35 anys sense Manuel de Pedrolo.

 

Sempre has escrit en català? —li van demanar en una entrevista.
—A un escriptor castellà li ho preguntaries, si sempre ha escrit únicament en la seva llengua?

El temassu del dimecres. Michael Jackson - "Beat it".

 

Tal dia com avui de l'any 2009 moria d'un atac de cor, als 50 anys, a la seva mansió de Los Angeles, el rei del pop, Michael Jackson. Un dels artistes que més discs ha venut de la història, i que va omplir els principals recintes esportius en els seus concerts. Malauradament, una infància dura i els problemes psicològics derivats, el van anar consumint a poc a poc fins al tràgic final. Tanmateix, va deixar un bon grapat de bones cançons pop, i dels millors videoclips que s'hagin fet.

Aquest tema és un dels que incloïa l'àlbum "Thriller" del 1982, el més venut de la història amb prop de 110 milions de còpies venudes arreu del món. A casa el teníem. 

"Si veieu les flames del foc de Sant Joan, hi veureu les banyes..."

 

Ahir vaig celebrar una revetlla de Sant Joan més tranquil·la de l'habitual. Enguany no vaig baixar a la Festa Major de Valls principalment perquè no vaig tenir pont, i dilluns vaig haver d'anar a l'escola. Segurament d'haver pogut baixar el divendres sí que hi hauria anat, però baixar dimarts per tornar dimecres d'hora per no trobar cues, feia força mandra. Així que vaig celebrar la revetlla a Terrassa, al pati de casa d'uns amics fent uns cargols a la llauna i una mica de carn i verdures a la brasa, i la coca de rigor amb la copeta de cava. I veient com al cel de Terrassa esclataven per aquí i per allà focs artificials.

Sant Joan i els petards.

 

De petit, una de les festes que esperava amb més il·lusió era la revetlla de Sant Joan, que acostumavem a celebrar en família a casa dels avis paterns al barri de Ca n'Anglada. Recordo que setmanes abans m'arribaven no recordo com els catàlegs de petards de les botigues, i jo feia i refeia la llista de petards que em compraria en funció del pressupost que m'havien assignat: 1.000, 1.500 o 2.000 pessetes les darreres vegades.

De petit m'imaginava tirant petards tota la meva vida ja que era un dels meus entreteniments favorits. Tanmateix, diria que encara adolescent va deixar d'interessar-me i des d'aleshores no he tornat a comprar petards. Potser n'he llençat algun que m'han donat, però de comprar-ne res de res.

Recordo algunes bretolades que havia fet quan era nen amb els petards. Una vegada vaig posar un d'aquells trons "rompetochos" en un mur de totxos que tapava un descampat i la detonació va enviar un trosset de totxo al vidre d'un tercer pis. Vam marxar cames ajudeu-me del lloc, el meu veí i jo. També recordo els trons de mà. Aquests eren realment perillosos perquè detonaven allà on picaven. Alguns els havia llençat des del balcó del 4t pis on vivia, amb la intenció d'espantar alguna nena que passava en aquell moment pel carrer. 

Recordo especialment amb nostàlgia els coets xiuladors, que agafàvem amb la mà i havíem de deixar anar quan començaven a xiular; les granotes o borratxos que esclataven unes quantes vegades i que mai sabies en quina direcció anirien; el "doble boom" que petava dues vegades, primer al terra i després al cel, i que en ocasions llençàvem plans al terra; i per descomptat, l'estrella de la nit, els "carpinters" que eren trons no massa potents que venien en una traca que desfèiem per anar-los llençant d'un en un, i fins i tot llentçant-nos-els a tocar del cos.

Afortunadament, mai vaig patir accidents importants amb els petards, més enllà d'alguna cremadeta als dits o pel cos quan m'havien petat molt a prop. 

La flama de tot un poble en moviment!

 

Amb l'espurna de la història
i avançant a pas valent,
hem encès dins la memòria
la flama d'un sentiment.

Viure sempre corrents,
avançant amb la gent,
rellevant contra el vent,
transportant sentiments.

Viure mantenint viva
la flama a través del temps,
la flama de tot un poble
en moviment.

Amb columnes de paraules
i travessant la llarga nit,
hem fet de cels, mars i muntanyes,
vells escenaris d'un nou crit.

(Obrint Pas, "La Flama")

Ja fa 20 anys que van assassinar l'Isanta.

 

El passat dimecres va començar oficialment La Patum de Berga, de les festes més maques i tradicionals dels Països Catalans. Dijous a la nit es va celebrar la primera Patum completa, i es va fer un acte d'homenatge al Josep Maria Isanta, fill de Berga assassinat a ganivetades l'any 2005 quan intentava defensar el seu germà d'un grup de brètols.

