"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

dilluns, 29 d’agost del 2011

Felicitat vs patiment.


No sé qui va ser l'inventor del terme felicitat, però la veritat és que fos qui fos, va complicar-nos l'existència inútilment. Cada acció que fem, cada pensament, cada relació, estan encarats a cercar aquest estat anímic tan ben valorat i tan necessari. És el principal causant de la majoria de depressions i trastorns mentals, i també d'estats d'eufòria sobredimensionats, i sovint descontrolats.

Aquest cap de setmana he viscut un bon grapat de moments d'aquest estat anímic a causa d'un seguit de celebracions i trobades familiars i amb amics per diversos motius: l'organització i execució de la missa negra pre-Sant Fèlix després d'un bon grapat d'anys; la inauguració d'una piscina envoltat de col·legues; el 40è aniversari d'un bon amic; el 30è d'un altre; el concert d'una grup tarragoní (La Thorpe Brass) que feia més de deu anys que no tocaven i que han tornat en plena forma; el sant del meu pare amb tota la canalla de la família reunida contagiant la seva alegria; les actuacions castelleres que ens han deixat tres castells de nou, el primer cinc de vuit de la temporada i altres joies com el 2d8f, el pd7f o el pd6, i etc., etc.

Si la felicitat és un estat anímic passatger, val a dir que normalment, en comparació amb l'estat anímic de tristesa, o emprenyament, o ràbia, passa massa de pressa. O bé, que el nostre cervell assumeix com a normal l'estat de felicitat i en canvi, li dóna moltes més voltes quan no estem fins del tot. Per què la gent tendeix a expressar desacomplexadament les seves frustracions, depressions, dolor, i en canvi, no escampem la nostra felicitat, encara que sigui passatgera? Qui més qui menys ha necessitat l'espatlla d'un amic o un familiar per a ofegar les penes i sentir-se millor... per què no cerquem l'espatlla, la cara, o el pit d'altri per compartir la nostra felicitat amb els demés?

Diuen que el riure és un reflex de la felicitat. Aquest cap de setmana he rigut molt més de l'habitual. Tampoc es que la resta de l'any no rigui gaire, però és cert que en època de vacances, amb un clima propici, festes per aquí i per allà, trobades amb els amics, celebracions, etc., som més propensos a ser feliços, i a relaxar-nos i a riure. És per això que els experts en psicologia parlen de les depressions post-vacacionals, quan la majoria de la gent es reincorpora a les seves vides rutinàries, a la feina, als cursos, als horaris marcats, a les obligacions irrenunciables. A sobre, tot això se'ns ajunta amb una baixada de les temperatures, un escurçament progressiu de les hores de llum solar, la fi de les festes per tot arreu, etc., i el nostre cap comença a veure-ho tot negre. Normal, no?

En els moments difícils, quan hom es troba de cop i volta amb la dura realitat de la rutina, i del "sant tornem'hi", cal pensar en el curt termini i cercar moments de felicitat allà on sigui possible. Segur que tard o d'hora apareixen. I si bé no són de la mateixa intensitat que els viscuts anteriorment, saber gaudir-los de la mateixa manera. I reconèixer que la rutina i les obligacions són part de la nostra existència i que s'ha de passar de la millor manera possible (o de la menys dolenta possible), i acceptar que la vida és dura, però també meravellosa. Quina palla mental m'acabo de fotre! En fi, que s'acaben les vacances.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada