Dia 19: Lao Cai - Sapa - Lao Cai.

A la cascada de Thin Yeu, a uns 12 km. de Sapa.

Una de dues, o em canvio de càmera de fer fotos, o em trec les ulleres quan visiti llocs interessants i vegi coses interessant. No pot ser que m'emocioni veient un espectacle natural i humà de primer ordre, comenci a disparar fotos per gastar cinc carrets dels antics, i després em miri les fotos a la pantalla del mini-portàtil i que tot el que hi veig no s'assembli gens al que han vist els meus ulls. Provaré primer amb la primera opció...

Ahir us explicava que per la nit agafava un tren cap a Lao Cai, al nord-oest del país, la zona muntanyosa, i amb més tribus de tot el Vietnam. Doncs bé, perquè us feu una nova idea de les maneres d'actuar d'alguns vietnamites espavilats (en els sentit literal de la paraula), us explicaré l'anècdota del moto-taxista que em va dur fins l'estació de trens: sortia jo del hostel tot xino-xano en direcció a l'estació, sent conscient que en segons escassos algun moto-taxista cridaria la meva atenció per saber "where you go?", o "where you come from?", o "you need something?", i efectivament vaig dir-li que anava cap a agafar un tren. Em va oferir portar-m'hi i li vaig demanar preu. 50.000 dongs em diu. Li responc que per 20.000 d'acord i es fa l'ofès. Tranquil paio, no passa res. No cal que em portis que tinc cames (i ja trobaré algú altre que ho voldrà fer...). Segueixo caminant i als cinc segons apareix el col·lega del que no m'havia volgut portar i em diu que pugi a la seva moto.

Arribem a l'estació i li trec un bitllet de 50.000 perquè no tenia menys solt. Obra la seva cartera i em treu un bitllet de 20.000 de canvi i me'l quedo mirant com fent-li entendre que faltava quelcom. Em diu que no té canvi, com dient que no em vindrà de 10.000 dongs. Li dic que no pateixi que ja vaig jo a buscar canvi a algun lloc proper. El tiu es posa insistent amb lo de quedar-se amb 30.000, i jo més insistent encara en anar a per canvi, que no és tan difícil. Al cap d'un minut de discussió, màgicament, apareix un altre bitllet de 10.000 dongs de la seva cartera, que potser no devia haver vist abans... hahahahaha. (va home va! Als catalans amb aquestes...)

Ah! La del tren, tampoc està malament. Quan estava a la meva llitera superior, en un vago de dues lliteres de tres llits a cada banda, el paio del davant al mig, se'm dirigeix de forma ostensible mentre jo mirava un capítol de Homeland amb el portàtil. Em trec els auriculars i l'escolto, però resulta que em parla en vietnamita. Li entenc un "wheryufron" i responc que de Barcelona (Catalunya encara els despista més). Entra un altre col·lega vietnamita al vagó i parlen entre ells, després novament amb mi, en vietnamita. Els faig la típica cara de "no pillo no papa, paios", i tot i així encara insisteixen. Provo amb el vell recurs del futbol, i sembla que ho pillen (ja sabeu, Barcelona - Messi - football). Continuen insistint una estona amb el vietnamita, però finalment se n'adonen que per molt que repeteixin les coses i insisteixin, tampoc entendré res de res. M'acomiado amb un gest facial i em torno a col·locar els auriculars per tornar al que feia.

Dones d'una tribu de les muntanyes del nord, a Sapa.

Trobar hotel a Lao Cai no ha estat difícil. Es concentren majoritàriament a la zona de l'estació del tren, i després de visitar-ne tres, m'he acabat decidint pel segon. Una "catxo" habitació amb tres llits, que té tot el que necessito. Un cop lligat l'allotjament per tres nits, he sortit a provar sort per llogar una moto. He preguntat al mateix hotel on estic però no en llogaven. M'han enviat al del costat, però ja ho havia preguntat quan buscava habitació, i el "capullu" a qui li vaig preguntar em va dir alguna cosa així com 50 dòlars (devien ser 15 ara que ho penso...). Bé, en tot cas, al final he aconseguit una moto per 500.000 dongs els tres dies que estaré per aquí. Una mica més car que als altres llocs, però no tant, i més tenint en compte que realment aquesta no és una ciutat turística. Solament de pas, per la gent que ve de Hanoi a les muntanyes del nord.

