El "temazo" del dimecres. Soziedad Alcohólica - "Shaktale".

El passat dissabte van tocar a Terrassa, a la sala Faktoria, els vitorians Soziedad Alkohólica, que enguany celebren 30 anys d'existència. He tingut l'oportunitat de veure'ls unes quantes vegades i és dels grups canyeros metaleros que més m'agraden. Malauradament, la sala no reuneix les millors condicions per a concerts, sobretot quan s'ajunten més de 200 persones, i el passat dissabte hi havia prop de 800...

Aquest tema el van tocar en directe i el van dedicar a la líder dels unionistes catalanòfobs de Ciudadanos a Catalunya, la Inés Arrimadas. Un bon motiu per cantar-la amb ells. La peça és de les seves primeres cançons, inclosa a l'àlbum Intoxikación Etílika de l'any 1990.

Cuando te veo, siempre deseo ke no
sea verdad,
arde mi sangre y de mi mente no puedo borrar,
tu cara zerdo, no puedo olvidar, a ver si puede
ser ke te largues de akí, porke si no no podré
evitar, porke si no no podré evitar el vomitar,
en tu puta cara voy a vomitar.

Siempre Hay Alguien Ke Te Amarga La
Existencia.

Ermengol, no estàs sol.

L'Ermen, ahir a la seva roda de premsa davant de l'atri de l'Ajuntament de Terrassa.

Aquest matí els Mossos han detingut al terrassenc Ermengol Gassiot, secretari general de la CGT de Catalunya, que s'havia negat a presentar-se davant del jutge tot i les seves requisitòries. Està acusat juntament amb 26 encausats més de formar part del grup que a l'abril del 2013 va ocupar el rectorat de la UAB en defensa de la universitat pública i protestant per l'increment de les taxes universitàries. L'Ermen és professor doctorat de Prehistòria a la UAB.

La fiscalia demana penes d'entre 11 i 14 anys de presó, i multes de 9.500 euros als 27 encausats, la majoria estudiants.

Els borbons i Barcelona, una història de desencontres..

Fa tres segles que els borbons
pretenen ser els nostres reis
ignorant fins a quin punt
arribem a passar d'ells.
Però si insisteixen gaire
amb aquesta obsessió,
els mostrarem nostra
debilitat pel tall rodó.
I és que no és massa agradable
veure passejar pel món
un que diu que et representa
que és més tou que un tall de llom.
Quan el món veu el figura
que tenim per opressor,
més que solidaritat
despertem compassió.
SI EL REI VOL CORONA, CORONA LI DAREM:
QUE VINGUI A BARCELONA I EL COLL LI TALLAREM.
S'explica que a Catalunya en temps de Felip Cinquè
van prohibir totes les armes, fins i tot els ganivets,
sols els ganivets de cuina i a la taula ben lligats,
perquè no fóssim ximplets, perquè no fóssim gosats,
perquè no fóssim gosats, perquè no fóssim ximplets,
per salvar el coll i la fava als soldats espanyolets.
Però ara això s'acaba, hem avisat els esmolets.

(Mesclat, de l'àlbum "Mesclat" de l'any 2002).

Ainhoa Boix: "Transformar l’educació és possible"

Foto: Pere Virfili (Diari Ara).

Oi tant que és possible transformar l'educació. Tot depèn de les autoritats polítiques de torn. Si hi ha països on s'han fet canvis, per què no aquí? Em temo però que als nostres dirigents polítics ja els està bé que tot continuï igual, educativament i social. I qui dia passa any empeny...

Article d'Ainhoa Boix aparegut al diari Ara d'avui dissabte 24 de febrer.

Si teniu fills, us en deveu haver adonat: l’educació ha canviat molt poc d’ençà que nosaltres estudiàvem. La majoria dels professors continuen presentant-se com a transmissors d’informació i la majoria d’alumnes continuen absorbint els conceptes que els docents llancen, i plasmant-los en forma d’examen. Una realitat que contrasta -i molt- amb una societat que canvia a passos de gegant i que, més que persones que engoleixen contingut sense saber gaire per què, requereix individus que sàpiguen buscar, estructurar, criticar, compartir i construir coneixement. Ho explica Xavier Aragay, consultor en transformació a les institucions i lideratge per al canvi, impulsor de projectes pioners en matèria d’educació com la Universitat Oberta de Catalunya o Horitzó 2020 i autor de 'Reimaginando la educación' (Ed. Paidós), una guia que pretén acompanyar aquells centres, professors i famílies que volen transformar l’educació i procedir, segons explica, de manera disruptiva.

Ho fa a través de 21 conceptes, 21 capítols en què relata quins aspectes cal tenir en compte a l’hora de transformar l’ensenyament i, molt important, amb qui. I és que, per a aquest expert, no n’hi ha prou a fer que uns pocs participin en el canvi o que aquest canvi es doni en una àrea concreta. És necessari que tots -equip directiu, docents, famílies, alumnes i entorn- s’impliquin en la transformació de l’escola i que s’estengui a tot el centre educatiu, no a una aula en concret. Per aconseguir-ho, a més de col·laboració i altes dosis de planificació, entusiasme i passió, és necessari partir de zero: avaluar la situació del centre, establir un diagnòstic conjunt i, a partir d’aquí, elaborar una proposta que inclogui un canvi en la manera d’ensenyar i d’aprendre, que converteixi els professors en acompanyants de l’aprenentatge i als estudiants en elements actius del procés. També que no perdi de vista el veritable motor de canvi: els alumnes.

I és que, en la recerca de noves alternatives, ens oblidem que són ells els protagonistes de l’educació i que, per tant, han de ser l’objectiu final de qualsevol transformació. “¿Com volem que siguin els nostres alumnes? ¿Volem que siguin creatius? ¿Que tinguin iniciativa? ¿Que treballin en equip? ¿Que tinguin la mentalitat oberta? ¿Que estimin l’entorn i el respectin? Són les preguntes que ens hem de fer. De què ens serveix que un nen sàpiga matemàtiques, si no sap què vol fer a la vida?”, es pregunta Aragay, que creu que un dels grans reptes de l’educació és que l’estudiant acabi la formació sabent quin és el seu projecte vital.

A FAVOR DEL CANVI

D’exemples de centres educatius que han fet el salt al canvi i l’han fet amb èxit, diu, no en falten. Des del Col·legi Montserrat i l’Escola dels Encants de Barcelona fins als que formen part de projectes com Horitzó 2020 de Fundació Jesuïtes Educació, Summem d’Escola Pia de Catalunya o Escola Nova 21. Parlem amb el director d’aquest últim, Eduard Vallory. Descobrim que la iniciativa neix de la voluntat de transformar un sistema educatiu que ha quedat obsolet i que no té en compte la formació integral dels alumnes. També que, en la consecució d’aquest objectiu, no estan sols. Institucions, administració pública i, esclar, docents col·laboren en la construcció d’un sistema que respongui a les necessitats individuals i col·lectives de les persones, en què els estudiants aprenguin a ser, a fer, a conèixer, a viure i a conviure.

Ho fan amb la certesa que un canvi és possible, però també amb el coneixement que atorguen els últims estudis en matèria d’aprenentatge. “La manera com aprenem els humans respon a l’aprenentatge personalitzat, a la implicació de les emocions i la motivació, a l’aprenentatge cooperatiu... Tot això es confronta amb les pràctiques que des de fa 150 anys s’estan aplicant a l’educació”, comenta el director d’Escola Nova 21, que recorda que, de la mateixa manera que s’ha de transformar el rol de l’alumne, el del docent també ha de canviar: més que un transmissor de conceptes ha de ser un activador de l’aprenentatge.

