Xavier Díez: "Propostes per al sistema educatiu de la nova República Catalana".

(Subscric al 99'9% l'analisi del sistema educatiu català del mestre i historiador Xavier Díez, i les seves propostes per a un nou model educatiu just i inclusiu per a la futura República Catalana.) 

Qualsevol que hagi tingut un mínim coneixement del sistema educatiu coincidirà que, dins el sistema públic, els millors edificis van ser bastits durant la Mancomunitat, i molt especialment durant la República. Fins i tot en plena Guerra Civil molts ajuntaments havien prioritzat els seus migrats recursos a disposar de la seva escola. Aquesta, no es limitava a ser un conjunt d'aules, despatxos i algun espai comú, sinó que esdevenia una mena de monument: classes àmplies, grans finestrals, jardins en molts casos, terres hidràulics, façanes harmòniques, teatres, sostres elevats, sensació d'espai. Centres com el de Montjuïc, a Girona, amb vistes panoràmiques sobre la ciutat, l'escola Arc Iris, del Guinardó, amb espais enjardinats, convidaven a la reflexió, a l'estudi, a una certa harmonia.

Una escola no és només un edifici. És un missatge. Sintetitza les intencions dels legisladors, de les elits i el poder sobre el model de societat que pretenen bastir per a la pròxima generació. Un arquitecte educatiu no té la responsabilitat d'aixecar parets per a una necessitat immediata, sinó la de modelar el futur. L'optimisme republicà, amb un punt d'utopisme ingenu, era conscient que calia superar la foscor ignorant dels antics règims amb aquelles insultants desigualtats de la Revolució Industrial, considerava que amb una escola bella, s'incitava a fonamentar un futur il·lustrat, de ciutadans cultes, responsables, per a una societat harmònica. Tenint en compte la qualitat dels habitatges obrers del primer terç del segle XX, les escoles republicanes semblaven hotels de luxe. Amb el llenguatge de l'art arquitectònic, s'enviava un missatge implícit a infants i famílies: sou importants, confiem en vosaltres, ens heu d'ajudar a crear un món millor, més pacífic i lluny de l'obscurantisme.

Per desgràcia nostra, la Guerra Civil i la seva continuació, el franquisme, representà el triomf de les forces obscures, dels restauradors de l'ordre fonamentat en la mentalitat feudal. Això implicà que l'educació passés a esdevenir un botí de guerra per part del braç ideològic del feixisme, una església catòlica que, abans del Concili, tenia massa punts en comú amb la Inquisició. L'escola és sempre un sector estratègic, perquè desvetlla la temptació de l'enginyeria social: modela el sistema educatiu per modificar o perpetuar el sistema de classes. Malgrat que l'església afortunadament ha canviat molt, en cap cas sembla renunciar a influenciar, mitjançant la xarxa d'escoles més àmplia d'Europa (amb l'excepció de Bèlgica), a mantenir la seva influència gràcies al control educatiu de les elits i els sectors més benestants.

Si bé el franquisme fou la continuació de la guerra per altres mitjans, al llarg dels darrers quaranta anys podem constatar com la Transició ha estat la continuació, per mitjans democràtics (?) de la dictadura. Si més no, una de les prioritats de la restauració monàrquica ha estat la preservació d'un ordre social desigual al sistema escolar. Si els edificis són missatges a criatures i famílies, com interpretar l'arquitectura escolar dels darrers anys? Més enllà d'aquesta fal·lera lecorbusiana (edificis teòricament racionalistes, d'estètica insulsa, materials d'escassa qualitat i vocació de "banlieu"), la construcció escolar que simbolitza aquesta modernitat líquida és el barracot. Gairebé un de cada tres centres a comarques de Girona en conté algun, i una de cada deu escoles és constituïda integrament per aquesta arquitectura, teòricament efímera, i que en molts casos han educat a tres generacions de de les mateixes famílies. L'administració tracta de dissimular la seva voluntària negligència fent servir l'eufemisme de "mòduls provisionals", com si el futur fos sempre provisional, o en termes de Josep Fontana, "un país estrany". El missatge és clar: mentre que bona part de l'escola religiosa gaudeix de bones instal·lacions, teatres, jardins, aules àmplies, aquells grups no benestants són confinats i emmagatzemats en contenidors, com si fossin una nosa. No interessen.

La República ha de ser rupturista. Ha de trencar amb aquesta dinàmica d'exclusió subtil. Ha de recuperar la vella essència republicana i trencar amb el vell ordre que prové de 1939. El primer gran intent va ser la ILP d'Educació, que contenia deu principis ambiciosos. Entre aquests, una inversió pròpia d'un estat civilitzat (6% del PIB, enfront del poc més del 2% actual), una política de consens, una gratuïtat total del sistema que permetés fer efectiu el principi de la igualtat d'oportunitats, i sobretot, acabar amb una doble xarxa que suposa, a més de preservar l'herència del franquisme, perpetuar un sistema de reproducció social que hipoteca el nostre futur. El principal problema de Catalunya avui es diu desigualtat. I l'escola ha de servir per compensar-la, no per fossilitzar-la.

