El "temasu" del dimecres. Barcelona Gipsy Balkan Orchestra - "Ajvarsko Kolce".

 

Aquesta banda barcelonina de música balkanica compta a les seves files amb músics internacionals que han coincidit a la capital catalana. A saber: un serbi, un grec, dos catalans, un basc, una italiana, i un holandès si no recordo malament.

Divendres passat van tocar a la Sala Apolo i vaig anar a veure'ls per primera vegada, diria. Una bona estona amb bona música interpretada per grans músics. Un estil balcànic que combina cançons més marxoses i altres més tranquil·les. En tot cas, jo em quedo amb les fanfàrries balcàniques que toquen uns ritmes molt més accelerats i marxosos.

La policia s'atura i s'empastifa!! (cantar amb la melodia de La policia tortura i assassina).

 

Hilarants imatges les que vam poder veure ahir a través dels mitjans de policies alemanys atrapats al fang quan intentaven desallotjar una concentració d'activistes pel medi ambient que protestaven contra l'apertura d'una mina de carbó al poble de Luzerath. Genial el paio disfressat de monjo que empeny un policia al terra i que s'apropa tranquil·lament als polis sense que aquests puguin ni apropar-se-li. Boníssim! De les millors escenes còmiques que he vist en els darrers anys.

Hem tornat!

 

Gairebé dos anys després del darrer títol, la copa de la temporada 20/21, el Barça ha tornat a guanyar una final, en aquest cas la de la Supercopa, enfront del màxim rival, el R. Madrid (1-3). Més enllà que sigui un torneig menor i del fet que s'hagi disputat en un estat gens democràtic com Aràbia Saudita, per als culés és un punt d'inflexió després d'una sequera de 21 mesos sense títols, i a més, amb un estil de joc molt reconeixible i que per moments ha recordat el millor Barça d'uns anys enrere. Esperem que sigui el primer de molts títols. 

Visca el Barça i visca Catalunya!!!

Quina emoció és més potent, l'amor o l'odi?

 

Les xarxes socials treuen fum aquests dies arrel del nou videoclip de la cantant colombiana, i exparella de l'exjugador del Barça Gerard Piqué, amb el productor i Dj argentí Bizarrap (he fet un curs intensiu de personatges mediàtics), on carrega contra el català pel fet d'haver-se sentit traïda i humiliada després que aquest la deixés per una nova parella vint anys més jove que ella. 

La veritat és que me la porta bastant fluixa el que faci Piqué, Shakira, i qualsevol d'aquests famosets mediàtics amb que ens bombardegen contínuament els mitjans i a les xarxes socials, però venia a dir la meva sobre com poden els sentiments canviar d'un extrem a l'altre en qüestió de mesos, setmanes, o dies. Com l'ésser més estimat i protegit del món per a algú pot transformar-se en el més odiat i vilipendiat per aquest/a mateix en poc temps.

Ai l'amor...

El "temasu" del dimecres. Eskorbuto - "Mucha policía, poca diversión".

 

Els Eskorbuto van ser una banda punk de Santurce (Biscàia) nascuda l'any 1980 i dissolta el 1998, tot i que a principis dels 90's dos dels tres membres originals de la banda, el baix i el guitarrista, ambdós cantants, ja havien deixat el grup per problemes de salut (van morir ambdós el mateix any (1992) amb pocs mesos de diferència a causa dels problemes de salut derivats del consum d'heroïna).

Aquest tema, un dels més populars de la banda, és el primer senzill publicat l'any 1983. Als Eskorbuto els va tocar viure l'època dura de la lluita armada d'ETA i de la introducció de la heroïna als carrers del País Basc per part de la policia espanyola, que va fer estralls entre una bona part del jovent basc.

Ni França, ni Espanya, Països Catalans!

 

El proper dijous 19 d'aquest mes tenen previst trobar-se a Barcelona els Presidents de França i d'Espanya amb motiu de la cimera entre els dos estats ocupants, on han de tractar diversos assumptes. És a dir, que els amos de la colònia venen a saludar i ser vistos, i evidentment esperen rebre les atencions i homenatges dels seus súbdits més lleials a Catalunya, el President Pere Aragonès i l'alcaldessa de la capital, Ada Colau, entre molts altres.

Convocant la trobada a Barcelona, Pedro Sánchez vol vendre la imatge que a Catalunya ja s'ha acabat el conflicte derivat del referèndum de l'1 d'octubre, i que els catalans ja ens hem oblidat de la independència i de tot el que ha passat en els darrers 5 anys. Res més allunyat de la realitat. Ni oblidem, ni perdonem, i segur que el dia 19 hi haurà molts catalans que aniran a rebre els presidents francès i espanyol per dir-los que no són benvinguts, i que ni França, ni Espanya, Països Catalans!

"En defensa de l’ensenyament públic per una societat democràtica".

 

 

 

(Article del catedràtic de Pedagogia a l'UB Francesc Imbermón, i del professor de la Facultat d'Educació de la Universitat de Lleó Enrique Díez, per al Diari de l'Educació).

L’extensió de l’escolarització democràtica dels pobles mitjançant l’educació pública ha estat, i encara és, una gran conquesta social, encara que no exempta de conflictes. És un bé comú bàsic i essencial que hem de continuar reivindicant amb totes les forces i mitjans al nostre abast. No n’hi ha prou amb declaracions oficials que, moltes vegades, no es compleixen. Aquesta escolarització pública i gratuïta és la que permet que s’exerceixi un dret important en aquest moment, l’accés a la cultura i la capacitat de desenvolupament personal en la societat i d’aportació a la seva millora des dels valors ancorats en els drets humans, però també el de la comunicació, mitjançant l’escriptura en aquest text, i el que exercita el lector, el de la comunicació mitjançant la lectura.

Dotar als pobles de la paraula (de l’escriptura i de la lectura, com a metàfora) és important per al seu desenvolupament i per sortir de l’empobriment endèmic causat per l’actual capitalisme. Encara que no és suficient, és necessari, a més, que disposin d’espais on exercir la pràctica política, com a ciutadans i ciutadanes, en la seva pròpia defensa. I això és un dels pilars de l’educació pública: ajudar a fer ciutadania no únicament educada o culta sinó democràtica. La democràcia té un pilar fonamental en l’educació pública.

Circula actualment un discurs que considera l’actual educació pública de baixa qualitat, destinada al poble ras i als futuribles a ser manats. Aquest discurs és part de les polítiques educatives neoliberals des d’un enfocament que s’ha vingut a dir “modernització conservadora”, pretén imposar-se sense acceptar negociacions, i ha provocat que alguns professionals de l’educació s’hagin replegat en les seves tradicions, al seu ordre segur, establint barreres impermeables a la nova situació, o exigint tornar a l’hàbitat cultural tradicional on tan a gust es trobaven. I això pot anar enfonsant a poc a poc l’escola pública.

D’aquí ve que sigui comprensible i necessària una delimitació d’elements essencials, de reivindicacions educatives bàsiques sobre el que és públic, ja que ens juguem un futur democràtic i participatiu d’homes i dones lliures. En comptes de replegar-nos en les velles idees i concepcions del passat hem de lluitar amb nosaltres mateixos i amb els altres per comprendre, interpretar i construir, des del nostre lloc, una educació pública diferent. Per això cal buscar nous referents que ens permetin una nova organització i metodologia de treball en l’educació pública, ja que la que ha estat en funcionament durant tants anys, encara que fos útil en una època, avui dia resulta una miqueta obsoleta. Sense aquests referents és impossible apuntalar alternatives i és fàcil, davant del descoratjament, tornar a referents coneguts (o sigui a la rutina). Una nova visió de l’educació pública és necessària per anar construint una nova educació.

Sembla que les vicissituds socials i polítiques actuals repercuteixen en determinades tendències (només fa falta veure en alguna xarxa social la crítica a la pedagogia -especialistes en educació- i a les alternatives educatives). Una de les seves conseqüències és el qüestionament de tot el que està relacionat amb el públic (secundat per unes certes ideologies interessades). I s’ha d’anar amb compte, ja que també l’educació pública pot formar part d’un escenari educatiu on predomini la lògica del mercat, amb els seus interessos economicistes (client i no ciutadà), i de rendiment quantitatiu (vals segons consumeixes); i on es recuperi, amb una certa normalitat, la vella concepció de la neutralitat de l’aparell educatiu, sabent que no existeix ni és possible tal neutralitat en el camp educatiu. Una suposada neutralitat que a més tendeix a beneficiar a unes determinades ideologies no compromeses amb el canvi social en detriment de la majoria de la població i que és un argument perquè les classes dirigents o riques puguin triar l’escola que ells consideren d’elit o on no hi ha diversitat o alumnat amb dificultats que pugui limitar la seva carrera d’ascens. Ho podem veure actualment en les declaracions de representants polítics conservadors i neoconservadors.

Per contra, enfront d’aquesta realitat, van sorgint nous interessos, nous actors socials i formes diferents d’analitzar els contextos que es concreten a través de moviments socials, grups i col·lectius compromesos, trobades, comunitats educatives, moviments de renovació pedagògica, que comencen a perfilar un nou discurs democràtic on l’educació pública té de nou una gran implicació, torna a ser un instrument per estendre i aprofundir aquest discurs democràtic. És un renovat, encara que persistent fa anys, enfocament pedagògic, polític i social que busca ser escoltat, que vol participar, que sap crear xarxes i saltar per sobre de les fronteres. L’educació pública s’hi inscriu sense abandonar uns certs principis ideològics de la tradició de lluita per una democràcia real, i també per una institució educativa inclusiva, no segregadora i laica. I en això hem de continuar.