Marc Casadó, un dels nostres!

 

Aquest passat dilluns es va gravar el capítol 375 del podcast humorístic-esportiu més popular de Catalunya, La Sotana. I ho va fer amb un convidat d'excepció. I quan dic d'excepció vull dir d'autèntica excepció, ja que és del tot excepcional que jugadors del primer equip del FC Barcelona es deixin entrevistar pels 4 integrants del programa. De fet, en tots aquests anys de programa (han passat i els han fet fora de diverses emissores i actualment s'autofinancen a través de milers de mecenes) l'únic que ho havia fet havia estat Gerard Piqué, però un cop ja havia anunciat la seva retirada.

I estic convençut que si Marc Casadó va acceptar la proposta de participar al podcast, malgrat les més que probables reticències del club i del seu entorn professional, va ser perquè coneixia el programa i als seus presentadors, i perquè li agrada. De fet va anar acompanyat d'un grupet de col·legues que s'ho van passar d'allò més bé fent de claca darrere del crac culer.

Podeu escoltar i veure el programa sencer en aquest enllaç: 

 

El temassu del dimecres. La Troba de Kung-Fu - "Calor, calor".

 

Calor, calor, quina calor que fa! Ens haurem de despullar! Ja ho avançaven el Joan Garriga i companyia que arribaria la calor. I déu n'hi do com ha arribat de cop. Sort que el curs ja s'acaba perquè la canalla no ho porta gens bé això de les temperatures elevades. Estan cansats de tantes classes i més irritables, i tenen més conflictes. Necessiten vacances ja!

Dissabtes de maig, dissabtes de gaudi.

 

El mes de maig acostuma a ser un mes ideal per a la pràctica esportiva d'exterior. Acostuma a fer sol i una temperatura encara no massa elevada. Els matins i els vespres encara són frescos i els camps estan florits, verds, i esplendorosos.

És per aquest motiu que al mes de maig intento aprofitar-ho per sortir amb la bici algun matí del cap de setmana i de tornada parar a esmorzar a una braseria de referència que no anomenaré perquè no s'ompli massa. ;-)

Petits grans plaers de la vida.

 

Doncs ja tinc plaça definitiva.

 

Ahir es va fer pública la resolució definitiva del Concurs de Trasllats docent i he rebut la meva primera destinació definitiva. Ara ja sé que tinc la meva plaça de mestre d'educació física garantida a Terrassa, a un centre on ja hi vaig ser fa set anys i del qual guardo molt bon record. Això no vol dir que el curs vinent ja m'incorpori, ja que això depèn en gran mesura de les possibilitats de romandre a l'escola on treballo en l'actualitat on hi estic encantat. Anirem informant.

El temassu del dimecres. Helloween - "I Want Out".

 

Els Helloween són una banda de Power Metal sorgida a Hamburg (Alemanya) l'any 1984 que encara continua en actiu (tres del 5 membres actuals són dels originals). L'any 1988 publicaven la segona part de l'àlbum "Keeper of the seven keys" que incloïa aquest "I Want Out" que ha esdevingut un dels seus temes més populars.

Una banda que ha aconseguit omplir grans recintes i que s'ha mantingut fidel a l'estil musical que porten més de 35 anys tocant.

Mar i Cel, punt i final.

 

Fa un parell de setmanes que vaig anar acompanyat d'un nebot i la mare al teatre Victòria, a l'avinguda Paral·lel, a veure Mar i Cel, que aquest juny s'acomiada dels escenaris i posa el punt i final a una de les companyies de teatre més prolífiques i de més èxit de l'escena catalana, Dagoll Dagom, creada l'any 1974. 

Ha estat la tercera vegada que veia l'obra, que la mateixa companyia va estrenar l'any 1988 i que ha reposat en tres ocasions (2004, 2014 i 2024), i probablement és la que més he gaudit. Les noves tecnologies han permès fer una escenografia més espectacular, si cap, amb imatges digitals impressionants que engrandeixen la ja de per sí increïble història i grans interpretacions.

El cert és que se'm van fer curtes les prop de dues hores i mitja que dura l'obra, i que vaig viure amb gran emoció els moments de major intensitat amb la cançó dels pirates com a punt àlgid just abans de la pausa a mitja obra. Cançó que s'ha convertit ja en un himne popular que em torna al cap força sovint i que canto als alumnes també força sovint.