Òbviament, com vam poder veure, les elits van conspirar i van fer servir els partits polítics per avortar el debat al Parlament. Atacar la doble xarxa és qüestionar l'hegemonia social d'uns grups que consideren el país com una finca pròpia. És per això que la ILP, sorgida des de la base ciutadana, continua essent un programa coherent per a l'educació del segle XXI.

El sistema educatiu de la República Catalana ha de servir també per a corregir els errors del passat i els vicis adquirits al llarg de generacions. Els interessats a mantenir les jerarquies de classe s'han esforçat a criticar l'escola pública, perquè generacions ben formades qüestionen l'hegemonia dels qui manen. Ja sabem que a Catalunya, un bon cognom val més que un parell de doctorats. És per això que potser ens calen tres per alumne. I això només ho aconseguirem si som capaços d'establir nexes de confiança entre la comunitat educativa: famílies, docents i alumnes. No cito l'administració perquè aquesta ha de jugar el paper dels nostres empleats. L'administració no ha de fer com fins ara, seguir els processos de privatització que els dicten les elits locals i les globals, sinó posar els mitjans materials i immaterials per tal de fer possible aquesta ambició d'un sistema educatiu potent, de fonament cultural i de formació cívica en aquest sentit republicà. En altres termes, l'administració ha de refer les prioritats. En la República del segle XXI (ara seré molt provocador), l'Hotel Vela de Barcelona, hauria de passar a ser, posem per cas, un institut de secundària públic.

Segons com, pot no ser mala idea fer desaparèixer el Ministeri d'Educació de la República Catalana i establir una mena de Consell de l'Educació en què els representants de la professió docent, les famílies i els alumnes discuteixin i elaborin les prioritats, buscant el consens pel que fa a les línies educatives, unes prioritats que potser es podrien apuntar en base a certa planificació estratègica.

La voluntat de corregir les desigualtats impliquen certes dosis de decisió a fi d'homogeneïtzar la qualitat dels centres, a fi que tots siguin d'una bona qualitat intercanviable, i on l'autonomia respongui, no pas a aquesta mania de "tunejar centres" en base a modes pedagògiques, sinó a triar i equilibrar la procedència social i cultural dels alumnes. El catalanisme de la dècada de 1960 va explicitar de fer "un sol país" amb la voluntat d'evitar les divisions per raó de llengua. Ara, més que mai, cal fer "un sol país" per raó de classe social, ètnia, religió o opcions personals. Cal fer conviure a infants i adolescents de tot pelatge per prendre consciència que vivim en un sol país. La convivència d'avui és la cohesió de demà.
Des del punt de vista docent, potser aquí seré una mica provocador. A mi m'agradaria que mestres i professors fossin persones cultes i equilibrades. Això implica que em replantejaria la seva formació inicial. Crec que potser, primer seria necessari que estudiessin una carrera del camp de les ciències o les humanitats, i posteriorment, alguna mena d'estudis que els ajudessin a ser docents. Estudis, per descomptat gratuïts (tot l'ensenyament, des de l'escola bressol fins als màsters universitaris ho haurien de ser), per tal que, a banda dels anys i els coneixements, busquéssim persones més madures, amb curiositat intel·lectual i que dediquessin bona part de la seva jornada laboral a reflexionar col·lectivament sobre la seva feina, en comptes de perdre el temps en la kafkiana burocràcia actual.

Les noves tecnologies, contràriament al que molts especulen, no poden substituir la institució escolar. Sí, en canvi, representen una finestra al món que ens permet anar més lluny. Hem de plantejar que els horaris lectius són massa perllongats. Sovint infants i criatures, en una època on cada vegada menys persones treballen més, i una creixent massa de persones són excloses de la possibilitat de treballar, cal plantejar una reducció d'horaris generalitzada en el conjunt de la societat. Menys hores de classe, en classes més reduïdes per reflexionar més profundament, i més infants i adolescents participant de la vida pública, també de la política i la cívica, per a una societat més cohesionada. Una mena de servei social comunitari, vinculat amb l'escola pot ser una bona idea per contrarestar la individualització creixent.

En qualsevol cas, més enllà del que pugui succeir, qualsevol proposta sobre educació que prenguem avui, té repercussió en el nostre país, no de manera immediata, sinó d'aquí a trenta anys. I aquí veig a pocs analistes i polítics que es plantegen què vol fer Catalunya quan sigui gran.