Què hi foten els catalanistes al PScOE?

Navarro, vergonya dels terrassencs.

Aquest matí el Parlament de Catalunya ha aprovat demanar permís a Ejpañia per poder celebrar el referèndum de secessió aquest proper mes de novembre, gràcies als 87 vots favorables de CIU, ERC, ICV, i de tres membres díscols del PScOE: Marina Geli, Joan-Ignasi Elena i Núria Ventura. Han votat en contra 43, del PP, C's, i la resta de botiflers del PScOE. S'han abstingut els tres diputats de la CUP al·legant (molt dignament al meu entendre) que als catalans no ens cal demanar permís a Ejpañia per decidir que volem ser.

És ben curiós això que està passant al PScOE en els darrers temps. Un partit que havia arribat a ser hegemònic a Catalunya, que fins fa quatre dies governava el país, i que veu com darrerament, any rere any, més i més gent abandona el vaixell. A aquest pas, és probable que el PScOE acabi convertint-se en un partit residual a Catalunya i no passi de ser la quarta o cinquena força política al parlament. 

I és que l'actual discurs oficial a can sociata no s'aguanta per enlloc. ¿Com es pot voler vendre Federalisme a dia d'avui quan no fa ni cinc anys que l'estat espanyol va tirar per terra tota possibilitat d'entesa, carregant-se l'"Estatutet", promogut per un dels seus (Maragall) i refermat per una majoria dels catalans a les urnes? ¿Com pot negar un partit que es fa dir socialista, el dret d'un poble a decidir lliura i sobiranament el seu futur? ¿Com poden reclamar els pacte amb un Estat que no està disposat a pactar res? ¿Com poden negar-se a votar a favor de demanar permís, però a la vegada dir que si s'ha de fer un referèndum ha de ser amb el permís dels qui no tenen cap intenció de concedir-te'l?

Confio que després dels esdeveniments d'aquest matí al parlament, i de les reaccions posteriors que s'han desencadenat per part dels principals dirigents del PScOE i d'altres militants i alguns exdirigents històrics, la crisi oberta acabi per rebentar-ho tot i s'aclareixi per fi quin és el percentatge real de socialistes catalans bons i dolents. És a dir, dels que estan a favor de la democràcia i de Catalunya (PSC), o dels que estan a favor dels seus propis interessos i/o dels espanyols (PSOE).