El darrer capítol de Mestres ha estat si fa no fa igual d'ensucrat que la resta dels capítols emesos, però això no significa que no hi hagi quelcom destacable o comentable.
Per exemple, m'agradaria destacar novament que la convidada "estrella" del capítol, l'Ariadna Gil, havia estat escolaritzada en una escola privada, com la majoria dels convidats que han anat passant pel programa (Mag Lari, Manel Esteller, Teresa Forcades, Dolo Beltran, Josep Baselga, Raquel Sans, Xavier Beltran). Solament dos (Jordi Évole i Empar Moliné) han estudiat a la pública. Casualitat? Tenint en compte que a partir del 1970 comencen a sorgir un bon grapat d'escoles públiques estatals, sembla com si costés molt trobar personatges rellevants formats a la pública. Seria molt interessant poder fer un estudi sociològic per esbrinar els orígens acadèmics de diferents personalitats públiques i privades. Seria interessant saber on van estudiar els principals líders polítics, banquers, empresaris, advocats, alcaldes, líders sindicals, taxistes, paletes o metges. Potser en trauríem algunes conclusions interessants al voltant del sistema educatiu de doble/triple xarxa...
Un altre fet destacable va ser escoltar el testimoni d'una professora d'institut d'edat propera a la jubilació que afirmava que els darrers anys de feina havien estat els més feliços de la seva vida professional, degut a que l'havien posat en una aula oberta amb un nombre reduït d'alumnes (una quinzena), als quals podia dedicar una atenció molt més individualitzada i propera. Ho devia dir en contrast amb els ratis de 30 o més alumnes per aula que es donen a la secundària als instituts públics on molts professors acaben perdent els estreps i alguna cosa més. Està clar que pretendre una atenció personalitzada i atendre a la diversitat amb vint-i-cinc o més alumnes és del tot inviable.
Novament es va tocar el tema del que cal o no ensenyar i del que cal o no educar. Em va interessar un comentari d'un entrevistat que deia que l'escola ha d'aconseguir donar uns coneixements que ens ajudin a tenir ganes de tenir més coneixements. Jo més aviat considero que l'escola aconsegueix amb el seu sistema, avorrir al personal i treure en gran mesura les ganes de conèixer i aprendre. Si aprendre significa seure a una cadira i escoltar al mestre, i memoritzar la lliçó, molt alumnes no li troben cap interès. I si permetéssim als alumnes aprendre allò que realment els motivi? I al seu ritme.
I com es pot educar a través de les matemàtiques, el coneixement del medi, o de la llengua si l'únic que se'ls demana és que escoltin, callin, facin les feines com se'ls demana, memoritzin, i responguin les preguntes de l'examen? Quines competències s'eduquen així? L'obediència? La submissió? L'esperit acrític? L'aprendre a memoritzar i oblidar (memòria a curt termini)? La dependència? Jo que considero que s'educa més a través de l'exemple que del sermó i el discurs, considero que sovint l'exemple educatiu que es transmet als alumnes a l'escola és força negatiu: mestres que criden i es desesperen, mestres que estimulen la competitivitat humiliant entre alumnes, mestres poc dialogants, mestres autoritaris, mestres de l'"això ara no toca"...
És probable que existeixin escoles que treballin per centres d'interès, per projectes, amb autoaprenentatge, treball en equip, autonomia i iniciativa personal, i totes aquestes coses que sonen tant bé, però de moment jo no he tingut la sort de trepitjar-ne cap. Continuo veient molts llibres de text, molta transmissió de coneixements del mestre als alumnes, excés de matèries, excés de continguts o, com a mínim, inutilitat de molts continguts, excés d'hores asseguts a la cadira...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada