12-O, res a celebrar!

 

Doncs això, que el 12-O els catalans, a l'igual que els americans, no tenim res a celebrar.

La música en català ja és una música de masses. Oques Grasses s'acomiaden.

 

Aquesta setmana que avui acabem l'estadi olímpic Lluís Companys ha estat escenari de 4 concerts de comiat del grup osonenc Oques Grasses, reunint prop de 220.000 espectadors. Ahir es va celebrar el darrer concert que van oferir en directe TV3 i La 2 de TVE. No el vaig seguir, i fa temps que no segueixo els Oques Grasses. De fet, els vaig anar a veure un parell o tres de cops als inicis i van deixar d'interessar-me aviat. No perquè penses que no ho fessin bé, sinó perquè no m'interessaven prou i hi havia altres grups que m'interessaven més. Tampoc he anat a veure'ls cap de les quatre nits a Barcelona, ni molt probablement hauria anat ni que toquessin a una sala de Terrassa.

Tanmateix, he de reconèixer que no me l'esperava aquest èxit de convocatòria dels osonencs. Quan vaig saber que anunciaven un concert al Lluís Companys recordo haver pronosticat que no hi hauria problema per trobar entrades perquè probablement ni l'omplirien. El segon, el tercer, i el quart concerts vaig pensar que era una qüestió dels revendes que haurien comprat moltes entrades per poder fer negoci i que acabarien enganxant-se els dits. Però vistos els concerts, l'estadi s'ha omplert cada dia.

Diuen que aquest comiat té a veure amb les males relacions dels membres de la banda, sobretot amb el líder i cantant, el Josep Montero, i pels drets dels temes. Veurem quant triga el bo del Josep a iniciar un nou projecte en solitari ja sense haver de compartir ingressos i acords amb la resta del grup. Suposo que ara es podrà prendre unes bones vacances amb els calés que haurà guanyat amb els quatre concerts consecutius. 

Per cert, que a mi ja em poden anar esperant a l'estadi Lluís Companys per anar a veure un concert. Ni dels Oques, ni del meu grup favorit. Passo d'aquests espectacles de masses, cars, amb aglomeracions, amb escassa visibilitat, amb so deficient, i amb problemes per accedir-hi. Malauradament aquest tipus d'esdeveniments comencen a estar de moda, i en canvi els concerts de proximitat i en petit format cada cop són menys. Una llàstima tot plegat. Per sort puc dir que he viscut una bona època de joventut gaudint de concerts en petites i mitjanes sales amb preus raonables. 

Diuen que el xalet de Gaudí és realment de Gaudí.

 

He passat un parell de nits al refugi del Catllaràs amb el Miki. Un parell de dies de relax en un entorn natural magnífic, cercant bolets inútilment ja que encara no han sortit, recollint llenya per cremar-la a la llar de foc i per cuinar amb brasa, fent una excursioneta al mirador de la Lluna per veure el Pedraforca, el Puigmal i La Pobla de Lillet, i coneixent gent peculiar que passen pel refugi: l'Abdel, un marroquí nascut a Guardiola de Berguedà fa prop de 50 anys i la Lili, una noia romanesa que l'acompanyava; i el Javi, un fumeta empedreït de 47 anys de Ciutat Meridiana i el seu col·lega Víctor

I avui abans de tornar hem tingut l'oportunitat de visitar, per primera vegada, el xalet de Gaudí, en una visita guiada que ni sabíem que es celebraria. Ens han explicat la història de l'edifici i que un expert de la fundació de Gaudí ha dictaminat que l'obra és idea del geni català, tot i que no va dirigir les obres i li van fer algun canvi de la idea original.

El Pedraforca des del mirador de la Lluna.

La Pobla de Lillet.

Fi a una injustícia: Puigdemont ja pot tornar.

 

Gairebé 9 anys després de la fugida a l'exili del MHP Puigdemont, la (in)justícia espanyola, en aquest cas el jutge Llarena, ha decidit aixecar l'ordre de detenció que pesava sobre Puigdemont, Lluís Puig i Comín, després que el Tribunal Constitucional avalés amnistiar el delicte de malversació aplicat als responsables del procés independentista.

Tanmateix, en declaracions als mitjans des de Waterloo, Puigdemont ha afirmat que no pensa tornar a Catalunya fins que no se li apliqui l'amnistia i s'arxivi el procediment.

Suposo que al sector més fatxa i reaccionari de les clavegueres de l'estat els interessa que ara que s'han anunciat eleccions generals, torni Puigdemont per tenir benzina contra el govern de Pedro Sánchez, qui serà presentat com el President de l'estat espanyol que va fer-lo tornar. 

Personalment, estic molt decebut amb Puigdemont per la incapacitat de plantar cara a l'estat espanyol després de l'1 d'octubre, i posteriorment per haver donat suport pràcticament de franc al PSOE per investir Sánchez. Bé, de franc no, a canvi d'unes promeses que mai s'han acomplert, i d'una amnistia que ha arribat massa tard. Tanmateix, penso que se l'ha de rebre amb els honors d'un President que torna de l'exili, un més, a causa de la repressió de l'estat espanyol.

Castellers saltant-se les restriccions del govern.

 

Ahir el govern de la Generalitat va fer una missatge d'alerta per restringir la mobilitat a la zona costanera, entre les 20:00 i les 14:00 d'avui degut a l'entrada d'una forta tempesta. Moltes entitats esportives i associacions culturals van haver de suspendre o aturar l'activitat programada a causa de la restricció. Tanmateix, a Tarragona, castellers de 18 colles van continuar amb l'actuació del Concurs de Castells de Tarragona, que havia començat a les 16:00 i que es va allargar fins les 22:00 aprox. (perquè al canal que feia la retransmissió en directe els van fer aturar-la abans que acabés l'actuació i no sé exactament a quina hora devien acabar realment).

Em sembla molt lamentable que sigui els castellers els qui se saltin les normes, i més tenint en compte que un bon grapat de castellers i d'aficionats arribats des de diferents punts de la geografia catalana, havien de tornar un cop acabada la diada, amb el perill que això comportava. Si bé és cert que l'organització va oferir allotjament improvisat als castellers d'alguna colla com els Marrecs de Salt per extalviar-los el llarg viatge i el perill, no tots els que ahir eren a la TAP (Tarraco Arena Plaça) van tenir l'opció de fer nit a Tarragona.

M'agradaria que el món dels castells fos exemplar en tot moment, i ahir, la rauxa es va imposar al seny. Afortunadament no s'ha hagut de lamentar cap incidència, que jo sàpiga), després de la jornada castellera d'ahir.

El temasso del dimecres. Def Con Dos - "Hipotécate tú".

 

Fa un parell de dies m'assabentava a través dels mitjans de la mort de l'excantant de Def Con Dos José Costas, àlies "Peon Kurtz", als 55 anys. Costas era germà de Miguel Costas, fundador del grup viguès Siniestro Total, i de Rosa Costas, integran d'Aerolineas Federales. Feia 10 anys que havia deixat la banda, segons diuen per desavinences amb altres membres, però la va integrar des de la seva fundació, l'any 1988, i va protagonitzar la majoria dels èxits i la seva època daurada a finals dels 90's. En aquelles èpoques vaig esdevenir un fan del grup i els havia anat a veure en diversos concerts a Catalunya. A Terrassa van fer un concert memorable a la sala Cannonbol a finals dels 90. DEP.

Els irlandesos els tenen ben posats.

 

El poble irlandès sempre s'ha caracteritzat per ser un poble orgullós, digne i lluitador. Ho han demostrat al llarg de la història i ho continuen demostrant ara. Des de diumenge, milers de nord-irlandesos es concentren de nit i de dia al carrer de Garvaghy, a Belfast, per evitar que el grup unionista de l'ordre d'Orange torni a marxar pel davant de la casa on l'any 1998 van morir tres germans d'una mateixa familia en un incendi provocat per manifestants unionistes.

Belfast és una ciutat dividida, amb una zona de catòlics d'origen irlandès i una altra de protestants d'origen anglès. Els organgistes, protestants, van obtenir el permís d'un tribunal per tornar a travessar el carrer de Garvaghy, però els irlandesos no estan disposats a permetre-ho. Qui s'endurà el gat a l'aigua? Estarem amatents a les novetats del conflicte. 

El temasso del dimecres. Nuria Feliu - "Mireu com va, mieru com ve".

 

Divendres comença la Festa Major de Barcelona, la Mercè. Les festes de la capital catalana amb centenars d'actes de tota mena. Des de cultura popular i tradicional, a concerts, teatre, circ... El cap i casal ha canviat molt en els darrers vint anys, però afortunadament, les festes de la Mercè encara ens recorden que Barcelona és cosmopolita, però continua sent catalana.

La gran Núria Feliu va dedicar l'àlbum "Viure a Barcelona" l'any 1979, on incloïa aquest clàssic amb videoclip inclòs. 

