No sé en quin període de la història l'home va començar a relacionar-se amb els animals com si fossin part de la família. A la meva família mai vam tenir animals de companyia més enllà d'uns ocellets que no van durar massa, i un gos que amb els meus germans, de petits, vam rescatar del carrer amb tota la il·lusió que fos nostre, però que el meu pare devia alliberar o portar a la gossera.
Sempre m'han agradat els reportatges del món animal, i quan viatjo tinc interès per descobrir les espècies autòctones de la zona. Ara, d'aquí a acceptar acríticament que el cos de bombers de la Generalitat es dediqui a fer rescats de mascotes en helicòpter hi va un bon tros. On és el límit del que com a societat estem disposats a fer pels animals? Val el mateix la vida d'un gos que la d'un humà? I que la d'un esquirol o una porc senglar?
Bé, segur que és un debat on mai ens posarem tots d'acord.
Ja et dic jo que la vida dels animals de família, a aquells que en tenim, ens importa molt més que la vida de molts humans. Són realment família i molts humans no mereixen ni aquest nom. Poses exemples d'altres animals, en aquest cas salvatges, però si has de rescatar un gos amb un cop de calor, o en Trump, o el rei d'Espanya, a qui rescataries? Per posar només dos exemples de gent completament odiosa.
ResponEliminaQUe hi hagi humans que no es mereixen res, t'ho puc comprar. Ara, em sembla que sempre hi haurà algun humà que necessiti i mereixi l'atenció d'un altre humà per davant de qualsevol animal. Aquesta és la meva opinió. Primer els humans, i després, els animals. I el dubte és fins a quin nivell podem dedicar esforços i recursos públics en els animals. I en quins. I perquè en els gossos sí i en les serps domèstiques no. O hi ha gent que té porcs vietnamites, rates, cavalls... no acabaríem mai.
ResponElimina