El primer fitxatge: Alexis Sánchez.

El FC Barcelona acaba de fer públic el fitxatge del xilè Alexis Sánchez, provinent de l'equip italià de l'Udinese, que ve a reforçar la davantera blaugrana i a competir per un lloc a l'onze amb Pedro i Villa (suposo que ningú pensa que pugui fer fora a Messi). Diuen els experts i els que l'han vist jugar regularment, que Alexis és un crack que encara no ha explotat totes les seves virtuts als ulls dels amants del futbol. Ara se li obre una possibilitat immillorable per fer-ho, a les files del millor equip del món, rodejat dels millors jugadors del món. Lluiria el mateix Messi si no tingués al seu costat a Xavi i Iniesta? Crec que la resposta a la pregunta es fa evident havent seguit una mica la Copa Amèrica que s'està disputant aquests dies a l'Argentina...

El fitxatge d'Alexis ha estat com un culebrot de més d'un mes de durada. El mitjans de comunicació s'han tornat bojos amb el secretisme de les negociacions pel fitxatge entre l'antic equip del xilè, l'Udinese, el Barça, i el representant del jugador. A les tertúlies radiofòniques esportives, i a la premsa especialitzada, se'ls havien acabat els arguments per parlar del tema. S'estaven tornant bojos per tal d'omplir els seus programes o les pàgines dels diaris amb alguna informació rellevant sobre l'assumpte. I és que sembla que els dirigents blaugranes han après a negociar com cal, i ara no es filtra als mitjans el punt en que es troben les negociacions per tal de no encarir el producte. Un drama pels mitjans, però un avantatge pel club.

Ara queda saber com acabarà l'altre culebrot de l'estiu, el possible traspàs del capità català de l'Arsenal, Cesc. En aquest cas, tot i la coincidència amb el cas del xilè Alexis, pel que fa a l'interès del jugador per venir al Barça, sembla que els responsables del club londinenc no tenen la intenció de despendre's del seu jugador insígnia. Si més no, no al preu que està disposat a pagar el Barça. I en aquestes ens trobem, amb un jugador que ha manifestat clarament que vol tornar a Barcelona, un club interessat a fitxar però a un cost assumible, i un altre club que no vol deixar d'ingressar el màxim possible pel seu crack. La veritat, és una sort pel Barça el fet de que Cesc no sigui un jugador imprescindible en un futur immediat. Crec que l'equip té la posició ben coberta amb Xavi, Iniesta, Busquets, Thiago, Keita i Mascherano. Així que no cal llençar la casa per la finestra i si l'Arsenal no rebaixa considerablement les seves pretensions, doncs bon vent i barca nova. Podem esperar, i de pas enviem un missatge a tots aquells que marxen del Barça i després volen tornar: no us serà fàcil. Haver-ho pensat abans.

Estudiants que no estudien el que voldrien.

Ahir va sortir publicat als mitjans de comunicació que el 60% dels estudiants entraran a la carrera que volien. Dit a l'inrevés, el 40% dels estudiants no entraran a la carrera que volien i hauran d'estudiar unes coses que no els interessen. Quin panorama! Com per exemple aquest pobre noi que tenia il·lusió per entrar a medicina, però s'haurà de "conformar" amb estudiar Nutrició i Dietètica. Amb una mica de sort, al llarg dels 4 o 5 anys que duren els estudis s'anirà interessant pel tema i acabarà apreciant l'ofici i tot. I si no és així, sempre podrà apuntar-se a alguna universitat privada per aconseguir allò que realment el motiva.

Mai he acabat d'entendre del tot, el perquè hi ha tants estudiants que han d'acabar estudiant coses que no els interessaven. M'imagino als professors d'unes quantes facultats havent de fer classe a un grup d'alumnes que no tenen cap interès en allò que els explica. Ha de ser força frustrant. Igual de frustrant que per l'alumne que ha de seure a l'aula a escoltar unes explicacions que ni fu ni fa. No, si jo volia estudiar per periodista, però com no m'arribava la nota de tall m'han enviat a estudiar Història... 

Potser no és sostenible que tots els estudiants puguin accedir als estudis que desitjarien, per allò de que el mercat laboral té unes necessitats i no interessa que sobrin per una banda i que en faltin per una altra, però tampoc em sembla molt normal que el mercat laboral acabi rebent un 40% dels universitaris amb professions que no volien. Com amagues a l'entrevista de feina per directiu d'empresa que el que realment t'hagués agradat era ser veterinari? Tanmateix, el més complicat no és amagar això a l'entrevistador, sinó poder amagar dins del cervell el que realment t'hagués agradat ser, que no va poder ser per unes dècimes en la nota.

Un altre aspecte negatiu del sistema actual és la possibilitat que la societat estigui deixant escapar a possibles grans professionals, que res té a veure amb grans estudiants. No crec que l'expedient i la nota de selectivitat dels estudiants indiquin que una persona està més o menys capacitada per estudiar una cosa o altra. Qui ens assegura que aquell estudiant mediocre d'institut, que mai no s'ha interessat pels estudis, no podria ser un magnífic doctor si realment el deixessin estudiar allò que l'interessa? Però el nostre sistema penalitza-premia massa la trajectòria que els estudiants han tingut a la secundària, tot i que això no tingui res a veure amb les potencialitats reals dels estudiants. Prefereixo a professionals motivats i que facin la feina amb alegria, que no pas a professionals que s'han tret els estudis perquè tocava, i perquè alguna cosa havien de fer...

El "temazo" del dimecres. Todos tus muertos - "Mandela"

Ahir, Nelson Mandela va celebrar els seus 93 anys de vida, dels quals va passar-ne 27 a la presó, pel seu activisme polític i militar contra el règim racista segregador del Partit Nacional Afrikaner a Sudàfrica. Va ser alliberat l'any 1990, i el 1993 va rebre el premi Nóbel de la pau. Va ser elegit president del país l'any 1994 i va governar fins l'any 1999.

El tema és del grup argentí Todos tus Muertos. És un tema amb bases Dub (un estil semblant al reggae amb ecos, i d'altres sons repetitius) del seu disc "Dale aborigen" de l'any 1994. Molt bon disc, per cert. Grans bandes a l'Argentina.

Recomanacions de lectura: La casa cantonera.

La Sílvia Alcantara és una bona Minyona, que a més a més, escriu molt bé i porta a les seves netes a la mateixa escola dels meus nebots. O sigui, que tenim un parell de coses en comú, i una altra que no... Avui no us vull parlar de la vessant castellera de la Sílvia, ni de les característiques de l'escola on eduquen a les seves netes i als meus nebots (no descarto fer-ho algun dia), sinó del darrer dels llibres que li han publicat, "La casa cantonera".

Es tracta d'una novel·la no gaire extensa, ambientada en un poble català a la segona meitat del segle 20. La Sílvia té una capacitat prodigiosa per descriure'ns la vida, els costums, els paisatges, etc., d'aquella generació, i crear una xarxa de relacions familiars, amoroses i d'amistats i enemistats, que enganxa de principi a fi. La novel·la es llegeix d'una volada perquè aconsegueix mantenir el suspens de la trama fins a les darreres ratlles. I no li calen més de quatre o cinc personatges per muntar aquesta gran història, ni tampoc allargar innecessàriament el text com acostumen a fer alguns autors per donar volum a les seves obres. Amb poc més de 150 pàgines la Sílvia en té prou per explicar una història plena d'emocions de tota mena, i sovint antagonistes: amor, desamor, enveja, passió, odi, ràbia, alegria, decepció, fúria...

Després del gran, enorme, èxit de vendes i de crítiques aconseguit amb la seva primera novel·la publicada, "Olor de colònia", molts esperàvem amb candeletes la nova novel·la per veure si mantenia el nivell d'interès i de qualitat de la primera o què. I us haig de dir, que a mi personalment, la darrera obra no m'ha decebut gens ni mica. I això que la primera la vaig gaudir de principi a fi, i la vaig valorar amb una nota difícil d'igualar, i molt difícil de superar. I si bé "La casa cantonera" no supera en valoració general a "Olor de colònia", s'ha de reconèixer que no decep les expectatives. Tinc entès que l'ordre de publicació de les dues novel·les no segueix l'ordre de creació, la qual cosa em fa pensar que la Sílvia ha anat millorant obra rere obra. Cal doncs teoritzar que la seva propera producció després de l'exitosa "Olor de colònia" pugui fins i tot millorar-la.