Raphinha, el 9 que necessitava el Barça.

 

Aquest estiu els culers hem seguit el culebrot pel fitxatge frustrat del davanter argentí de l'Atlético, Julián Álvarez, que desitjava venir al Barça però que ha vsit com el club li tancava les portes. El Barça intentava trobar un recanvi de garanties a la posició de davanter centre o nou, per cobrir les baixes de Lewandowsky i Ferran Torres.

Finalment, davant la negativa rotunda dels matalassers a vendre la seva estrella, el Barça va trobar una solució amb el fitxatge del jugador de l'Arsenal Gabriel Jesús, una oportunitat de mercat, tot i que des del primer partit de lliga la posició de nou l'ha estat ocupant el també brasiler, i capità, Raphinha. Era una aposta del tècnic alemany Hansi Flik, i sembla que el temps li està donant la raó, perquè el bo de Raphinha porta unes xifres de rècord en els primers set partits del campionat, amb 12 gols. 

I a banda dels gols, Raphinha imprimeix el caràcter lluitador a l'equip sent el primer que comença la pressió als defenses rivals i no escatimant esforços al llarg de tot el partit. 

Ara la lliga s'atura durant un parell de setmanes per compromisos de les seleccions. El Barça ho fa instal·lat a dalt de tot de la classificació amb el ple de victòries (7 de 7) i ja li porta sis punts al màxim rival, el R. Madrid, que avui ha tornat a ensopegar, i ja van dues aquesta temporada, contra l'Atlético. Esperem que tots els jugadors blaugranes que ara marxen amb les seves seleccions tornin sans i estalvis i que continuï la ratxa en el proper partit contra el Getafe al Camp Nou el proper 10 d'octubre. 

Nou curs, nou repte.

 

Enguany, després de cinc anys a la mateixa escola, torno a canviar de centre per anar a on tinc la meva plaça definitiva. I ho faré estrenant-me com a tutor d'un grup de 6è de primària. Afortunadament, el centre ja el conec ja que hi vaig treballar un curs fa vuit anys, amb molt bons records, tot i que la tipologia d'alumnat ha canviat força.

Serà un curs "anormal" ja que degut al conflicte obert amb el Departament, el claustre, al igual que molts altres claustres de molts centres educatius, va decidir no organitzar cap tipus d'activitat d'agents externs, ni sortides, ni excursions, ni colònies. 

Tanmateix, confio que malgrat la desagradable situació, podré fer bon vincle amb el meu alumnat i ajudar-los a progressar en els aprenentatges i en el seu creixement com a persones. D'entrada, confio aconseguir que se'm dirigeixin sempre en català, que no sembla tasca senzilla. Anirem informant.

El temasso del dimecres. Revolt - "El ritme del carrer".

 

 

Els Revolt, la banda pop-rock terrassenca on canta el meu germà van estrenar a finals d'agost aquest nou tema a les diverses plataformes musicals, el quart que presenten des del passat mes d'abril. Guitarres accelerades, canya a la bateria, i una gran veu per fer ballar el jovent dels països catalans i de més enllà. ;-)

Per contractacions, podeu deixar el comentari i ja us contactaré! Aprofitue abans que ja siguin massa famosos!!! :-)

Gora ANC!!!

 

Ahir es va celebrar la Diada Nacional de Catalunya amb diverses concentracions i manifestacions a Barcelona. La principal i més nombrosa la convocada per l'Assemblea Nacional de Catalunya (ANC) sota el lema "Hi soc, hi som" amb dues columnes simbolitzant el present i el futur de l'independentisme sortint des de punts diferents de la ciutat i confluint a la Plaça Catalunya. També l'esquerra independentista va organitzar la seva hores després sota el lema "Un poble en lluita per una terra lliure". Una tercera marxa va aplegar col·lectius antifeixistes per impedir la presència del grup neonazi Nucleo Nacional que havien convocat una concentració a la plaça Jacint Verdaguer, i que van haver de marxar cames ajudeu-me davant la pressió dels antifeixistes.

Com de costum, la Diada va deixar un munt d'imatges impactants: càrregues policials; molts joves lluint il·lusionats estelades; banderes dels sindicats nacionals o d'altres nacions sense estat; castells i altres mostres de cultura popular i tradicional; etc., etc. 

Però una imatge que pel seu significat i impacte ha destacat i a trepitjat més d'un ull de poll és la que es veure al final de l'acte de l'ANC, amb uns encaputxats cremant una bandera espanyola. Un gest inèdit en els actes convocats per l'ANC fins a dia d'avui i que sembla indicar, que tal i com va anunciar el nou president de l'Assemblea, volen pujar el nivell d'embat amb l'estat.

