Interins, la lluita continua.

 

Nova jornada de vaga de la funció pública per l'estabilització dels interins, i contra el Decret Iceta. Hem tornat a manifestar-nos pels carrers de Barcelona convocats pels sindicats combatius i no alienats amb el govern. A cridar que "les que hi som, ens quedem", "cap interina al carrer", "Iceta diví, treballa d'interí", "Iceta cabró, fes tu l'oposició", "la millor oposició, els anys de professió", etc., etc.

El dijous hi ha sessió plenària al Congrés dels Diputats i és possible que es tramiti la llei que posi fi a l'abús de temporalitat dels interins, tal i com reclamen els tribunals europeus, i cal pressionar per evitar que l'Icetazo es faci llei i acabi enviant al carrer milers d'interins amb un bon grapat d'anys en temporalitat.

Un dia històric.

 

Aquest matí uns operaris han col·locat una estrella de dotze puntes i de cinc tones que corona, fins els 138 metres, la torre de la Mare de Déu i que pot il·luminar-se de nit. Un moment històric en la construcció de la Sagrada Família, un dels temples religiosos més visitats del món, obra del gran arquitecte del modernisme Antoni Gaudí, que es va començar a aixecar l'any 1882, i que la darrera vegada que va coronar una torre fa 44 anys.

25 anys kurtits.

 

Aquest cap de setmana hem organitzat una trobada de "Kurtits", un grupuscle radical (ja no tant) dels Minyons que va néixer formalment l'any 1996 i que agrupava joves entre 15 i 25 anys aprox. El col·lectiu va anar creixent i s'han anat produint altes i baixes, però hi ha un grapat d'amics que portem 25 anys trobant-nos i compartint aficions, sobretot la castellera. Alguns dels membres ja no són castellers actius, i alguns feia anys que no ens veiem. Poder retrobar-nos (un bon grapat) després d'uns temps sense fer-ho, ha estat molt entranyable. Per descomptat hem explicat batalletes, hem tret punxa a l'actualitat castellera i familiar, i hem vist unes quantes fotos del passat per veure com de ràpid passa el temps i com hem canviat en aquests 25 anys.

De colònies amb la canalla a Can Ribas (Bigues i Riells).

 

He estat els darrers tres dies de colònies amb els meus alumnes de 1r i els de 2n a la casa de colònies de Can Ribas, a Bigues i Riells (Vallès Oriental). No és gaire habitual anar de colònies en aquesta època de l'any (pel risc de tenir una climatologia adversa). De fet eren les darreres dates de còlonies de l'any per la casa fins l'any vinent, però tot i que el dimecres va ploure tota la tarda, no es pot dir que la metereologia ens hagi condicionat gaire a l'hora de fer les activitats previstes.

Les colònies són una experiència extraordinària per a la canalla. Uns dies de convivència, independència i autonomia, de contacte amb la natura, de superar pors, de viure mil i una anècdotes que recordaran tota la vida, de cantar, ballar, jugar... en definitiva de passar-ho bomba!

Per als mestres també és una oportunitat de relacionar-nos més estretament amb els nostres alumnes i de conèixer-los una mica millor en un ambient diferent al de l'aula. Hi ha mestres que prefereixen estalviar-se l'haver d'anar de colònies per la responsabilitat que comporta i pels riscos que cal assumir. Afortunadament, mai he tingut cap incidència important anant de colònies, i trobo que per als nens és una experiència tan profitosa i emocionant, que paga la pena assumir el risc.

El "temazo" del dimecres. Ben E. King - "Stand by me".

 

Tema de l'any 1961, fa enguany 60 anys, del cantant nord-americà Ben E. King. Un d'aquells clàssics que sempre que sonen per la ràdio et quedes escoltant. Personalment, vaig conèixer el tema arrel de veure la pel·lícula de títol homònim l'any 1986, i des d'aleshores sempre em ve el record de la pel·lícula quan la sento. Se n'han fet diverses versions de la cançó, però segurament, cap de tan reeixida com l'original.

La loteria.

 

Vincent van Gogh, 1882, Die Staatslotterie.

Quan era petit, el meu avi patern, el iaio Pedro, cada any, a finals de desembre un cop celebrat el sorteig de la loteria espanyola, la qual mai ens tocava, ens deia les mateixes paraule: "Este año no nos ha tocado, pero si dios quiere el año que viene tampoco". A mi em feia gràcia la manera com ho deia tot i que no acabava d'entendre el significat profund de les seves paraules.

Ara que sóc gran i tinc una miqueta més de criteri, entenc millor aquelles paraules sàvies. La família del meu pare sempre han estat molt units i no han tingut mai desavinences per qüestions de calés. No són pocs els casos de famílies trencades arrel de conflictes per qüestions econòmiques (herències, uns que tenen més que altres, els que guanyen molt i els que guanyen poc, premis que enriqueixen a uns i no a tots i són motiu d'enveges i allunyament....)

Penso que en matèria econòmica és preferible tenir el just i necessari per anar fent, sense penúries evidentment, que no pas tenir-ne masses i que acabi portant problemes. Sóc de l'opinió que no és més ric aquell qui en té més, sinó aquell que menys en necessita. I és per això que els premis de loteria no em treuen el son. Prefereixo viure com fins ara, sense grans limitacions ni tampoc grans dispendis, que no pas que em surtin els bitllets per les orelles i que se'm comencin a apropar interessats de tota mena.

I aquesta és la meva humil aportació al Relats Conjunts del mes de novembre.

Tornen els castells de 9, a Terrassa!

 

Ahir els Minyons de Terrassa vam tancar temporada (una temporada extraordinàriament curta) a casa, a la Plaça Vella de Terrassa, amb motiu de la XLIIIa Diada de la Colla. Ens van acompanyar els Castellers de Sants (Borinots) i els Castellers de Sant Cugat (Gausacs).

L'actuació d'ahir no va serà recordada per cap rècord casteller ni cap fita extraordinària, però sí pel fet de ser la primera després de l'aturada per la pandèmia de la Covid en que s'ha fet un castell de 9. Concretament el 3d9f. Va ser a la segona ronda (a la primera havíem completat el 4d8), i va sortir força parat i veloç, per a sorpresa de molts que no les tenien totes després de la caiguda vint dies abans del mateix castell per part dels Castellers de Vilafranca.

Vam completar la diada amb un mogut i regirat 2d8f, i un èpic pilar de 6 que ja movia a l'entrada de l'aixecadora. Brutal exercici tècnic i de resistència dels pilaners.

Hem tornat i estem en forma.

Visca els castells i Visca els Minyons de Terrassa.

Carlos González: "Publicitat de llaminadures".

 

(Article del pediatre Carlos Gonzàlez per al Criatures del diari Ara d'avui dissabte).

El recent anunci, per part del govern espanyol, d’una propera prohibició de la publicitat dirigida als infants dels productes insans ha suscitat alguns comentaris estrambòtics. Segons la premsa, el ministre ha parlat d’"aliments insans". Vull creure que és un error. Potser les galetes, els embotits o els lactis ensucrats són aliments, encara que siguin insans; però els caramels, les llaminadures o l’aigua amb gas i sucre no, ho sento, de cap manera són “aliments”. Alguns comentaris que he sentit (o llegit):

- "Ara el govern / els polítics ens volen dir el que hem de menjar". No, senyor. És la publicitat, i sobretot la televisió, qui ens ha estat dient el que hem de menjar durant més de mig segle, i vostè no s’ha queixat. 

- "Volen prohibir els dolços". No, només volen prohibir la publicitat de determinats productes en determinats moments (i molt em temo que al final la prohibició serà molt limitada). Vostè podrà continuar comprant al seu fill totes les porqueries que vulgui, i la sanitat pública continuarà tractant les càries infantils. No tingui por de quedar-se sense idees: la publicitat de productes insans continuarà fora de l’horari infantil. 

