La Maria és una cantaora de l'Oliva, al País Valencià, que es va donar a conèixer a les xarxes socials i que comença a fer-se un nom dins de l'escena musical dels Països Catalans. Aviat serà a Barcelona, al Tradicionàrius, i segur que començarem a veure-la per pobles i ciutats del Principat més sovint. La veritat és que té una veu espectacular i que interpreta cançons amb una passió i una emotivitat que posen els pèls de punta.
Enguany, amb el meu germà hem llogat un parell d'abonaments al camp del Barça, a través d'un company de feina del meu germà. Mai havia entrat dins del meu pensament fer-me soci del Barça, però quan em van fer la proposta, vaig pensar que per un any valia la pena provar, i que tindríem l'oportunitat de convidar-hi amics i familiars, ja que no sempre et va bé per agenda, o per ganes.
Ahir vaig anar amb un nebot a veure el partit de lliga contra el Cadis (2-0), novament, un diumenge a les 21:00 de la nit. És l'horari més repetit aquesta temporada, i la veritat, dóna bastant pel sac. Si vas en cotxe, coincideixes amb l'operació tornada del cap de setmana i arribar a prop de l'estadi i aparcar és força complicat, i acabes arribant a casa passada la mitjanit. No em vull ni imaginar el penyistes que van en autocar des dels seus pobles i ciutats i han d'esperar que surti tothom per poder sortir amb l'autocar...
Tanmateix, és força sorprenent que enguany l'assistència d'espectadors sigui força elevada (82.825 de mitja), tot i la merda d'horaris. De fet, és la mitja més alta de l'actual segle! També és cert que molts partits hi ha una important presència d'aficionats estrangers que aprofiten la seva visita a la capital per anar a l'estadi.
Ahir, mentre sopava amb un grupet d'amics, em vaig emportar una bona sorpresa quan una parella d'amics em van proposar (a través d'un wattsap!) ser el padrí de la criatura que esperen. Evidentment, vaig acceptar, ja que són uns bons amics, i perquè tenim vincle des de fa prop de 30 anys amb l'un i 20 amb l'altra.
Sé que avui dia la figura del padrí és més simbòlica que res, però fa il·lusió que pensin en tu per ser una persona propera, amb qui fer vincle, amb un fill. Espero estar a l'alçada.
Des del passat 27 d'octubre de l'any passat tenia la bicicleta de carretera tancada a l'habitació esperant que passés el fred hivernal. Doncs avui he tornat a agafar-la per pujar al Coll d'Estenalles en un dia magnífic amb prop de 20 graus de temperatura al migdia quan he pujat, i un dia radiant de sol sense un sol núvol.
He sortit amb pantaló llarg i mallot de màniga llarga també, i per moments he pensat que podria haver sortit amb "culote" curt i els braçals per tirar avall quan passes calor.
No sé aquestes temperatures actuals es mantindran gaire temps, però si fos així, em sembla que la BTT començarà a agafar pols a l'habitació de les bicicletes.
Dissabte passat els Skatalà s'acomiadaven dels escenaris amb un concert antològic a la sala Paral·lel 62 de Barcelona. Un concert on van repassar els principals èxits dels seus 38 anys de trajectòria, en gairebé dues hores de concert. Van tancar el repertori amb un clàssic dels clàssics, l'Embolingats, en ple èxtasi col·lectiu, que vaig voler enregistrar com a record històric.
Aquesta tarda al Parlament s'han aprovat els pressupostos dels macroprojectes que destrueixen territori, contaminen, i promouen el joc, la prostitució i el narcotràfic, entre altres, amb els vots favorables del tripartit ERC, PSC, i En Comú Podem. Els pressupostos de la vergonya d'uns partits que es fan dir d'esquerres però que treballen per a la patronal, i contra el territori i els seus habitants.
Uns activistes s'han colat a dins de l'hemicicle i han desplegat una pancarta on s'hi llegia "Stop macroprojectes" amb l'únic suport, en forma d'aplaudiments, dels 4 representants de la CUP. Se m'està fent llarga la legislatura, entre projectes que malmeten el país, polítiques autonomistes, i col·laboració amb l'enemic.
Ahir els Skatalà van tocar per darrera (?) vegada a la sala Paral·lel 62 de Barcelona (per cert, una sala molt xula per als concerts) dins del marc del festival ska Rudecat, amb els Mosquito Bite i els The Cabrians, per aquest ordre, de grups teloners. Va ser un espectacle final apoteòsic, de prop de dues hores de durada, amb un públic (la majoria veterans) fidel, i entregat des del primer al darrer tema. Els Skatalà no van decebre i van oferir la majoria dels seus grans èxits, intercalant els missatges de comiat, consignes, i dedicatòries a mil i un artistes i companys de viatge ja morts o que els han marcat d'una manera o altra al llarg dels 38 anys de la banda.
Mai se sap amb els Skatalà si aquest concert serà realment el darrer o no, ja que no és el primer cop que anuncien la disolució i que es tornen a reunir, però les paraules del Quique (cantant) i l'emoció amb que les deia, feia pensar que sí, que aquest cop pot ser el definitiu. Bé, en tot cas, tots els fans dels Skatalà sabem que "Skatalà mai morirà"!