Reimaginant l’educació

Són molts els textos que han plantejat la necessitat de transformar l’educació. Menys, en canvi, els que han explicat la metodologia a seguir per aconseguir-ho. Reimaginando la educación, l’últim llibre de Xavier Aragay, neix amb la voluntat d’omplir aquest buit i oferir a docents, pares i institucions les claus del canvi. Ho fa de manera pràctica, didàctica i, molt important, des de l’experiència del seu autor, aportant exemples i enllaços perquè qui vulgui pugui ampliar la informació.

Aturem el Cop d'Estat!! (Avui és 23F).

Aquest matí, un centenar d'activistes dels CDR (Comitès de Defensa de la República) d'arreu de Catalunya s'han encadenat a les portes del TSJC (Tribunal Superior de Justícia de Catalunya) per protestar contra el Cop d'Estat de l'estat espanyol a Catalunya i contra la repressió que estem patint com a poble, amb polítics empresonats, exiliats,  i amb causes obertes, a banda de molts altres conciutadans que també s'estan enfrontant a la injustícia espanyola (actors, cantants, humoristes...).

Els mossos han actuat per desallotjar-los i han acabat detenint a 14 persones, que a hores d'ara encara romanen a les dependències policials dels mossos al barri de Les Corts de Barcelona, amb una munió de gent solidària concentrada a fora demanant l'alliberament. Entre els detinguts hi ha un bon minyó matadeperenc al que conec de fa anys, el David. Espero que es trobi bé i que surti ben aviat.

 

Anna Gabriel (CUP), una més a l'exili.

Anna Gabriel entrevistada a un canal de televisió suís (Foto: La Vanguàrdia).

Abans-d'ahir, l'exdiputada al Parlament Anna Gabriel va aparèixer, a través dels mitjans, a Suïssa, on s'ha exiliat per evitar la compareixença davant del jutge Llarena, i per tal de denunciar la situació de repressió político-judicial de l'estat espanyol. Avui s'ha sabut que el jutge ha llençat una ordre de detenció internacional, tot i que les autoritats suïsses ja han avançat que rebutjaran l'extradició de l'Anna.

Personalment, trobo molt encertada la decisió de la cupaire d'internacionalitzar el conflicte. Ha de ser molt dur allunyar-te dels teus amb la incertesa de quan podràs tornar, però si volem que ens escoltin i ens ajudin des de fora, hem d'anar a cercar complicitats i a explicar el què aquí està passant. I l'Anna ho farà perfecte, com ho estan fent els exiliats a Bèlgica. Una dona molt preparada, amb idiomes (quin nivellàs de francès que va exhibir davant de l'entrevistador suís), i amb un discurs molt contundent. 

Molta força per l'Anna!

Guanyarem!

El "temazo" del dimecres. Valtónyc - "No al Borbó".

El Tribunal Suprem ha ratificat la pena de 3 anys i mig de presó que li va imposar el jutge de l'Audiència Nacional al raper mallorquí Valtónyc per calúmnies i injúries a la Corona, i enaltiment del terrorisme, a les lletres d'algunes de les seves cançons. Vaja, que en aquesta merda de país, una cançó et pot portar més ràpid a la presó que no pas una violació, una estafa milionària, o una agressió feixista. La llibertat d'expressió no acaba d'agradar a les dictadures, sobretot si el que es diu va contra aquestes.

Tot el suport a Valtónyc i tant de bo la pressió popular pugui aturar aquesta injustícia. És demencial.

Pompeu Fabra: de l'odi a l'amor.

Un dia com avui fa 150 anys moria, als 80 anys, a Prada de Conflent, el filòleg gracienc Pompeu Fabra, qui establí la normativa moderna de la llengua catalana. Va publicar textos sobre la gramàtica i l'ortografia, així com el Diccionari General de la Llengua Catalana, un dels llibres de capçalera per als estudiants de la nostra llengua en els darrers cinquanta anys.

Tot i que sóc nascut en una llar catalanoparlant, el meu entorn (escolar, de joc, amics del barri) fins als 17 anys va ser majoritàriament castellanoparlant, i reconec que no vaig ser gaire sensible a la meva llengua materna fins ben avançada l'edat adulta. Quan era un nen i vivia en un barri majoritàriament castellanoparlant de classe mitja, anomenàvem als catalanoparlants del centre de Terrassa els "pijos" o "catalufos", i per res em volia identificar amb ells.

Tanmateix, un canvi de residència en l'adolescència va comportar un canvi de relacions i un progressiu augment de les relacions en llengua catalana. Això lligat al lògic procés maduratiu i  d'afirmació identitària, i unit a l'àmbit professional que vaig triar (magisteri), em va acabar convertint en un catalanòfil empedreït, tot i que sé del cert que sóc lluny de dominar la llengua com m'agradaria...

Tampoc no deixa de ser curiós que a mi el català sempre em va donar problemes en la meva època d'estudiant. Tot i ser catalanoparlant, les notes de l'assignatura de català eren normalment baixes, fins i tot algun suspens. Jo que el parlava sense problemes i tenia més problemes que altres que el parlaven fatal o fins i tot no el parlaven... Aquest fet no ajudava gaire a que apreciés plenament la meva llengua. Em portava més frustracions que no pas alegries.

A dia d'avui, puc dir que m'he reconciliat amb el gran Pompeu Fabra.

Marina Subirats: "El quasi mercat educatiu".

Magnífica exposició de la sociòloga Marina Subirats per al diari Ara del que significa la segregació escolar. Ens agrada pensar que Catalunya és un país acollidor i tal, però a l'hora de la veritat es demostra que el nostre tarannà no ho és tant d'acollidor. Com a mínim pel que respecta a l'escola on portem els nostres fills...

Les societats modernes s’han caracteritzat, d’una banda, per propugnar la igualtat entre les persones i, de l’altra, per acumular els obstacles per impedir-la. Dir que no hi ha igualtat és una obvietat tan gran que no necessita cap demostració; no hi ha igualtat en la distribució dels recursos, i la petita reducció que s’havia aconseguit a l’inici de la democràcia ha estat devorada en els darrers anys, de manera que les desigualtats no fan més que créixer, entre nosaltres i al món.

La manera com s’ha intentat mantenir la il·lusió d’igualtat ha estat afirmant el principi d’igualtat de drets i igualtat d’oportunitats. I aquesta darrera, que és de la que parlaré avui, té sobretot un instrument: l’accés igualitari a un mateix tipus d’educació. En efecte, és a través de l’educació que, en les dècades passades, s’ha produït l’ascens social de persones que procedien de la classe treballadora i que han arribat als estudis superiors i han pogut inserir-se en la classe mitjana; això no va conduir a una igualtat real, però ens hi va acostar. L’educació ha estat l’instrument de les societats democràtiques per mantenir el principi d’igualtat d’oportunitats i aconseguir l’ascens social en alguns moments. Aquesta operació no només té uns avantatges individuals, sinó també col·lectius: permet el màxim aprofitament de tots els talents i crea cohesió entre tots els grups socials, si es demostra que cadascú arriba a la posició laboral i social que es mereix en funció de la seva contribució al benestar col·lectiu.

Per això és tan important que l’educació sigui gratuïta i igualitària, i comprovar que no hi hagi discriminacions. Malauradament es fa difícil fer-ne el seguiment, atès que les administracions no són gaire proclius a fer transparents els mecanismes de selecció.

Acaben de sortir dos estudis que parlen de la segregació escolar; un d’ells considera el nivell econòmic i l’altre la procedència geogràfica de les criatures immigrants de primera o segona generació. Els dos estudis, fets segons la mateixa metodologia, fan una comparació per països de la UE i per comunitats autònomes dins d’Espanya, de manera que ens donen un panorama prou complet de l’estat de la qüestió.

Una segregació elevada reflecteix una situació de quasi mercat, és a dir, que l’educació no és un bé que arriba a tothom en les mateixes condicions, sinó que té preus diferenciats segons el prestigi del centre i, per tant, les famílies compren una educació o una altra en funció del seu poder adquisitiu. Evidentment, no sempre el prestigi és sinònim de qualitat; però quan les escoles segreguen molt, els efectes són perversos en diversos aspectes: a nivell individual exclou moltes persones; a nivell col·lectiu, menor interrelació entre criatures de diferents orígens; per tant, més distància cultural i social i menys possibilitats de compartir i entendre’s quan són persones adultes; i un clar indici de les carències de la democràcia. L’educació inclusiva està considerada com la més eficient i eficaç; no és per atzar que Finlàndia, que en els darrers anys és el país que millor educa, és també el que menys segrega la seva població escolar.

Doncs bé, tant en la segregació per nivell econòmic com per origen geogràfic Espanya és dels països més segregadors d’Europa, només per darrere de països com Hongria i Romania, i molt lluny dels del nostre entorn. Dins d’Espanya, la comunitat més segregadora és Madrid, seguida de Canàries, Catalunya i Astúries. En el cas de Catalunya, la franja del 10% de criatures procedents de les famílies més pobres no està tan malament com en altres llocs, però la franja del 25% empitjora molt respecte a altres comunitats i altres països. El mateix passa en relació a les criatures immigrants: malgrat la voluntat llargament expressada per Catalunya i Barcelona de ser una societat amb voluntat d’acolliment, la realitat ens mostra un tarannà ben diferent, un comportament segregador sovint derivat del fet que les famílies canvien d’escola quan un determinat centre rep un nombre elevat de criatures de procedències foranes. I això és encara més exagerat en el cas de l’ensenyament secundari.

És interessant, sobretot, veure com es comporten les elits: la segregació és molt més forta en el 10% de famílies de més alt nivell econòmic, la tendència de les quals és agrupar-se en unes quantes escoles exclusives, diferents de la resta. Esclar que ningú hi prohibeix l’entrada d’altres famílies; hi ha mecanismes suficients per impedir-ho, des dels preus -encara que sigui amb l’excusa de les activitats extraescolars, o de les contribucions voluntàries- fins a l’afirmació, quan venen famílies “que no són com les nostres”, que no queden places i és millor que vagin a un altre centre.

Sempre hi ha hagut molts mecanismes de discriminació escolar; sovint s’ha fet directament mitjançant els preus; quan teòricament hi ha gratuïtat, com entre nosaltres, amb l’escola concertada pagada amb diners públics, on també compta el preu, però més camuflat; és la mateixa distinció entre pública i privada, concertada o no, el que produeix aquesta segregació que ens situa entre els pitjors països d’Europa. I, malauradament, Catalunya no dona l’exemple d’integració. Ben al contrari, en el conjunt d’Espanya i també d’Europa, és una de les zones més discriminadores. Mala cosa per a un país que es vol acollidor i democràtic i en canvi segueix marcant per a tota la vida les seves criatures en funció de qui són els seus pares.

Joni D: "Arriba un moment que tenen dues opcions: o xeringa o corbata".

Foto: Vilaweb.

Vaig conèixer al Joni a finals dels 90's quan organitzavem festivals musicals amb els Minyons i ell feia de mànager per a grups com els Cheb Balowsky, o els Joxe Ripiau. Va ser un dels pioners de la moguda punk a Barcelona i ara es dedica a escriure llibres de temàtica llibertària. En aquesta entrevista per a Vilaweb.cat ho esplica.

Joni D es va convertint en un dels grans cronistes i escriptors de la Catalunya llibertària. Aquest mànager musical que viu a Collserola, i justament fa una setmana que va fer cinquanta anys, va començar amb el reeixit Que pagui Pujol, una crònica punk de la Barcelona dels 80 (La Ciutat Invisible, 2010) i Grups Autònoms. Una crònica armada de la Transacció democràtica (El Lokal, 2013). Actualment, escriu una trilogia de ficció que va començar amb La Torre de la Serra (Tigre de Paper, 2016). Ara presenta el segon volum: La Casa de la Selva (Tigre de Paper, 2018). En aquest llibre de vuitanta planes ficciona la generació llibertària anterior a la seva. Joni D, a 18 anys, va ser portada d’El Periódico amb el titular ‘Los primeos okupas de Barcelona’ i trobava a faltar la generació més gran que ell que ara ficciona. En aquesta entrevista feta al seu local de Sants, Joni D parla de literatura, anarquisme i Agustín Rueda. L’home que l‘ha fet escriure.

—Feu anar un mètode d’escriure tot curiós.
—Visc al Baixador de Vallvidrera. Tinc dotze minuts i mig de tren cada dia fins a Provença. I des d’allà fins aquí, a Sants, tinc sis minuts de metro. Són divuit minuts i mig d’anada i divuit i mig de tornada. Escric de peu, en hora punta, amb una llibreta a la mà i boli. Escric de bon matí, quan tinc al cap tot el que he anat maquinant de nit. Quan escric, dins el vagó, no veig res més. He escrit tots els llibres amb aquesta metodologia. Cada dia, cada dia, des de fa anys. I després ho passo a l’ordinador els caps de setmana. Visc a Collserola, tinc un gos gros, i m’agrada molt anar a buscar bolets i viure molt la natura. I a l’hivern, amb aquests dies curts, produeixo molt. Les tardes del cap de setmana ho vaig passant tot en net.

—Parèntesi: Collserola és natura o és ciutat?
—A Collserola hi ha selva. Hi ha campaments clandestins de sense papers, nois magrebins. Un, controlat, el conec de fa quatre anys. Imagina’t si hi ha selva on amagar-se.

—Heu escrit quatre llibres. Els primers, de no-ficció. Per què us passeu a la ficció?
—Per un paràgraf d’un llibre. M’assabento que Ferran Sánchez Agustí, historiador del maquis, en un llibre explica un enfrontament armat a Tamarit de Llitera, a la Franja. El meu avi, i ara ma mare, vivien a Tamarit de Llitera, on he passat tots els estius de la infantesa. Tamarit de Llitera va ser terra col·lectivitzada durant el 1936. I el 17 de juliol tots els feixistes, els capellans i els guàrdies civils de la comarca es van tancar dins l’església de Tamarit de Llitera perquè ja sabien que hi hauria l’alçament. Quan els van treure, els van matar tots. Doncs la revenja de les tropes nacionals que va arribar després va ser escabetxina total. I en el paràgraf que us deia s’explica que l’octubre de 1948 en una casa que es diu la Torre del Serra hi ha un enfrontament entre maquis i guàrdia civils. A partir d’aquí en vaig fer una ficció.

—És Torre de la Serra.
—Vaig fer vuitanta anys d’història familiar explicats en vuitanta pàgines. Pinzellades. En aquest primer llibre, hi veiem l’avi maquis i exiliat dels anys quaranta i cinquanta, el fill que torna per implicar-se amb els grups autònoms dels anys setanta, i finalment el nét avui dia.

—I ara heu fet la segona part: La Casa de la Selva.
—Si allà en vuitanta pàgines explico vuitanta anys, aquí l’única cosa que explico, també en vuitanta pàgines, és una excursió per Collserola d’entre vuit i deu hores. La fa un home de seixanta anys el 2 d’agost de 2016. I de camí rememora tota la seva vida. I no sé quina mania tenen els protagonistes de la meva novel·la de venir al meu terreny. Si el protagonista de la primera novel·la és de Tamarit de Llitera, aquest fa un passeig per Collserola amb un gos gros, com el meu, de 56 kg. I resulta que aquest viu al costat dels edificis on vivien els meus avis, tu. Quines coses.

—Vau ser un dels punks dels anys vuitanta a Barcelona. I aquí expliqueu la història dels qui tenien deu anys més que vosaltres. La generació dels germans grans.
—Quan entrem en contacte col·lectivament, com a punks, amb el moviment llibertari, trobem a faltar aquesta generació. Com és possible que a les Jornades Llibertàries hi hagués 300.000 persones? On són? I el milió de persones del míting de la CNT? On són? I et comences a fer preguntes. I la resposta és que uns eren al talego, els altres exiliats, i després hi ha allò que va escriure David Castillo: arriba un moment que tenen dues opcions. O xeringa o corbata. Els de la xeringa, tots perduts, i els altres, encorbatats.

—I en el llibre parleu d’aquesta generació, doncs.
—Sí. La trilogia té dos fils conductors. Els protagonistes dels llibres són membres de Grups Autònoms, els grups que feien tasques com les del MIL però sense nom. L’altre fil conductor és la necessitat de l’ésser humà de buscar refugi en temps difícils. Refugi geogràfic, físic o anímic. Hi ha molts refugis, i de moltes menes. Hi ha gent, per exemple, que es va refugiar en l’heroïna. Imagina’t. Però hi ha un fet, al final: a mi m’empeny a escriure la història d’Agustín Rueda. Ell és l’única persona que surt als quatre llibres. Els dos de ficció i els dos de no-ficció.

—Agustí Rueda, qui era?
—Puc? Mireu. L’empresa minera de Sallent i de Súria anava a buscar gent a Andalusia sense recursos i l’enganyava per portar-la a treballar a la mina. Agustín Rueda era un d’aquests. Vivien a la colònia minera la Butllosa, que s’hi arribava travessant la carretera. Cada dos per tres, un mort. Un dia, el mort és una mare d’un amic seu, i de manera espontània tota la colònia talla la carretera demanant semàfor o pas soterrat. L’endemà, la policia el va a buscar a casa, i cap a la Model. Resistència a l’autoritat. Amb divuit anys. Una de les coses més impressionants que em va passar va ser conèixer el seu company de cel·la. Pèls de punta. Andrés Grima. Ara Grima és un dels iaioflautes. Fa tres anys, Jordi Arasa el va detenir. Grima diu que Rueda va comprendre que era anarquista per ell. I que ell va rebre de Rueda una integritat moral i humana que no li havia donat ningú.

—Referent per a molts.
—Surt de la presó, sense casa i sense feina, i se’n torna a Perpinyà, on hi ha tots els ex-MIL. Acumulant armes i explosius per intentar fer girar la truita. I s’hi fica. S’hi fica. I l’octubre de 1977 cau en una trampa d’un infiltrat. Portaven 75 quilos d’explosius. Havien de deixar-los a una masia. A la masia el van fuetejar mentre el tenien penjat. Com si fossin esclaus. L’envien a la presó de Girona, i finalment a Carabanchel. Hi ha un túnel en marxa per a fugir. I s’hi posen. El 13 de març de 1978 descobreixen el túnel. Interrogatoris, primer al despatx del director, però quan està tot tacat de sang, diuen, ho passen als soterranis. On hi havia el que en deien les cel·les de la mort. Un pres rere l’altre anaven passant i cantant. I l’Agustín no va cantar. I com que no va cantar, el van matar a pals. Mort.

—Hosti.
—Tots els seus companys ho diuen i ho saben: el van matar perquè no va cantar.

—Algú ha fet el llibre sobre Agustín Rueda?
—No. Vam decidir col·lectivament que no volíem fer un llibre sobre Agustín Rueda perquè no volíem fer un llibre sobre un altre màrtir anarquista. I per això jo faig el llibre Grups Autònoms. Un llibre sobre la gran quantitat de grups que feien la mateixa feina que el MIL, però sense nom. No hi havia cap llibre així. I la gent tampoc no sabia que n’hi havia molts a València i Madrid. Es va decidir de fer un llibre generacional. Però l’únic que té quatre capítols és Agustín Rueda.

—Us escolto i penso que hauríeu de reunir-vos amb Junts per Catalunya i ERC. Donaríeu consells de com encarar mesures repressives.
—Tot el tema de les urnes era una repetició de la història: travessar fronteres d’amagat. Això feien aquests xavals. Rueda venia de França amb la motxilla carregada de llibres prohibits i arribava caminant fins a Barcelona. I això no ho feia ningú. Ningú. Era un bèstia. Conèixer la seva història em va portar a escriure. I per això el faig aparèixer, ni que sigui un moment, en tots els llibres que he escrit.

—Us he llegit aquest titular: ‘Amb la independència, com a anarquista, què hi perdo?‘
—Amb la independència no tenim res a perdre. No solament jo. Col·lectivament, no tenim res a perdre. Jo penso en mi, però també col·lectivament. Hi tenim res a perdre? Podem empitjorar? No. Dins l’estat espanyol, on és que té més força el moviment llibertari? Millor dit, on té més influència social? A Catalunya. Per què hem de continuar lligats, nosaltres, antiestatistes, a una història que van fer els nostres avis i que va lligada a l’estat? Per què hem de seguir els dictats de l’estat i ser espanyols? No hem de tenir por, i avançar. Mireu, aquest diumenge faig cinquanta anys. Per sort, jo em conec, em reconec, i no m’he d’enganyar a mi, ni als altres. No hem de tenir por del que som.

—El moviment llibertari, més fort ara que abans?
—La paraula anarquista és molt mal vista. Però és clar que després de l’enfonsament del mite soviètic es busquen idees per la llibertat, i l’espai natural és el món àcrata.

—El comunisme qualla. El liberalisme qualla. I per què l’anarquisme no?
—Perquè els altres s’imposen per la força. I l’anarquisme és molt difícil que es vulgui imposar per la força.

—I en canvi la imatge és que els violents són ells.
—Cert. Tothom els ataca, perquè ataquen a tothom. Tothom s’hi fica, amb ells. Tothom s’hi fica, amb nosaltres.

—Com més gran em faig, més radical em torno. Hi esteu d’acord?
—Jo, igual. D’entrada, som més llestos. Recordem que ‘el diablo sabe mas por viejo que por diablo‘. I després, quan érem joves, punkis i volíem destrossar-ho tot, érem innocents. Jo recordo que el meu avi m’ho deia: arribarà un dia que l’home no necessitarà treballar. Si els qui manen volguessin…

—Gairebé de nen vau ser portada d’El Periódico. Els primers okupes de Barcelona.
—Vam tenir la sort de viure el que vam viure. Nosaltres vam viure el moment històric de més llibertat de l’estat espanyol que els vius d’ara recorden. Moria el dictador i podia passar de tot. De tot. Se sortia de quaranta anys de repressió brutal i autocensura, de sobte s’acaba i tothom s’atreveix a fer de tot. Llegíem còmics que avui no deixarien publicar. Com per exemple, Star, que avui estaria prohibit.

—Un llibre que recomaneu sobre el món àcrata?
—Odio las mañanas, de Jean-Marc Rouillan. Brutal com ha patit. Però és això que us deia: no han estat mai derrotats de manera individual. Com a col·lectiu, sí. Un per un, no.

Ens han deixat dos il·lustres terrassencs.

En Pep "X" Mestres, a la línia d'arribada del 1r Correokupes terrassenc el passat novembre.

En Joan Ciurana "Matraka" amb el seu capgròs.

En qüestió d'una setmana Terrassa ha quedat orfe de dos representants de la cultura subversiva com eren el Pep "X" Mestres i el Joan Ciurana "Matraca". Amb el primer havia tingut certa relació en algunes trobades amb amics i coneguts, vinculats a l'activisme polític, social i cultural. Recordo la darrera xerrada que vaig tenir amb ell fa prop de mig any quan me'l vaig trobar berenant i llegint l'Ara a un bar de l'Avinguda Jacquard. Al segon el coneixia menys, però l'havia trobat moltes vegades anant d'aquí cap a allà amb el seu característic i peculiar caminar i les seves estrambòtiques vestimentes. Crec que el meu germà té algun quadre seu de quan li exposava al bar del carrer Societat... Bon viatge companys i gràcies pels records.

La llengua no es toca. No al 155.

Recupero una vinyeta del gran Miquel Ferreres per a El Periódico, el diari que l'acaba de fer fora, que mostra molt bé quina és la intenció del PP respecte a la política lingüística i educativa de la Generalitat. Per a ells es tracta simplement de guanyar uns quants vots gràcies a atiar les més baixes passions dels nacionalistes espanyols amb el tema de la llengua, i la supremacia del castellà respecte al català.

Ara amenacen amb dinamitar, gràcies a l'article 155, la política d'immersió lingüística que tant consens ha tingut a casa nostra des dels inicis per allà principis de la dècada dels 80 del segle passat. No ho podem permetre. Desobediència a tots els nivells: Polític, professional i social!!

La llengua no es toca!

El "temazo" del dimecres. Junco - "Hola mi amor".

Avui, per als que celebreu Sant Valentí, us proposo a un clàssic espanyol en actiu des dels 80's, fragatí de naixement i barceloní d'adopció, Ricardo Gabarre "Junco", un dels principals representants de la "balada gitana".

Un tema que, qui més qui menys, tothom ha cantat alguna vegada, ja sigui en una festa o a la vora d'un foc amb l'acompanyament d'una guitarra. 

Imperdible el vídeo gravat en un programa de TVE presentat pel camaleònic Javier Gurruchaga.

César Coll: "Els infants aprenen en diversitat de temps, però el sistema educatiu no contempla aquesta varietat i continua “estancat” en un model que no té en compte els interessos dels alumnes".

Foto: Sandra Vicente. Diari de l'Educació.

Tornem-hi. Respecte/Atenció a la diversitat. Respecte als ritmes d'aprenentatge. Als nivells. Als interessos. Currículums sobredimensionats i allunyats dels interessos dels alumnes... Interessants reflexions per al Diari de l'Educació del catedràtic de psicologia de la UB, César Coll.

Per a que un alumne trobi sentit al que fa ha d’estar motivat. I la motivació passa per entendre i copsar els interessos i els ritmes dels infants. Així parla César Coll, catedràtic de Psicologia de la UB, sobre la falta d’interès que senten els estudiants respecte allò que se’ls ensenya a l’escola. Per a Coll, la paraula clau és “sentit”: trobar sentit al que s’estudia va lligat a coordinar els currículums de l’escola reglada amb les necessitats d’aprenentatge que els infants troben i resolen al seu dia a dia i d’això va parlar durant la presentació de l’Aliança Educació360 el passat 29 de gener. La societat avança i l’escola, segons Coll, també ho farà. I la clau d’aquesta revolució serà la personalització de l’aprenentatge.

Defineixi’m el concepte de personalització de l’aprenentatge

La idea és molt simple i al mateix temps és molt complicada. Simple perquè tracta un pas més en l’atenció a la diversitat i en les perspectives constructivistes i de la tradició que en pedagogia posa l’accent en l’aprenent, la idea que l’hem de posar al centre del procés i fins ara això s’havia entès sobretot com que els professors i escoles havien de fer el possible per a identificar quines eren les necessitats dels aprenents i actuar en conseqüència. Quines eren les necessitats que tenien per a aprendre allò que estableix el currículum.

La idea de la personalització és que s’ha d’anar més enllà i no tenir en compte només les necessitats sinó també els interessos, els propòsits, el què volen aprendre el què els interessa aprendre i com ho incorporem a les accions educatives de les escoles i dels instituts. Per què és important personalitzar? Perquè en el món actual tot està personalitzat excepte el currículum i l’escola. Clar, això porta a que una part important dels alumnes senti que el que fa i aprèn a l’escola està cada cop més allunyat del que fa i aprèn fora de l’escola i de com ho aprèn.

I això porta a no donar-li sentit de vegades al que s’aprèn a les escoles i instints. Per tant, personalitzar és una manera d’intentar recuperar aquesta pèrdua o desdibuixament del sentit.

La típica reclama dels estudiants: ‘i això de què em serveix a mi?’

Exactament: això és el que ens ha de preocupar. Una cosa són els alumnes que fracassen; una altra són els que no fracassen -inclús de vegades treuen molt bones notes- però que quan tens confiança amb ells et confessen que se’n surten bé, però que no saben ben bé per què ho fan ni per a que els serveix.

Això ens porta a parlar de la motivació de l’alumnat, de cultivar el seu interès

En el fons a mi m’agrada més la idea de ‘Sentit’, perquè en realitat la motivació és una conseqüència de si allò que s’aprèn té sentit o no per a qui ho aprèn. Si crec que allò que aprenc té sentit per a mi, estaré molt motivat durant el procés, i si no té sentit, ja poden dir-me el que vulgui perquè no estaré motivat. Tampoc crec que sigui un tema d’esforç, perquè si veig que allò que m’expliquen em serveix, estaré disposat a esforçar-me el que calgui i, de fet, ni sentiré que m’esforço.

En canvi si no li puc donar un sentit al que m’ensenyen, doncs ho hauré de fer o bé perquè sóc molt obedient, o bé perquè no vull conflictes, o directament no ho faré.

Lliga amb el fet d’introduir al currículum com a mètodes d’aprenentatge disciplines que estan infravalorades, com poden ser l’ensenyament artístic o les competències derivades de l’esport.

Per una banda això i per una altra, potser treure coses que en el currículum actual estan sobrevalorades. Això passa per veure tot allò que hi ha al currículum i destriar allò que si no s’aprèn fa que l’alumne realment quedi exclòs de la societat. Hi ha moltíssimes coses que surten als currículums escolars que si un no les aprèn als 12 anys, als 14 o als 15, no passa res perquè es poden aprendre més endavant.

Per exemple, saber-se els rius de la Península i les capitals del món no és imprescindible: si no recordo la capital d’Sri Lanka en aquest moment ho puc buscar per Internet i en un minut ho sabré.

Cal actualitzar el contingut del currículum a les eines de coneixement interactiu que posa a disposició la tecnologia?

Exactament. S’ha d’aprofitar tot allò que tenim a disposició avui en dia per a aprendre coses quan es necessiten. I no perquè s’han d’aprendre perquè toca. En canvi, hi ha algunes coses que si no s’aprenen en el seu moment, després és molt difícil assolir aquests coneixements. Per exemple els clàssics: saber llegir, escriure o, inclús, com fer servir les noves tecnologies: cercar a Internet, accedir a la informació i aprendre a tenir criteris per discernir entre informació fiable i la que no ho és.

També és molt important aprendre a organitzar-se la feina i el temps; són coses que si no s’aprenen i s’apliquen de ben petits després és difícil assumir aquests coneixements.

S’ha de donar la volta al currículum actual, que és molt mnemotècnic, i passar a prioritzar competències més interactives?

Sí, més necessàries i imprescindibles en el món actual. Sempre dic que hauríem d’agafar als catedràtics d’universitat i veure què és el que necessiten saber de totes aquelles àrees que no són la seva especialitat. I si féssim això, veuríem què és el que necessita saber qualsevol ciutadà, entenent que veiem els catedràtics com a persones que suposadament són cultes. I ens enduríem una sorpresa, perquè la meitat d’ells segur que no saben allò que el currículum diu que els alumnes de l’ESO han de saber.

Com veu el panorama per a poder aconseguir aquest canvi?

És complicat aconseguir-ho de cop, perquè estem davant un sistema educatiu que es troba als antípodes del que volem aconseguir. Però, tot i això hi ha dues notícies positives: la primera és que, evidentment, aquest canvi passarà perquè la realitat s’acabarà imposant i l’escola s’haurà d’adaptar. No és una opció personalitzar l’aprenentatge, és una exigència del nou context social i cultural. I l’altra bona notícia és que, tot i què es difícil passar d’un sistema no personalitzat a un personalitzat, és relativament fàcil posar en marxa actuacions, potser més locals, no tan ambicioses, però que ens permetin avançar progressivament en aquesta direcció.

De fet hi ha moltes experiències que ja van en aquesta línia i que mostren que, tot i mantenir les condicions actuals, que no són favorables per a aquest canvi, és possible.

La idea, doncs, d’Educació360 és demostrar que això es pot fer i ja s’està fent?

I que és inevitable i que ho hem de fer bé, perquè si no ens caurà a sobre la necessitat i ho haurem de fer amb presses i malament. Una mica com la majoria de reformes educatives que hem anat tenint.

De fet, sembla que al món de l’educació s’és una mica reactiu

Sí i és lògic ser una mica reactiu, perquè l’educació forma part de la societat i n’està al servei i quan la societat canvia, l’escola ha de reaccionar perquè no pot avançar aïllada de l’organització social. Avui en dia ja ha canviat la manera com les persones aprenem, quan aprenem, què aprenem. Ha canviat menys, però, el sistema educatiu que continua ancorat. És veritat que va funcionar durant molt de temps, però avui ja no ens serveix.

Els infants, que haurien de ser els abanderats de la revolució social, estan lligats a un sistema educatiu que no s’ha transformat igual?

Sí, fixa’t que els nens des de molt petits viuen en un context en què el què aprenen depèn del que poden fer; segons el seu context cultural, economicosocial de la seva família, però molt sovint dins aquest context ells decideixen el que volen fer i el que no. Però quan arriben a l’escola aquesta llibertat se’ls acaba: depenen d’un currículum molt marcat, d’uns temps d’aprenentatge molt estrictes, unes maneres d’organitzar-se súper establertes…tot plegat genera un ecosistema que no té res a veure amb el què els passa a la seva vida quotidiana.

L’escola és una bombolla que queda despenjat de la resta i així és molt difícil donar sentit al que s’hi aprèn i fer que els nens en surtin motivats. El que no és té en compte és que avui en dia s’aprèn a tot arreu, però el què s’aprèn fora de l’aula està desconnectat de l’aprenentatge reglat i, a més, està poc reconegut. Hauríem de poder posar tots aquests aprenentatges al servei del desenvolupament social i intel·lectual.

Jornada de festa, jornada de La Mola.

Avui, aprofitant la jornada de lliure elecció escolar a Terrassa, m'he anat a La Mola a dinar, amb la il·lusió, incompleta, de veure neu. Bé, de fet, quan baixava he vist algunes volves petitones, però comptades. Suposo que cap a la tarda-vespre pot caure amb més força.

Al restaurant de La Mola hi havia poqueta gent, però entre els pocs que hi eren m'he trobat a uns quants coneguts. Al Toni Mampel, que és agent forestal al Parc Natural de Sant Llorenç i L'Obac, i a l'Albert Puig amb els tres fills (el Martí, la Bruna, i el Genís). Com creixen...

He baixat amb tota la família amb la calma, explicant acudits i mil històries més. Vaja, una festa ben aprofitada.

Carlos González: "No ho vull tastar".

Com de costum, el pediatre Carlos González donant savis consells als pares a l'hora d'educar la canalla. En aquest cas en l'aspecte alimentici. Totalment d'acord. Publicat al Criatures de l'ara d'avui dissabte.

Hi ha frases que són típicament paternes: “Mira quines mans portes”, “Abriga’t”, “Mira com tens l’habitació”... Algunes ens les diuen només a la infància o a l’adolescència, i d’altres ens les diran tota la vida (“Ja menges bé, fill?”).

I és, sobretot aquí, amb el menjar, que sovint diem als nostres fills, amb la millor voluntat i sense pensar en les conseqüències, coses terribles: “Molts nens a l’Àfrica que es moren de gana voldrien menjar aquest peix”. Tot un clàssic. I de cop i volta un pobre nen de sis anys es converteix en el culpable de la fam al món, i un altre nen innocent morirà en algun lloc de l’Àfrica si tu no et menges ara mateix aquest peix. Fa un minut eres només un nen a qui no li agradava el peix, o que no tenia més gana, o totes dues coses a la vegada; ara ets un monstre egoista, un criminal sense escrúpols. Si la meva mare em digués ara una cosa així, probablement contestaria: “Doncs ja està, que no se’n parli més, envia aquest peix a l’Àfrica ara mateix, i no en compris mai més. No vull que cap nen es quedi sense peix per culpa meva”. Però als sis anys no se t’acudeixen bones respostes. 

Una altra, potser encara més terrible: “No diguis que no t’agrada fins que ho hagis tastat”. No li sona malament? Repeteixi-la mentalment, a poc a poc. Imagini ara que un desconegut, o tres, li diuen això en un carreró fosc: “No diguis que no t’agrada...” 

Però no cal canviar el context. Fins i tot en l’àmbit limitat de l’alimentació, la frase resulta absurda. Hi ha un munt de coses que no he tastat i que no penso tastar per saber que no m’agraden: els cucs, les formigues, els peus de porc, la carn de gos... Segur que també vostè, amic lector, rebutja certs aliments abans i tot de tastar-los.

Els nostres fills tenen preferències, i tenen drets. Tenen dret a no tastar certes coses, i tenim l’obligació de respectar-ho, tant a casa com a l’escola. Perquè d’aquí molt pocs anys, altres persones poden fer (i faran) servir la mateixa frase en altres situacions: no diguis que no t’agrada fumar si no ho has provat. O la cervesa, o el whisky, o els porros, o la coca, o l’assetjament sexual o les curses clandestines de cotxes. Vull que els meus fills sàpiguen, ara i sempre, que ningú els pot obligar a provar de fer una cosa contra la seva voluntat; i considero això més important que ensenyar-los a menjar peix.

Apa, una mica d'alegria i disbauxa.

Arriba una nova festa del Carnestoltes a Terrassa. Enguany amb polèmica (com altres anys) per la censura que ha patit el cartell promocional de la festa, obra d'un alumne de l'escola d'Art i Disseny, i triat per 1.480 persones en una votació popular. L'entitat organitzadora de la festa, la Confraria Mascarada, va decidir retirar el cartell degut a les pressions i les amenaces rebudes. Visca el Carnaval, visca la transgressió, i mori la censura!

Bona festa!

El problema no són les pilotes, són els patis.

Foto: El Periódico.

Fa uns dies apareixia a El Periódico aquesta notícia "Les escoles transformen els patis per acabar amb la dictadura de la pilota", relacionada amb la problemàtica que genera en algunes escoles els jocs amb pilota (el futbol majoritàriament). Personalment, trobo bastant aberrant barrejar en un mateix titular pilota i dictadura, i considero que el principal problema als patis escolars no són les pilotes, sinó la reduïda dimensió dels espais de joc. Si construíssim escoles amb grans zones de joc en comptes de pensar en fer pisos i més pisos, no hauríem de pensar en prohibicions injustes.

El "temazo" del dimecres. Pable Hasel - "Dentro y fuera".

Al raper lleidatà Pablo Hasel li demanen gairebé tres anys de presó i una multa de 40.500 euros per suposat enaltiment del terrorisme, i calúmnies i injúries contra la Corona i l'Estat. La (in)justícia espanyola veu més delictiu les opinions d'aquest raper català que no pas alguns casos com violacions, corrupció, o homicidis... 