- "La mesura és inútil perquè la publicitat no influeix en el consum d’aquests productes". Sí, de debò, he sentit això de boca de tertulians televisius, d’aquests que ho saben tot. Aparentment, els pobres fabricants han gastat milions i milions inútilment, ignorant que la publicitat no fa pujar les vendes.

- "Això és un atac contra la indústria". Això ho han dit representants de les empreses del sector, que creuen que la publicitat sí que és útil, i que la prohibició farà baixar les vendes. 

- "Són els pares els que han de controlar el que mengen els seus fills". Com si fos tan fàcil resistir les exigències d’un nen petit que demana el que ha vist a la tele. És el que en anglès anomenen pester power, el poder que tenen els nens de donar la llauna als seus pares fins a obtenir el que volen, i que els converteix en objectiu prioritari dels publicitaris: més fàcils de convèncer i amb més poder de decisió (en certs temes) que els adults.

A mi, el que em sorprèn és que es pugui permetre qualsevol tipus de publicitat, de qualsevol producte, dirigida als nens. Ja és hora d’acabar amb aquesta manipulació de la infància.

The investigation.

 

Fa uns dies que he acabat de veure la mini sèrie danesa "The investigation", basada en fets reals ocorreguts l'any 2017, de sis episodis d'uns 45 minuts de durada cada un. Un cas que va commocionar Dinamarca i que va implicar un impressionant desplegament de mitjans tecnològics i de recursos humans, i animals fins i tot, per a la seva resolució. No us donaré pistes per no xafar-vos la guitarra, però si us agrades les sèries policíaques i d'intriga, em penso que aquesta us pot agradar. A mi m'ha agradat força.

43a Diada dels Minyons de Terrassa. (Els del NO al Concurs).

 

El "temazo" del dimecres. Ac/Dc - "Heatseeker".

 

La banda australiana de Hard Rock AC/DC, fundada pels germans Young l'any 1973, va publicar l'any 1988 l'àlbum "Blow up your video" on incloïen aquest tema tan accelerat i contundent. Un dels meus preferits de la banda. Els he vist en directe un parell de vegades i no està clar si tornaran a fer concerts en directe. Tanmateix, l'any passat van publicar un nou disc d'estudi.

De nou a La Mola després de molts dies.

 

Aquest matí hem pujat a esmorzar a La Mola per celebrar l'aniversari del Franc. Ho hem fet per la canal de la Bruixa i la de l'Abella, i hem tornat pel mateix camí tot i que hem fet una volteta per veure les coves de Sescorts envoltades d'unes  quantes parets equipades per l'escalada. Un dia que s'ha despertat assolellat i que s'ha anat tapant amb núvols baixos, fet que no ha aconseguit que com de costum La Mola s'omplís d'excursionistes.

 

Núvols entre Sant Llorenç i Montserrat.

Defensar la llengua: El cas del Jordi Juanico.

 

Aquesta setmana els mitjans han anat plens del cas que va destapar el company i amic casteller, Jordi Juanico, professor adscrit d'un màster universitari de l'UAB que va denunciar públicament a través d'una piulada de Twitter la seva voluntat de renunciar a impartir les classes per les que havia estat contractat davant la impossibilitat de fer-ho en llengua catalana. Ni les classes ni els materials li van dir. I ell, tot digne, els va enviar a pastar fang, que és el que tothom hauria de fer si s'estima una mica la nostra maltractada llengua.

El cas ha tingut tal repercussió (entrevistes als principals mitjans de ràdio, premsa i televisió) que les autoritats competents de la universitat i de la Conselleria competent es van reunir amb ell per rectificar i demanar-li que es repensés la decisió d'abandonar. La immensa majoria dels professors haguessin arronsat les espatlles i haguessin acceptat fer les classes en la llengua imposada. Afortunadament per al català, el Jordi no és com tothom! Enhorabona company!!

