(Els castells mostren alguns dels millors valors socials, però també amaguen enveges, egoismes, xantatges, despotismes... La Queralt ens explica els canvis experimentats en els seus quinze anys d'experiència a la colla. Interessants reflexions de la Queralt.)
D’aquí a poc més d’un mes farà quinze anys que el suplement del Vallès de La Vanguardia entrevistava la jove enxaneta dels Minyons de Terrassa. Una nena eixerida que explicava que el seu pare la va dur a la colla cansat de veure-la enfilar-se pels sofàs de casa seva. Un grapat d’anys després la Queralt Moncal segueix al peu del canó ben lligada al món dels castells.
Com recordes aquella entrevista?
Tinc un record una mica borrós perquè ja ha passat bastant de temps, però sé que me la van fer al mateix local de Minyons, a dalt del bar mentre a baix es feia l’assaig de canalla.
El que tinc més present és una de les preguntes que em van fer sobre “si em temptaven dient-me que si pujava, a canvi, m’obsequiarien amb algun premi”, a la que vaig respondre un contundent “No, si puges és perquè tu vols, i si véns a Minyons és perquè t’agrada”. En aquell moment crec que no m’havia passat mai pel cap que hi hagués aquesta “tàctica” per incentivar la canalla. Jo feia castells perquè m’agradava i encara que alguns moments hagués passat nervis i por, per mi el premi era haver sigut capaç de superar-la perquè normalment havia valgut la pena, després venia l’alegria i la satisfacció d’haver participat d’aquell gran castell. Ho pensava i ho segueixo pensant que aquest és el millor premi per a un casteller sigui adult o nen.
De petita vas prendre part dels poms de dalt dels Minyons de Terrassa on vas poder participar d’alguns dels millors castells de la colla però en fer-te gran et va costar més entrar en les alineacions malves. Com es viu aquest canvi?
Vaig tenir la sort de formar part de la canalla les temporades 1994-1999 i poder així participar de castells històrics com el primer 5d9f carregat del segle d’aixecadora (La Mercè del 1995), els primers 2de9fm i 5de9f descarregats de la colla d’enxaneta (Diada del 1996) i ja de dosos, el primer 4de9 net i 3de10fm descarregats (Girona i Diada del 1998).
Per mi el canvi va ser brusc i traumàtic, però es va produir en el moment en què tota la família vam marxar de la colla l’any 1999 per desavinences amb la junta i la tècnica del moment i quan d’un dia per l’altre vaig passar de pujar a pràcticament a tots els castells, amb tot el que suposava, a simplement anar d’espectadora, vestida de carrer, a veure algunes actuacions de la colla per la que tant m’havia esforçat i tant havia lluitat.
No va ser fins al cap de 5 o 6 anys que no hi vam tornar i des d’aleshores ha sigut com partir totalment de zero a nivell de formar part del troncs, ja que no vaig tenir l’oportunitat de tenir una continuïtat en baixar de pis. No va ser conseqüència d’haver-me fet gran el fet de no seguir en els troncs sinó més aviat d’haver estat fora durant un temps i que en retornar no se m’ha donat la oportunitat d’assajar i poder tornar a enfilar-me en els troncs.
Durant aquesta segona època he pogut participar dels castells des d’un altre punt de vista, mai millor dit, passar de fer d’enxaneta i veure-ho tot des de dalt a fer de crossa a la soca o pujar a algun folre de castells emmanillats o estar a la pinya de peus a terra. Aprens a viure i valorar els castells i la colla d’una manera molt diferent i potser el fet de fer un paper més “anonimat” et fa descobrir l’estima incondicional que tens a la teva colla i els motius pels quals estic aquí i és perquè crec que sempre he prioritzat la colla per davant dels meus interessos i això m’ha permès jugar pràcticament tots els papers de l’auca.
Però no només fas castells a Terrassa, oi? Al teu armari hi ha dues camises castelleres.
Dos camises i dos sentiments totalment paral·lels perquè també formo part de la colla universitària dels Ganàpies de l’Autònoma. Això m’ha permès un fet paradoxal i és que amb l’edat, en lloc de baixar de pis encara ara puc fer d’enxaneta de castells de sis i set de la colla universitària.
I ara que has provat els poms de dalt convencionals i els universitaris, amb quins et quedaries?
Formar part d’una colla Universitària crec que és una de les millors experiències per a un casteller. Conèixer gent d’altres colles, lluitar per un mateix objectiu, aprendre altres maneres de fer, d’entendre i de viure els castells et fa intercanviar coneixements i experiències molt enriquidores. De tot aquest aprenentatge també se’n beneficien després les colles convencionals.
També és una experiència privilegiada per a un adult poder tornar a pujar en un pom de dalt. És com tornar-te a fer petit i reviure una època de la que en tinc molt bon record.
Si hagués de triar entre un pom o un altre preferiria fer mixt que consistiria en reviure com faig ara, pujant en el pom d’un castell de sis o de set de la meva colla universitària, a dalt d’un castell de 9 o de 10 dels Minyons. Crec que n’era molt conscient de petita però crec que ara seria capaç de gaudir-ho amb més intensitat i sobretot valorar més tot allò que vaig tenir la sort de poder fer quan era petita i que potser no donava tanta importància en aquell moment.
Diumenge a Manresa vam tornar-te a veure dalt d’un castell amb la camisa malva. Després d’aquests anys lluny dels troncs, la responsabilitat és major?
Després de tants anys sense haver tingut l’oportunitat d’enfilar-me al tronc d’un castell és un gran repte poder tornar-ho a fer i en una posició totalment nova per a mi i amb la que encara em queda molt per aprendre. El fet d’estar tant temps sense enfilar-me suposo que fa que senti més pressió i responsabilitat del compte, perquè han hagut de passar 14 anys per tornar a tenir l’oportunitat.
Va ser un moment molt especial per a mi no només pel fet de pujar allà dalt, sinó també perquè m’ha sorprès gratament la reacció de molts amics i companys del món casteller que m’han manifestat la seva alegria en saber-ho. Ha sigut una satisfacció compartida amb molta gent.
Quin és el teu objectiu a curt termini?
Continuar com he fet fins ara col·laborant activament amb les dues colles de les que formo part ja sigui al pom, al tronc o tocant de peus a terra amb la il·lusió de poder aconseguir nous objectius i descarregar els castells que ens plantegem.
Personalment, ara que he tingut la oportunitat de començar a assajar en els troncs, m’agradaria continuar-ho fent i poder assolir nous reptes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada