David Bueno: "Què vol aprendre el cervell i com li agrada fer-ho".

 

(Article del director de la càtedra de Neuroeducació UB-EDUIST, David Bueno, per al diari Ara d'avui diumenge).

El cervell és l'òrgan del pensament. És on s’originen i on es gestionen totes les capacitats mentals, entre les quals hi ha la d’aprenentatge, amb tots els processos cognitius que du associats. Fa 130 anys, en un laboratori situat al carrer del Carme de Barcelona, el metge i investigador Santiago Ramon y Cajal va dibuixar per primera vegada les neurones del cervell i les connexions que fan entre elles. S’ha avançat molt des de llavors, amb la utilització de tècniques no invasives que permeten veure l’activitat de les diferents zones del cervell mentre estem realitzant qualsevol acció. Per exemple, podem discernir quines àrees cerebrals associades a la motivació i al plaer s’activen amb més intensitat quan estem fent una cosa que ens interessa respecte de quan ho fem per obligació. O quan ho fem de manera individual o com a part d’un procés col·laboratiu.

Des d’una perspectiva neurocientífica i educativa, una primera pregunta que ens hem de fer és si el fet d’aprendre és una construcció cultural o bé un instint biològic. La distinció és important. Si fos una construcció cultural, caldria dedicar molts esforços a ensenyar als alumnes com han d’aprendre. En canvi, si fos un instint biològic arrelat al funcionament intrínsec del cervell, el que caldria és entendre com funciona i a quines necessitats biològiques obeeix, per aprofitar-les. I també de quina manera tot el que aprenem queda fixat al cervell i com això condiciona el seu funcionament posterior, per poder treure’n el màxim profit a través de propostes educatives adequades. La resposta a aquesta pregunta retòrica és clara: aprendre és un instint biològic inevitable. Ara bé, què aprenem i com ho aprenem té components culturals claríssims, que en bona part depenen dels currículums i de les metodologies didàctiques que utilitzem.

De tots els aspectes importants en neurociència educativa, n’hi ha quatre que es considera que són crucials. Per començar, l’instint biològic d’aprendre ens commina a adquirir coneixements de l’entorn, especialment, però no únicament, de l’entorn social, amb una finalitat específica: poder-nos anticipar als canvis que s’hi produeixen i interactuar de la millor manera possible amb les altres persones. Vivim en un món dinàmic i canviant, i també incert. Per això és important poder-nos anticipar a les amenaces, per evitar-les, i també a les oportunitats, per aprofitar-les. Per tant, un primer aspecte que cal destacar és que el cervell prioritza els aprenentatges que percep que poden ser necessaris en un futur, especialment quan tenen components socials. En conseqüència, quan transmetem coneixements, cal que aprofitem els aspectes socials a través de metodologies pedagògiques col·laboratives i que ho integrem a la realitat present i futura dels alumnes.

Tot allò que aprenem, tant si són conceptes com actituds o habilitats, va quedant fixat al cervell en connexions neuronals. S’ha vist que com més àrees del cervell queden vinculades a un mateix aprenentatge a través d’aquestes connexions, millor el recordem i, sobretot, amb més eficiència el podem utilitzar posteriorment. I també el podem combinar amb altres aprenentatges de manera creativa amb més facilitat. És a dir, com a segon aspecte clau a destacar, el cervell prioritza els aprenentatges transversals i contextualitzats, la qual cosa hauria de servir per dirigir les estratègies pedagògiques cap a aquesta fita.

"El cervell incorpora amb molta més eficiència qualsevol aprenentatge que tingui contingut emocional ”

Un altre aspecte important que la recerca en neurociència educativa destaca és la funció de les emocions en els aprenentatges. S’ha vist que qualsevol aprenentatge que tingui contingut emocional, el cervell l’incorpora amb molta més eficiència. Ara bé, no totes les emocions són equivalents. La por, per exemple a suspendre, a fer el ridícul, etcètera, fa que tot allò que s’aprèn d’aquesta manera quedi vinculat dins el cervell a les sensacions incòmodes que propicia aquest estat emocional. I aquest fet té conseqüències a mitjà i a llarg termini, atès que a través de les connexions neuronals que s’estableixen condiciona el caràcter i les respostes d’aquesta persona. La por actua de fre per a futurs aprenentatges i disminueix l’empoderament i la proactivitat. En aquest sentit, les emocions que es consideren més útils per fixar aprenentatges eficients que mantinguin la capacitat i l’interès de continuar aprenent i creixent són l’alegria i la sorpresa. L’alegria és una emoció que transmet confiança, i aprenem de qui confiem. A més, la confiança és clau per afrontar situacions noves incertes de manera proactiva. La sorpresa, al seu torn, que es relaciona directament amb la curiositat, activa les àrees cerebrals relacionades amb l’atenció i la motivació, i genera sensacions de recompensa i plaer. El tercer aspecte a destacar seria, per tant, que per transmetre coneixements de manera eficient que estimulin per ells mateixos la progressió i la proactivitat dels alumnes cal fer-ho sempre des de la confiança i la curiositat, a través dels estats emocionals que duen associades.

Finalment, un altre dels molts aspectes importants que destaquen els treballs en neuroeducació és la importància de les anomenades funcions executives per a la construcció de personalitats capaces de gestionar la seva vida de manera proactiva i transformadora. Les funcions executives, que depenen de xarxes neuronals que es troben a l’anomenada escorça prefrontal del cervell, comprenen un conjunt de capacitats cognitives com les de planificar, reflexionar, prendre decisions basades en aquestes reflexions i no només en la immediatesa del moment, adequar el comportament per portar a la pràctica les decisions que prenem (la qual cosa implica gestionar les emocions) i flexibilitzar les respostes, les actituds i els comportaments per poder-los adaptar i readaptar als canvis que es van produint. La manera de contribuir a la seva maduració és facilitant ambients en què els alumnes les puguin utilitzar. Cada vegada que deixem temps als alumnes perquè planifiquin, reflexionin, decideixin, etcètera, i cada vegada que els ajudem amb el nostre guiatge i exemple perquè facin aquestes activitats, s'activen les xarxes neuronals que les sustenten, i això fa que s'enforteixin i estableixin connexions noves que incrementin la seva eficàcia de funcionament.

A tall de resum, el cervell prioritza els aprenentatges fets en l’entorn on vivim, però que continguin una visió de futur, per poder encarar de manera proactiva les novetats, els canvis i les incerteses, i també aquells aprenentatges que tinguin components socioemocionals. A més, fixa i utilitza amb molta més eficiència els aprenentatges transversals i contextualitzats, i ho acaba gestionant tot a través de les funcions executives, que cal potenciar donant als alumnes l'oportunitat d'utilitzar-les i fent que siguin subjectes proactius dels seus propis aprenentatges.