200 anys del naixement de Dostoievski.

 

Avui es compleixen 200 anys del naixement, a Moscou, d'un dels escriptors més importants de Rússia i de la literatura mundial en general, Fiodor Dostoievski. Una persona que va patir força en la seva vida i que reflexa aquest patiment en els personatges de les seves novel·les. Si més no, en les que jo he llegit: "Crim i càstig", "El jugador" i "Els germans Karamazov". L'autor aconsegueix descriure amb gran profusió de detalls la psicologia dels personatges, els seus patiments, angoixes, debilitats, contradiccions i misèries vàries. 

Si mai l'heu llegit, us el recomano.

El "temazo" del dimecres. Led Zeppelin - "Starway to heaven".

 

Fa 50 anys els Led Zeppelin, banda de rock dur fundada a Londres l'any 1968, editaven el seu quart àlbum d'estudi sota el títol "Led Zeppelin IV". Va ser el seu àlbum més venut, i en ell incloïen una de les seves peces més populars, si no la que més, aquest "Stairway to heaven". El solo de guitarra d'aquest tema és considerat un dels millors solos de tots els temps.

El català a la baixa als centres educatius.

 

 

Darrerament s'han fet públiques les dades d'un estudi, encara no finalitzat, del Consell Superior d'Avaluació (CSA) que mostren un alarmant descens en l'ús del català (tant alumnes com professors) als centres educatius de Catalunya. Es fa palès que la llei de normalització lingüística que havia de garantir que el català fos llengua vehicular al sistema educatiu català no s'està complint des de fa anys. Molts alumnes s'han adonat que no els calia parlar el català per ser compresos, i ni tant sols per aprovar, i han renunciat a fer cap esforç per parlar-lo. Però el més greu del cas és que mols professors, sobretot de l'etapa de secundària, saltant-se la normativa lingüística realitzen les sessions íntegrament en castellà o es dirigeixen als alumnes en castellà a les primeres de canvi. Una realitat que molts professors coneixen des de fa anys, però que rarament es denuncia ni tampoc hi ha cap tipus de control per part de les autoritats educatives.

Em sembla que la solució no és tan difícil. Fer complir la llei, i els mestres que no facin les classes en català que siguin expedientats i acomiadats si convé. I pel que fa als alumnes, no es pot donar el títol a cap estudiant que no s'expressi en llengua catalana i demostri un domini suficient.

50 anys de l'Assemblea.

 

Avui fa 50 anys naixia a l'església de Sant Agustí, al barri del Raval de Barcelona, l'Assemblea de Catalunya, que va ser una plataforma unitària del catalanisme antifranquista. Va estar activa fins l'any 1977. S'hi agrupaven des dels sectors de la dreta catalanista democràtica fins a grups d'extrema esquerra com el FNC o el PSAN. Alguns dels membres més destacats, o coneguts, eren Josep Lluís Carod-Rovira, Rafael Ribó (actual Síndic de Greuges), Antoni Gutiérrez Díaz (secretari del PSUC), Lluís Maria Xirinacs, Joan Reventós (fundador del PSC i President del Parlament), Magda Oranich (advocada, activista i diputada)...

L'Assemblea va popularitzar i estendre el crit reivindicatiu de "llibertat, amnistia i estatut d'autonomia" que va tronar a la manifestació de la Diada del 1976 a Sant Boi de Llobregat. Es pot considerar l'Assemblea com els inicis de l'independentisme modern. De fet, l'actual ANC, fundada l'any 2012, pren el relleu d'aquella Assemblea.

Torna Xavi.

 

Aquesta passada matinada el Barça ha fet oficial el fitxatge del terrassenc Xavi com a nou entrenador del Barça, després d'uns dies de negociacions i estira-i-arronses amb els dirigents del seu antic club, l'Al-Sadd qatarí.

