L'escola inhibeix la creativitat dels infants? Per descomptat!

 

(Reportatge publicat a la Vanguàrdia del 29 de desembre del 2012).

 

Sir KenRobinson, un dels experts internacionals més importants en el desenvolupament de la creativitat i la innovació, té molt clar perquè deixem de ser creatius en créixer: “Els nens s’arrisquen, improvisen, no tenen por d’equivocar-se; i no és que equivocar-se sigui el mateix que la creativitat, però sí que és clar que no pots innovar si no estàs disposat a equivocar-te, i els adults penalitzem l’error, l’estigmatitzem a l’escola i en l’educació, i així és com els nens s’allunyen de les seves capacitats creatives”.

No és l’única persona que ho creu. Cada dia són més les veus que adverteixen que el sistema educatiu, l’escola, mata la creativitat. Entre aquestes persones hi ha PetraMaría Pérez, catedràtica de Teoria de l’Educació i membre de l’Institut de Creativitat i Innovacions Educatives de la Universitat de València. “Hi ha nombroses investigacions que assenyalen que la creativitat dels nens decreix amb els anys de permanència al sistema educatiu, de manera que la curiositat i la recerca creativa dóna pas, amb el temps, a comportaments més rígids, convergents i inflexibles”, apunta.

I ho justifica d’aquesta manera: “A l’escola s’ensenya al nen a emmotllar-se als patrons establerts, a adoptar un pensament convergent en lloc de divergent; al professor li interessa que els nens contestin el que s’espera sobre determinats continguts i que els estudiants no surtin de les rutes traçades”. En això s’endinsa Fernando Alberca, professor, formador de mestres i autor, entre altres llibres, de “Todos los niños pueden ser Einstein” (Toro Mítico).

“Si un mestre demana a un nen que dibuixi un paisatge i la criatura és molt original i ho pinta tot de negre, el professor li rectificarà; el professor no està preparat per ser sorprès i, habitualment, no li agrada ser sorprès; el professor vol que les respostes als exercicis i als exàmens s’ajustin al que diu el llibre o al que ell ha explicat, i això limita el potencial dels nens, els fa més matussers i menys intel·ligents perquè utilitzen poc la imaginació, no se’ls deixa ser creatius, i llavors passa que, quan surten de primària, i encara més de secundària, són menys creatius que quan van arribar a l’escola”, relata.

Petra M. Pérez recorda que l’èxit escolar significa treure bones notes, i els qui en treuen són aquells alumnes que s’adapten molt al sistema educatiu actual, els qui assimilen i repeteixen el que els explica el professor i continuen els patrons establerts, arriscant i innovant el mínim per no cometre errors ni fer el ridícul. “Després, en l’àmbit professional, es demana gent creativa, innovadora, emprenedora, que pensi, que tingui idees originals, que busqui solucions pròpies; i els alumnes de bones notes no saben fer-ho perquè, a l’escola, que és on ells eren bons, els donaven la solució que s’havia de seguir i el que es premiava era fer les coses com els deien, d’una única manera, sense pensar diferent”, alerta. Les reiterades intervencions públiques de sir Ken Robinson o les declaracions de l’escriptor i divulgador britànic Mark Stevenson -autor, entre d’altres, d’Un viaje optimista por el futuro (Galaxia Gutenberg)- que asseguren que “el sistema educatiu imperant tracta els estudiants com a objectes d’una cadena de muntatge, aixafa la creativitat i estigmatitza l’error”, posen de manifest que no es tracta d’un problema específic de l’escola o dels professors espanyols.

Robinson, a les seves conferències -busqueu a YouTube “Ken Robinson subtitulado creatividad”- explica que tots els sistemes educatius del món daten d’una realitat del segle XIX, on s’anava a l’escola per aconseguir una feina, i es basen en una jerarquia de temes on les matemàtiques, els idiomes o les humanitats tenen més pes que les arts perquè l’objectiu és arribar a la universitat i preparar professors universitaris. En una societat industrial, formar-se volia dir acumular informació i coneixement per després aplicar-ho al lloc de treball. Avui, en una societat on la informació està a un cop de clic, més que acumular coneixements teòrics cal desenvolupar habilitats i capacitats per a l’acompliment professional. “Els canvis socials i tecnològics han modificat el món i ara, després de passar per la universitat, s’obté un títol però no una feina, i al món laboral es demana una intel·ligència diversa mentre que el sistema educatiu minva algunes capacitats: no ensenya a ballar de la mateixa manera que ensenya matemàtiques, no aposta per la música perquè no ho veu com una cosa d’utilitat per a una feina, i no educa la tot aliteat d’una persona”, resumeix sir Ken Robinson.

Petra M. Pérez assenyala que “l’ésser humà necessita la creativitat per arribar a la solució dels problemes; diem que l’emprenedoria és el futur, però en el sistema educatiu actual l’anul·lem perquè quan un nen contesta una cosa diferent al que s’espera els mestres el corregeixen, i així van retallant la seva capacitat de ser creatius i innovadors”. I remarca que no es tracta de criticar ni l’actitud ni la feina dels professors, sinó de qüestionar els mètodes d’ensenyament: “Tal com funcionen avui la majoria d’escoles, si un xaval resol un problema de matemàtiques o de física seguint els passos adequats, allò que li han explicat, encara que s’equivoqui en el resultat el mestre valora l’exercici; en canvi, si arriba a un resultat bo però amb uns altres mètodes, sense seguir el procediment, no es dóna per bo”. Això, emfatitza, fa que es fomenti la repetició en lloc de la creació, que es promogui l’acomodació en lloc de l’experimentació i que els nens i els joves acabin per no arriscar-se a pensar diferent per por de l’error.

Fernando Alberca posa com a exemple el que passa a les seves classes d’ètica, a quart d’ESO, quan planteja als seus alumnes quin tipus d’examen prefereixen: si un per al qual hagin d’estudiar i repetir el que posa al llibre, o un altre per reflexionar sobre els temes que han tractat a classe. “Fins i tot els més brillants se senten insegurs sobre la nota que trauran en un examen obert i prefereixen una prova on puguin assegurar un nou sense risc; però sense risc no hi ha possibilitat de millorar!”, es lamenta.

Diuen els experts que tampoc no ens ha d’estranyar la reacció d’aquests xavals, de 15 o 16 anys, ja que des dels tres anys perceben que a l’escola és millor no donar opinions pròpies o diferenciades si no es vol córrer el risc de sentir que són “desassenyades” o que li facin fer el ridícul, i enfrontant-se a exàmens on el que es revisa és quins errors han comès en lloc de si han creat o inventat alguna cosa, o elaborant feines on el professor no només dicta el tema sinó el guió que s’ha de seguir, l’extensió que ha de tenir, la forma de presentar-ho i, de vegades, fins les fonts on s’ha d’obtenir la informació, tal com explica el director de l’Institut Avançat de Creativitat Aplicada total i del màster en Creativitat de la Universitat Fernando Pessoa, David de Prado.