Fa 50 anys es van recuperar les locucions radiofòniques del futbol en català.

 

Ahir, 5 de setembre es van complir 50 anys de la primera locució íntegrament en català d'un partit de futbol després dels anys de dictadura franquista on es va prohibir l'ús públic de la nostra llengua. Va ser el periodista ja retirat Joaquim Maria Puyal, a través de les ones de Ràdio Barcelona, en un partit de lliga al Camp Nou entre el FC Barcelona i Las Palmas.

Després en vindrien molts més, i moltes locucions històriques del mateix locutor com el penal d'Urruti a Valladolid, la primera copa d'Europa del Barça, o l'inoblidable gol de Messi contra el Getafe travessant mig camp amb la pilota enganxada al peu.

El futbol i el Barça van aconseguir que milions de persones escoltessin català i fins i tot que l'aprenguessin. Malauradament, avui el negoci del futbol no és a l'abast de la nostra televisió pública i nolta menys gent escolta els partits per la ràdio, ja que es poden veure tots per la televisió. En aquest sentit, el català ha retrocedit a favor del castellà. Una pena.

El temasso del dimecres. David Bowie - "Changes".

 

En ocasions la vida et porta a realitzar canvis que no havies previst ni triat. D'entrada sempre costa sortir de la zona de confort i de seguretat. Tanmateix poden ser oportunitats de creixement i millora. Així que enguany torno a canviar de centre de treball.

La cançó de l'artista anglès David Bowie,  mort fa 10 anys, és del disc "Hunky Dory" del 1972.

Homenatge sí, a l'estelada!

 

Abans-d'ahir dijous es va disputar el primer partit de lliga al Camp Nou. Amb motiu de l'estrena de l'equip, el club, a demanda de la Federació Espanyola de Futbol, havia previst homenatjar els jugadors mundialistes abans de l'inici del partit. Una decisió que a molts socis i aficionats culers no ens agradava gens, però que tanmateix no s'ha arribat a produir com a conseqüència dels fets ocorreguts al primer partit de lliga a Elx, quan un grup de salvatges de la policia nazional va apallissat un jove menor d'edat culer pel sol fet de portar una estelada.

Aquest fet greu va fer prendre una decisió d'urgència a la junta del Barça, que va decidir que es substituiria l'homenatge als mundialistes per un homenatge a la bandera estelada que tant d'odi desperta a les espanyes, i especialment als cossos de repressió de l'estat.

Gran encert de la junta del Barça, tot i que personalment m'hagués agradat que l'acte d'homenatge als mundialistes no s'haguès suspès per poder manifestar el rebuig a la selecció espanyola i el suport a la selecció catalana amb contundència. 

El temasso del dimecres. Dolly Parton - "Jolene".

 

Ahir ens va deixar als 80 anys la cantant i compositora nord-americana Dolly Parton. No puc dir que l'hagi seguit ni que hagi escoltat la seva música, però he de reconèixer que tenia una veu preciosa i que pel que es veu va ser una dona molt implicada en causes socials i feminista. DEP.

Comença la lliga i els arbitres deixen clar que, com sempre, ajudaran el R. Madrid tant com puguin.

 

El cap de setmana passat va començar la lliga de futbol, però fins aquest cap de setmana no s'estrenaven el Barça i el R. Madrid pel fet de tenir molts jugadors mundialistes. Ahir ho van fer els blancs a l'estadi del RCD Espanyol, i aquest vespre ho faran els blaugranes a Elx.

Ahir ja vam poder comprovar que els àrbitres continuen donant peixet als blancs i que costa més expulsar un jugador del R. Madrid que apagar un incendi forestal amb un cubell d'aigua. 

Per enèsima vegada Vinicius va voler provocar un penal a l'àrea perica llençant-se descaradament al terra, acció que segons la normativa cal sancionar amb targeta groga. Hauria estat la segona groga per a Vinicius i la conseqüent expulsió, però l'àrbitre va fer els ulls grossos i es va desentendre d'aplicar la sanció corresponent.

Cap sorpresa. Cap novetat. El R. Madrid ho porta a l'ADN. Robar, quan calgui, per guanyar. 

El Barça és i ha de ser català.

 

Abans-d'ahir el Barça va presentar-se davant de l'afició al Camp Nou amb motiu del torneig Joan Gàmper. Van prendre la paraula l'entrenador, Hansi Flik, i el (provisional) nou primer capità, Raphinha. El primer va fer un esforç per dirigir algunes paraules en català als aficionats, no sense evidents dificultats. El segon solament va dir un "bona tarda culers"inicial i "visca el Barça i visca Catalunya" final, fent en castellà la part central i llarga del seu parlament.

Sóc dels que pensa que qualsevol treballador del club hauria d'aprendre la llengua pròpia de Catalunya, i que encara amb més raó els principals representants de l'equip haurien d'estar obligats. Penso que els culers hem estat molt poc exigents en general fins avui amb la majoria dels jugadors i entrenadors que han passat pel club, i que la majoria no han mostrat cap sensibilitat respecte la nostra llengua i n'han fet prou aprenent el castellà si no el sabien ja.

Sóm una nació sotmesa, i la nostra llengua està en perill degut a la incapacitat que tenim de fer-la necessaria/obligatòria. I veiem com any a any el català recula a favor del castellà en molts àmbits. És per aquest motiu que o ens hi posem de debò, exigint, no transigint, o acabarà desapareixent la nostra llengua, i amb la llengua la nació. 

Personalment, un Barça espanyolitzat i castellanitzat no m'interessa gens. O català o res. 

L'Eclipsi, un espectacle efímer que calia veure.

 

Abans-d'ahir al capvespre es va poder contemplar un eclipsi d'aquells que es donen cada molts anys i que a Catalunya es va poder veure complet, és a dir, amb la lluna tapant el 100% del sol, creant una imatge d'un anell de foc súper espectacular durant un minut i escaig.

Tanmateix, jo el vaig veure lluny de terres catalanes, concretament a Haro, La Rioja, on també es va poder contemplar l'eclipsi complet.

Un dia i una imatge per al record, que probablement no torni a viure mai més. O potser sí. Qui sap.

 

 

Trampes a la Conselleria d'Educació.

 

Ahir es va destapar un nou escàndol, enèsim, aquest cop en matèria educativa, del govern de Catalunya. L'OCDE (Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic), entitat promotora de les proves PISA per a l'avaluació educativa va anunciar a les autoritats educatives catalanes que enguany no donarien xifres de l'avaluació als alumnes catalans degut a l'elevat nombre d'alumnes que no havien passat les proves. El Departament per evitar la humiliació pública de rebre un suspens històric amb els pitjors resultats del conjunt de països i regions europees, va pensar que si no teníem resultats no es veuria la magnitud de la tragèdia, i va donar la consigna als centres educatius perquè un elevat percentatge d'alumnes, els que presenten majors dificultats, no passessin les proves. I com que l'OCDE només permet un 5% d'alumnes que no passin les proves, i a Catalunya prop del 25% no les va passar, ha decidit no publicar els resultats dels alumnes catalans.

Un nou escàndol del govern socialista que ha mantingut en secret el que ja sabia fa mesos (que Catalunya no seria avaluada enguany a les proves PISA) per evitar l'escàndol majúscul en ple conflicte (vagues) amb la comunitat educativa.

Acció - reacció.

 

Un artista urbà italià resident a Barcelona que es fa dir TVBoy va tenir l'ocurrència de fer un mural dedicat al la selecció espanyola al barri de Gràcia, amb Ferran Torres el jugador del Barça de Torrent donant un petó a la copa guanyada recentment als EUA.

Ni vint-i-quatre hores va durar el mural original que algun(s) patriota(es) català(ans) va(n) decidir repintar el mural amb el lema "Puta Espanya", molt més d'acord amb la visió que tenim els catalans de la selecció espanyola.

Em penso que els artistes haurien de conèixer una mica la realitat sociològica d'on es traslladen a viure per no realitzar obres provocadores i humiliants. Bé, esperem que li hagi quedat clar al tal TVBoy.  

L'única selecció que m'interessa.

 

Ha acabat el Mundial de futbol i malauradament ja guanyat la selecció espanyola, amb més de la meitat dels jugadors d'origen català i basc. Està clar que mai permetran que les nostres nacions puguin competir internacionalment de manera oficial, ja que les seleccions espanyoles perdrien moltíssim potencial, i perquè ells manen a les colònies i decideixen.

Davant d'aquesta negativa, només en queda desitjar que Espanya perdi sempre, i dir "Puta Espanya"!

El temasso del dimecres. La Trinca - "La faixa".

 

Fa 50 anys La Trinca ja en portaven sis de trajectòria, i aquell any van publicar el disc Opus 10. Entre els temes destacats va fer fortuna aquest de "La faixa", una divertida però indissimulada crítica a l'estat feixista espanyol.

Avui que milers de persones celebren la classificació d'Espanya per a la final del Mundial de futbol, m'ha vingut de gust recordar allò que La Trinca va cantar amb tanta gràcia i que 50 anys després encara veiem que no ha canviat. Han canviat cares i noms, però igualment baixistes!

Per cert, que fa una dies es va homenatjar el trinco Toni Cruz al festival Canet Rock, un any després del seu traspàs.

Pogacar vola.

 

Portem tot just una setmana de Tour de França i sembla que el resultat final està dat i beneït després de l'exhibició de força de l'eslovè Tadej Pogacar a l'etapa d'abans-d'ahir pujant, i baixant, el mític Tourmalet, als Pirineus.

Sí en els darrers sis quilòmetres d'ascens va poder treure un minut i mig al danès Jonas Vingegaard, màxim aspirant al destronar l'eslovè, en el descens i els escassos vint quilòmetres fins la línia de meta encara li va treure un minut i mig més.

Així doncs, que sembla que el que queda de competició serà un passeig militar per a Pogacar, que a més a més té un equipàs de luxe per ajudar-lo. Molt millor que el del danès.

Bé, haurem d'esperar un mal dia de Pogacar, que se li faci llarga la cursa, o una millora notable de Vingegaard per animar-nos una miqueta i poder seguir les curses amb una mica d'emoció.

El temasso del dimecres. Revolt - "Rock Superstar".

 

Acabat de sortir del forn el segon senzill dels Revolt, la nova banda de rock ballable del meu germà Carles, que hi canta.

El videoclip està força aconseguit tot i que segur que està fet amb una sabata i una espardenya, haha.

Gaudiu, canteu, balleu, i compartiu!

Arrenca el Tour a Barcelona.

 

Ahir va començar a Barcelona la 113a edició del Tour de França, la prova ciclista més important al calendari. Enguany acabarà, com sempre, a Paris el 24/7.

És la primera vegada en la història que la sortida es fa a Barcelona, amb la contrarellotge per equips pels carrers de la ciutat. Diuen que més de 10 milions d'euros s'ha gastat el consistori barceloní per tenir la sortida de la prova.

Personalment, m'encanta el ciclisme, i acostumo a seguir aquesta competició amb interès (vaja, les etapes de muntanya sobretot), però no m'agrada que es malgastin diners que són molt necessària per a altres qüestions més importants.

I que a sobre sigui un govern socialista qui es vulgui marcar el tanto i penjar medalles, encara rebenta més. Per no parlar de l'escassa projecció de la catalanitat del país.

El temasso del dimecres. Mano Negra - "Santa Maradona".

 

Futbol, futbol, futbol... Això cantaven els Mano Negra l'any 1994 a l'àlbum Casa Babylon, darrer àlbum d'estudi de la banda poc abans de la ruptura. Potser el seu millor disc, tot i que en tenen de molt bons.

Aleshores dedicaven el tema al malaguanyat Diego Armando Maradona, que aquell any era sancionat i exclòs del Mundial dels EEUU per dopatge.

Segurament avui dia els Mano Negra dedicarien alguna cançó al mes gran de tots els temps, Leo Messi, argentí com Maradona, i que està disputant el Mundial coorganitzat pels EEUU, Canadà i Mèxic.

36 anys sense Pedrolo.

 

Per pura casualitat, avui que es compleixen 36 anys de la mort de Manuel de Pedrolo, m'he acabat de llegir una de les seves millors novel·les, La Terra Prohibida (1957), un retrat de la resistència catalanista durant la guerra i la postguerra.

Pedrolo és un dels autors més prolífics i reputats de les lletres catalanes, i va cultivar tot tipus de tipologia textual: poesia, teatre, novel·la, assaig, textos periodístics...

Si Pedrolo no és més conegut a nivell internacional és degut, bàsicament, al seu independentisme militant i irredempt.  

La nit més curta de l'any.

 

La nit de Sant Joan 

coca, cava i petards.

Flames il·luminant 

els Països Catalans.

Canalla amunt i avall 

omplen places i carrers,

porten metxes fumejant

per repartir espetecs.

I a la plaça principal

petits i grans

canten i ballen.

La revetlla ha començat!

El temasso del dimecres. The Adicts - "Viva la Revolution".

 

Dissabte passat vaig anar a veure un dels grups històrics de l'inici de del punk a Anglaterra, els The Adicts. Una banda que porta més de 50 anys als escenaris i que sembla que finalment s'acomiaden definitivament amb una darrera gira.

Amb una estètica molt de La Taronja Mecànica, fan un punk accelerat i de bona factura. Actualment són sis músics en escena, amb un corista inclòs. 

Aquest tema és un dels seus principals himnes i penúltim tema al concert de dissabte, i el van publicar l'any 1981 inclòs a l'àlbum "Songs of Praise". 

Can Batlló i The Adicts.

 

El dissabte passat vaig visitar el cap i casal per anar de concert i a una trobada d'amants de la cervesa artesanal. Vaig baixar en moto, ja arreglada després d'una avaria tornant de Sant Cugat, amb el Miki, que em va dur al nou local de l'agrupació d'amants de la cervesa artesanal a una nau de Can Batlló, al barri de La Bordeta tocant a Sants, molt a prop de la Plaça Cerdà i a tocar de la Gran Via. 

Em va flipar conèixer aquesta zona barcelonina, desconeguda fins ara. Es tracta d'unes antigues naus industrials de finals del segle XIX, que van passar a mans de l'ajuntament i que estaven sense ús des de feia anys. Finalment la tossuderia de la gent del barri va fer que l'ajuntament es veiés forçat a cedir alguns espais al col·lectiu/cooperativa de Can Batlló que gestiona l'espai des de l'any 2011. Actualment hi conviuen diferents col·lectius artístics, microempreses, una escola, tallers...

Sortint de la trobada cervesera vam anar directes cap a la sala Paral·lel 62, a l'avinguda de nom homònim, a veure el concert de la gira de comiat dels anglesos The Adicts, originals del 1975. Un concert que va omplir la sala de gom a gom i que va fer suar la cansalada al personal. 

 

40è aniversari de la mort de Pere Quart.

 

PORC. 

Em cal un règim per a amagrir. 
La pell em tiba, panteixo massa. 
No em moc de casa, menjo a desdir: 
és clar, m’engreixo com un garrí, 
--allò que passa.

Però, ara sí: 
poques segones, gens de carbassa 
i les cent passes cada matí.

Ja tothom parla de Sant Martí!

(del poemari Bestiari, 1937).

El temasso del dimecres. Soziedad Alkohólica - "Shaktale".

 

Una de les bandes més veteranes de l'escena metal-punk-hardcore del País Basc són els vitorians Soziedad Alkohólica, nascuda l'any 1988. Fa dos dissabtes van tocar al festival Ska-punk de Tàrrega i van tornar a tocar la majoria dels seus himnes immortals. Una de les meves bandes favorites d'estil metal·lero i de les que he seguit des que vaig començar a anar de concerts.

"En tu puta cara voy a vomitar..." 

Barça d'handbol, temporada perfecte!

 

El Barça d'handbol va tancar diumenge una temporada perfecte amb l'obtenció del principal títol de clubs, la Champions League, a l'imposar-se en la final de Colònia al Fuchse Berlin (37-34), sumant la 13a copa d'Europa de l'equip, i la 50a del club en el conjunt d'esports professionals.

Malgrat haver tingut la baixa d'alguns dels jugadors importants la temporada passada, el Barça ha demostrat que continua tenint la millor plantilla d'Europa i una bona barreja de gent de la casa i dels millors estrangers. Malauradament, la propera temporada marxen alguns dels millors jugadors i peces clau aquesta temporada, com ara el porter Emil Nielsen o el central  Domen Makuk, o el pivot Antonio Bazán. 

Com a culer i català em va fer sentir orgull veure uns quants jugadors celebrant el títol a la pista amb la senyera. Fins i tot el nord-català Ludovic Fàbregas va demanar-ne una entre el públic per lluir-la. 

Un any més al Molí.

 

Hem repetit un any més el cap de setmana de juny al Molí d'En Sala, a Monistrol de Calders (El Moianès). Hem estat de sort perquè hem tingut molt sol, caloreta durant el dia, i fresca per la nit, amb la qual cosa venia de gust banyar-se a la bassa i es dormia de conya. I entre banyet i banyet, brasa, sardines, carn, truita de patates, amanides, arrosset, vi, cervesa, vermut, gintònic, pipes... i alguna picada d'algun animal més gros que un mosquit. 

 

Un nou Mundial de futbol sense Catalunya.

 

Ahir va arrencar a Ciutat de Mèxic, amb l'enfrontament entre Mèxic i Sud-àfrica (2-0), el Mundial de futbol organitzat per Mèxic, els EEUU i Canadà, i que s'allargarà fins al 19 de juliol. 42 seleccions es disputaran la copa, i una edició més no hi haurà la selecció de Catalunya pel boicot espanyol.

Així que l'interès que em desperta aquest campionat és gairebé nul. L'únic que em genera cert interès és veure quan i qui eliminara el combinat espanyol. Els catalans anem amb Catalunya i amb els rivals d'Espanya. Tant de bo els eliminin ràpid i que no es lesioni cap jugador del Barça perquè puguin començar la propera temporada al cent per cent.

I si he de triar alguna de les seleccions que participen al Mundial, em quedaria amb Escòcia, Bòsnia i Hercegovina, o el Marroc.

100 anys de la mort del geni català. Antoni Gaudí.

 

Ahir es va celebrar a Barcelona l'acte d'inauguració de la torre de Jesús de la Sagrada Família, la torre central i més alta (172'5 m.) de la faraònica catedral, la més alta del món, dissenyada per l'arquitecte Antoni Gaudí, del qual ahir també es commemoraven 100 anys de la seva mort, tràgicament atropellat per un tramvia al Passeig de Gràcia.

Malauradament, al ser una nació ocupada pels castellans, l'acte ha tingut un marcat to espanyolista, amb visita Papal i dels monarques inclosa, i s'ha intentat tapar el màxim possible la radical catalanitat del geni i de la seva obra. Fins i tot han arribat a censurar la presència de banderes estelades a prop del recinte, així com l'actuació d'un cor de prop de 600 cantaires als que van fer fora de l'acte on havien de participar després d'assabentar-se que tenien previst cantar Els Segadors al final de l'actuació i fora de guió, i que van ser encapsulats i retinguts pels mossos en un carrer adjacent.

Segur que el bo d'en Gaudí, si fos viu, seria el primer a negar-se a participar d'aquest acte que ha volgut convertir un patrimoni català en espanyol.  

El temasso del dimecres. The Pioneers - "Reggae Fever".

 

Una de les bandes d'Early reggae més longeves són els jamaicans The Pioneers, fundats l'any 1962 amb un trio vocal i que en l'actualitat continua actuant a escenaris d'arreu del món amb dos cantants. El cap de setmana passat van passar per l'escenari del festival Ska-Punk de Tàrrega. 

Un dels seus temes més populars és aquest Reggae Fever inclòs a l'àlbum Roll On Muddy River de l'any 1977. 

Jo no t'espero.

 

Em sembla lamentable que el govern català i el de la ciutat de Barcelona es gastin una burrada de calés en la recepció i actes del Papa Lleó XIV, agafa un cagarro i esmorza, en terres catalanes. A banda de rebre el màxim representant de l'església catòlica amb tots els honors, quan se suposa que som un estat laic. No sé quina opinió tindrien els catòlics nostrats si en comptes del Papa de Roma es convidés amb la mateixa pompa l'Imam de la Meca o què sé jo.

L'arribada del Papa ha servit als sociates per espolsar-se una mica la pressió (mediàtica si més no) de la comunitat educativa que avui també ens hem manifestat massivament a Barcelona en una nova jornada de vaga.

A banda, que em repulsa bastant veure els fidels catòlics ultres anant a rebre sa santedat. La majoria acostumen a ser espanyolistes d'extrema dreta. Llàstima que la República va durar poc temps, perquè avui podríem ser una societat culta i autènticament laica, en comptes d'ignorant, inculta, i governada per polítics que creuen en la màgia i els mites. 

Festival Skapunk a Tàrrega.

 

Aquest cap de setmana he tornat a anar de festival musical, tres anys i mig després del darrer (el Pintor Rock al Morell), a l'Ska-Punk de Tàrrega. Dos dies de música ska i punk (divendres ska i dissabte punk) i trobades amb amics, coneguts i saludats. 

Entre els grups que més m'interessaven hi havia els amics d'Skaparàpid, de València, i també altres com el jamaicà de 80 anys Roy Ellis, Juantxo Skalari, Sociedad Alkohólica, Non Servium, o els també jamaicans The Pioneers.

Afortunadament la climatologia ha estat força benèvola més enllà del sol de justícia al migdia i tarda, i el vent fred dels vespres. Però no ha fet temperatures excessivament altes, i hem pogut descansar bé per la nit dins de la furgoneta.

Malauradament, el festival ha acabat amb una mala notícia, després que un bon amic hagi patit un ensurt important i hagi hagut de ser hospitalitzat. Afortunadament sembla que recupera bé.