Xavi torna al club de la seva vida sis anys després de la seva retirada (els darrers dos i mig fent d'entrenador del mateix club, Al-Sadd, on es va retirar com a jugador), i ho fa en un moment força complicat, enmig d'una crisi de joc i de resultats, i amb una plantilla que ha perdut qualitat amb la retirada dels grans mites dels darrers anys (Messi, Iniesta, Puyol, el propi Xavi...).

No ho tindrà gens fàcil per recuperar la il·lusió dels culers que ens vam acostumar als títols i a un joc espectacular els darrers 15 anys i que tenim poca paciència i poca memòria. En tot cas, si hi havia alguna persona que pogués despertar una mica d'il·lusió entre la culerada, pel fet de conèixer el club, i haver mamat l'estil de joc ofensiu tota la seva vida, aquest era Xavi. Tant de bo la sort l'acompanyi i tornem a gaudir amb el futbol de l'equip.

Tots Sants a Santa Pau.

 

El passat cap de setmana (Pont de Tots Sants) vaig fer una mini ruta pel nord-est de Catalunya (L'Escala, Girona, Mieres, Santa Pau) amb activitats diverses: castells, àpats diversos, passejos, castanyes i ratafia, visites culturals...

El dia de Tots Sants va coincidir que vaig visitar la localitat garrotxina de Santa Pau. Conduint per la zona em van venir a la memòria les històries de la novel·la "La casa del foc", de Francesc Serés, que està ambientada en aquesta comarca. Pel que fa a Santa Pau, diria que era la primera vegada que la visitava (com a mínim que recordi) i em va semblar un poble molt bonic, als peus de la zona volcànica i de la Fajeda d'En Jordà.

El "temazo" del dimecres. El Pony Pisador - "Pay me my money down":

 

El passat dissabte vaig tornar a gaudir de la música en viu a l'aire lliure a les Fires de Sant Narcís de Girona, a la zona de les Barraques, on van actuar els Ebri Knight i els emergents El Pony Pisador. Dos conjunts de l'escena catalana que hi peten força amb estils força connectats (diferents variants de música tradicional barrejada amb altres estils). Una gran nit de retrobada musical i també social. Quant ho he trobat a faltar!

46.

 

Avui es compleixen 46 anys del meu naixement, i afortunadament, encara vaig com una moto. Bé, potser una moto amb menor cilindrada que fa vint anys, però també una moto amb major control i millor adaptació a l'asfalt. Aquí continuem amb els castells, la bici, la piscina, els concerts, els viatges i excursions, i gaudint del menjar i el beure...

Continuo vivint feliçment sol, treballant en allò que m'agrada (ja veurem si no ens foten a molts interins al carrer), gaudint de salut (tot i que el dolor als malucs és cada dia més present), i envoltat d'amics i família. Poc més puc demanar.

Hem tornat a Girona.

 

Ahir, dos anys després de la darrera ocasió, els Minyons vam tornar a fer castells a la Plaça del Vi de Girona amb motiu de les Fires de Sant Narcís. Una de les places més estimades pels minyons i on hem realitzat algunes de les nostres principals fites: primer 4d9 de l'època moderna l'any 1998, 3d10fm descarregat l'any 2014, primer pd8fm descarregat de la colla l'any 2008, 5d9f, 2d9fm, 4d9fp...

Ahir no va ser una jornada de grans castells degut al temps d'inactivitat forçosa del món casteller, però molts minyons no ens vam voler perdre la cita i vam tornar a gaudir del cúmul d'emocions que impliquen actuar a Girona: el caliu de la plaça. la generositat dels espectadors, el silenci respectuós quan puja un castell, les eixordadores celebracions quan es carrega i es descarrega, la bona sintonia entre colles...

Esperem tornar l'any vinent, i molts anys més, amb un programa de castells més ambiciós, a l'alçada del que Girona mereix. De moment, com a mínim, ja podem dir que hi hem tornat!