(Molt d'acord amb el Jaume Martínez Bonafé, Doctor en Filosofia i Ciències de l'Educació, i Professor del Departament de Didàctica i Organització Escolar a la Universitat de València.)
La xiqueta de 3 anys passeja, de la mà del seu pare, pels camins de
l’horta. Es deté davant una flor, l’observa, descobreix un insecte, ho
anuncia amb vehemència, s’aixeca, torna, cerca de nou, seu a terra, fa
montonets, juga amb les pedres, que agrupa de diferents maneres,
continua el passeig, troba un gronxador, camina altre tros, seuen a
xerrar en un banquet… Temps de vida, ritmes tranquils, aprenentatges per descobriment, temps com el xiclet o la plastilina, temps blans, flexibles, propis, únics.
La xiqueta arribarà un dia a la porta de l’escola. I el temps, els
temps, seran uns altres. Regulats mecànics, iguals, repetitius. Una hora
és sempre una hora. No hi ha xiclet ni plastilina que l’encongisca o
allargue. De qui són els temps en l’escola? Un senyor o una senyora
major li dirà: ara és el temps de les matemàtiques, i la vida es
trencarà en mil trossos de lliçons de diferents disciplines curriculars.
La vida fragmentada, la vida sense significat, la vida trencada i separada de la biografia.
En els temps de l’escola no hi ha subjecte, no hi ha història
personal, no hi ha desig. Són temps que van arribar abans que nosaltres,
i que quedaran quan nosaltres haguem marxat. Són els temps de la
institució. Són els temps de la institucionalització.
Vostès em diran: “És natural! Com anem a aprendre a fer-nos majors si
no aprenem amb els temps dels majors? A més, sempre ha sigut així, per
alguna cosa serà!” Doncs açò és el que vinc a posar en qüestió. La
naturalització d’una pràctica institucional construïda socialment per a
l’adaptació del subjecte a determinats models socials, models de
regulació de les relacions i les estructures socials. Models que tanquen
en si mateixos les possibilitats d’entendre la vida.
Però açò podria ser d’una altra manera, no els sembla? El temps de l’escola podria acostar-se al temps de la vida si fóra una miqueta més lent, una mica més complex i heterogeni,
menys burocràtic, menys regulat, més passional, menys racional. Si el
temps de l’escola fóra una miqueta més lent seria també més just perquè
facilitaria camins d’aprenentatge de persones amb ritmes (cultures,
experiències, sabers) diferents. Si el temps fóra una miqueta més
complex i heterogèni seria també més just perquè facilitaria la
comprensió del diferent, minoritari o marginal, habitualment
invisibilitzat pels curricula lineals, simplificadors, fragmentaris. Si
el temps de l’escola fora menys burocràtic i més passional, seria també
més just, perquè facilitaria prendre la veu i la paraula a tothom,
sabent-se cadascú subjecte en la pròpia construcció de si mateix. Ai!,
si el temps de l’escola poguera acostar-se al temps de la vida tot
podria ser d’una altra manera, no els sembla?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada