Ramon Casals: "El perill d'etiquetar els infants".

(Molt interessant l'article de l'exprofessor Ramon Casals per al Criatures de l'Ara sobre les etiquetes que posem als infants.)

Cada vegada més sovint, quan em trobo coneguts, amics, exalumnes, que em parlen dels fills i filles, al darrere hi posen una etiqueta: “No sé si el canviaré d’escola, perquè té altes capacitats!” O bé “Té un grau lleuger d’autisme” o “És TDAH, i esclar...”; i així amb tot un seguit de característiques ben variades.

Saber com són els nostres fills i filles -i com som nosaltres mateixos!- és molt important i ens pot ser de gran ajuda. Ens permet entendre les reaccions de les persones, trobar la millor manera de comunicar-nos-hi, acceptar la seva manera de ser, de reaccionar o d’actuar. I els professionals ens podran conduir en aquest camí de retrobament personal, de recerca d’eines, d’enfocament d’actituds que faran que la comunicació i la convivència siguin més plenes. Un procés de coneixement, en darrer terme, que ens permetrà ser més lliures, més feliços, més empàtics i... més eficaços en el tracte amb els fills.

Avui vull aportar una reflexió: quan aquest procés de coneixement se simplifica i es redueix a posar una etiqueta al nen o la nena, tal vegada estem començant la casa per la teulada.

FUGIM DE LES ETIQUETES

Des del meu punt de vista tot nen o nena, i tota persona, al capdavall, és molt més que una etiqueta. És moltes més coses que un “nen autista” o que “una criatura d’altes capacitats” o que un “infant amb TDAH”. Totes les persones som diferents. No hi ha cap mena de dubte. Tenim milers de característiques i cada una la tenim en grau divers. Una persona és tímida? És introvertida? És sensible? És hiperactiva? Té aptituds per a la música? Té agilitat? Té coordinació motriu? És bona atleta? Té empatia? És moguda? És reflexiva? Impulsiva? Detallista? Té facilitat per als problemes numèrics? Té bona orientació espacial? Té facilitat de paraula? Bona memòria?

Cada persona té cadascuna de les característiques anteriors -i milers de característiques més!- en diferent grau. I si existís un mètode fiable per mesurar-les totes, ben segur que no en trobaríem dues que aportessin els mateixos índexs en totes elles.

Quan una mare diu “Al meu fill li han detectat altes capacitats”, què està dient? Que té facilitat per resoldre problemes matemàtics, espacials o lingüístics? Però què ens està dient realment aquesta etiqueta? Fa referència a la capacitat d’empatia? De resiliència? D’agilitat o coordinació psicomotriu? D’adaptació?

O bé, parlant de l’autisme -que afecta sobretot la interacció social i la comunicació-, podríem establir una escala de 0 a 100, i cada persona tindríem un índex diferent. Però és que un nen amb un índex significatiu d’autisme, té també moltes altres característiques, molt més enllà del seu autisme! I el mateix podríem dir del TDAH o de la dislèxia.

Com hem dit, conèixer el nostre fill o filla, saber com l’hem de veure, com l’hem de tractar, què li hem de potenciar, quines situacions hem d’evitar, de ben segur que serà altament positiu per a tothom. Ens permetrà comprendre’l i acostar-nos a la seva manera de veure i viure el món. De retruc estarem oberts a buscar eines que l’ajudin en el seu desenvolupament personal en molts diversos camps: les relacions amb les persones, amb l’entorn, la seguretat i l’autoestima, l’adaptació escolar.... Però hem de procurar que l’etiqueta no ens privi de veure el nen en el seu conjunt.

MIREM-LOS COM SÓN

En 40 anys de professor he tractat, conegut i conviscut amb diversos milers d’alumnes. I certament alguns serien dels que ara anomenen “d’altes capacitats”. En recordo un, en concret, que va obtenir la segona millor nota a les proves d’accés a la universitat de tot Catalunya. Ni ell ni la seva mare, mai van utilitzar la paraula superdotat o el terme altes capacitats. Era un noi empàtic, cordial amb tothom, pacient amb els que tenien més dificultats per entendre o assimilar els conceptes, i disposat a ajudar. Mai es va creure superior a ningú.

També n’he tingut d’aquestes característiques però ben conscients de la seva etiqueta de “superdotats”. En algun cas miraven els altres amb condescendència, es creien superiors, o els costava integrar-se.... Des del meu punt de vista el fet de donar massa importància a aquesta etiqueta els reportava més inconvenients que avantatges.

Fem tot el possible per saber com són els nostres fills, per trobar la millor manera de tractar-los i per ajudar-los a desenvolupar tot el seu potencial. Però evitem veure’ls amb el biaix d’aquesta etiqueta, que pot condicionar la nostra manera de relacionar-nos amb ells, pot limitar l’espontaneïtat, pot fer-nos sobreactuar i pot posar-nos massa a la defensiva. Deixem que la nostra relació flueixi lliure, positiva, distesa... Treballem per poder veure els fills amb tota la seva riquesa, amb tots els seus matisos, valorant-los en tota la seva globalitat: tal com són!