Tota la meva solidaritat amb el Pablo. Un paio de fortíssimes conviccions comunistes i antisistema, que no es va retractar de les seves idees davant del jutge en la seva declaració recent.

Jaume Carbonell: "Ramon, un home molt singular".

Acabo d'assabentar-me de la jubilació d'un professor que vaig tenir el primer any de la carrera de magisteri a Vic (vaig acabar-la a Bellaterra), el Ramon Sitjà. En el següent escrit, el seu company Jaume Carbonell el descriu molt bé. Crec que el Ramon, juntament amb l'Anna Pujol, ambdós de la UVIC, em van marcar força en la meva forma d'entendre l'educació. I no només això, sinó que a més vaig tenir l'exemple de dos bons professionals i millors persones. 

Amb Ramon Sitjà ens vam conèixer de manera efímera a un viatge a Cuba. El retrobament, una dècada després, als vuitanta, es va produir a l’Escola de Mestres de Vic (Barcelona), avui Facultat d’Educació, on tots dos compartíem docència. Ell va ser contractat per la seva incipient però poderosa experiència a l’escola Andersen, una cooperativa de pares i mestres i un dels centres més innovadors de la zona, reconvertit més endavant en centre públic. Ramon portava l’educació en la sang, estrenant-se al món del lleure, però havia estudiat enginyeria tècnica industrial i no disposava del títol de mestre. Quan al cap d’uns anys l’hi van exigir, el va obtenir a la mateixa Escola de Mestres. Així, es va convertir al mateix temps en professor i alumne de Didàctica de les Ciències Socials i Naturals, obtenint notes excel·lents. Sens dubte ho mereixia. Eren altres temps, amb normatives més relaxades.

Amb una altra companya -l’Anna Pujol- vam inventar el TIGRE (Taller d’Iniciació a la Globalització i a la Realitat Educativa), on intentem fusionar les nostres tres assignatures -Pedagogia, Psicologia i Didàctica- en un sol projecte, compartint intervencions, estratègies i activitats comunes durant un tot dia a la setmana. Organitzem conferències i debats, sessions de cinema fòrum, tallers de premsa o construcció de joguines, i moltes sortides: per conèixer l’entorn natural i social i per submergir-nos en el coneixement de diverses institucions educatives. El propòsit era tan clar com a ambiciós: vincular la formació inicial amb el context, així com la teoria amb la pràctica.

Comptar amb la presència de Ramon, ja llavors amb moltes hores de vol, era tot un luxe. Pel seu coneixement i passió a l’hora d’explorar i recollir mostres d’un rierol, inventar-se una història, construir un artefacte o prendre la guitarra per dinamitzar una llarga vetllada en les intenses i inoblidables estades a l’Escola de Naturalesa propera a la Universitat. Sempre em va sorprendre el seu caràcter intuïtiu, la seva capacitat d’improvisació i la facilitat amb què memoritzava el nom de cada estudiant i el seu lloc d’origen. Pensava en veu alta, formulant preguntes sense parar, i les alternava amb una activa i respectuosa escolta. Atresorava pensament i acció: el saber de l’experiència que tant es troba a faltar avui en falta en les nostres Facultats d’Educació.

Mai vam perdre el contacte, encara que les nostres trobades van ser més intermitents: de tant en tant un dinar; un parell de debats pedagògics en plena muntanya, d’absoluta inutilitat per a la carrera docent; trobades fugaces en els passadissos abans d’entrar en classe,… Entretant, Ramon va seguir fidel a l’escola Andersen -no va conèixer una altra destinació-, on, a més de tutor, en va exercir la direcció en diferents moments. No va deixar d’impartir les seves classes universitàries de Coneixement del Medi, de Didàctica, d’Organització Escolar o del que calgués. I mai va abandonar el seu doble compromís pedagògic -va ser un dels impulsors de l’Escola d’Estiu i del Moviment de Renovació Pedagògica de la comarca- i polític dins del socialisme, que el va portar fins l’alcaldia de la seva ciutat.

A final de curs es va jubilar i la Facultat d’Educació li va retre homenatge convidant-lo a pronunciar la conferència: “Fer de mestre a l’escola i a la universitat”. Entre el públic, la seva família i una nodrida representació de col·legues d’ambdues institucions. Alguns d’ells van desgranar records i aprenentatges al seu costat. Però va ser la intervenció final del degà, Eduard Ramírez, la que va adquirir un simbolisme molt especial, ja que en Ramon havia estat un dels seus mestres a l’Andersen: una de les casualitats que propicia la proximitat. “Com a alumne sortia de les seves classes de Medi pensant: jo seré científic o potser aventurer… Això és el que tenia un bon mestre com en Ramon. Ens ensenyava més enllà de la pròpia classe i de les lliçons: no ens deia què havíem de pensar sinó com pensar”. Després d’evocar les seves xerrades improvisades sota els porxos i altres sucoses vivències, sosté que aquesta és la petjada que els deixa: “L’essència de fer visible allò que no es veu i fer important allò que no ho sembla”.

Són moltes les mestres i mestres d’una generació que va obrir amplis i florits camins a la renovació pedagògica que aquests anys s’estan jubilant. És possible que hagin rebut el seu particular i merescut homenatge però són pocs els que ho han obtingut de la universitat. Una raresa reservada només a homes curiosos com en Ramon.

La venjança és un plat que es serveix en fred.

Foto: Sport.

Avui s'ha jugat el derbi de la segona volta de la lliga espanyola a Cornellà-El Prat. El partit ha estat especialment calent degut als darrers enfrontaments entre els dos equips als quarts de final de la copa del rei, on el Barça va acabar eliminant a l'Espanyol. Després d'aquells dos duels, hi van haver creuament de declaracions, i un dels més punyents va ser, com de costum, Gerard Piqué. Precisament per aquest motiu, avui els aficionats pericos l'han tornat a xiular i increpar durant tot el partit. Faltant uns deu minuts per al final, Piqué ha marcat de cap, a centrada de Messi, el gol de l'empat del Barça (1-1) i ho ha celebrat fent callar els aficionats fent el gest del dit tapant la boca. Això ha encès encara més els ànims dels aficionats pericos i d'algun jugador blanc-i-blau que no ha acceptat gens bé el gest.

Entenc perfectament la reacció de Piqué. I vull pensar que els aficionats Pericos, que se les prometien felices a deu minuts del final del partit, tampoc es poden fer els sorpresos després de tot el que havien dit i xiulat al Gerard.

L'homenatge al Borbó del Polònia.

Haha, els del Polònia traient punxa de la pantomima de la casa reial que ens van mostrar els mitjans amb motiu del 50è aniversari del monarca, amb escenes costumistes de la família (a taula, al cotxe...). Com més apugen el nivell de la crítica, més gaudeixo. I darrerament ho estan aconseguint força.

Bertrand Russell: Les funcions del bon mestre.

Bertrand Russell rodejat d'infants.

Avui, quan molts s'omplen la boca amb la paraula de moda en l'àmbit pedagògic, "innovació", val la pena recuperar algunes idees de grans pensadors del segle passat, o inclús anteriors, que tenien discursos que avui en dia encara sonen revolucionaris. Estem taaaaaan lluny d'una autèntica revolució pedagògica...

Bertrand Russell va néixer el 18 de maig del 1872 a Anglaterra i hi va morir el 2 de febrer del 1970. El temps passa, però en el món de l'educació hi ha idees que no moren mai. La prova són aquests 14 fragments, extrets del seu llibre Assaigs impopulars (Edicions 62), en què el filòsof explica quines creu que són les funcions d'un mestre. 

