Un dia com avui fa 150 anys moria, als 80 anys, a Prada de Conflent, el filòleg gracienc Pompeu Fabra, qui establí la normativa moderna de la llengua catalana. Va publicar textos sobre la gramàtica i l'ortografia, així com el Diccionari General de la Llengua Catalana, un dels llibres de capçalera per als estudiants de la nostra llengua en els darrers cinquanta anys.
Tot i que sóc nascut en una llar catalanoparlant, el meu entorn (escolar, de joc, amics del barri) fins als 17 anys va ser majoritàriament castellanoparlant, i reconec que no vaig ser gaire sensible a la meva llengua materna fins ben avançada l'edat adulta. Quan era un nen i vivia en un barri majoritàriament castellanoparlant de classe mitja, anomenàvem als catalanoparlants del centre de Terrassa els "pijos" o "catalufos", i per res em volia identificar amb ells.
Tanmateix, un canvi de residència en l'adolescència va comportar un canvi de relacions i un progressiu augment de les relacions en llengua catalana. Això lligat al lògic procés maduratiu i d'afirmació identitària, i unit a l'àmbit professional que vaig triar (magisteri), em va acabar convertint en un catalanòfil empedreït, tot i que sé del cert que sóc lluny de dominar la llengua com m'agradaria...
Tampoc no deixa de ser curiós que a mi el català sempre em va donar problemes en la meva època d'estudiant. Tot i ser catalanoparlant, les notes de l'assignatura de català eren normalment baixes, fins i tot algun suspens. Jo que el parlava sense problemes i tenia més problemes que altres que el parlaven fatal o fins i tot no el parlaven... Aquest fet no ajudava gaire a que apreciés plenament la meva llengua. Em portava més frustracions que no pas alegries.
A dia d'avui, puc dir que m'he reconciliat amb el gran Pompeu Fabra.
A Fabra se li poden discutir algunes coses mínimes. El que compta és la grandiosa labor. La tasca, que en deia ell.
ResponEliminaBona tasca, sí senyor. L'hi hem d'agrair.
EliminaNo vegis tu quin disgust vaig tenir jo en suspendre l'assignatura de català el primer any d'institut. Jo, que havia anat a una escola molt progressista i catalanista, que dominava la llengua notablement, em van suspendre per no haver posat accents a paraules que sabia perfectament que en portaven, pur descuit o vagància, no ho sé. Fins i tot recordo haver parlat amb el professor, perquè jo era un oasi a la meva classe, on gairebé tots els companys i companyes eren castellanoparlants, i dir-li 'però tu creus realment que jo no sé que aquestes paraules porten accent'?. La resposta va ser que sí, que ja ho sabia, però que així m'aniria bé com a toc d'atenció. I tant si em va anar bé, no va tornar a passar.
ResponEliminaApa, ja t'he explicat una batalleta. Que visqui Pompeu Fabra!
Haha, què bona Xexu! Jo no era com tu de competent en català, i això que el parlava i el llegia... però les normes van costar d'aprendre. Però em sorprenia que tot i parlar-lo amb un accent notable i poder-lo escriure acceptablement, vaig suspendre uns quants cops a l'institut, i fins i tot a la universitat, fins que no em vaig posar les piles per un interès major.
Elimina