Us recomano que aprofiteu les vacances i el temps lliure per llegir-vos les dues novel·les publicades de la Sílvia Alcàntara, perquè valen molt la pena. A més, no caldrà que us passeu tot l'estiu llegint-les, ja que no són obres excessivament extenses. I com a més a més, enganxen des del principi, les llegireu en un obrir i tancar d'ulls.

Sortida a l'estranger dels Minyons.

Aquest passat cap de setmana els Minyons hem tornat a actuar a l'estranger, a Andorra, amb motiu dels actes de la Capitalitat de la Cultura Catalana a Escaldes-Engordany, després de l'últim viatge a Israel de fa més de dos anys. No està gens malament l'estadística tractant-se d'una colla que ha aconseguit les majors fites castelleres de la història. Que jo recordi, així de memòria, els Minyons en els seus 32 anys d'història han viatjat a fer castells a països com Espanya (Valladolid, Alcalà la Real, Vigo, Tauste), Euskal Herria (Astigarraga, Pamplona-Iruña), Escòcia (Edimburg), Itàlia (Milà), Alemanya (Berlin), Israel (Akko), i uns quants indrets llunyans dels Països Catalans (Alcúdia, Palma de Mallorca, Algemesí, Vilafranca del Cid i Morella, Perpinyà...). Vaja, un balanç destacable però que queda força lluny d'altres colles de similar nivell o envergadura que han recorregut mig món gràcies als contactes, endolls, i patrocinadors-mecenes que els ho faciliten. Vaja, de fet, hi ha colles que en tan sols una temporada han viatjat més que els Minyons en tota la seva història. Enveja? Evidentment. Justícia? Cap ni una!

En fi, que nosaltres ens conformem amb els viatgets per carretera de cap de setmana, encara que sigui al país dels Pirineus. I contents, eh! Així que aquest dissabte a les 16:45 sortíem de l'estació d'autobusos de Terrassa amb tota la il·lusió del món cap a Andorra, a Escaldes-Engordany, a passar un cap de setmana (de fet, 24 hores) de castells, festa, compres i germanor. Quina emoció, quins nervis! La gent portava bosses com si anés a quedar-se una setmana sencera a Andorra. Potser no anaven plenes, sinó que hi deixaven força espai per poder carregar-les amb el tabac, licor, sucre, mantega, xocolata, que esperaven adquirir a preus molt competitius en alguna dels centenars de botigues que omplen el país. Em pregunto si hi ha gent que hi viu a Andorra o si solament hi ha treballadors i botigues...

Després d'un viatge força calorós (l'aire condicionat no acabava de tirar en l'autobús on jo anava) de prop de tres hores, arribàvem a les portes de l'Hotel Cosmos, on havíem d'allotjar-nos. Després d'un breu discurs de l'Ogro, i del repartiment d'habitacions, molta gent va sortir pitant a comprar. Veies gent de la colla per tot arreu carregats amb bosses plenes fins dalt, amb cares de satisfacció. I també es veien cares angoixades d'aquells que encara no havien trobat el que cercaven i veien com s'apropava l'hora de tancament dels comerços.

Vam sopar un "self-service" en dues sales de l'hotel i en acabat, mentres uns quants anaven a fer la passejadeta pels carrers del poble, d'altres es preparaven a les habitacions per començar la gresca. Per moments l'hotel semblava un d'aquells hotels de Salou o Lloret amb gent cridant-se pels balcons, habitacions de quatre amb més de vint persones dins, beguda, fum de tabac i d'altres plantes, etc. Això de que a Andorra no hagi arribat la llei anti-tabac, va sentar especialment bé a un bon grapat de minyons i minyones, que van tornar a gaudir del plaer de fumar en espais públics i tancats. Els que ja no fumem, vam reafirmar-nos en les grans avantatges, a tots nivells, de la llei anti-tabac. 

Després de més de dues hores de xivarri, "botellón", ruta per les habitacions, i intents no reeixits i sí reeixits per compartir llit, uns bon grapat de joves vam decidir sortir de l'hotel a buscar una mica de festa pel poble i per trobar-nos amb la gent de les altres colles convidades, la Colla Vella i els de Lleida. Molts vam acabar a un local anomenat la "Bodegueta" on solament hi posaven música comercial. Tanmateix, tampoc hi havia molt més on triar, i de fet, el més important era que hi havia cervesa freda i un bon ambient casteller.

L'endemà, la majoria dels que havíem sortit la nit anterior fins a altes hores, ens vam despertar amb el soroll insuportable de l'Eli picant a les portes de les habitacions com una boja i cridant "Bon dia". Quina contradicció, no? Amb més pena que glòria la gent es va anar despertant i activant per anar a la plaça dels Coprínceps a fer castells. Tot i que el dia amenaçava pluja amb núvols negres, l'actuació es va poder portar a terme de principi a fi. Nosaltres vam acomplir amb el previst de manera brillant: 4d8, 2d8f, 3d8 i pd7f. La Vella es va quedar a mitges ja que només va poder carregar un 2d8f potser massa de circumstàncies, a més del 3d8, el 4d8, i dos pd5. I els de Lleida van sortir contents amb el 4d8, el 2d7, el 5d7 i un vano de 5. Amb els darrers pilars de comiat va arribar la pluja, però no prou intensa com perquè no ens donés temps a aixoplugar-nos al bar del davant de l'hotel a fer unes birres.

 

Després de dinar al mateix hotel, vam tenir un temps lliure abans d'agafar els autocars, que alguns van aprofitar per fer algunes compres més, per mandrejar per algun racó de l'hotel o dels voltants, o per fer el cafè al bar. A les 17 ens recollien els busos al davant de l'hotel i tornàvem cap a Terrassa, satisfets de la feina feta, i la convivència i la festa viscudes. Esperem no haver d'esperar gaire per poder tornar a sortir de les fronteres catalanes!

Bones Minyones.

El passat dijous al local de la colla dels Minyons es va celebrar un acte d'homenatge a les Minyones coincidint amb el 32è aniversari de la colla i dels 30 anys dels primers castells de les Minyones, que de fet van ser els primers castells completament femenins (al tronc del castell). Aquell fet va ser notícia de portada d'alguns mitjans escrits (La Vanguardia), i va suposar una reafirmació de la figura femenina en un món que havia estat molt tancat fins al moment i que havia relegat a les dones al paper d'acompanyants de la canalla o de guarda-roba.

Algunes colles de la zona més tradicional encara van trigar un temps a acabar d'incorporar plenament les dones als seus castells, i als anys 90 encara es veien colles amb una escassa presència femenina als troncs o a les pinyes. Afortunadament, la presència de les dones a les colles ha anat augmentant progressivament, i actualment ja hi ha colles amb una quantitat similar de dones i d'homes. També és cert que hi ha colles i colles, i si bé hi ha colles on els percentatges del sexe femení i el sexe masculí estan molt igualats, també n'hi ha on les dones són encara clara minoria, sobretot a la zona més tradicional.

S'ha de reconèixer que això de que les dones entressin en els castells a "tutiplen" va resultar clau pel creixement de les colles i de l'alçada dels castells. No només per les possibilitats tècniques que aportaven les dones als castells (menor pes, menor alçada, cap fred), sinó per moltes altres coses importants per una colla castellera: augment del nombre total d'integrants de la colla per l'efecte crida animal (on hi ha ties hi ha tios i a la inversa), vida social, diferents maneres de gestionar la colla tant a nivell tècnic com administratiu, competència entre els gèneres que fa augmentar el nivell general...

Es pot parlar de plena integració de les dones en el món casteller? Quan haurem d'esperar per veure més colles liderades per dones? Si bé és cert que a totes les colles la presència de dones és força destacada, la presència d'aquestes en els càrrecs directius és encara força escassa. Quantes caps de colla o presidentes hi ha al món casteller? Arriben a suposar el 10% dels caps de colla i presidents? Crec que no. A que esperen, doncs, les dones a prendre el "poder"? Significa això que les dones no estan tan compromeses amb les seves colles? O que encara hi ha un cert component masclista que les impedeix posar-se al davant? Com és possible que a Minyons no hagi hagut cap cap de colla o presidenta femenina després de 32 anys? No érem tan guais i innovadors els Minyons?

Bé, per acabar, vull felicitar a les Minyones per la gran actuació del passat dijous al local de la colla: 5d6, 4d6a, i 3d6 amb tronc i pinya completament femenins. Està força bé per tractar-se de dones... Una mica lluny d'aquells 4d9net, 5d9f, o 1d8fm que varen aconseguir les colles un parell de segles enrere quan les dones encara s'ho miraven a certa distància... ;-) Bé potser amb un parell d'assaigs més...

Adjudicacions d'estiu de mestres: opacitat i punts negres.

Ahir alguns mestres més van saber on aniran a treballar el proper curs. Són les adjudicacions d'estiu, les segones adjudicacions després del concurs de trasllats del passat mes de maig on un bon grapat de mestres funcionaris van canviar d'escola i van rebre destinacions definitives. En aquestes adjudicacions d'estiu es cobreix en gran part les vacants (llocs de treball) de la majoria de centres públics, i a finals d'agost s'adjudicaran algunes vacants pendents més, i les substitucions de mestres que hagin agafat la baixa, o una excedència, etc. D'Aquest procediment en diuen "Nomenaments d'agost".

Una de les novetats que ha introduït la nova llei educativa és el fet que els equips directius dels centres públics puguin "confirmar" o "proposar" a part de la seva plantilla. És a dir, que si el director de centre vol que tal mestre o tal altre sigui assignat-adjudicat a la seva escola, pot demanar-ho al Departament. Les confirmacions les pot fer qualsevol tipus d'escola, i les propostes només les poden fer (de moment) les escoles amb PAC (Projecte d'Autonomia de Centre) i altres escoles com els CAEPs (Centre d'Atenció Preferent), o les ZER (Zones Escolars Rurals). Afortunadament, doncs, encara no totes les escoles poden triar a dit el seu professorat. Però temps al temps...

Aquest nou sistema per formar plantilles pot carregar-se l'antic sistema de punts i mèrits que suposava la bossa de mestres interins-substituts. Tots aquells que acabaven els estudis universitaris de magisteri s'apuntaven a les llistes (Borsa) i tenien un lloc de treball per número d'ordre. És a dir, se'ls assignava un número a la llista i quan hi havia necessitats de mestres sortien d'aquesta borsa per estricte ordre de número. Era impossible que un nouvingut a la borsa pogués passar pel davant d'un altre que portés uns quants anys, havent exercit en algun centre o no encara.

Ara, amb la nova llei, la cosa canvia, i es possibilita que qualsevol que formi part de la borsa, faci deu anys o en faci un parell, pugui aspirar al mateix lloc de treball. Si un té sort i coneix a uns quants directors d'escola, tindrà molts números per trobar feina, però si en canvi no coneix a gaires directors o simplement no li agrada llepar el cul del "jefe", ho tindrà força difícil... Vaja, això sembla més aviat la llei del mercat lliure i de l'escola privada-concertada, on són els directors qui trien als seus mestres. D'aquesta manera, pot donar-se el cas que un mestre veterá amb més de quinze anys d'experiència i de docència ininterrompuda (amb un nivell de vida més o menys "estable"), es quedi sense feina perquè han agafat a gent que la succionava millor, o de la família, o amic d'un amic, etc., etc.

Per cert, que seria d'agrair que el Departament publiqués les llistes de mestres que han rebut vacant en aquestes adjudicacions d'estiu, així com qui ha anat a quina escola. Una mica de transparència mai està de més, i més tractant-se d'un tema on hi ha tants mestres implicats. Sembla com si amb aquesta opacitat en les adjudicacions vulguin estalviar-se queixes i maldecaps. Lògics i normals al meu entendre...