1. Els mestres són més que qualsevol altre estament, són els guardians de la civilització. Haurien d'ésser profundament conscients del que és la civilització, i desitjosos d'impartir una actitud civilitzada als deixebles. Això ens porta a la qüestió: què constitueix una comunitat civilitzada?

2. Aquesta pregunta podria ésser resposta de manera vulgar, destacant només les proves materials. Un país és civilitzat si té molta maquinària, molts automòbils, moltes cambres de bany i mitjans de locomoció ràpida. En la meva opinió, la major part dels homes moderns donen excessiva importància a aquestes coses. La civilització, en un sentit més seriós, és una manera de pensar, i no uns afegits materials a l'aspecte físic de la vida. En part, és qüestió de coneixements, en part, d'emocions.

3. En el que fa referència al coneixement, l'home ha d'adonar-se de la insignificança pròpia i de tot el que l'envolta en relació amb l'univers dins el temps i dins l'espai. Ha de considerar el seu país no solament com a la pàtria, sinó com un d'entre els països del món, i tots amb el mateix dret a viure, a pensar i a sentir. Haurà de considerar la seva època en relació amb el passat i el futur, i adonar-se que les discussions actuals semblaran tan estranyes a les futures com ara ens ho semblen les del passat. Prenent encara una visió més àmplia, haurà d'ésser conscient de la vastitud de les èpoques geològiques i els abismes astronòmics.

4. Pel costat de les emocions, si un home ha d'ésser veritablement civilitzat és necessària una ampliació semblant a partir del purament personal. Els homes van de la naixença a la mort, algunes vegades feliços, unes altres infeliços; algunes vegades generosos, unes altres cobdiciosos i mesquins; algunes vegades heroics, unes altres covards i servils. Per a l'home que contempla el transcurs de la vida com un conjunt, determinats fets sobresortiran com a dignes d'admiració. Alguns homes han estat inspirats per l'amor a la humanitat; uns altres, per mitjà d'una intel·ligència superior, ens han ajudat a comprendre el món en el qual vivim; uns altres, encara, han creat bellesa gràcies a una excepcional sensibilitat.

5. L'home civilitzat, allà on no pugui admirar, preferirà entendre més que no pas reprovar. Intentarà descobrir i desarrelar les causes impersonals del mal abans d'odiar els homes que hi són engrapats. Tot això hauria d'ésser dins la ment i dins el cor del mestre, i si hi és, ell ho expressarà en el seu ensenyament als joves que estan al seu càrrec.

6. Ningú no pot ésser un bon mestre si no sent una càlida afecció envers els deixebles i un desig autèntic de transmetre'ls el que ell mateix troba valuós. No és pas aquesta, l'actitud del propagandista. Ell desitja, com el jardiner, que el seu creixement sigui dirigit i deformat a fi d'adaptar-se al seu objectiu. I, tot frustrant la seva creixença natural, és capaç de destruir en ell tot vigor generós, reemplaçant-lo per l'enveja, l'afany destructiu i la crueltat. A l'home no li cal ésser cruel; al contrari, estic convençut que la major part de la crueltat prové de deformacions en els primers anys, sobretot de deformacions en allò que era bo.

7. Les passions repressives i persecutòries són molt corrents, com ho prova àmpliament l'actual estat del món. Però no són una part inevitable de la natura humana. Al contrari, són, crec, el resultat d'alguna forma d'infelicitat. Moltes persones condemnen la felicitat com a objectiu, tant per a ells mateixos com per als altres. En aquells qui prenen aquesta actitud generalment existeix una certa vena de crueltat basada probablement en una enveja inconscient, i la font de l'enveja es trobaria gairebé sempre en la infantesa o en la joventut. Caldria que fos l'objectiu dels educadors formar adults lliures d'aquestes dissorts psicològiques, i no gens ansiosos de privar els altres de la felicitat perquè ells n'han estat privats.

8. La majoria dels mestres estan sobrecarregats de feina i es veuen obligats a preparar els alumnes per als exàmens en comptes de donar-los una formació mental alliberadora. Les persones que no estan acostumades a ensenyar –i això inclou pràcticament totes les autoritats educatives– no tenen ni idea del malbaratament d'intel·ligència que això representa. Ningú no espera que els sacerdots prediquin sermons durant diverses hores cada dia, però un esforç anàleg és exigit als mestres. El resultat és que molts d'ells esdevenen inquiets i nerviosos, perden el contacte amb els treballs recents sobre la matèria que ensenyen, i són incapaços d'inspirar a llurs estudiants el sentiment de plaer intel·lectual que s'obté amb la comprensió i la coneixença d'una cosa nova.

9. En la majoria dels països certes opinions són considerades correctes i algunes altres, perilloses. Hom espera dels mestres, les opinions dels quals no siguin correctes, que guardin silenci. [...] Considero que ningú no pot ésser un bon mestre si no ha pres la ferma resolució de mai no amagar la veritat en el curs de l'ensenyament, perquè la consideri "poc edificant". La mena de virtut que pot aconseguir-se mitjançant una ignorància protegida és fràgil i falla en el primer contacte amb la realitat. En aquest món hi ha molts d'homes que mereixen admiració, i és bo que els joves aprenguin i coneguin els fets pels quals aquests homes són admirables. Però no és bo d'ensenyar-los a admirar brètols tot amagant llurs malifetes.

10. Allò que, per damunt de tot, el mestre hauria d'esforçar-se a inspirar als alumnes, si hom vol que la democràcia sobrevisqui, és la tolerància que neix de l'esforç de comprendre els qui són diferents de nosaltres.

11. Potser és un instint natural en l'home de contemplar amb horror i disgust totes les formes i costums diferents d'aquells als quals està habituat. Les formigues i els salvatges maten els forasters. I aquells qui no han viatjat mai, ja sigui físicament o mentalment, troben dificultat a tolerar les maneres extravagants i les creences exòtiques de les altres nacions i de les altres èpoques, de les altres seves i dels altres partits polítics. Aquesta forma de la ignorància intolerant és l'antítesi de l'actitud civilitzada, i és un dels perills més greus a què està exposat el nostre món superpoblat. El sistema educatiu hauria d'ésser destinat a corregir-lo, però es fa molt poc en aquesta direcció, ara com ara.

12. Els mestres no són lliures d'ensenyar com ells voldrien. Són ells els qui coneixen més íntimament les necessitats de la joventut. Són ells els qui, a través del contacte diari, han arribat a preocupar-se'n. Però no són ells els qui decideixen el que cal ensenyar o quins mètodes d'instrucció han d'ésser emprats. Caldria que el magisteri disposés de molta més llibertat que no té avui. Caldria que tingués més avinenteses de decisió, més independència de buròcrates i fanàtics.

13. El mestre és una mena de metge l'objecte del qual és guarir el pacient de l'infantilisme, però al qual no li és permès de decidir per ell mateix, sobre la base de l'experiència, quins mètodes són més apropiats a aquest fi.

14. El mestre, com l'artista, el filòsof i l'escriptor, només pot realitzar la seva obra adequadament si se sent mogut per un impuls creador interior, i no dominat i travat per una autoritat externa. En el món modern és molt difícil de trobar un lloc per a l'individu. [...] Tot sistema hauria de permetre escapatòries i excepcions, perquè, si no, acabarà per ofegar tot el que hi ha de millor dins l'home.

Jaume "El gat" Perich: un humorista clarivident.

Avui es compleixen 23 anys de la mort del vinyetista Jaume Perich, un dels més grans vinyetistes catalans de la història. M'agrada recordar-lo i adonar-me'n que algunes de les seves sentències continuen amb total vigència. Què diria (dibuixaria) avui en dia el gran Perich?