Aldo Fortunati: "Sovint tractem els nens com si fossin estúpids".

Aldo Fortunati (Foto: Cristina Calderer. Diari Ara).

 Entrevista de la Lara Bonilla a l'educador italià Aldo Fortunati per al diari Ara.

Donar més protagonisme als nens, organitzar l’aula de manera més flexible i potenciar la participació de les famílies són algunes de les característiques de les escoles de San Miniato que defensa l’educador Aldo Fortunati. Una innovació que va començar fa quatre dècades.

En els últims 40 anys, a les escoles de San Miniato (Itàlia) s’ha desenvolupat una experiència original reconeguda internacionalment com a exemple de qualitat en l’educació infantil. L’expert en educació infantil Aldo Fortunati va visitar Barcelona per parlar-ne en el marc d’unes jornades per repensar el model d’escoles bressol a la ciutat impulsat per l’Ajuntament de Barcelona. 

San Miniato es caracteritza per posar l’alumne en el centre de l’educació. Què significa això a nivell pràctic?

Tradicionalment, en la relació nen-adult, hem cregut que l’adult és un agent actiu i el nen un agent passiu. I, en general, l’escola s’organitza d’aquesta manera. I hem de canviar del tot aquest punt de vista. El nen no és un agent passiu i l’hem d’implicar en els seus processos de creixement, d’aprenentatge i de desenvolupament de relacions amb altres nens. Els nens estan preparats per ser actius en la seva experiència. I tenen potencial per fer diferents coses de diferents maneres. 

Hi ha un debat obert sobre si els nens de 0 a 3 anys estan millor a casa o a l’escola bressol.

En general, crec que és molt important que el nen formi part d’un ecosistema més gran que la família i que en els primers anys de vida es relacioni amb altres nens. Però això no significa que l’única opció sigui l’escola bressol. La família ha de triar el que cregui que és millor, però és important donar als nens l’oportunitat de compartir experiències amb altres nens i de tenir una experiència social més enllà de la família, però això no significa que fora de la família hi hagi només l’escola. Hi ha, per exemple, espais familiars de criança i de cura a la petita infància amb horaris menys rígids que l’escola. 

L’escola innovadora ha transformat la concepció de com ha de ser l’aula. Com cal organitzar l’espai?

Primer de tot, hem de trencar el model d’aula en què els nens tenen una posició passiva i els adults activa, perquè aquesta és una relació asimètrica que va en contra de la idea de la cooperació. Més enllà de taules i cadires, hem de tenir mobiliari i materials que responguin a la necessitat del nen de moure’s i explorar. Però cal canviar la idea de l’aula com a classe i evolucionar cap a l’aula com a xarxa amb diferents possibilitats. Hem de donar als nens la possibilitat de seleccionar el que volen fer i que sigui possible fer diferents coses al mateix temps. Han de ser espais flexibles, amb diferents oportunitats i amb la possibilitat de canviar, triar, transformar... Els materials també han de donar als nens l’oportunitat de ser creatius i no fer que només puguin usar un joc o una joguina de manera convencional.

Vostè sosté que no és tan important que el nen “faci una cosa” sinó “com ho fa”.

Absolutament. Perquè necessitem reconèixer que els nens són individus diferents. Hem de deixar de pensar que els nens “han de fer” coses i intentar entendre com construeixen el seu coneixement i aprenentatge. I si entenen això, els educadors poden adaptar el seu comportament en funció de cada nen. Se li ha de donar al nen la possibilitat de tenir una experiència personal oberta, i cada nen la pot interpretar de manera diferent. I això pot transformar l’actitud de l’adult, que ja no és un model a qui el nen ha de copiar, sinó que és la persona que ofereix oportunitats diferents i obertes. De tal manera que cada nen amb els seus temps i les seves maneres pugui utilitzar aquestes oportunitats. Això no vol dir que l’adult no hi hagi d’estar present, sinó que la seva presència ha de ser més complexa. 

A les escoles de San Miniato els nens petits mengen com adults, amb gots, plats i coberts no adaptats. ¿S’ha de potenciar aquesta autonomia?

Això és important, perquè sovint tractem els nens com si fossin estúpids o incapaços. Pensem que és perillós donar-los una forquilla o un got de vidre, i en realitat el que estem fent és substituir nosaltres la seva experiència personal. Donem el menjar a un nen i el privem d’explorar ell mateix la possibilitat de menjar sol. I això mateix val per a una situació de conflicte. Quan dos nens entren en conflicte, l’adult es planta allà de seguida per si passa alguna cosa, i el resultat és un adult preocupat que considera el nen poc capaç. I no donem la possibilitat als nens d’experimentar. Als adults els diria que no tinguin obsessió per omplir de contingut el temps i l’experiència dels nens. Dir-li constantment a un nen què ha de fer i com ho ha de fer és una actitud avassalladora i dominant. És el que passa a l’escola, on els nens aprenen molt aviat a fer el que complau l’adult. I fer els nens protagonistes de la seva educació és això: deixar que experimentin per si mateixos. 

¿L’educació és responsabilitat de tots, no només de família i escola?

És una responsabilitat pública, però això no vol dir que no interessi als pares. L’educació no és una faceta privada, sinó que està estretament lligada a la qualitat de vida d’una societat. És un assumpte relacionat amb la convivència civil d’una societat. Si no hi hagués escola pública obligatòria, això crearia unes diferències socials terribles. Hi ha coses que s’han de garantir per a tothom, i una és l’educació dels nens.