L'Isanta era membre del ball de Nans Nous i dijous el germà, un cosí, i un parell d'amics més van posar-se els capgrossos per homenatjar el Josep Maria. També hi eren els pares, a peu de plaça, a primera fila del ball, contenint l'emoció com bonament van poder. Reconec que se'm va saltar alguna llàgrima empatitzant amb els familiars, i els nombrosos amics que devien ser a la plaça de Sant Pere de Berga.

Ja fa uns quants anys que no he pujat a Patum, després de més de dues dècades anant-hi. Tanmateix, sé que més d'hora que tard hi tornaré.  

Festa i comiat.

 

Doncs com qui no vol la cosa ja hem passat un altre curs. Un altre grup de 6è deixa l'escola, i començarà un nou grup d'I3 al setembre. I continua la roda. Alguns companys mestres s'acomiaden, i arribarà algun de nou. Jo podré continuar, de moment, un curs més a l'escola, ara serà amb una comissió de serveis ja que des del maig tinc la meva plaça definitiva al Roc Alabern de La Maurina, on ja vaig treballar-hi fa set anys.

Avui hem acabat acomiadant els companys de 6è que l'any vinent aniran a l'institut, i amb festa de l'escuma i guerra d'aigua al pati de l'escola. Feia un parell d'anys que no podíem celebrar aquest tipus d'activitats degut a la sequera, i enguany els alumnes ho han gaudit moltíssim. En acabat, un gelat i a assecar-se i prendre una estoneta el sol a la pista.

Personalment, m'ha agradat retrobar-me amb el Jordi, l'encarregat de portar el canó d'escuma, actual tècnic de so d'Els Catarres i tècnic d'un munt de concerts a la mítica sala Faktoria d'Arts, i excantant de diverses bandes com "El clavel marchito" o els mítics "Trikitown". Per cert, que m'ha comentat que té ganes de retrobar-se amb els antics companys de la banda per fer algun/s bolos!!! Frisant! 

 

Arriba un gran porter i català: Joan Garcia.

 

Ahir es va anunciar el que era un secret a veus des de fa unes setmanes. El fitxatge per part del Barça del jove porter català, (Sallent, 2001) de l'Espanyol, Joan Garcia, enguany ha estat un dels millors, sinó el millor, porters de la lliga espanyola, fent grans aturades i ajudant el seu equip a mantenir la categoria.

Personalment, feia mesos que desitjava el fitxatge d'aquest jove porter català. Perquè és boníssim i el Barça ha de tenir els millors, i perquè és català, i el Barça ha de tenir els millors catalans. A més, és públic i notori que el Joan és un culer més des de la infància, tot i que per circumstàncies de la vida va acabar jugant a l'Espanyol.

Estic convençut que el Joan li traurà la titularitat a l'alemany Ter Stegen, i m'encanta que així sigui i que tinguem un altre jugador titular al Barça català i catalanoparlant.  

El temassu del dimecres. The Selecter - "Too much pressure".

 

The Selecter (Coventry, RU, 1979) va publicar el seu primer llarga durada l'any 1980 sota el títol "Too much pressure", enfilant-se als primers llocs de les llistes d'èxits. Són coetanis de bandes d'ska mítiques com els Bad Manners, The Beat, Bad Manners, o The Specials.

El dissabte 5 de juliol seran al festival Psichobilly a Santa Susanna, després de més d'una dècada sense trepitjar els escenaris de Catalunya.  

S'acaba el curs, torna el dabat dels regals als mestres.

 

Arriba el final de curs, i en aquestes dates torna a reactivar-se el debat sobre la idoneïtat o no que les famílies facin regals als mestres. He escoltat tertúlies a la ràdio, a la tele, gags humorístics, llegit articles de premsa, enquestes a favor o en contra...

Ja n'he parlat en altres entrades, i em mantinc en l'opinió que ho trobo una tradició absurda, innecessària, i arcaica. A banda de generar maldecaps (quant no discussions i tensions) a les famílies, i suspicàcies entre docents (per què a tu sí i a mi no; per què a tu això i a mi allò...).

A mi si em volen agrair la feina d'alguna manera, el millor que poden fer és venir a dir-m'ho, i si algú m'ha de fer algun detall que siguin els alumnes i de producció pròpia, no gastant diners. A banda que no necessito res, i si necessités quelcom doncs ja m'ho compraria amb els diners que cobro.

I si hi ha famílies molt il·lusionades amb tenir un detall amb els docents, que es paguin un esmorzar o un pica-pica per a tot el claustre i comunitat educativa, que al final tots posem el nostre gra de sorra en l'educació dels seus fills.  

Barça: contra tot i contra tothom.