Cas DGAIA: Un escàndol destapat per Octubre que esquitxa dirigents d'ERC.

 

Fa uns mesos ja que els periodistes d'Octubre van destapar el cas de corrupció de la DGAIA (la Direcció General d'Atenció a la Infància i l'Adolescència), que ha dirigit ERC durant prop de 10 anys i des de la qual han signat contractes milionaris amb fundacions del tercer sector amb total opacitat. Fundacions on els seus directius (de l'òrbita d'ERC) s'han enriquit a base de bé, mentre treballadors contractats per a l'atenció dels menors cobraven sous irrisoris i disposaven de pocs recursos per atendre aquests menors.

Malgrat que els actuals governants estan intentant tapar els anteriors dirigents de la DGAIA de les greus corrupcions dutes a terme, un nou cas greu de violacions a menors tutelats per la DGAIA ha sortit a la llum i ha posat el cas en primera línia informativa (fins ara els grans mitjans catalans també ha intentat tapar el cas).

Esperem que rodin caps, i que els que s'han enriquit a costa dels nostres impostos ho paguin. Tot i que coneixent com funciona la justícia en aquest país no hi confio massa en que es faci justícia.

Íñigo Martínez, un dels nostres!!!

 

 

El passat divendres es va portar a terme la rua dels campions del Barça pels carrers del centre de Barcelona, i en un moment donat un espectador va donar una bandera estelada al defensa central basc Íñigo Martínez, que aquest va agafar sense pensar-ho i va onejar durant una bona estona mentre l'autobús avançava, davant les cares d'incredulitat, quan no indiferència, de la resta de jugadors i tècnics del club. L'Íñigo ja va començar la rua amb la bandera del País Basc, la ikurrinya, lligada a les espatlles. Cap jugador culer, ni català ni estranger, va imitar-lo amb la senyera. Per això té doble valor l'acció determinada de l'Íñigo que va mostrar el seu nacionalisme desacomplexadament, i va alegrar milers (milions potser) de catalans independentistes, culers o no.

Gran Íñigo. Tant de bon el renovin i el triïn com a un dels capitans de la propera temporada.

Un dels nostres!

Visca el Barça, visca Catalunya lliure, i gora Euskal Herria askatuta!

Barça campió de la lliga 24/25!

 

Ahir, com fa dues temporades, el Barça es va proclamar campió de lliga al vèncer al camp de l'etern rival de ciutat, l'Espanyol (0-2), en l'avantpenúltima jornada de lliga. Necessitava la victòria després de la victòria d'ahir, en el darrer suspir, del R. Madrid enfront el Mallorca que havia retallat la diferència de punts a 4. I els de Flik, en un partit no especialment vistós ni brillant, van saber patir i van tenir l'encert necessari per endur-se els tres punts, amb golàs de Lamine Yamal d'un xut que es va colar per l'escaire des de la cantonada dreta de la frontal, i un segon de Fermín López a escassos cinc minuts d'acabar el partit d'un potent rematada dins de l'àrea gran.

Si a principi de curs ens haguessin dit que el Barça de Flik aconseguiria un triplet (supercopa, copa i lliga) no ens ho haguéssim cregut de cap de les maneres. I encara menys que aquest entrenador seria capaç de recuperar les millors versions de futbolistes que semblaven defenestrats com ara De Jong,Ferran, Pedri, Lewandowsky, Kounde, Raphinha...

Enguany s'ha resistit novament la Champions, tot i que hem estat ben a prop caient eliminats, injustament i amb escàndol arbitral, per l'Inter després d'una eliminatòria d'infart que es va resoldre a la pròrroga a l'estadi interista. Segur que l'any vinent podrem tornar a competir-la i qui sap si finalment tornar-la a guanyar després d'un bon grapat d'anys sense fer-ho. Caldrà potser fer un parell de fitxatges de qualitat per substituir un Lewandowsky ja gran i per apujar una mica més, si cap, el nivell de la plantilla. 

