Alienat però súper feliç!!

L'Heroi de la nit, el reusenc Sergi Roberto.

Històric, èpic, miracle, apostuflant, gesta, màgic...

Tot això i molt més és el que pot servir per definir el que ahir es va viure a can Barça. Una nit màgica en la tornada dels 1/8ns de final de la Champions, que va viure la remuntada més bèstia de la història d'aquesta competició, ja que el Barça va ser capaç d'aixecar un 4-0 desfavorable del partit d'anada a Paris, amb un 6-1 de difícil explicació i encara més difícil pronòstic.

Ja sé que tot això del món del futbol és pur negoci, i que a la vida hi ha centenars de coses més importants que estar pendent d'uns paios que corren darrera d'una pilota. Ara bé, les emocions i l'èxtasi final que vaig viure en carn pròpia ahir al vespre, no crec que ho puguin igualar gaires coses en aquesta vida meva. Ni la meva improbable boda podria aconseguir aquests nivell de felicitat. Potser quan hem aconseguit descarregar algun castell inèdit amb els Minyons...

Sent sincer, jo ahir no donava ni un "duro" perquè el Barça tingués la mínima opció de classificar-se per a la següent ronda de la Champions. Per motius laborals no vaig poder veure començar el partit i em vaig assabentar del matiner primer gol (Suárez, minut 2) pel mòbil. Sortint de treballar vaig anar al bar de sota de casa sense grans expectatives. El segon gol (Kurzawa p/p, minut 40) m'ha fet albirar alguna esperança de cara a la segona part.

A l'inici de la segona ha arribat el primer moment "subidon" de la nit. Penal clar a Neymar que ha transformat Messi (minut 49) de xut fort per la dreta del porter Trap. Aleshores m'ha arribat el moment "ai que encara passem" i també el moment "ai si ens fan un gol"... I, efectivament, ha arribat el gol visitant (Cavani, minut 62). Desinflada important i uns minuts en què semblava més a prop el segon del PSG que el quart del Barça. 

Minut 88. Ja m'he fet a la idea que no passarem l'eliminatòria. Estic content amb l'actitud de l'equip i espero que acabin el partit fent algun golet més que demostri que de no haver estat per la important patacada a París, el Barça es podria haver plantejat tornar a guanyar el triplet enguany. I arriba el quart (Neymar, minut 88) en un llançament de falta magistral. Sense temps de celebrar-lo gaire ni comentar-lo, perquè mentre hi ha vida hi ha esperança...

Dos minuts després, Messi penja una pilota dins de l'àrea rival i Suárez s'anticipa a la defensa. Un defensa li col·loca el colze al coll per desestabilitzar-lo i Suárez aprofita el gest per deixar-se caure i fer que l'arbitre vegi penal. Aquest cop Messi deixa els galons a Neymar perquè el llenci. I aquest no s'arruga. El cinquè (Neymanr, minut 91). Vaaaaaaaaaaaa!!!

I d'aquí al final el deliri. El Camp Nou empenyent com mai als jugadors i amb l'ai al cor. El Barça desbocat i llençat a l'atac a la desesperada. I allò que no acostuma a passar mai, almenys a camp Barça, esdevé. A manca de segons per al xiulet final, amb tot l'equip a l'àrea rival, Neymar treu una centrada milimètrica després d'un retall exquisit al rival que cau just a la frontal, on apareix amb tota la fe del món en reusenc Sergi Roberto (minut 95) per engaltar-la de primeres i fer entrar la pilota per sobre del porter visitant.

Eufòria desbordada! Crits, plors, rialles, gestos espasmòdics i incontrolables, abraçades amb el company de taula (el Dani, un treballador de Tortosa que està passant uns dies a Terrassa per una feina), i el cor a cent per hora. Com Kaiserlauten. Com Stanford Bridge. Històric. Una més.