Primera agressió soferta fent de mestre.

Avui he viscut en pell pròpia l'ira d'un alumne de vuit anys, que m'ha atacat amb un llapis a la panxa, després d'insultar-me amb expressions del tipus "cuatro ojos" o "hijo de puta". Afortunadament, la dessuadora i la samarreta interior han evitat un mal major, però la punta del llapis ha quedat marcada en vermell a la meva pell. Tot s'ha anat torçant després que el nano pugés del pati una mica alterat per algun conflicte amb uns companys, i jo he acabat pagant els plats trencats a la classe, ja que el nen no ha parat d'emprenyar i provocar-me des que hem entrat a l'aula, on feia un reforç amb solament tres alumnes.

És ben cert que aquest nen té problemes d'autocontrol, d'autoestima i d'hiperactivitat (vaja, o simplement no li interessa un pito aprendre allò que li fem aprendre), i s'ha d'anar sempre amb molt de compte perquè no se li giri i et vulgui fer la punyeta. Està clar que de nens així n'hi ha hagut tota la vida, però la diferència és que abans els problemes se solucionaven d'una altra manera, i difícilment un alumne s'atrevia a atacar a un mestre. No vull dir que si a la primera tonteria que hagués fet el nen li clavo un clatellot, el nen hagués parat amb les tonteries, però està clar que avui en dia molts nens se saben intocables i abusen d'aquesta impunitat. Si a més a més, saben que a casa sempre els recolzen... doncs tenim un gran problema. Però ben gros.

Tanmateix, els meus sentiments envers l'alumne, un cop passat l'incident i vist que no era res greu (al moment se t'accelera el cor i es fa difícil raonar), no són pas d'odi i venjança (que passa més sovint del que fora professional) per l'agressió soferta, sinó de comprensió i pena per la situació general del nen: situació familiar, fracàs acadèmic, desequilibri emocional, baixa autoestima... Evidentment, l'acció lamentable del nen tindrà la seva conseqüència (està per decidir) i no passarà a l'oblit, ja que el nen ha de ser ben conscient de que ha fet una cosa terrible i que no està gens bé anar insultant i atacant als mestres. També crec que és important que el nen se n'adoni que no tothom utilitza la violència per resoldre els problemes (com segurament deu haver vist al seu entorn proper massa sovint). Si jo hagués respost amb violència a la seva violència, quin exemple li hagués donat? No estem parlant d'un energumen de trenta anys que si no ha après abans a resoldre els problemes d'una altra manera, ja no hi ha res a fer, sinó d'un infant de vuit anys que encara està a temps de canviar la seva forma de reaccionar als problemes i frustracions.

Ja sabem com s'arreglaven aquests problemes fa vint o trenta anys. Tots hem tingut algun mestre energumen de mà llarga. Molts de nosaltres encara portem (i m'incloc) incrustat al subconscient un punt d'agressivitat transmesa per la família o els mestres (qui sap si heretada també de generacions passades). Jo intentaré controlar-me com he fet avui en el futur si em trobo davant de situacions similars. Pel bé dels infants i per un futur amb menys violència. La violència crida violència. La calma crida a la calma. Podem aconseguir que els nens no facin tot el que els vingui de gust sense haver de recórrer a la violència? Jo crec que sí.