amb l'èxode massiu de milers de persones que fugen dels seus països en guerra, i que són retinguts en condicions infrahumanes en camps de (concentració) refugiats a les portes d'Europa, val la pena recordar els fets històrics que van esdevenir aquí, no fa tants anys, i que ens hauria de fer caure la cara de vergonya).

Regine Catot Courrier, filla i néta de refugiats Catalans a la Drôme  va neixer  el 1950. Francesa de pares Espanyols, ella rastreja aquí el dur periple de la seva família acollida a la Drôme després de la guerra civil espanyola.

Una dona i un home especialistes en aquests esdeveniments l,l’ajudaran  través les seves obres Genevieve Dreyfus-Armannd i Robert Serre: la petita història es troba amb la gran.

Perquè aquest éxode?

La nostre  familia vivía en un poble català quan va esclatar la guerra civil a Espanya i van haver  de  marxar   

Qui eren aquests espanyols????

La meva família paterna en formava part (dels civils amenaçats par la venjança dels vencedors que avançaven).; els quatre nois van marxar a la guerra a defensar la República. Els meus avis Josepa i Jaume Catot Sallas i dos  dels seus fills, les seves dues filles Regina i Carmen van fugir en aquets combois del seu poble català. Dones,nens,vells,militars….Tots fugien de Catalunya avançaven a peu amb el fred i la neu de febrer, la por i la fam al ventre, una maleta a la mà o simplement un farcell a l’esquena. Aquesta fugida va dispersar els refugiats tan geogràficament com socialment.

La meva àvia sovint evocava els seus patiments durant aquesta marxa glacial. La fatiga física s’ajuntava a la desesperació de l’exode i a l’inquietud del futur: Jo caminava, em deia ella, mirant endavant amb el teu avi al costat i les filles plorant,empesos per els  que ens seguien i seguint els que ens precedien sense saber verdaderament el que ens esperava, atemorits sota els trets dels avions franquistes que ens sobrevolaven.

Com van arribar a França?              

El ministre de l’interior va fer recensar els locals susceptibles de ser utilitzats per allotjar-hi els refugiats.

Va ser així que la meva família va ser orientada cap el departament de la Drôme i acollida al petit municipi de Recoubeau: Quatre persones van arribar directament en tren, la meva àvia, el meu avi i les dues filles. No tenien cap noticia dels quatre nois; El Rafel, el Francisco, Alberto i Valentin. Els hi havien pres tot. Van abandonar casa seva i totes les seves pertinences.

A la Drôme , quin refugi???

Els meus oncles i el meu pare, van ser internats a Rivesaltes i Saint Cyprien. Les seves germanes I els seus pares son a Recoubeau. A Valence arriven els refugiats per repartir-se per tot el department. A Valence van crear tres grans centres d’allotjament,Montelimar, Crest I el GTE, on els internats treballarien voluntariament al camp i al bosc.

A Recoubeau  el 5 de febrer ,89 refugiats van baixar del tren.Van ser instal.lats al convent. Quinze refugiats, refugiats en tractament i les seves famílies són conduits al Centre Repartidor i Hospitalari de Die. Donat que al final del seu periple,esgotats d’anar a peu, sense dormir, gana i fred,l’estat de salud d’aquests refugiats s’havia degradat, tant que havia arribat a ser lamentable.Presentaven quadres de bronquitis,infeccions i fins i tot congelacions als peus.

El diari Diois menciona tres defuncions a l’hospital de Die, una d’elles la de la meva tieta de 16 anys,Regina Catot Sallas, el 27 de febrer de 1939, tres setmanes després  d’haver entrat a França  i rebuda sense massa entusiasme per les monges de l’hospital,  per dir-ho suaument.

El meu avi va ser empleat com a barber-perruquer a Die I la seva filla Carmen com a minyona al Café de Paris . Una veïna institutriu els hi va ensenyar el francès . Així es van integrar a la població dioise. Al principi, tots esperaven  que podrien tornar ràpidament  a Espanya. Però aquests refugiats van haver d’acceptar ràpidament l’idea que tornar a Espanya seria molt perillós. La seva fugida que havien cregut que seria temporal , arribaria a ser llarga.Sabien bé que no hi hauria amnistia per ells . Des de la seva tornada en territori  espanyol, els exguerrillers serien arrestats, empresonats i potser executats.

Però la guerra una altre vegada modificarà les possibilitats d’integració que s’els hi oferien. França declare la guerra a Alemanya el setembre de 1939. Molts dels refugiats republicans fan seva aquesta guerra . Van ser mobilitzats en les companyies dels grups de Treballadors Estrangers. Una llei de 1940 impose la reglamentació dels refugiats de les GTE.S’allisten també en  les unitats estrangeres del exercir francès i participen ,molts d’ells , amb la Resistència . Són lluitadors experimentats i molt útils.

Durant la guerra i sota el regim de Vichy la policia francesa envià 10.000 guerrillers deportats al camp de mort de Mauthausen (Austria). Només en tornaran dos mil.

El meu tiet Rafel hi va morir el 11 de maig de 1942 (comando Gusen, el més terrible del camp). Allistat en l’exercit francès, va ser enviat a lluitar a la línea Maginot, va caure presoner amb el seu grup a Strasbourg.Tots els espanyols d’aquest mateix grup van ser enviats a les mans dels nazis que els van enviar al camp de la mort austríac.

El meu pare va formar part del Maquis del Vercors, 11è. Companyia d’Henry Giry ( una bona part dels components eren espanyols).

Ell s’havia escapat del camp de Sant Cyprien i es va dirigir cap a Toulouse i es va allistar al exercit francès.Va estar combatent al front. Quan hi va haver la debacle es va incorporar als franc tiradors partisans i després a les Forces Franceses de l’interior al Diois.

Què n’han esdevingut

Pel seu treball els refugiats podien desplaçar-se amb un permís de circulació i instal.lar-se quan el reagrupament familiar va ser permès.

Va ser el cas de l’altre tiet meu, l’Alberto que estava col·locat a la GTE de Crest des d’el  octubre de 1941. Lliberat de les seves obligacions allà, va trobar  un lloc de treball a la fàbrica de mobles Audra à Die. Va retrobar-se amb la seva família i es fa afiliar a les FFI. Va morir poc després del final de la guerra.

El meu pare feia temps que s’en havia donat compte que es quedaria a França, durant  deu anys no va deixar  de lluitar per aconseguir que la que esdevindria la meva mare pogués venir a França (ella s’ havia quedat a Catalunya). Finalment van aconseguir retrobar-se el 1949.

                               

Mes tard, alguns  van demanar la nacionalitat francesa. Sobretot després del 1979.

Els meus pares els hi afectava aquesta llei i des de maig de 1952 van ser francesos. El meu pare va canviar el seu nom que de Francisco va passar a ser François. Això li va permetre ser perruquer autònom , amb aparador al carrer.

En quant a tota la família Catot Sallas, que hem anat seguint, es van establir definitivament al Diois, després dels terribles sofriments. Josepa i Jaume han viscut l’exili. Van perdre tres fills durant aquesta època tant terrible. Van estar durant molts mesos sense notícies dels seus fills. A més a més van estar durant bastans anys sense veure el seu quart fill Valentin,empresonat per les seves idees polítiques a les presons de Franco.Finalment van tenir la sort de viure en pau  fins la seva mort,allà caps els anys 70,amb la família que va formar el seu fill François, la seva dona i la seva filla.

Després de donar aquestes explicacions, la meva neta ha tret la conclusió que els seus besavis van escollir ser francesos en un moment molt difícil de la seva existència .Van haver de refer la seva vida ,lluny del seu país d’origen , sense deixar d’estimar-lo tot mirant cap el futur en el seu país d’acollida.Per acabar ella  m’ha dit: “Aleshores, és per això que jo soc francesa i tinc allà baix cosins catalans.”