Pilar de dos amb nen enxaneta i búfal d'aigua de baix.

Sense descansar gaire, m'he preparat per començar a visitar la zona, i ho he fet triant la banda de Sapa, que està al sud-est de Lao Cai, a uns 38 km. Per arribar s'ha de fer un port de muntanya i pel camí vas divisant tot de camps d'arròs, un riu, zones boscoses, i verd per tot arreu. Potser he hagut de parar quinze cops per fer fotos abans d'arribar a Sapa... No he parat en arribar a Sapa, si no que he continuat fins a una zona de cascades i un port de muntanya amb vistes espectaculars.

Pel que fa al poble de Sapa (36.000 habitants), he vist que es tracta d'un lloc bàsicament turístic, però bastant més relaxat que en ciutats de grans concentracions. És un lloc ideal per fer trekkings, i quedar-te encisat amb les diverses ètnies que l'habiten. Pels carrers d'aquest poble ja et pots fer una idea amb els homes i les dones (sobretot) que venen a vendre artesania, o aliments. La veritat es que no es fan gaire pesats, o com a mínim això és el que m'ha semblat en l'estoneta que he estat per allà.

Molt a prop de Sapa hi ha una petita vila, Cat Cat, habitada per gent d'una d'aquestes tribus, i he anat a visitar-la. M'ha fet una mica de pena veure que ho tenien muntat totalment com una atracció turística (fins i tot m'han cobrat per entrar), i hi havia un recorregut establert que et feia passar per uns carrerons plens de comerciants del poble venent, bàsicament, artesania. I, com no, les típiques criatures amb polseretes i algun altre cosa, massa insistents. Fent aquella mena de súplica reiterada amb veu de llàstima. Ai, aquestes coses em fan pensar en lo perniciós del turisme a gran escala.   

Qualsevol comença una guerra contra els vietnamites...

Bé, com a mínim, m'ha agradat veure que no tots els menors es dedicaven a la venta ambulant, si no que molts jugaven i es passejaven lliurament sense el control de ningú, ni disfressats per l'ocasió. Com podeu comprovar, fins i tot me n'he trobat a un carregant una eina del camp, que quan li he fet una ganyota respecte a l'eina, m'ha respost amb un "amago" d'atac. No he insistit en l'apropament gestual.

Realment, la foto fa molt poca justícia a la panoràmica.

La baixada de tornada cap a Lao Cai ha estat fins i tot millor que la pujada, ja que brillava més el sol, i baixava per la banda que donava a l'interior de la vall. M'he adonat que quan vaig sobre la moto i estic eufòric, acostumo a cantar cançons d'eufòria: dels Queen (l'ópera típica del "oh Mamma Mia", el Bohemian Rapsody), dels Fabulosos Cadillacs (Straberry fields forever), el Serrat, los Chunguitos o Los Chichos... i del Llach (Que feliç era mare). Cap de complerta, evidentment, ja que la meva memòria solament dóna per retenir alguns trossets de moltes cançons.

Ah! avui he tingut el segon contacte en tot el viatge amb uns catalans. Al final de la visita al poblat indígena, he sentit a una parella que xerraven en català. M'han dit que venien de Vic. La dona m'ha explicat una teoria seva, segons la qual, els espanyols acostumen a fer viatges organitzats en grup, i en canvi catalans i bascos som més d'anar per lliure, i en petit grup. Doncs, mira que et dic, potser té raó...

També he de dir, que gràcies a que cada cop es veuen més samarretes del Barça amb els colors de la senyera per aquí també, em sento una mica més a prop dels meus...

Veieu el que passa per no deixar avançar a un català en moto?