Xavier Gual: "Disciplina de la dura".

Alumnes d'una escola del Perú cantant l'himne nacional a l'entrada al centre.

(Sóc dels mestres que considera que malgrat tots els inconvenients que pugui tenir la pèrdua de control/disciplina amb els alumnes, mai serà justificable el què molts docents feien en el passat a moltes escoles, i el què molts mestres continuen fent arreu del món encara ara, on les tècniques de control/disciplina són encara inhumanes i van contra la dignitat dels menors.)

Article del professor de secundària Xavier Gual per al Criatures del diari Ara.

Treballar a l’aula d’acollida em permet conèixer moltes cultures i altres maneres de fer i d’analitzar la realitat. L’altre dia va sortir un tema que em va semblar molt interessant. Feia referència a la disciplina dels alumnes. En general els sorprenia la poca exigència que els aplicàvem els professors d’aquí. D’alguna manera venien a dir que als seus països se seguien unes normes de comportament escrupoloses i exemplars. 

Tant la noia de Colòmbia com la de l’Índia, o el noi marroquí, em van explicar que a primària anaven tots amb uniforme, un uniforme que no es podia embrutar el més mínim si no volies ser castigat. Els alumnes esperaven l’entrada del mestre tots drets, en silenci, i li desitjaven bon dia a l’uníson. Només després podien asseure’s a les cadires aixecant-les una mica per no fer soroll. El noi del Marroc fins i tot va confessar que un dia van estar a punt de castigar-lo a uns assots perquè el professor va considerar que no cantava amb prou entusiasme l’himne nacional i que això podia ser una ofensa per al rei, la cara del qual duien cosida a la jaqueta de l’uniforme. 

Era tanta la meva perplexitat sentint-los com la seva amb el caos de les nostres aules i passadissos, on tothom corre i crida com si el món s’acabés. Jo els vaig dir que durant molts anys les escoles, al nostre país, també uniformitzaven els alumnes i hi imperava la dictadura de la por als docents, que moltes vegades eren monges i capellans. Però que ara, sortosament, tot allò havia passat a la història, almenys als centres públics. Curiosament, els meus alumnes em defensaven l’ús dels uniformes, perquè deien que al seu país qualsevol diferència, sobretot en la manera de vestir, era utilitzada per classificar i criticar l’estatus social de l’alumne. 

Quan en el nostre entorn veus que alguns companys s’agafen la baixa perquè no poden suportar la tensió que suposa la feina, i tots estem cansats de la nul·la educació que tenen els adolescents, penses que potser caldria recuperar en part una mica d’aquella disciplina fèrria. Però després t’adones que falla alguna cosa més profunda. La paradoxa és que, per més repressió i control que hi hagi a les aules, els països que l’apliquen no funcionen pas millor en termes generals que el nostre, ni tampoc el nostre quan tot era més fosc.