Toni Soler: "Compte ministre"

(article d'en Toni Soler aparegut al diari Ara d'avui diumenge)

UN ARIET. Estic una mica perjudicat, com es diu ara, perquè durant una bona estona he fet un esforç sincer de ficar-me en la pell del ministre Wert. Ha estat una experiència desagradable, com es poden imaginar, però m'ha fet arribar a una conclusió devastadora: crec que gairebé cap dels objectius que persegueix el ministre té a veure amb l'educació. Hi ha alguns aspectes, relatius a l'organització dels centres docents, que poden agradar més o menys, però si més no revelen la intenció de canviar el deplorable estat de coses en el món educatiu. Però en general la llei no es pot considerar un objectiu per se , sinó una eina política i ideològica, pensada per satisfer altres prioritats que no tenen res a veure amb les aules. La llei Wert no és una bona llei perquè no ha estat concebuda per millorar el devastat panorama educatiu espanyol. És més aviat un ariet, una bomba de fragmentació, una maniobra de distracció i una campanya d'imatge, tot alhora. Dit d'una altra manera, el govern espanyol no intenta millorar l'escola, sinó servir-se'n de la manera més matussera possible per satisfer interessos tàctics. I això, francament, no té perdó.

MISSATGES. El govern Rajoy està en un moment baixíssim. Bloquejat entre les bronques que rep de Brussel·les i la contestació al carrer, incapaç de fer front al desafiament català amb una certa altura de mires, al PP només li queda aplicar fil per randa la doctrina FAES per mobilitzar els fidels i desviar l'atenció. (Zapatero feia el mateix: quan no convenia parlar d'economia, fotia canya a l'Església i defensava els drets dels homosexuals, les últimes trinxeres del pensament d'esquerres). Pel que fa a Catalunya, el capteniment de Wert és aznarisme pur: que es trenqui Catalunya abans que Catalunya pugui trencar Espanya. No sé si el ministre s'apunta a la moda de titllar-nos de nazis, però segur que quan es reuneix amb Irene Rigau pensa en Munic, 1938, quan Chamberlain va regalar Txecoslovàquia a Hitler per apaivagar-lo (amb els resultats que tots coneixem). Per tant, la nova llei en aquest cas també té una funció instrumental: és un avís, i no va dirigit a les 17 famílies que volen educar els fills en castellà, sinó a les 800.000 restants, és a dir, al conjunt del país. Madrid calling : amb Espanya no s'hi juga. D'avisos com aquest n'hem rebut d'altres, procedents del ministeri d'Hisenda i, especialment, del d'Interior.

RISCOS. Faríem bé de no menystenir Wert, ni la FAES, ni un estat que té segles d'experiència i molts mecanismes d'autodefensa. A més, hauríem d'entendre que el risc de divisió a Catalunya sempre ha estat controlat... però latent. Mentre la qüestió lingüística s'utilitza de manera frívola, aquí fabulem sobre el futur rang del català com a única llengua oficial, la qual cosa és exactament el que volen sentir el PP i Ciutadans; una proposta tan temerària com poc realista. Però Espanya hi té també molt a perdre, en aquest embat. Em torno a posar en la pell del ministre Wert, i em dic: compte, José Ignacio. Compte, perquè el PP està tensant la corda de tal manera, està obrint una rasa mental tan profunda entre Catalunya i Espanya, que podria molt ben ser que amb la seva política se salvi l'Estat, però només com una closca buida, fortificada però sense ànima (no tenir estat és un drama, però no tenir nació és molt pitjor). I que tot això passi en nom de l'educació!