Jaume Cela i Juli Palou: Examinar, avaluar.

Examinar és molt senzill. Deu preguntes. Un punt per pregunta i una escala que ens diu que a partir de cinc respostes correctes podem respirar tranquils. Exàmens per tenir notícia dels resultats. Els processos són secundaris. A més, tot allò que es podia convertir en una xifra passa per davant del que presenta més dificultats a aquesta reducció. L’ortografia per davant de l’adequació del text al receptor. Era un bon sistema per a un model que partia d’aquest convenciment: el coneixement es traspassa, el mestre el posseeix i l’explica. Després interroga, l’alumne respon i si la resposta coincideix amb la que espera el mestre com a resposta única, anem bé i tot plegat es tradueix en un puntet. Aquest sistema tenia un gran avantatge: tothom compartia el seu significat, mestres, alumnes, famílies i sistema. Era coherent, però la coherència no sempre és una virtut.

Avaluar és molt més complex. I encara ho és més si parlem d’avaluar de manera competencial, perquè en aquest cas és obligatori inserir l’avaluació en el procés d’ensenyament-aprenentatge. Per tant, avaluar s’assembla molt a la conversa que tenim mestres i alumnes -tots en som- sobre què estem aprenent, què farem per aprendre millor, d’on hem de partir i concretar fins on volem arribar. Avaluar no és mai devaluar. Avaluar sempre dona pistes de per on hem d’avançar, sempre té una mirada positiva. Una bona avaluació ens il·lumina, ens dona elements de millora i és d’una gran modèstia, no dona res per tancat. Per això el gènere que més s’adiu a l’avaluació competencial és el narratiu. Mestres i alumnes construeixen plegats un relat, el relat de què podem fer per ajudar-nos a millorar. Una bona avaluació sempre ha de ser sensible al context. Ho té present tot però sabent que sempre hi haurà una part del que participa en aquest procés que quedarà en zona fosca, perquè l’ésser humà és inexhaurible. No es pot reduir a una graella o a una rúbrica, per ben feta que estigui.

Ens falta formació per evitar que aquesta narració s’acabi convertint en una xifra o en una frase, per innovadora que ens sembli. Ens falta molta conversa entre mestres i mestres, mestres i alumnes, mestres i família per compartir tots aquests canvis i anar abandonant a la cuneta de la història que un sis és un bé i que ja podem dormir tranquils.