 |
| Mourinho: ves-te'n i no tornis, siusplau. |
Si hi ha alguna cosa que ens faci feliços als culés, més enllà de les victòries i els títols del nostre equip, són les derrotes del màxim rival històric, és a dir, el Real Madrid. I la d'ahir a la final de la copa del rei al Bernabeu, va ser especialment celebrada entre la parròquia culé, per raons diverses: enguany el Madrid no ha guanyat cap dels tres títols importants en joc (lliga, copa i champions); enguany Mourinho, "the special one", no ha pogut treure pit com acostuma a fer sempre que guanya alguna cosa; sembla que el darrer projecte del president blanc, Florentino Pérez, ha arribat a la seva fi (tot indica que l'entrenador marxarà al final d'aquesta campanya), amb el trist balanç d'una lliga, una copa i una supercopa en tres anys amb Mourinho al capdavant.
Si normalment, pels culés, veure perdre al Madrid ens deixa un bon cos, en l'etapa mourinhista l'estat de benestar i eufòria és encara major. Aquest entrenador, amb les seves declaracions incendiàries i irrespectuoses, la seva actitud xulesca i prepotent, la seva mala educació i la manca d'esportivitat, ha aconseguit que l'animadversió envers el club blanc hagi crescut arreu. I malgrat que cada dia que passa els seus seguidors incondicionals a Madrid són menys, no podem oblidar que fins fa tres dies es corejava el seu nom al Bernabeu i apareixien pancartes amb el seu rostre o amb lemes tan edificants com "Mou, tu dedo nos indica el camino"...
Veurem quin futur espera als blancs després del pas d'aquest entrenador incendiari. Mourinho ha aconseguit, ell sol, coses que semblaven impossibles: seure a Casillas a la banqueta i que se sentissin xiulets en contra del capità blanc al seu propi estadi; dividir a la plantilla en diversos bàndols i unir-la, finalment, en contra seva; dividir als mitjans entre mourinhistes i no mourinhistes; prendre el control absolut del club, fins i tot per sobre del propi president, Florentino; l'augment de victimisme i barcelonitis entre l'afició merengue; la pèrdua total del "señorío" madridista, si és que mai va existir...
Tant de bo Mourinho marxi finalment al final d'aquesta campanya. Tot i que als culés ja ens aniria bé que continués, vistos els pobres resultats que ha aconseguit amb el club blanc, el nivell d'embrutiment i crispació que ha portat al món del futbol, i el terrible exemple que representa per tots els practicants i aficionats (infants, joves i adults) d'aquest meravellós esport, és intolerable.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada