Carlos González: "Sóc jo que vull, o m'hi obliguen".

El pediatre Carlos González donant una nova lliçó sobre les claus de l'aprenentatge. El text va apareixer (com a part 1) al Criatures de l'Ara al desembre del 2016 i no l'havia copiat esperant la segona part. No sé si l'autor se'n va oblidar, o si encara està pendent de publicar...

La teoria de l’atribució és un dels models amb què els psicòlegs intenten comprendre la conducta humana. Bàsicament, podem atribuir la nostra conducta (i la dels altres) a factors interns (ho faig perquè vull, perquè m’agrada) o externs (em pressionen, m’hi obliguen, m’ho han demanat, les circumstàncies…).

Quan atribuïm les nostres accions a factors interns, fem les coses amb entusiasme, hi dediquem temps i esforç, ens agrada fer-les. Quan la nostra atribució és externa ens molesta fer les coses, ens cansa, remuguem, treballem com menys millor i ho deixem de fer quan ningú ens vigila. 

El punt clau no és la realitat, sinó la nostra percepció. Si pensem que fem les coses per gust, les farem amb gust, encara que en realitat algú ens estigui obligant a fer-les. Si creiem que algú ens hi obliga, fins i tot les nostres activitats favorites es converteixen en una càrrega. 

Ens truquen un dissabte a la tarda per dir-nos que ens hem d’aixecar l’endemà a les sis per dedicar tot el dia a certa activitat. No és el mateix si qui ens truca és un amic per anar d’excursió, o el nostre cap per dir-nos que ha sorgit una feina inesperada a l’empresa i cal fer hores extres. En tots dos casos és algú que ens truca i ens demana fer una cosa. Però en el primer estem convençuts que volíem fer aquesta excursió, que desitjàvem rebre aquesta trucada, i la nostra atribució és interna. 

I potser la nostra feina era el nostre somni, ens hem esforçat per arribar-hi. Però hem començat a treballar, amb uns horaris, uns caps, un salari. I en molt poc temps la nostra atribució ha passat a ser externa. Ara treballo perquè m’hi obliguen, perquè em paguen, perquè cal guanyar-se les garrofes, i ja no ens fa cap il·lusió fer hores extres el diumenge. Preferim anar d’excursió, tot i que mai havíem dit “Jo, quan sigui gran, vull ser excursionista”, tot i que anar d’excursió és físicament més cansat que la feina, tot i que no ens paguen per fer-ho. 

A gairebé tots els nens els agrada estudiar. Potser a tots. Perquè investigar, aprendre, descobrir com funcionen les coses són característiques innates en la nostra espècie. Però sovint els pares o els mestres cometen l’error de pressionar els nens perquè estudiïn: “Ja no estudio perquè vull saber, ara ho faig perquè m’han promès la bici”. Però si em paguen per fer-ho, és una feina.