Per cert, molt lamentable el RCDE impedint, encenent els aspersors per regar el camp, que els jugadors del Barça celebressin el títol a la gespa de l'estadi de Cornellà-El Prat al finalitzar el partit. Molt mal perdre el dels pericos.

El temassu del dimecres. Stevie Wonder - "Master Blaster (Jammin')".

 

Ahir va fer 75 anys que va néixer a Michigan (EEUU) l'Stevie Wonde, cantant, compositor, multiinstrumentista, productor, i activista social. Cec des de la infància, va ser un nen prodigi i ràpidament va començar la seva carrera musical a la mítica discogràfica Motown amb la que va aconseguir el seu primer número 1 amb tant sols 13 anys. 

Ek tema d'avui es va publicar l'any 1980 dins de l'àlbum "Hotter than july", 17è àlbum d'estudi fins aleshores. Posteriorment encara ha enregistrat unes desenes d'àlbums més.

Visita llampec a Perpinyà per veure l'USAP contra l'Stade Français París.

 

El passat dissabte vaig fer un puja-baixa a Perpinyà (dues hores en cotxe) per anar a veure un partit de l'USAP del TOP-14, la lliga professional francesa de rugbi. Els locals s'enfrontaven a un rival directe a manca de quatre jornades per al final de la lliga i era vital la victòria. I així va ser. Després d'un partit força emocionant, la victòria va arribar gràcies a un cop de càstig transformat per Tommaso Allan a cinc minuts per al final de partit (20-18). 

Ara a l'USAP li queden tres partits força complicats, dos a fora i el darrer a casa contra el líder, l'Stade Tolousian. Té un marge de 4 punts amb el darrer classificat, que baixaria directament, i 3 amb el penúltim classificat, que jugaria una promoció per intentar mantenir la categoria.

 

Ni así gana el Madrí!!

 

Ahir es va disputar a l'estadi Lluís Companys el clàssic de lliga que enfrontava el Barça (Catalunya) amb el Real Madrid (Espanya), i que a manca de quatre jornades per al final era la darrera oportunitat per als blancs per aspirar al títol de lliga. Arribaven a 4 punts dels blaugranes i després d'una nova exhibició culer van marxar amb 7 de desavantatge, dient pràcticament adeu a les opcions de títol.

El d'ahir va ser la quarta victòria consecutiva dels de Hansi Flik al R. Madrid, després de les de la supercopa, el partit de lliga de la primera volta al Bernabéu, i la copa del rei de fa un parell de caps de setmana. Un partit que va començar força malament amb els blancs fent dos gols en el primer quart d'hora (el primer de penal, com no), però que el Barça va saber remuntar en uns 30 minuts finals del primer temps d'autèntica rauxa i domini absolut. Podrien haver fet 7 o 8 gols en comptes de 4.

El Madrid va fer un tercer gol a la segona part i va tenir un parell d'ocasions més, tot i que el Barça també va disposar d'algunes bones opcions per ampliar el marcador.

Igual que al partit de copa, l'arbitratge d'ahir va ser un atracament a mà armada dels grossos. Hernández Hernández amb l'ajut inestimable del VAR va tornar a afavorir clarament els blancs i per tant va perjudicar de forma clara els blaugranes. Els dos primers gols del Madrid els hauria d'haver anul·lat per posició de fora de joc d'Mbappé el primer (que acaba en penal), i per falta prèvia de Fran Garcia a Lamine Yamal per trepitjada en el segon. No va voler veure (ni al VAR) un penal CLARÍSSIM per mans de Tchuameni a l'àrea del Madrid, i en canvi va anul·lar un gol de Fermín per mans prèvies involuntàries.

L'escàncol ja de per sí força evident, s'ha fet més gros, si cap, després que es filtressin els àudios de la sala del VAR en l'acció on s'anul·la el darrer gol de Fermín, quan l'àrbitre principal del VAR deixar anar un "menos mal" referint-se a la possibilitat que aquell gol s'acabés anul·lant. Una puta màfia blanca. I tot i així no han pogut amb aquest Barça!! Ni así gana el Madrí!!

I aquest dijous a certificar el títol de lliga a can Perico.

Visca el Barça i visca Catalunya!!!

Habemus Papa, "Lleó XIV": el ianqui Robert Prevost substitueix el Papa Francesc.

 

Ahir, cap a les 18:30 del vespre ens vam assabentar que al Vaticà ja s'havien posat d'acord per designar un nou Papa per substituir el finat Jorge Bergoglio. La fumata blanca a la Plaça Sant Pere del Vaticà anunciava l'imminent anunci públic del cardenal triat com a nou Papa, que va ser un dels que entrava a totes les apostes, el nord-americà Robert Prevost. 

Diuen que serà un Papa progressista que agafarà el relleu reformista del Papa Francesc. Veurem. En tot cas, a mi ni fu ni fa. Ni fred ni calor. Vaja, que se me'n refot bastant tot el que té a veure amb les religions. Ara bé, si com diuen, els Papes tenen gran influència en la geopolítica mundial, doncs millor que no sigui un ultraconservador i que prediqui allà on vagi la pau, la concòrdia, i la justícia social com a mínim.

El temassu del dimecres. Pep Gimeno "Botifarra" i Ahmed - "La Tarara".

 

Un dels pincipals representants de la música d'arrel valenciana és el cantaor Pep Gimeno "Botifarra" que ha fet una gran tasca d'investigació i de recuperació de temes populars valencians. Afortunadament el Pep ens visita sovint per terres del Principat i l'he pogut veure en directe en diverses ocasions.

Fa uns anys va publicar un àlbum, titulat "De banda a banda del Mediterrani" acompanyat de l'artista àrab Ahmed, on incloïen aquest clàssic popular de La Tarara.

País Valencià, país germà.

 

Agres.

Aquest pont de l'1 de maig he baixat a terres valencianes per conèixer la festa de Moros i Crisitians d'Alcoi, i aprofitant el viatge he visitat alguns pobles propers a la capital de l'Alcoià. Pobles com Agres, Bocairent, Onil, Cocentaina, o Xàtiva. Visites llampec ja que eren pocs dies i l'objectiu principal era la festa alcoiana. Han quedat moltes ganes de tornar a visitar el País Valencià. Però amb més dies i amb més calma.

Museu de les nines d'Onil.

 

 

Moros i Cristians d'Onil.

 

Marxa de bandes el primer dia de festes a Alcoi.

Alcoi.

 

Cocentaina.

Cocentaina.

Xàtiva.

Xàtiva.

Vista del castell de Xàtiva.

Moros i Cristians d'Alcoi.

 

Aquest pont de l'1 de maig l'he passat a terres valencianes. Principalment l'objectiu del viatge era veure la festa de Moros i Cristians d'Alcoi, una festa declarada d'Interès Turístic Internacional l'any 1980, i que commemora la batalla de les tropes del cabdil Al-Azraq amb les del rei Jaume I per retenir la ciutat d'Alcoi. Alguns documents daten aquella batalla el 23 d'abril (1276), dia del patró Sant Jordi, tot i que altres documents diuen que s'hauria produït un 5 de maig.

 

En tot cas, d'aquella batalla es continuen fent commemoracions, segons antics documents que ho citen, des de mitjans-finals del segle XVII. I a dia d'avui la festa està més que arrelada amb milers d'alcoians participant de les filaes (les agrupacions que desfilen a les entrades), de les bandes musicals, arquebussers...

 

Vaig comprar "cadireta", quatre dies abans de baixar cap a Alcoi, a Plaça Espanya per al dia de les entrades (la dels cristians pel matí, la dels moros per la tarda). I la vaig encertar de ple, perquè va estar en un sector amb ombreta tot el matí, i amb l'ombreta d'un arbre solitari per la tarda. I en una posició privilegiada per veure entrar a la plaça totes les filaes i els personatges emblemàtics de les entrades.

 

Cada entrada triga al voltant de 4/5 hores per fer tot el recorregut, i segons ens van dir, si no arriben a mig camí (Plaça Espanya) en un horari establert, penalitzen als capitans de les tropes amb una multa econòmica. 

Una festa popular que no us podeu perdre. D'aquelles que cal veure ni que sigui una vegada a la vida!

 

Sant Jordiet entrant a cavall.

Primera dona alfereç de la història dels Moros i Cristians d'Alcoi.