 

El Barça d'handbol va perdre ahir a Colònia d'un gol de diferència (30-31) contra el Magdeburg a les semifinals de la Champions. Un partit que portava força controlat al llarg de la primera part mantenint una diferència constant de 2-4 gols, fins que els àrbitres van decidir començar a ajudar els alemanys amb decisions polèmiques que perjudicaven el Barça. L'expulsió injusta del millor defensa de l'equip, Petrus, al minut 26 de la primera part va significa el punt d'inflexió perquè els alemanys entressin al partit, i amb un parell d'expulsions més en els darrers instants del partit van acabar d'enfonsar els blaugranes, que a més havien perdut per lesió el millor atacant de l'equip, Dika Mem.

Com ja va sent habitual en qualsevol de les disciplines esportives en les que competeix el Barça, un cop més els àrbitres van acabar decantant un partit en contra dels interessos blaugranes. Enguany ja ens han atracat al futbol (contra l'Inter), al bàsquet (contra el Mònaco), i ahir va ser el torn de l'equip d'handbol. 

Cada títol culer hauria de valdre per tres com a mínim!  

100 anys xiulant l'himne espanyol.

 

Un dia com avui de fa 100 anys l'afició barcelonista va dedicar una sonora xiulada a la marxa reial espanyola interpretada per la British Royal Marine, en un partit que enfrontava el FC Barcelona al Júpiter en homenatge a l'Orfeó Català.

Aquella xiulada no va agradar el govern del dictador Primo de Rivera i va suposar el tancament de l'estadi de Les Corts per tres mesos (inicialment les autoritats l'havien tancat per sis mesos), la qual cosa va motivar la dimissió del President Joan Gamper.

Afortunadament, hi ha tradicions que perduren. 

Kramig, teatre de prop.

 

Ahir vaig anar a la sala Texas del barri de Gràcia de Barcelona a veure l'obra Kramig, de l'autora Marta Buchaca, i amb la interpretació del Biel Duran (a qui conec de fa molts anys de quan era casteller dels Minyons) i l'Anna Moliner (a qui no coneixia de res).

Una comèdia romàntica de petit format en un teatre d'aquells moderns amb dues grades a banda i banda de l'escenari i molt properes als actors. I si a la proximitat de la grada hi sumem que teníem els seients en primera fila, doncs ja us podeu imaginar...

 L'obra gira al voltant d'una parella que es coneixen per casualitat després de veure com les seves respectives cites de Tinder les deixen penjades, i que tenen personalitats força oposades. A partir de l'anunci de l'embaràs comencen a sovintejar les discussions i els punts de vista enfrontats. 

Una obra resolta en poc més d'una hora i vint minuts que et fa riure i pensar, i que té un gir de guió final força inesperat. Molt recomanable. 

El temassu del dimecres. Guns N' Roses - "Paradise City".

 

Abans-d'ahir van tocar a l'estadi Lluís Companys de Barcelona els nord-americans (Los Angeles) Guns N' Roses, una de les bandes de rock dur més populars de la història. Nascuts l'any 1985 van arribar al clímax de la seva popularitat a principis dels 90's, i van patir algunes baixes a finals d'aquesta dècada que els van dur a una etapa d'inactivitat. L'any 2008 van treure un nou disc ja només amb el cantant, Axel Rose, de la formació original. Tanmateix, continuen omplint grans recintes i mobilitzant els vells fans.

Alumnes que et fan riure.

 

Avui hem anat a fer la tradicional sortida de patinatge amb els alumnes de 1r i 2n. Enguany hem canviat el Parc de Vallparadís pel Poliesportiu de La Maurina per tenir més ombra i un terreny més pla i menys irregular.

Pel matí he anat a l'escola amb la meva furgoneta per carregar les bosses amb els patins i les proteccions de patinatge. Els alumnes de 1r i 2n han anat agafant la seva bossa del gimnàs i portant-la a fora del pati on jo els esperava amb la porta de la furgoneta oberta i els col·locava la bossa.

En un moment donat ha vingut un alumne de 1r a donar-me la bossa, i un cop col·locada sobre del matalàs que em fa de llit li he dit que "ja podia anar cap a dins" (em referia a que podia tornar al vestibul on hi havia els seus companys de classe amb la tutora). Quan he vist que el nen començava a enfilar-se a la furgoneta per pujar damunt del matalàs i alhora que em preguntava si havia de seure damunt del matalàs, m'he quedat ben sorprès i no he pogut evitar que se m'escapés el riure. 

El nen, en veure la meva reacció m'ha preguntat si m'havia agradat la broma que m'havia fet. Ara tinc el dubte de si realment es pensava que jo li demanava que entrés a la furgo, o si em prenia el pèl. No em puc creure que un nen tan petit tingui aquest sentit de l'humor tant fi, però demà intentaré sortir de dubtes.  