Fernando Alberca emfatitza que hi ha un rerefons anatòmic (neurològic, si es vol) en tot aquest debat. “La creativitat té a veure amb l’hemisferi dret del cervell, el que regeix les emocions, la imaginació, els sentiments… I l’escola està centrada a l’hemisferi esquerre, en l’anàlisi, la raó, la seqüència d’un en un. Per això s’organitza en cursos, trimestres, lliçons… i es prioritza l’organització, l’ordre, els treballs en Power point i els exàmens de respostes tancades”, explica. La realitat és que totes les persones (mestres i alumnes inclosos) disposen dels dos hemisferis cerebrals, però la majoria n’utilitza més un que l’altre, i això fa que quan un professor dóna unes explicacions sobre matemàtiques o física basades en l’hemisferi esquerre, aquestes resultin de comprensió difícil per a aquelles persones amb predomini de l’hemisferi dret. Què vol dir això? Que quan el mestre pregunta a un nen “5 i 7?”, i aquest respon “57”, potser no sigui un ignorant ni estigui burlant-se del professor, sinó, simplement aplica una lògica diferent, la d’unió en lloc de la de la suma. Alberca explica un cas viscut en primera persona quan, davant un problema matemàtic que deia “si hi ha vuit cargols en una cistella i en surten dos, quants en queden?”, la seva filla va contestar: “Vuit”. “En lloc de dir-li que no en tenia ni idea, li vaig preguntar per què, i em va contestar que dos havien sortit de la closca però continuaven sent vuit a la cistella”, rememora. SirKen Robinson proporciona un altre exemple. El d’una nena de sis anys que treballava a la classe de dibuix i la seva mestra li pregunta: “Què dibuixes?”, i con testa: “Déu”; la mestra li adverteix: “Però si ningú no sap com és!” i la nena respon: “Ho sabran d’aquí uns minuts”. La qüestió, apunta Alberca, no és que a l’aula cada alumne contesti el que li sembla, sinó que el professor tingui en compte el factor humà, que hi ha nens que utilitzen una lògica diferent, la de la imaginació, i pregunti el perquè quan vegi una resposta anodina,a més d’adaptar les explicacions i el llenguatge per facilitar la comprensió dels qui processen primer per l’hemisferi dret. “Molts d’aquests infants acaben engrossint les estadístiques de fracàs escolar, però no són menys brillants ni de bon tros, només tenen una lògica diferent”, diu.

I deixa clar que no són casos aïllats. Segons la seva experiència, aproximadament un 40% dels estudiants té predominança de l’hemisferi dret. D’altra banda, aquestes persones acostumen a ser més intuïtives, a tenir més empatia i una visió més globalitzadora, qualitats molt apreciades al món professional actual. “De vegades n’hi ha prou amb modificar l’enunciat dels problemes matemàtics, amb fer-los més emocionals i plantejar una divisió com un repartiment de pastissos i pa entre quatre nens famolencs, o tenir en compte una visió més emocional dels relats històrics, perquè aquests nois no fracassin en aquesta àrea”, exemplifica. I advoca per fomentar la creativitat, amb exàmens amb preguntes noves sobre el tema explicat, de manera que les respostes hagin de ser creatives i lògiques, i es puguin valorar no només les repetitives, sinó totes les que siguin creïbles, vàlides i lògiques, puntuant, a més, l’originalitat. Es clar que també hi ha mestres que treballen més amb l’hemisferi dret però tendeixen a ser expulsats del sistema, perquè en lloc de considerar-los més creatius se’ls sol titllar d’extravagants i se’ls retreu que no ensenyin les coses importants”, conclou Alberca. La seva recepta per pal·liar tot això és introduir assignatures sobre creativitat en l’aprenentatge o la imaginació com a eina per a la resolució de problemes a totes les escoles de formació del professorat. Per resoldre els problemes importants, ja siguin en l’àmbit escolar, laboral o personal, cal combinar els dos hemisferis, la intuïció amb l’anàlisi. “Si et trobes algú pel carrer, el dret t’avisa que aquesta persona amb qui et creues ja la coneixes, i l’esquerre li posa nom”, exemplifica Alberca.

Està convençut que si l’escola canviés, els estudiants –i els resultats que obtenen– serien més brillants “perquè avui en l’àmbit escolar triomfen els que són menys imaginatius i després veiem que molts dels grans professionals que admirem per la seva intel·ligència i creativitat no solien treure gaire bones notes a l’escola”. Petra M. Pérez remarca que la creativitat és una destresa adquirible, que es pot aprendre i ensenyar, si bé requereix més temps i dedicació per esperar fins que els nens troben les solucions correctes, així com apostar per la flexibilitat, l’originalitat, la imaginació, deixar experimentar, la receptivitat a noves idees, fomentar la confiança… Es clar que hi ha professors i centres que ja treballen amb aquests plantejaments.