Per fi, jornada continuada.

 

Avui a l'escola hem començat l'horari d'estiu de jornada continuada. Els alumnes acaben les classes a les 13:00 i alguns marxen cap a casa, i altres es queden al menjador fins a les 15:30. Encara alguns fan una hora més d'extraescolar i acaben a les 16:30. Els mestres acabem la jornada a les 15:00 si tot va bé...

Aquests dies puc gaudir del noble art de la becaina. Si vaig a dinar a casa dels pares, al sofà del menjador amb l'aire condicionat. Si és a casa meva, a l'habitació amb el ventilador de sostre encès. En tot cas, tant en un cas com en l'altre procuro que la cosa no s'allargui més de 40 minuts, i em poso el despertador per si les mosques. Tanmateix, acostumo a despertar-me abans (20-30 minuts) sense necessitat de despertador.

Personalment, sóc partidari de la jornada continuada al llarg de tot el curs. En primer lloc perquè penso que la canalla no ha de passar jornades de 8 o 9 hores a l'escola. En segon lloc, perquè les tardes són poc productives pel que fa a l'aprenentatge. Els alumnes estan cansats i no poden concentrar-se gaire. Per altra banda, s'ha demostrat que quan no hi ha tardes, la conflictivitat baixa molt.

En cap cas ho veig com una mesura per afavorir l'horari dels docents, ja que al cap i a la fi, sortint a les 15:00 sense haver dinat, fa que no tinguis gaire més temps per les tardes. I alguns ho passen malament havent de dinar tan tard.  

Sempre ens quedarà el Molí.

 

Aquest cap de setmana he tornat al Molí d'En Sala, a Monistrol de Calders, amb uns quants amics i amigues (la Sònia, el Dani, la Lídia, el Jose, i la Yesi). Divendres sortint de l'escola vaig marxar directament cap allà amb la moto i ja vaig poder gaudir d'unes quantes hores de sol i de la refrescant bassa.

Han estat uns dies de relax, lectura, tertúlia, nits fresques, graellades (de sardines i de carn), paella a la flama, cerveses, i alguns gintònics. Ah, i moltes pipes. 

Avui hem tingut un matí rúful i menys calorós, i no venia gaire de gust el bany, tot i que ben dinat els núvols han anat escampant i ha tornat a aparèixer el sol. 

Monistrol de Calders.

El Montcau des de la carretera de Mura a Granera.

 

El temassu del dimecres. Boom Boom Fighters Feat The Tyets - "Plou".

 

Acabo d'escoltar que hem tingut una primavera amb pluges de rècord. La veritat és com diu la dita, han arribat com "aigua de maig", perquè la cosa començava a estar seca seca.

Els Boom Boom Fighters amb la col·laboració de The Tyets van fer aquest tema inclòs a l'àlbum "Confit" de l'any 2023, amb la pluja com a protagonista. Ritmes dancehall, reggae, i ragga, per bellugar els malucs. 

Cap de setmana a la Vall d'Ora.

 

Aquest passat divendres en acabar les classes vaig anar de pet cap a buscar la furgoneta per marxar de cap de setmana al càmping Aigua d'Ora que vaig descobrir l'estiu passat i que em va encantar per la seva tranquil·litat i entorn envoltat de natura.

L'anada va ser una mica accidentada degut al Google Maps, que em va portar al riu Aigua d'Ora en comptes del càmping Aigua d'Ora, i em vaig veure en mig de pistes sense asfaltar empinadíssimes com qui no vol la cosa. Per sort vaig poder sortir sense incidències de la pista un cop vaig descobrir que el Maps no m'havia dut on jo volia, i vaig acabar gaudint d'uns paisatges que no hagués descobert de no haver triat una ruta incorrecte.

El divendres ja vaig sopar al càmping amb un dia que es va allargar gairebé fins a les 22:00 de la nit, i amb una temperatura súper agradable. Malauradament, per la nit la tos no em va deixar dormir gaire.

Dissabte vaig anar fins a Sant Llorenç de Morunys per trobar-me amb uns amics i el meu fillol, el Riu, i vam tornar a dinar al càmping: unes orades a la brasa espectaculars!

La tarda de dissabte va acabar plovent i vam decidir anar a sopar al bar del càmping. Allà vam saber de l'inici de victòria del PSG sobre l'Inter a la final de la Champions (5-0 per als de Luís Enrique).

Avui diumenge hem anat a fer una bany a la cascada de Llinars. Un lloc espectacular, i més aquests dies que baixa molt aigua pel riu. Només cal veure la foto de dalt!